En El Fil de les Clàssiques, la Lida ens proposava una recerca dels tòpics literaris en la literatura i en un clip. Nosaltres ja hem posat el fil a l’agulla. Esperem amb candeletes el vostre!
N.B.: No us oblideu de visualitzar i de comentar els diferents muntatges, així com el perquè del tòpic. Quin us ha agradat més?…
Discipulae Linguae Latinae
Fa poc em vaig començar a llegir un llibre on es recopilaven diferents poemes d’Antonio Machado. A mesura que llegia em començaven a aparèixer diferents mots i expressions en llatí al bell mig dels seus versos i finalment he decidit compartir-los aquí amb tots vosaltres.
Aquesta antologia d’Antonio Machado de Vicens Vives recopila un seguit de llibres en un, separats per èpoques. El primer text llatí em va aparèixer quan vaig començar a llegir el llibre de Nuevas Canciones (1917-1930) el poema és Proverbios y cantares, a José Ortega y Gasset , vers XXII :
Sólo quede un símbolo: // quod elixum est ne assato. // No aséis lo que está cocido.
Al mateix vers escriu en castellà el que vol dir el llatí: “no rustiu el que està cuit”.
Una mica més endavant, al mateix poema, al vers XXXIV, trobo una frase esmentada en italià però d’origen llatí:
O rinnovarsi o perire…// No me suena bien.// Navigare è necessario…// Mejor: ¡vivir para ver!
És una frase que el grec Plutarc (Πλούταρχος; c. 46 – c. 120) a Vides paral·leles (Vida de Pompeu 50, 2) va atribuir al romà Pompeu que diu que va dir als seus mariners quan es varen negar a embarcar-se. Plutarc va ser un historiador i assagista grec que va viure en temps de la Grècia romana. Navigare necesse est, vivere non est necesse, vol dir “navegar és necessari, viure no ho és”. Aquesta frase va ser presa com a lema per la Lliga Hanseática a la Baixa Edat Mitjana i ha estat molt utilitzada, entre d’altres, per Pessoa, que la transforma en un canto a la creació a Navegar é Preciso i per Caetano Veloso, que li va posar música a Os Argonautas: “Navegar è preciso/Viver não è preciso”.
Avançant la meva lectura en aquest poema, trobo al vers LV la coneguda expressió llatina amb variació cogito ergo non sum. El vers diu així:
Ya hubo quien pensó:// cogito ergo non sum// ¡Qué exageración!
Aquest llatinisme és una famosa frase de René Descartes, Renatus Cartesius en llatí, que va ser un important filòsof racionalista francès del segle XVII que sabia llatí, també conegut per les seves obres de matemàtiques i de diferents branques de la ciència, i vol dir “Penso, després existeixo”.
Després al mateix llibre però en un altre poema, que es diu Glosando a Ronsard y otras rimas, al vers IV, llegeixo taedium vitae fent referència al cansament de la vida:
En Londres o Madrid, Ginebra o Roma,// ha sorprendido, ingenuo paseante,//el mismo taedium vitae en vario idioma, //en múltiple careta igual semblante.// Atrás las manos enlazadas lleva,/ y hacia la tierra, al pasear, se inclina;// todo el mundo a su paso es senda nueva,// camino por desmonte o por ruina.// Dio, aunque tardío, el siglo diecinueve// un ascua de fuego al gran Baroja,/ y otro siglo, al nacer,// guerra le mueve,/ que enceniza su cara pelirroja.// De la rosa romántica,// en la nieve,// él ha visto caer la última hoja.
En un altre llibre, “De un concionero apócrifo”(1924-1936), trobo un altre llatinisme, concretament al poema “Al gran cero” al vers XV, Fiat umbra, que vol dir “que faci l’ombra”, en castellà “hágase la sombra”. Aquí podem llegir el context en el que l’utilitza.
[…]Fiat umbra// Brotó el pensar humano.// y el huevo universal alzó, vacío,// ya sin color, desubstanciado y frío,// lleno de niebla ingrávida, en su mano.[…]
I per últim a aquest mateix llibre trobo una frase en grec, panta rhei, en grec Πάντα ῥεῖ vol dir “tot flueix” i és el lema del filòsof Heràclit.
No sé si ho sabeu, però Antonio Machado va estudiar llatí al Seminario de San Bartolomé de Cádiz. En una carta a Julio Cejador diu que va tenir mals professors i que li hagués agradat conèixer molt millor la llengua de Virgili.
Tot això és un exemple de la gran quantitat de referències en llatí i en grec que podem trobar a la literatura, tant en castellà com en català.
Y digueu-me quins llatinismes a la poesia heu trobat vosaltres? Quins tòpics literaris? Quines citacions en grec clàssic?… Llegiu, llegiu i aviat en trobareu!
Alma Bergel
1r Batxillerat C
LLatí i Grec
L’ARBRE D’AMETLLER
Olor d’hivern, la llum del sol
llisca de gebrada en gebrada
i el matí és com un cristall clar.
Un arbre clivellat, sec i fosc,
aixeca les seves branques al sol.
És Fil·lis, la princesa de Tràcia
que va morir de tristesa
i transformada en arbre per amor.
El seu cos dins de la terra
va fecundar un ametller,
sense fulles, sense flors.
Només el vent l’acompanya,
només la tebior de l’enyor.
Sota l’ombra blanca dels núvols,
Demofont, l’estimat, ha tornat.
Abraçat al tronc, plora amb desconsol.
La llum del dia es fa més clara,
les llàgrimes més brillants.
L’ametller desperta,
un perfum suau s’escampa.
Tot l’arbre s’ha omplert de flors.
És temps d’hivern; fa fred i gebra. Han tornat a florir els ametllers, enguany no ens han fet esperar, i jo torno a escriure un poema a l’arbre de l’enyor que tant agrada a la Margalida, com bé sabeu! Quin mite ens explica la florida de l’ametller? En coneixeu alguna cançó? Algun poema?… Què provoca l’espera en la persona que estima? Per què Ovidi ens posa d’exemple aquest mite en el llibre II del seu Ars amatoria c. 350? Creieu que és un bon consell?
Pepita Castellví
Els videojocs, per a molts, són només una eina d’entreteniment juvenil que serveix únicament per “matar el temps”; per a altres, són considerades obres d’art, ja que molts d’aquests tenen continguts didàctics, apartats gràfics destacables, un realisme (i surrealisme) que (probablement) cap pel·lícula no podria arribar mai a aconseguir… Un munt de raons que podria fer del món del videojoc un nou concepte d’art.
Podríem dir que un dels exemples que no només estarien en el primer cas, sinó que també està en el segon seria God of War (Déu de la Guerra), un videojoc amb una pila de referents clàssics!
El títol té a veure amb la història de la primera part del joc (és una trilogia): Kratos, fill de Pal·lant i d’Estix (que més tard s’esbrinaria que realment era fill de Zeus) i antic capità de l’exèrcit espartà, és derrotat en una lluita contra els bàrbars, i en conseqüència, demana ajuda al déu Ares (déu de la guerra) per abatre els seus enemics a canvi de la seva voluntat. Aquest accepta i li atorga les Espases del Caos, amb les quals aconsegueix guanyar la guerra. A partir d’aquesta ajuda, Kratos, amb sed de poder, acaba amb la vida de moltes persones que el déu li encomana, fins el punt en què aquest poder va fer d’ell un assassí sense pietat i sense cor. Un bon dia, és enganyat i cegament ataca Esparta, acabant amb la vida de la seva dona Lysandre i la seva filla Calíope. Abatut per la pèrdua de la seva família, decideix abandonar les ordres d’Ares i venjar-se d’aquest déu manipulador, una tasca que només aconseguiria amb l’ajuda de la Caixa de Pandora. Després d’un llarg camí ple d’obstacles, Kratos acaba amb la vida del déu i és proclamat el nou déu de la guerra.
Un dels detalls que més capfiquen aquesta història en la mitologia grega seria la venjança (pràcticament) com a tema principal. Els déus grecs eren d’allò més venjatius; sempre acabaven venjant-se d’algú per qualsevol cosa. A més d’aquesta contínua “vendetta”, també podríem esmentar el grau de violència que s’aplica. La mitologia grega ha estat pintada com un món violent, ja que moltes vegades podrem veure que constantment es violava i matava. Segons diferents punts de vista, uns dirien que el grau de violència representat en el joc és exagerat, mentre que altres dirien que és una bona manera d’ambientar l’època.
Òbviament, el joc és més extens. Conté milers de referències a la mitologia grega.
·El càstig que va rebre Prometeu per haver robat la flama de l’Olimp: vid.
vídeo.
·Cronos empassant-se la pedra que Rea li va donar per amagar Zeus i la Titanomàquia:
Aquí deixo les imatges d’alguns dels molts personatges mitològics que apareixen (intenteu esbrinar qui és cadascun):
Possiblement tingueu més dificultat en esbrinar qui són els personatges de les imatges 6, 7 i 13. Pistes que us puc donar de cada imatge són:
6 – Fixeu-vos en les seves armes. Tenen forma de cap de lleons. Quin semidéu es va enfrontar a un lleó?
7 – Aquest seria el personatge més difícil d’endivinar. Segons la mitologia, eren humanoides de gran tamany i força (ja diré qui és, si veig que ningú no ho ha pogut trobar).
13 – Era tan lleig que es diu que Hera el va treure de l’Olimp (la fotografia se situa en una farga, on aquest treballava).
John Tuset Regalado
1r batx,. Grec i Llatí