Som el David Alfaro i la Clàudia Cazaux i hem fet aquest treball sobre la mort a l’antiga Grècia perquè teniem curiositat per saber quin concepte tenien els grecs de la mort i els seus rituals a partir de Les dones gregues i el culte als morts.
[youtube]http://youtu.be/LYjDsQKcFNs[/youtube]
MATRIMONI
El matrimoni és una institució social que crea un vincle conjugal entre els seus dos membres. Té la finalitat de proporcionar protecció mútua, ja sigui per amor o interès. Comprèn una sèrie d’obligacions i drets que varien depenent de cada societat i del moment històric en el qual ens trobem. El seu origen etimològic és l’expressió matri-monium, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.
A continuació exposarem les diferències que hi ha entre un matrimoni de l’Antiga Roma i un d’actual.
-MATRIMONI ANTIGA ROMA
La forma de matrimoni (conubium, -i) més antiga és cum manu. En aquesta, la dona un cop es casava, passava a formar part de la família del seu promès i abandonava la seva família biològica.
Més tard, van aparèixer els matrimonis sine manu, els que permetien que l’esposa (uxor, uxoris) tingués una certa autonomia, no depengués completament del marit (maritus, -i) i per tant, pogués seguir formant part de la seva família. Degut a aquesta llibertat per part de les dones, es van anar produint cada cop més divorcis i per tant, la durada del matrimoni era molt més curta.
El pare de la núvia era qui s’encarregava de concertar el matrimoni i decidia com havia de passar la seva filla a la família del noi escollit. Dit això, podem concloure que la dona no tenia ni dret ni vot en aquestes decisions.
Les noies romanes es casaven quan encara eren nenes, (als 12 anys aproximadament), en una cerimònia coneguda com sponsalia. En un dels rituals d’aquesta gran cerimònia, el noi havia de col·locar-li un anell a la núvia al dit anular, ja que creien que sortia un nervi que anava al cor.
Quan la cerimònia s’acabava la núvia acostumava a dir: Ubi tu Gaius, ibi ego Gaia, que vol dir: On tu estiguis marit meu, jo estaré.
·Vestimenta de la núvia a l’Antiga Roma
El dia del casament les portes de la casa de la núvia es decoraven amb flors i llaços de colors. Sobre el cabell pentinat segons la tradició, es feien sis trenes i es col·locava una garlanda de flors i un vel de color taronja (flammeum).
Es cenyia a la cintura amb un cinturó (cingulum) una túnica blanca (tunica recta) que arribava fins als peus i es posava unes sabates d’un color marronós.
MATRIMONI ACTUAL
El casament d’avui en dia té característiques bastant diferents al de fa temps. Aquest es pot dur a terme de manera civil o religiosa.
En el cas del matrimoni per l’Església, el cura s’encarrega de dictar unes paraules amb les que acaba declarant marit i muller a la parella.
En canvi, quan es fa per via Civil, és el jutge qui declara el nou matrimoni, amb l’aportació d’algunes paraules per part dels nuvis. L’edat legal per contraure matrimoni ha ascendit fins als 16 anys darrerament. Els matrimonis homosexuals son acceptats, encara que no estan del tot ben vists per la societat.
·Vestimenta de la núvia actual
Tradicionalment, el color escollit per aquestes ocasions és el blanc. Ja que significa puresa i pau en els seus sentiments. El vel és un símbol important en aquesta cerimònia. Té un significat religiós, i segons dicta el protocol, la núvia ha de portar la cara tapada amb aquest per protegir la seva puresa i els seus drets com a dona. Però, últimament, a causa de la varietat de maneres de contraure matrimoni l’estil de la vestimenta és cada cop més personal sense necessitat de seguir una sèrie de normes.
Andrea Torrente & Natalia Rubio
4t ESO Llatí opt. 3
Les vacances ja s’acaben, però sempre és bonic recordar els bons moments. Aquest Nadal, he passat uns dies amb la família a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa. El paisatge és completament alpí, d’alta muntanya, però hi he trobat referències clàssiques que segur que us interessaran.
Abans de començar, fem una mica d’història. Suïssa és coneguda també amb el nom de Confederació Helvètica o Helvetia. Aquesta denominació prové de l’antiga tribu dels Helvecis (Helvetii), que habitaven una regió centreeuropea entre el mont Jura, el Roine, el llac leman i el Rin. Juli Cèsar parla, a De bello Gallico, de les batalles contra els helvecis, en els diversos intents d’arribar més enllà del Rin. Els helvecis eren un poble cèltic, que es va enfrontar amb els romans en la seva emigració cap al sud-oest, ja que en aquells moments Juli Cèsar i el seu exèrcit intentaven conquerir la Gàl·lia.
Des de la seva fundació, a finals del segle XIII, Suïssa s’ha organitzat políticament com una confederació de cantons. En un principi, aquesta unió va sorgir per defensar-se dels possibles atacs del Sacre Imperi Romano-Germànic i la van iniciar tres cantons de l’àrea germànica (Schwyz, Uri i Unterwalden), l’any 1291. Qualsevol cantó pot incorporar-se lliurament a la Confederació Helvètica i pot abandonar-la, amb previ referèndum.
Aquest sistema polític es concreta en dos òrgans de representació: el Consell Nacional de Suïssa i el Consell d’Estats. El primer està format per 46 diputats, dos per cada cantó i un per cada mig cantó. El Consell d’Estats està format per 200 diputats, elegits segons el sistema de representació proporcional de cada cantó. Aquests consells es reuneixen en un edifici històric, el Palau Federal, situat al mig de la ciutat.
És un palau de mitjans del segle XIX (es va començar a construir el 1852), d’estil neoclàssic. En la seva façana, sota el frontó i en el fris, hi ha la inscripció següent: Curia Confoederationis Helveticae.
Traducció literal
–Curia és un nominatiu singular femení, que en aquest sintagma és un substantiu i fa de nucli del SN.
–Confoederationis és un genitiu singular femení de la 3a declinació, fa de nucli del sintagma Confoederationis Helveticae que, en la traducció, seria un Sintagma Preposicional i faria la funció d’un Complement Nominal (de Curia).
–Helveticae és un genitiu singular femení; és un Adjectiu i qualifica el nucli del Sintagma Nominal, Confoederationis.
-La traducció literal de tot el Sintagma Nominal és: Cúria de la Confederació Helvètica.
En l’edifici, aquesta inscripció llatina també està recollida en les quatre llengües oficials de la Confederació: alemanya, francesa, italiana i romanx o retoromànica. Per tant, la inscripció es pot llegir de totes aquestes maneres: Bundeshaus, Palais fédéral, Palazzo federale, Chasa federala.
Comentari sobre la inscripció llatina: Tal com hem indicat al començament de l’article, Confederació Helvètica és un dels noms habituals per referir-se a Suïssa. El terme Helvetia, d’origen llatí, apareix per primera vegada citat en un document alemany de la Guerra dels Trenta Anys (segle XVII). Per altra banda, el nom Suïssa prové d’un dels cantons que formen la Confederació, el cantó de Schwyz, un dels fundadors de primera hora (1291).
A Suïssa, avui encara queden senyals de l’herència llatina en la parla romanx a les profundes valls alpines del cantó dels Grisons, que limiten amb Itàlia i Àustria. En el període de formació de les llengües romàniques, el romanx o retoromànic es va parlar en àmplies àrees del centre d’Europa. Cal saber que, actualment, el romanx, tot i que és llengua oficial a Suïssa, només és parlada per un 0.5 % dels seus habitants i està en risc de desaparèixer.
Ara, si heu llegit bé l’article, podreu contestar aquestes preguntes:
1. Què és una confederació?
2. Quin nom llatí és l’equivalent a Suïssa?
3. Què és la llengua romanx? On va ser parlada i on es parla ara? Segons el seu origen, a quina família lingüística pertany? Quines altres llengües germanes coneixem? Aprofiteu per repassar el primer tema del curs i expliqueu-ne el procés de formació.
4. Visiteu l’altre article sobre Suïssa enllaçat al principi i digueu quines altres reminiscències clàssiques s’hi esmenten.
Pau Molar
A mi m’encanta l’arqueologia i la història, i he buscat diferents maneres d’estimular aquesta afició. Així, un dia quan la meva professora de clàssiques, la Margalida, em va proposar que feien un curs d’arqueologia dirigit per professors universitaris, a més de gratuït, no vaig dubtar en apuntar-m’hi i em van acceptar.
“Bojos per l’arqueologia” és un curs de formació dirigit a fomentar la vocació científica per l’arqueologia i la conservació i preservació del patrimoni cultural entre els alumnes de primer de batxillerat de Catalunya. Aquest curs forma part de la convocatòria 2013 BOJOS PER LA CIÈNCIA que patrocina la Fundació Catalunya La Pedrera.
Els instituts que coordinen aquesta proposta formativa són: l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC). El curs està destinat a ampliar i complementar el coneixement dels alumnes en el camp de la Prehistòria i l’Evolució Humana, l’Arqueologia Clàssica i la Conservació i Preservació del Patrimoni Cultural.
Aquest dissabte hi va haver l’acte d’obertura a la sala d’actes de l’emblemàtic (i ple de bastides) edifici de la Pedrera. Un cop allà, es van donar els diplomes acreditatius als participants de l’anterior programa (Crazy about biomedicine, 2013) i els directors dels organismes participants ens van presentar els sis programes d’aquest any (arqueologia, bioquímica, química, biologia, economia i noves tecnologies). La veritat és que eren tots molt interessants, tot i que, és clar, els meus interessos donaven preferència a l’arqueologia.
Us convido a donar un cop d’ull al lloc web si us interessa el tema o sou de quart d’ESO. En aquest últim cas, si us interessa la ciència, aquesta és una bona oportunitat d’estimular els vostres interessos i decidir què voleu fer en un futur.
