Category Archives: Llatí 4t

The Sounds, Phoenix…i el llatí

The Sounds és un grup suec, amb una música semblant al pop però amb una forta presència de sintentitzadors. Si parlo d’aquest grup és, principalment, perquè en el seu últim disc hi ha un munt de referències en llatí; començant pel nom del disc, “Crossing the Rubicon“

. El Rubicó va ser el riu que marcava la frontera entre la Gàl·lia i l’Imperi Romà a l’any 49 a.C, i que Juli Cèsar es va veure obligat a creuar il·legalment. Algú sap dir quina expressió va dir just quan anava a creuar-lo i quan s’utilitza avui?
Amb aquest mateix nom, el grup va composar una cançó:

Però no acaba aquí: en un altre disc seu, “Dying To Say This To You”, apareix un altre cançó que porta com a títol una paraula llatina: “ego“.Ego, com ja sabreu, significa jo en català. Però encara que no s’utilitzi com a tal, hi ha altres paraules que utilitzen la paraula “ego” per a formar-se (com per ejemple egocentrisme, egoista, egòlatra…). Aquí us deixo la cançó per si la voleu escoltar.

Phoenix, un grup francès, també utilitza el llatí en les seves cançons. Igual que The Sounds també és un grup modern, que, utilitzant també sintetitzadors, distorsiona el rock en el qual es basa.

Armistice, una cançó del seu últim álbum (Wolfgan Amadeus Phoenix), és un llatinisme! Armistici, en català, és la pausa temporal d’un conflicte bèl·lic pactada per totes les parts.

Rome, com el seu nom ja fa ben evident, té bastantes referències clàssiques. La lletra de la cançó té moltíssimes referències a l’antiga Roma, encara que algunes estan una miqueta ocultes.

Així, doncs, podem dir que Phoenix semblen uns amants de les clàssiques, que aprofiten la música per portar-nos la cultura llatina al nostre dia a dia, igual que ho fa The Sounds.

Sabríeu dir altres grups que també utilitzen llatinismes o tinguin referències a les clàssiques en les seves cançons?

Toni Moreno
1r Batxillerat

Compte! No ens passem!

10 Replies

Guido Reni

Era una nit d’hivern plujosa, tronava i feia molt de fred. Estàvem tota la família a casa i jo i el meu germà com sempre ens estàvem barallant. Ell volia ajudar-nos a mi i a la mare amb el sopar, però jo deia que era massa petit, que a la cuina només faria nosa i que jo sola ajudaria millor la mare. Llavors, els avis ens van dir que s’ha de valorar a tothom, petits i grans, joves i vells, ja que ningú no és més que ningú. Així que perquè entenguéssim el que ens volien dir ens van explicar una història per ensenyar-nos a respectar les persones:

Apol·lo era un noi jove, atractiu i polivalent. Un dia, a l’institut, aquest es va enfadar amb el seu amic, Eros, ja que Apol·lo deia que ell jugava molt millor al futbol que ell, perquè Eros era un tap de bassa. Eros es va molestar i va dir que li demostraria que ell no era menys que ningú jugant a futbol. Van jugar el partit i Eros va fer gala d’un talent i domini magistral de la pilota. Encara que ja havia demostrat que era millor que Apol·lo jugant a futbol, va decidir venjar-se del que li havia dit abans, així que va començar a parlar a Apol·lo d’ una noia molt guapa, Dafne. Eros va ressaltar moltíssim les seves virtuts i la seva bellesa, tant la va alabar que Apol·lo va acabar per enamorar-se perdudament d’ella. Però, el pervers Eros va anar amb Dafne i va fer el contrari que amb Apol·lo. Va parlar a Dafne molt malament d’Apol·lo, va dir-li les coses més terribles que se li van ocórrer i així va fer que Dafne rebutgés i fugís d’Apol·lo. Apol·lo la buscava tots els dies per l’institut i després la seguia fins a casa seva. Ella estava molt espantada, un noi que odiava la perseguia i no la deixava en pau, va arribar a un punt en què se sentia assatjada. Un dia en què Dafne va arribar corrent del carrer i es va refugiar a casa no ho va suportar més i li ho va explicar al seu pare. Aquest li va dir que no patís, que precisament avui li havia de dir que es mudaven, ja que al seu pare li havien donat feina a Madrid. Ella va acceptar contenta. No li va dir a ningú que marxava, ni tan sols a les seves amigues. Però la tarda que marxava cap a Madrid, allà estava Apol·lo, la va intentar convèncer de que no marxés però, ella va fugir corrents per ficar-se al cotxe. Li va caure un fulard mentre corria, van arrencar tan ràpid que Apol·lo no li va poder tornar, aquest va ser l’únic record que li quedà d’ella, ja que mai més la va tornar a veure però sempre lluïa el fulard pel coll.

Quan els avis van acabar d’explicar-nos la història, jo em vaig mirar el meu germà i em vaig disculpar pel que li havia dit abans. Ara cada cop que ens barallem amb algú, recordem aquesta història i intentem aturar la baralla, ja que no ens agradaria gens trobar-nos amb un Eros venjatiu, tot i que sigui petit!

Núria Yela

1r Batxillerat

Un altre grafit en llatí

3 Replies

: Foto Carlos Rocamora

Ara que la Lina ha fet un apunt amb un grafit de la riera de Premià que jo ja fa temps havia vist i fotografiat, m’he decidit a publicar aquesta altra fotografia que vaig fer l’any passat també a la riera i que ja han esborrat. Què diu en llatí i quin temps verbals formen aquest grafit? Com seria amb el nombre oposat?

Carlos Rocamora

1r batx. llatí

Grafit en llatí evocant…

8 Replies

Foto Lina Velasco

Pujant riera amunt a Premià de Mar anant cap a casa he llegit a la paret aquest grafit en llatí i he pensat l’immortalitzaré per a Aracne. Sabeu d’on s’ha tret la idea ? Si no ho recordeu, aquí us deixo l’enllaç perquè visioneu un vídeo a un apunt força antic de El Fil de les Clàssiques, Aprendre llatí amb cinema, i em dieu si està ben escrit o no en llatí aquest grafit premianen? Quina és la morfologia del verb i de quin verb és? En quin cas hauria d’anar Romanis i com seria en llatí? i què em dieu de domum, han entès bé l’explicació o també s’han equivocat? En quin cas hauria d’anar i per què?

Quina poca gràcia deu haver fet als que netegen els carrers i als encarregats de l’ ordre de l’Ajuntament de Premià de Mar! Sabeu si el fet de guixar les parets és també un referent clàssic? Quina és l’etimologia del mot grafit?

Lina Velasco, 1er de batxillerat de llatí

Audi d’imperatiu a …

5 Replies

A partir del comentari de les companyes de l’Albéniz Laia , knarik i Andrea a l’article d’Aracne “Clàssiques i automòbils”, he fet una recerca més àmplia sobre la marca de cotxes Audi, que crec us pot ser interessant.

La història comença quan l’enginyer alemany August Horch (1868-1951) va construir l’any 1899 uns cotxes als que va posar el seu cognom, fins que anys després enfrontats amb els seus socis, va deixar l’empresa i en va començar una altra; però es va trobar amb la desagradable sorpresa que no podia utilitzar la marca Horch per als cotxes que seguia fabricant. Així que va convocar una reunió en l’apartament de Fikentscher creant un nom nou per a la seva companyia. Durant aquesta reunió el fill de Franz estava estudiant tranquil·lament en un racó de la seva habitació. Molts cops semblava que anava a dir alguna cosa, però s’empassava les seves paraules i seguia treballant, fins que Blurted, “Pare – audiatur et altera pars…” es va preguntar si seria una bona idea posar-li Audi en lloc de Horch, ja que “Horch” en alemany significa “Harck” o “escolta”, que en llatí és “Audi”. La idea va ser acceptada amb entusiasme per tots els participants de la reunió.

Què n’opineu? Ara que hem fet el tema del present del mode indicatiu de les formes verbals, a quin verb llatí pertany audi, a quina conjugació, em podríeu conjugar el present d’indicatiu i el que falta de l’imperatiu? Els de segon de batxillerat potser ens sabrien traduir, sense l’ajut de la Lida, audiatur et altera pars i fer l’anàlisi morfològica del verb?

Irena Jagustin

1r batx. LLATÍ

Un poema per a Aracne

5 Replies

Avui les Muses m’han inspirat per a tots vosaltres que compartíeu aquest bloc, una magnífica teranyina clàssica, i que entusiasmeu a grans i a joves en l’amor envers el saber, creant coneixement a la xarxa, aquest poema que espero que sigui del vostre grat.

ARACNE

Una teranyina d’argent
ha teixit l’aranya
està filant raigs de lluna
i espurnes de brillants estels.
Volta la roda del sol
i fila fila l’aranya,
ara ho fa amb fils vermells
agafats a trenc d’alba.
Enxarxa amb amples filats
la boira del temps que s’escapa
i fila segles i segles
que guarda en un cabdell.

Aracne, fila que fila.
estira el fil del saber.

Pepita Castellví

ARACNE A L’OFICINA

11 Replies

La Gemma, la becària de Zenit S.A i estava segura de que era la que realitzava els millors informes de comptes de l’agència barcelonina.
La Penèlope, la secretària de direcció, gaudia de la fama de ser la que millor realitzava els informes de comptes i tothom a l’empresa l’admirava en la seva feina, tot i que a ningú li queia bé, excepte la cap de l’agència, la Mònica.
Un dia, la Gemma va tenir la seva gran oportunitat, la Mònica li havia encomanat un informe de comptes de l’últim mes perquè la Penèlope estava malalta i no la podia localitzar.
La becària va ben aprofitar aquell regal i va fer el millor informe que ningú de l’agència havia vist mai.
Quan la Penèlope va tornar, es va trobar que tothom parlava del famós informe i de com n’era de simpàtica la Gemma. Ella no ho suportava i va voler comprovar l’habilitat de la noia enviant-li l’últim informe que li havia encomanat la seva estimada Mònica.
Quan va rebre l’informe de part de la Gemma, es va adonar realment que aquella becària era millor que ella, i que aviat podria prendre-li el lloc de treball.
Va donar l’informe a la Mònica dient-li que era seu, suposant que aquesta es sorprendria tant que l’ascendiria a directora adjunta ja que les dues tenien una relació molt més que professional.
Finalment, va ser així, i la Penèlope va ascendir la Gemma per poder encomanar-li informes setmanals, mensuals i anuals.
La Gemma va estar fent informes fins als 65 anys, quan es va jubilar i va ingressar en una clínica psiquiàtrica.

Joel Beltran

Llatí 4rt IES Cristòfol Ferrer

Psique i Cupido al Parc del Laberint

39 Replies

Antonio Cànova

Eros és el déu de l’amor en la mitologia grega; on era el déu responsable de la luxúria, l’amor i el desig, i era també venerat com un déu de la fertilitat. El seu equivalent en la mitologia romana era Cupido, també conegut com Amor. Eros és el fill d’Ares i Afrodita.

El romà Apuleu (segle II) ens explica a la part central de les seves Metamorfosis o Ase d’or (Asinus aureus) el primer conte de la literatura occidental, la història de Psique i Cupido que comença així i que us recomano que llegiu:

“Una vegada, en una ciutat, hi havia un rei i una reina que tingueren tres filles…”

Psique era la menor i més bella de tres germanes, filles d’un rei d’Anatòlia. Afrodita estava gelosa de la bellesa de la mortal, doncs els homes estaven abandonant els seus altars per a adorar en lloc seu una simple dona, i així va ordenar al seu fill Eros que la fes enamorar-se de l’home més lleig del món, llançant-li una fletxa d’or oxidat. Però el mateix Cupido es va enamorar de Psique, va llançar la fletxa al mar, la va raptar i la hi va portar volant fins al seu palau.

Per a evitar la ira de la seva mare, una vegada va tenir Psique en el seu palau, Cupido es presentava sempre de nit, en la foscor, i va prohibir a Psique qualsevol indagació sobre la seva identitat. Cada nit, en la foscor, s’estimaven. Una nit, Psique va explicar al seu estimat que trobava a faltar les seves germanes i volia veure-les. Cupido va acceptar, però també li va advertir que les seves germanes voldrien acabar amb la seva sort. Al matí següent, Psique va estar amb les seves germanes, que li van preguntar, envejoses, qui era el seu meravellós marit. Psique, incapaç d’explicar com era el seu marit, ja que no l’ havia vist mai, titubejà i els va explicar que era un jove que sempre estava de cacera, però va acabar confessant la veritat: que realment no sabia qui era.

Així, les germanes de Psique la van convèncer perquè a la meitat de la nit encengués un llum i observés el seu estimat, assegurant-li que només un monstre voldria ocultar la seva veritable aparença. Psique els va fer cas i va encendre un llum per a veure el seu marit. Una gota d’oli bullint va caure sobre la cara de Cupido dormit, que es va despertar i va abandonar, decebut, la seva amant.

Quan Psique es va adonar del que havia fet, va pregar a Afrodita que li retornés l’amor de Cupido; però la deessa, rancorosa, li va ordenar realitzar quatre tasques, gairebé impossibles per a un mortal, abans de recuperar el seu amant diví. Com quart treball, Afrodita va exigir a Psique que anés a buscar un cofre d’Hades. Quan va aconseguir arribar allí, Persèfone, deessa de la ultratomba, li va dir que el que hi havia en el cofre era només per a Afrodita. Psique, temptada pel poder que podria donar-li el que hi havia en aquell cofre, va oblidar que la curiositat ja havia arruïnat una vegada la seva vida, i el va obrir, però en comptes de trobar poder, va trobar un somni etern. Psique va caure en l’herba, adormida per a tota l’eternitat. Cupido, finalment s’ apiadà de la seva estimada i la va rescatar. Temps després, Afrodita i Psique van fer les paus, i van romandre juntament amb Cupido a l’Olimp.

Núria al Parc del Laberint explicant el mite, representat a la cúspide del pavelló neoclàssic

Núria Yela

1r batx. llatí i grec

IES Cristòfol Ferrer

EUROPA A L’INSTITUT!

39 Replies

He reescrit una història basada en un dels mites ovidians que hem llegit a classe dins Narracions de mites clàssics (ed. Teide). Cal que us pregunti quin és? Amb el nom de la protagonista em sembla que ho dic tot… He provat de representar tants elements del mite com m’ha estat possible adaptant-los a la vida moderna, els podríeu identificar?

Europa de Gustave Moreau

EUROPA A L’INSTITUT!

Era principi de curs. Europa va entrar a l’institut i es va dirigir cap al racó on sabia que hi trobaria les persones que buscava… i efectivament, eren allà. Tota la seva classe, la gent amb la qui havia compartit la majoria de les seves experiències des que tenia memòria. Encara no havien arribat tots (i ella podria haver dit exactament qui hauria faltat abans de veure’ls, els coneixia massa), però la imatge li va encantar. Havia d’acceptar que en el fons li agradava molt estar tots junts allà, i les classes amb aquella gent eren tant divertides!

Va acostar-s’hi amb un somriure gegant a la cara i els va saludar amb la mà. Una de les noies se li va acostar i la va arrossegar cap a un grupet que mirava cap a la mateixa direcció.

-Ei, Europa, has vist això?- i va assenyalar a un noi que s’estava quiet al davant de la seva aula. El noi era realment atractiu. Tenia tot el que es podia demanar en un home. Era alt, amb les espatlles amples i una pell morena, tocada pel sol. Uns cabells castanys foscos, brillants, tallats a la mida justa, va pensar ella, que contrastaven amb uns ulls d’un blau pàl·lid però profund. Un nas recte, de la mida perfecta. I una boca amb uns llavis una mica encorbats cap amunt, amb un somriure permanent.

-Sí, ho veig- va dir i va somriure. Aleshores va veure com el noi es girava i clavava els ulls ens els seus. Ella sabia que la seva bellesa no passava desapercebuda. Els seus cabells rossos li queien ondulats fins a mitja esquena. I els seus ulls blaus que havien atret l’atenció de tants nois havien tingut el mateix efecte en ell. A més aquell dia s’havia posat el millor que tenia a l’armari, preparant-se bé per a l’inici de curs. Havia de reconèixer que el seu aspecte no era gens lamentable, en aquell moment. Ell li va somriure. Unes dents blanques, blanquíssimes, perfectament arrenglerades van acabar de constatar la seva perfecció.

-Em sembla que algú ja ha lligat – va fer una altra de les seves amigues, amb un to burleta.

– Sí home, si ni ens hem parlat!- Tot i haver dit això, Europa tenia molt present que ell s’havia fixat en ella. El va tornar a mirar. Ell no li havia tret els ulls de sobre. Però… tenia alguna cosa estranya. No podia ser tant perfecte. Havia de tenir algun defecte… segur…

En entrar a la classe, va començar la ja tradicional baralla per aconseguir els millors llocs. Europa va seure al seu de tota la vida, a la segona fila a l’esquerra, a prop del professor… però tampoc massa. Dues de les seves amigues van seure al seu davant i dues al darrere. Era una pena que ja no hi fos la seva millor amiga, la Carlota. Havia marxat aquell any de l’institut. Però ella sabia que vindria algú a seure al seu costat. No la deixarien sola, sempre hi havia algú disposat a seure al costat seu.

-Està lliure?- Es va girar i el va trobar. Aquella veu tranquil·la, greu, madura, acompanyada d’aquell somriure de dents blanques, d’aquells ulls blaus…

-Sí- li va retornar el somriure –seu, si vols…- darrere seu sentia els riures de les seves companyes.

Increïble. Aquell noi era real? Durant tota la classe es va repetir aquesta pregunta uns quants cops. Escoltava, prenia apunts d’una forma inusualment polida per a un noi de la seva edat, i de tant en tant deixava anar algun comentari… que va fer que a Europa li haguessin de cridar l’atenció un parell de cops. Comentaris senzills, però molt aguts, molt intel·ligents… que la feien riure.

Ella no era d’aquest tipus… ella era de les que es feien les misterioses, no es deixava portar per un noi així com així. Però un dia al seu costat va ser suficient… com ho podia explicar? S’havia enamorat. Perdudament. Ell era perfecte, i ella tenia ganes de conèixer-lo més, de veure fins on arribava la seva perfecció.

Van passar uns mesos. Ell tan perfecte i ella tan enamorada. Les seves amigues no paraven d’insistir en com n’era ell de fantàstic, ressaltaven les seves qualitats d’una manera que a qualsevol li podria semblar exagerada, però Europa sabia que allò no era res més que la veritat.

***********************************************************************

Un cap de setmana, va sortir amb les seves amigues. Anaven a la discoteca, com feien de tant en tant. A Europa li agradava anar-hi. En arribar, a la cua, el va veure. No s’ho podia creure! Aleshores es va adonar que realment no l’havia vist mai fora de l’institut. Se li va acostar, amb un gran somriure. Anava acompanyat d’un parell de nois més i de dues o tres noies. El seu somriure la va enamorar un cop més. Van decidir entrar tots junts, i, al cap d’una estona, quan ella ja portava un parell de copes i ell… cap? (O això li semblava a ella), li va agafar la mà i se la va emportar. Ella va sentir a les seves amigues per darrere, com reien, els seus comentaris sobre la parella. Sentia que estava segura, que no li podia passar res. Amb un noi tant perfecte no podia passar res de dolent.

Aleshores, allà, en aquell racó, ell va treure el que a ella li va semblar impossible.

-No ho has provat mai?- La va mirar, sorprès. Què podia fer, ella? Va baixar el cap. De sobte, no haver provat mai una droga li va semblar el més vergonyós que li podia passar. No va ser capaç de dir res mentre ell encenia el porro amb molta traça. Hi va fer una calada.

-No fa res, veus? És com beure… perquè tu beus, oi?- un altre cop aquell somriure. Aquells ulls clavats en els seus. Va fer que sí amb el cap. Ell va fer-hi una altra calada i li va acostar.

-Si?- Aquells ulls blaus eren hipnotitzadors. Va agafar-lo i va inspirar. Va tancar els ulls uns segons, fins que el va sentir parlar:

-Estàs bé? Si estàs esperant per veure què passa, tranquil·la, no és gaire fort…- li va tornar a passar. Ella hi va tornar. Una altra calada. Realment era ella? Era la noia que havia promès tants cops que no provaria drogues? De fet, què era allò? No ho sabia… i tot i això, va continuar fumant. Fins que ella ja no era ella. Fins que no controlava el que deia, ni el que pensava.

I fins que ell la va besar. Un i un altre cop. Li va agradar tant! I ell la va agafar. Estava anant massa lluny. No, ella no ho volia. Va provar de parar-lo. Tenia massa força. No se’l podia treure de sobre… I el cap li rodava. Per què no parava? Potser era que ella encara no ho havia dit. Ara… ho havia dit? O només ho estava pensant? “Para, si us plau… para…” no ha sabia. Finalment, va perdre el coneixement.

************************************************************************

Va obrir els ulls. Parets blanques, una manta suau, de cotó, que la tapava perquè no passés fred. No en tenia, de fred. Va girar el cap.

-Europa?- La seva mare se la va mirar. Tenia els ulls vermells i inflats de tant plorar. Les galtes vermelles.

Europa va tancar els ulls. Què havia sigut, allò? Era un somni? No… era en un hospital. Quant de temps havia passat? No ho sabria dir. Com havia arribat allà? No ho recordava… Els va tornar a obrir. La seva mare se la mirava. Al seu costat ara hi havia el seu pare. De seguida va arribar el metge. Ara sí… res podia anar malament.

Bet Rosell Tinker

4rt ESO B Llatí

I.E.S. Cristòfol Ferrer

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

38 Replies

He fet una adaptació d’un mite ovidià del llibre de Narracions de mites clàssics que estem llegint a classe de llatí. Realment llegint-lo es pot comparar amb una història de la nostra vida actual. Quin és el mite? Si mireu la imatge potser us ajudarà. És un corb; us sona?

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

La Carme i l’Andreu es van conèixer a l’empresa on treballaven junts des de feia anys. Com que a ella la van ascendir i va passar a portar el departament on treballava ell, van començar a tenir una relació molt més estreta, i, és clar, ja se sap com va acabar tot allò.

Als cinc mesos van llogar un piset petit però il·luminat al centre de la ciutat, i van començar a viure-hi junts.

L’amic de la infància de l’Andreu, l’Eduard, anava cada dia al gimnàs al matí. Caminava fins a dos carrers més avall, girava a la dreta i es trobava de cara amb el rètol on posava “Centre Esportiu Municipal”. Aquell dia havia dormit poc acabant de corregir els exàmens dels seus alumnes de llatí, i anava amb els ulls mig aclucats pel carrer, per això el primer que va pensar en veure la silueta de la Carme agafada de la mà a un perfecte desconegut va ser que s’havia confós de persona. Però quan s’hi va fixar, va poder veure bé la dona del seu millor amic. Què hi feia, tan lluny de casa seva, i amb aquell home? No tenia pas germans, que ell sabés. Llavors ho va veure. A l’entrada de la boca del metro, la parella es va besar i es va separar.

Mentre corria a la bicicleta estàtica, l’Eduard va estar pensant en tot allò. Al final va pensar que el millor era explicar-ho al seu amic Andreu.

L’endemà mateix l’Eduard s’asseia al bar de la cantonada esperant el seu amic. Havien quedat per esmorzar. Quan l’Andreu va entrar per la porta del bar, l’Eduard va repensar-s’ho, però va fer el cor fort i al final li va explicar la infidelitat de la seva dona.

L’enganyat se’l va mirar incrèdulament “Qqq…què vvols dir amb això, Eduard?” I es va aixecar de la cadira, i va deixar el croissant a mitges i el seu amic allà plantats.

Ràpidament, l’Andreu va pujar a la moto i es va posar el casc, el ciclomotor va esbufegar, però finalment va arrencar en direcció al càlid piset que compartia amb la seva dona. Mentre conduïa, l’Andreu no se’n podia avenir, del que li havia dit l’Eduard. La seva dona, la seva fantàstica Carme, amb un altre?

Va posar les claus pel forat del pany de baix, i va pujar per les escales, no tenia temps d’esperar l’ascensor. Va obrir la porta i la seva dona va aparèixer per la porta de l’estudi. La discussió va ser forta, molt forta. Al cap de dos dies d’acabar amb ella, l’Andreu va deixar la feina. No podia viure tenint tan a prop la Carme. I per acabar-ho d’adobar, ja no tenia millor amic, “Adéu, Eduard, deixa’ns en pau a mi i als meus problemes d’una vegada” havien sigut les últimes paraules que assenyalaven el final d’una relació que potser havia estat sempre més a prop que aquella Carme tan enganyosa.

Maria Salat Navarro

4t Llatí IES Cristòfol Ferrer