Δέδυκε μὲν ἀ σελάννα
καὶ Πληίαδες, Μέσαι δὲ
νύκτες, παρὰ δ᾿ έρχετ᾿ ὤρα
Ἔγω δὲ μόνα κατεύδω
SAFO
És mitjanit, també jo com Safo,
jec sola. Miro les estrelles…
Les Plèiades s’encenen, surten de la nit.
La seva claror em porta a Grècia.
T’il·lumina, Asclepi, déu de la salut.
Dins teu veig la serp, la que es cargola al teu bastó
L’aire càlid del sol omple els carrers buits
quan surts a buscar, als teus paradissos
de fulles i plantes, remeis per guarir.
Fill d’Apol·lo i de la mortal Corònide,
sempre has portat la medicina dins del cor.
Et veig, ja déu,esculpit en marbre,
fet etern el somni, fet etern l’instant.
És mitjanit, també jo com Safo,
jec sola; però viatjo entre els astres
seguint sempre la melodia del estels.
