Category Archives: Llatí 1r

El llatí em persegueix!

9 Replies

Últimament tinc la sensació de que m’estic tornant boja, trobo coses en llatí a tot arreu!

Veureu, començaré per LOST. D’aquesta sèrie de televisió ja sabíem que a la 5a temporada hi havia algun capítol en què es veia parlar en llatí, però és que a més, a la primera temporada hi ha un parell de capítols que tenen el títol en llatí, com són:

  • 1×03 Tabula Rasa, que vol dir literalment “taula plana”, però si li apliquem un significat més figurat vol dir “passar pàgina”.
  • I també el capítol 1×19 Deus ex machina és una expressió llatina que significa «déu sorgit de la màquina», traducció de l’expressió grega «απó μηχανῆς θεóς» (apó mekhanés theós). Té el seu origen en el teatre grec i el romà, en el moment que una grua (machina) introdueix una deïtat (deus) provinent de fora de l’escenari per resoldre una situació. Eurípides fou sovint criticat per emprar amb molta freqüència aquest recurs. Més de la meitat de les seves tragèdies l’inclouen en el desenllaç final, fins al punt que alguns critics creien que la grua era una invenció d’aquest tràgic. Per exemple, a Alcestes, l’heroïna epònima és salvada in extremis de l’Hades per Hèracles (que apareix en una grua) o bé Medea, traslladada al final de l’obra per un deus ex machina. A les Tesmofòries Aristòfanes parodia l’us excessiu del recurs fent aparèixer a escena el mateix Eurípides per mitjà d’una grua.

També estava un dia buscant informació sobre LOST en una web espanyola, vaig veure que hi havia un videojoc i quan em vaig posar a llegir-ho…VAIG TROBAR UN ALTRE LLATINISME. Aquest cop era Via Domus expressió en llatí que significa “el camí a casa”, en aquest sentit, escapar de l’Illa.

L’altre dia a Castellà estàvem estudiant “las Coplas” de Jorge Manrique i m’estava llegint el llibre per subratllar-lo i vaig trobar: “ la pérdida de los bienes temporales que conlleva la muerte provoca en el poeta una evocación nostálgica en la que se aprovecha el tópico del Ubi Sunt? (dónde están?). La sencillez predomina tanto en el lenguaje como en la forma métrica…”
Sembla ser que la cosa no acaba aquí, ja que per la televisió sembla que s’hagin posat tots d’acord i quan fan una notícia hagin de dir la paraula en llatí, tant sigui una notícia esportiva com de societat. A més, l’altre dia fent un debat a classe algú va dir: “Això es el súmmum”.
I l’últim cas que ara mateix recordo on vaig veure llatí, aquí vaig quedar ben parada! Estava en el Messenger quan de sobte vaig veure que algú tenia el Nick en llatí, com que era un conegut meu vaig preguntar-li pel Nick, i la seva resposta va ser una mica… absurda. En el seu Nick posava reductio ad absurdum i li vaig dir, “Com és que tens el Nick en llatí?” i em va respondre literalment: “Perquè queda més maco, mola més dir “reductio ad absurdum” que “reducción a lo absurdo”. En fi…

Vaja sembla que el llatí estigui de moda o alguna cosa per l’estil, és utilitzat tant amb funcions estètiques, com és el cas del Nick del Messenger, com per funcions de cultura…

Andrea Sala

1r batxillerat IES Isaac Albéniz

Les termes de Bètulo

21 Replies

Les termes no només servien per a la nostra higiene personal sinó per practicar gimnàstica, reunir-se amb les amics i discutir sobre negocis , política, etc. Així doncs considerem les termes com un espai de lleure.

Només hi podien accedir els homes lliures i les dones per separat, havia un horari diferent per a home i dones o un edifici apart.
Les Termes de Bètulo varen ser construïdes a finals del segle I d.C.
Actualment aquestes termes les podem trobar a la part subterrània del museu de Badalona.
Les podem dividir en dues grans parts; la palestra que és el lloc previ on podem practicar la gimnàstica i preparar-se per a passar a la segona gran part, els banys.
Els banys es divideixen en tres espais, el primer seria el frigidarium, destinat a la piscina d’aigua freda. Els segon espai, tepidarium és una sala destinada a la temperatura mitjana, tèbia. En aquesta sala no hi havia piscina, sinó que servia per preparar el cos pel canvi de temperatura d’un bany a un altre, en el paviment d’aquesta sala hi trobaven un mosaic de tessel·les blanques.
La darrera sala, el caldarium era destinada als banys calents, la piscina estava sobreelevada. Per sota circulava aire calent d’un forn proper praefurnium, mantenint a una temperatura adequada el paviment de la piscina. El vapor que sorgia en aquest espai sortia a l’exterior per la xemeneia. Aquesta sala també era pavimentada per un mosaic un dels quals té representat uns dofins.

El tepidarium i el caldarium al voltant d les parets tenien uns estants per a deixar les cremes, els olis, els perfums, i la roba.

Les portes d’accés a les dues sales són estretes i estan separades per evitar els corrents d’aire i per tant la fugida de la calor.
Les parets de les sales eren cobertes amb plaques de marbre. D’aquestes encara se’n conserven alguns fragments.

Les termes tenien un personal adequat. Eren gestionades per un conductor balnei, aquest pagava a l’entitat pública o a l’amo (balneato) una part dels diners (locatio) que procedien de les tarifes cobrades dels banyistes. També hi havia algunes persones les quals s’encarregaven dels serveis que eren prestats als usuaris, com per exemple: el capsarius, una espècie de guixetes on guardaven la roba i els objectes de valor. L’ unctor equivalent al massatgista, l ‘alipius , el depilador; el fornacator l’encarregat de mantenir la temperatura adient a cada una de les sales corresponents.

Aquí teniu el vídeo de les termes de Bètulo que la Margalida va incloure al Google maps d’Hispània romana:

En conclusió, tenim molta informació d’aquestes termes que encara es conserven com ja s’ha dit al Museu de Badalona.

Carla Domingo i Anna Sales

2n batx. llatí

Contra la violència de gènere, sigui quin sigui!

20 Replies

Aquesta història va començar quan una dona anomenada Maite volia veure la seva germana que feia molt de temps que no la veia, però l’Alícia, la seva germana, vivia molt lluny, en Els Països Baixos, i la Maite acabava de tenir un fill amb el seu marit Joan Carles. Ella li va demanar que si podia ell anés a Els Països Baixos a buscar-la i portar-la cap a Premià de Mar, ell va dir que ho faria molt encantat.

Aquell 25 de maig en Joan Carles va aterrar a l’aeroport de Holanda, l’Alícia portava un cartell amb el seu nom ja que ells mai no s’havien vist. En veure l’Alicia, en Joan Carles es va enamorar d’ella. Quan varen arribar a casa de l’Alícia en Joan Carles es va tirar a sobre d’ella, violant-la. Per tal que això que acabava de fer en Joan Carles mai no es sàpigues, li va tallar la llengua i la va segrestar.

Quan va tornar a Premià de Mar en Joan Carles va dir a la seva dona, que la seva germana havia mort. Però al cap de dues setmanes la Maite va rebre una carta de la seva germana explicant-li tot el que el seu marit li havia fet, llavors les dues germanes van quedar per preparar una venjant-se. Van decidir fer que el Joan Carles es mengés el seu propi fill en venjança per tot el mal que havia fet.

Aquella nit la Maite va preparar una sopa amb el seu propi fill de menys d’un any i la va servir a taula. En acabar de sopar en Joan Carles va dir que, quins eren els ingredients d’aquella sopa tan deliciosa. La dona va respondre que s’havia menjat el seu fill. Ell enfadat, va agafar un ganivet i va matar la Maite i després ell es va tallar las venes.

Francesc Martínez
4rt de Llatí

ZPU, ¿Qué piensas?

6 Replies

Avui ja me’n vaig de vacances de Nadal a Colòmbia i perquè no m’oblideu us deixo al bloc (que fa dies que no funciona) aquesta cançó de ZPU, amb el permís de la Margalida, per si hi veieu  referents clàssics.

Aquí hi trobareu la lletra!

 

 

Lina Velasco

1r de batx. llatí i grec

Apunts de Baetulo

3 Replies

Per a concloure la sortida a Baetulo m’agradaria fer una explicació d’allò que ens varen explicar i allò que vàrem veure durant la visita i també espero que participeu a afegir allò que em deixi, ja que la explicació va ser molt llarga i possiblement faltin alguns detalls.

Baetulo, doncs, la ciutat romana conservada a la coneguda Badalona actual, era una ciutat formada en forma de planta hipodàmica, els carrers eren paral·lels uns amb d’altres (com una tauleta de xocolata) els dos carrers principals del qual eren el Decumanus maximus, on hi havia botigues (com un actual centre comercial), aquest era el carrer que anava d’est a oest, al contrari que el Cardo Maximus, que anava de nord a sud.

A la ciutat de Baetulo, Bètulo, hi havia una espècie de policies actuals, eren els vigilants de la ciutat anomenats, Vigiles.

El Decumanus Maximus, doncs, tallava amb el Cardo Maximus en un punt on se situava el Fòrum, aquest punt era l’escenari públic de la ciutat. Hi havia les latrines o lavabos públics, el teatre, on hi cabien unes 1.500 persones i entre altres coses també hi havia la claveguera més gran.
També hi havia uns temples, on les riqueses dels ciutadans es guardaven als sòtans.

A Baetulo vàrem poder visitar el conducte d’aigües, molt ben conservat, era un tipus de dipòsit on anava a parar l’aigua per a depurar-la i aquesta aigua també anava a parar a les clavegueres per a netejar-les.Aquest conducte d’aigües s’anomenava Castellum d’Aqua i distribuïa també l’aigua per a tota la ciutat.

A la ciutat es conserven dues domus senyorials al carrer Lledó, anomenades Casa dels dofins, pels dibuixos que tenen els mosaics, i la casa de les Heures, anomenada així per les fulles de les enredaderes.Vàrem visitar la casa dels dofins.

Els romans tenien un jardí a les domus, que era com si fos una habitació més de la casa.
Les domus tenien un rebedor, i aquest estava vigilat per un esclau, un guardiant. El cos de la casa era l’atri, que era un pati principal que tenien les cases. Aquest atrium tenia un mosaic al mig, una mica enfonsat a la resta del terra, anomenat impluvium i aquest era com una mena de aire condicionat natural. L’impluvium, recollia l’aigua de la pluja que entrava per el compluvium, una mena d’obertura al sostre per on entrava la claror, l’aire i l’aigua.

Aquest mosaic dels dofins, tenia un conducte d’aigua per a distribuir-la per a tota la domus.

impluvium mosaic dels dofins

Hi havia una habitació anomenada tablinum on hi havia el despatx del senyor de la casa i a la del costat hi feia la vida la senyora de la casa, la seva dona. No dormien junts, i quan l’home volia mantenir relacions sexuals, es trobaven en una mateixa habitació, normalment la de la dona i en acabar l’home se’n tornava.

Els romans, cada matí, feien set rituals als altars de la casa (recordeu la màgia del set!).

Tenien també un menjador d’hivern i en aquest tenien un mosaic anomenat Opus Sectile.

Aquest menjador tenia el paviment decorat. També hi havia una altre mena de mosaic anomenat Opus Tesellatum construït a diferència amb l’altre amb peces petites.

La domus estava dividida casualment en:

– Una habitació anomenada Cubiculum

– Tablinum, l’habitació del senyor

– Menjador d’hivern

– L’atri

– Un espai per a la producció de vi, situat després de les habitacions.

– Al costat de la producció de vi, hi havia les habitacions d’estiu.

– I més apartades estava el Triclinium, una habitació per a tres persones on es celebraven els banquets i sovint dormien els invitats. S’escollia qui dormia a cada llit depenent de la classe social de cadascú.

L’amfitrió dels banquets, l’amo de la casa, havia de posar tot el millor que tenia per als invitats per tal de mostrar el molt important que era.

Els invitats si els hi havia agradat allò que l’amfitrió els hi havia posat, s’ho enduïen en un tovalló per a mostrar-li al senyor de la casa que el banquet havia tingut èxit, això era un senyal per a que el senyor se sentís orgullós.

Per acabar vàrem poder visitar el Jardí de Quint Licini. El jardí romà tenia diferents tipus de flors, arbustos, arbres i fonts d’aigua. Els senyors de la casa tenien alguns esclaus que sovint tenien la funció de jardiners.

Aquest, doncs, ha estat un petit resum de la nostra sortida a Bètulo del dia 19 de novembre de 2009.

Se us ocorre alguna altra cosa a destacar de la excursió?

Anna Salas

2n batx. llatí

Amor, mort i odi

6 Replies

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Hecuba.jpg

Per a la Teresa, el seu fill ho era tot, com per a qualsevol mare. L’estimava d’una manera digna de ser exemple per a totes les mares del món, que el duia pel bon camí, de manera ferma i amb un munt d’amor alhora. Però el seu amor no va ser suficient com per a aturar el cruel destí que l’aguardava.
En un acte d’imprudència innocent, el pobre noi no s’aturà per a mirar si venia cap cotxe a l’hora de creuar el carrer. Malhauradament, la fortuna no l’acompanyà, doncs el conductor del cotxe que se li apropava semblava més preocupat per poder acabar la seva conversa per mòbil que per poder salvar una vida.
I, potser, per obra del destí, la vida del nen acabà en aquell precís moment, i el seu cos sobrevolà el cotxe sota la mirada atònita del conductor.
La pobra mare, que s’ho mirava des de la distància, arrencà a córrer en l’instant en què fou capaç de reaccionar.
Va abalançar-se sobre el cos del seu fill, plorant desconsoladament i amb una tristor abrumadora i creixent al cor. El conductor va sortir del cotxe, amb el mòbil encara a la mà, i, inútilment, preguntà a la mare com estava el nen.
La mare, conscient de la imprudència del fill, però encara més conscient de la imprudència comesa pel conductor a l’anar parlant per telèfon, va muntar en còlera. S’abalançà sobre ell i començà a colpejar-lo, tal i com va fer Hècuba.
La resta de mares anaren a socórrer el conductor, que estava sent víctima de la fúria de la mare a qui li havia mort el fill.
Entre sirenes i masses de gent expectant, la mare, que estava agafada per les seves amigues, lluitava per controlar la seva fúria i la seva tristor, mentre amenaçava el conductor de que, sigués com sigués, acabaria pagant per la mortal imprudència que havia comès.

Toni Moreno
1r batxillerat de llatí

El jardí romà de Quint Licini

6 Replies

El primer espai que es va considerar jardí era l’hortus, ‘recinte tancat’ en llatí. La gent del poble més desfavorida tenia aquest petit hort on produïen els seus propis aliments i on situaven un altar, el lararium, amb unes petites estàtues anomenades Lars que representaven els déus de la família i protegien la casa.

Després, els jardins van passar a formar una part important de la domus romana i de les ciutats. Els jardins privats, només estaven a l’abast de gent amb poder polític i econòmic, ja que eren molt costosos. Eren llocs d’oci formats per grans passejos, termes, fonts i estanys, estàtues mítiques i quadres de marbre amb imatges femenines.
Hi havia una gran varietat d’arbres (pi, alzina, roure, bedoll, llorer, olivera, llimoner, figuera, plataner… ) i de plantes i arbustos (anemone, violeta, gessamí, rossell, heura, acant, romaní, murta, boix…). Moltes d’aquestes plantes eren utilitzades de manera decorativa a les corones funeràries.

En la nostra sortida a la Badalona romana, vàrem poder visitar en el soterrani de l’actual número 3 de la plaça de l’Assemblea de Catalunya el jardí d’una gran casa romana amb el seu estany conservat gairebé complet. L’anomenat Jardí de Quint Licini perquè en una de les habitacions d’aquesta casa l’any 1934 s’hi va trobar la tabula hospitalis.

L’espai que vàrem visitar inclou dos àmbits: el de l’estany, on vàrem experimentar per insistència de la Margalida la sensació de trobar-nos dins un jardí romà i el dedicat a l’exposició permanent, on vàrem poder observar imatges i peces d’època romana. Vàrem saber, entre altres, que Quint Licini Silvà Granià era un patrici romà d’una de les més grans nissagues de la ciutat romana de Baetulo.

Si aneu a Badalona no deixeu de visitar el Jardí de Quint Licini, segur que us agradarà.

Laura Galán
1r batx. llatí i grec

Fets estranys

8 Replies

Nimfa Egèria. Parc del Laberint (Barcelona)

Nimfa Egèria. Parc del Laberint (Barcelona)

Un home de la ciutat de Barcelona avisa els medis que ha presenciat últimament coses poc usuals. Aquest home assegura que el passat 5 de novembre, a prop del Parc del Laberint d’Horta, ha vist cossos mig despullats deambulant per la nit amb aparença de fantasmes. La policia no ha cregut el seu testimoni i no es farà càrrec. Han demanat ajuda psiquiàtrica per l’home, perquè podria patir esquizofrènia o altres malalties mentals.
“El Periòdico”, 9 de novembre

– Mare, has llegit aquest article del diari? És impressionant, pobre senyor.
-Sí pobret, però, ja fa molts anys, el meu pare m’explicava moltes històries relacionades amb aquest parc. Sempre s’ha dit que és una mica fantàstic. Però això són tot llegendes. No creus Júlia?
(…) Júlia?
– Digues?
– En què estaves pensant?
– En no res.
Això em va fer pensar molt. I si aquell home tenia raó? Em picava massa la curiositat per deixar-ho córrer. Vaig decidir enviar la notícia i una invitació per mail per anar aquella mateixa nit a visitar el Parc.
Els meus amics van acudir a la meva crida i a les 12 en punt vam quedar a la porta del parc. Alguns s’ho prenien a broma, estaven cent per cent d’acord que aquell home era boig i que jo anava pel mateix camí. Cap d’ells sabia què significava aquest parc. Jo sé, pel que hem estudiat a l’institut, que inclou un jardí neoclàssic i un jardí romàntic, on podem trobar ple de peces escultòriques, algunes amb motius de la mitologia grega i d’altres amb motius rústics, així com un gran nombre de fonts, brolladors i basses d’aigua. Ja havia visitat algunes vegades aquell parc i sabia bastant bé com estava distribuït.
Vam passar per l’entrada al laberint, on hi ha un relleu de mabre amb Ariadna i Teseu.
– On és el relleu d’Ariadna i de Teseu?
Semblava com si els dos personatges mitològics haguéssin desaparegut.
– Ai Júlia! que paranoica que ets! Seguim.
Vam pujar a la terrassa on teòricament es troben les estàtues de Dànae i Ariadna.
– On són les estàtues? Ara també són imaginacions meves? M’esteu dient que sóc boja com el senyor de la notícia?
– AAAAAAH! Correu!
– Per què crideu? Què passa?
De cop i volta tots els meus amics van desaparèixer en un obrir i tancar d’ulls. Em vaig girar ràpidament per saber què passava.
– La nimfa Egèria! No em facis mal si us plau! Ja marxava!
Egèria, molt bella, em va parlar.
– No pateixis, no et faré mal. Tots els humans fan com els teus amics, quan ens veuen surten corrents.
A les nits, quan no ens veu ningú. Tots nosaltres tenim la necessitat de sortir i comunicar-nos amb altres divinitats. Pel matí la gent s’espantaria i no visitaria el parc. Però m’has de prometre que ningú no ho sabrà mai. Ens pots venir a visitar totes les nits que vulguis, però ha de ser un secret. Si no el respectes, el teu futur pot ser desastrós! Algun déu et podria fer patir una metamorfosi i ser com qualsevol de nosaltres, és a dir, viure només de nit.
– Tot això m’ho estàs dient de debó? És clar que no diré res! És un privilegi per mi saber aquest secret, moltes gràcies Egèria, encara no em crec que estigui parlant amb un personatge mitològic. Moltes gràcies per la invitació, ja m’aniré passant per conèixer els altres! Ara marxo, és massa tard.
– Fins a una altra! I gràcies per guardar el secret.
L’endemà vaig estar parlant amb la meva mare sobre el tema. Encara no m’ho creia però era veritat. Tenia un secret amb les divinitats. Era una noia afortunada.
– Al final vau trobar alguna cosa ahir? Et veig molt contenta.
– Que va! M’ho vaig passar molt bé amb els amics, res més. Ah i pel que fa a la de la notícia, aquell home era completament boig, al parc no vam trobar cap fet estrany.
– Ja t’ho vaig dir! Només són llegendes. Oi Júlia? (…) Júlia? Ja hi som, en què estaves pensant?
– En no res.

Jéssica Llavero

1r batxillerat IES Isaac Albéniz