Qui és Anquises? On el trobem? De qui és pare? …
Veure el document en mida gran
Marc Pelegrín
2n batx. llatí
D’Anquises, què en sabeu?
4 Replies
Category Archives: General
Casada i conformada
Des que era petita m’havia agradat com la meva mare s’arreglava el cabell, es posava colorets, com s’aplicava màscara de pestanyes, es vestia amb el seu quitó, es posava les seves sandàlies tan boniques… Jo sempre m’imaginava com seria de gran, si seria com la meva mare, tan bonica.
Jugava amb les meves nines, fetes de draps, que em casava amb el meu estimat marit. A l’edat de tretze anys pensava que tard o d’hora em casaria, estava molt impacient, volia que arribés l’hora de les meves noces, tenir molt fills i ser feliç al costat del meu marit tota la vida.
Tot i que a casa meva els meus pares mai han estat del tot feliços, segons la mare, que sempre em repetia “el matrimoni és un mal necessari”, frase que jo no entenia a aquella edat. Només desitjava casar-me i tenir una família.
Al cap d’un any, el meu pare em va buscar un promès de vint-i-set anys, jo en tenia catorze i estava molt contenta i preparada.
A mida que el meu matrimoni anava madurant, jo era més infeliç. Em vaig adonar que només es tractava d’un interès familiar. Ara era quan entenia la meva mare.
Ja havíem tingut tres fills, dos nens que ja estudiaven fora de casa amb el mestre particular i la petita, encara la educava jo. Em sentia molt malament i sola. El meu marit buscava la satisfacció sexual fora de casa o aprofitava al simposi, quan les dones de la casa marxàvem a l’habitació.
A mi m’agradava arreglar-me per al meu marit, em posava sempre tota mena de cosmètics, però cada vegada tenia més clar que el nostre matrimoni era una obligació social, com sempre s’havia dit.
Només tenia oportunitat de sortir de casa durant les celebracions religioses com, al més de Pianepsió, al començament de novembre, quan les dones ens aplegàvem a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa, deixant els nostres marits i les tasques familiars.
Ara ja hi estava acostumada i el meu marit i jo ens fèiem vells junts. Jo només pensava que potser la situació de la dona en un futur canviaria, ja que jo volia el millor per a la meva estimada filla. No volia que ella passés pel que jo havia passat i, tot i que el seu pare ja estava pensant qui seria el seu marit, jo només esperava que fos digne i tingués un nivell social i econòmic alt.
Però ara estic agraïda que la meva mare m’hagués ensenyat a escriure i així m’he pogut desfogar durant molts anys. Potser en un futur, llegir les meves vivències ajudi algú a entendre la situació de la dona aquí a Grècia i la cosa canviï, mentrestant seguiré treballant, escrivint i fent com si tot anés bé.
Fotografia del turó de la Pnix, a Atenes [Font: Minube]
Jéssica Llavero
1r batxillerat INS Isaac Albéniz
Existien les drogues a l’antiga Grècia i a Roma?
Qui no ha fumat mai un porro? Qui no coneix algú que hagi pres tranquil·litzants? Qui no ha begut per a sentir-se millor? Només han escoltat parlar de les drogues sintètiques i creuen que les coneixen? o les coneixen de forma propera? Encara se senten estimulats per l’últim cafè que han pres? Fins quin punt té la droga transcendència en el nostre món?…
La droga, aquesta gran desconeguda, d’on ve? Què és? Què pretén? Grecs i romans la coneixien?…
Les drogues són més antigues que l’home, i l’home les coneix des que existeix. L’opi i el cànem més conegut com cànnabis o marihuana (del náhuatl malihuana, paraula composta per mallin que vol dir “presoner” i hua que significa “propietat”, i la terminació ana,” agafar”) són les drogues de les quals es té una constància més antiga, se sap que fa 5.000 anys l’opi ja s’usava en l’actual Europa amb un enfocament medicinal, en zones com l’actual Espanya i Suïssa. A l’altre costat del món, en el “Shu-king” llibre xinès de 2350 a.C es parla de la riquesa de la província de Shantung, on abundava el cànnabis, que alhora era usat per a teixir. De fet, un dels grans invents de la història, el paper, atribuït a la Xina del 105, va ser elaborat amb fibres de marihuana. La droga, però, que caracteritza la Roma dels emperadors: Neró, Titus, Nerva, Trajà i Adrià és l’opi. Petroni l’esmenta juntament amb el vi, descrivint el famós “Sopar de “Trimalció”. El gran emperador Aureli és probablement un dels primers “drogodependents” d’opi dels quals es té notícia. Durant molts anys va consumir opi quotidianament en forma de “theriaka”, una preparació prescrita per Galè, el seu metge personal, és necessari recordar que Marc Aureli era un gran filòsof, encara que no sabem si requeria dels efectes de l’opi per a filosofar.
Marc Aureli. Foto de S.Giralt
No només ara les drogues són motiu de comerç, ja fa 2000 anys l’opi tenia un preu controlat amb el que no es podia especular a l’Imperi romà. Es impactant saber que en l’any 312, un cens revela que hi ha 793 botigues dedicades a vendre el producte en la ciutat de Roma, i que el seu volum de negoci representa el 15% de tota la recaptació fiscal.
Els grecs també coneixien els efectes de les drogues i sembla ser què sabien els efectes que produïen les drogues, per ells les drogues ja no són coses sobrenaturals, sinó -com diu el Corpus Hippocraticum– `substàncies que actuen refredant, escalfant, assecant, humitejant, contraient i relaxant, o fent dormir´. Els grecs com a grans intelectuals que eren coneixien ja el que actualment sabem de les drogues. Els grecs van percebre també el fenomen que avui anomenem tolerància, encara que en comptes de veure allí les petjades d’un hàbit indesitjable van veure, més aviat, un mecanisme de autoinmunització. Segons Teofrast: “Sembla que algunes drogues són tòxiques a causa de la falta de familiaritat, i potser sigui més exacte dir que la familiaritat els hi treu el seu verí, perquè deixen d’intoxicar quan la nostra constitució mai ha acceptat i preval sobre elles”. A més de vins i cerveses, els grecs van usar amb fins cerimonials i lúdics el cànem i altres solanàcees (belenyo, belladona, mandràgora), en ocasions mitjançant encens. Coneixien també un extracte d’haixix amb vi i mirra per a estimular reunions privades.
Sembla ser que les drogues estan aquí per quedar-se, i la història demostra que sempre les hem usat, els antics exèrcits romans bevien vi pur amb fongs al·lucinògens per a acréixer la seva valentia enfront de l’enemic, perdre la por, i sentir menys dolor, però la pregunta és: Haguessin batallat millor serens? O no haguessin aconseguit conquistar mig món?
A marge de l’ús medicinal, una de les característiques que més xoca de la droga és la seva estreta relació amb la religió, la història dicta que ambdós conceptes gairebé sempre han anat junts de la mà. Remuntant-nos al segle XIII aC trobem els misteris d’ Eleusis on es realitzaven ritus secrets en els quals calia preparar-se durant sis mesos abans per a poder realitzar-los. El que allí s’esdevenia no podia ser explicat a ningú, però se sap que compartien una beguda de característiques psicoactives anomenada kyqueón, aquesta beguda estava composta per espigues de cereals pertanyents al temple i altres substàncies, Plató i Sòcrates, entre altres grans filòsofs, van passar per aquest ritu alucinògen, en el qual els practicants sofrien visions místiques, suors, vertigen… Es creu que aquests símptomes es devien al parasitisme de l’ordi per un fong, el Claviceps purpurea o bé el Claviceps paspaldi.
Durant la història, la droga s’ha mantingut limitada al consum especial, ja sigui en la medicina, la religió o les guerres. En l’antiga Roma, ja havia lleis contra aquells que consumien alcohol en la seva vida quotidiana i entre hores, el vi per exemple estava reservat a les festivitats religioses. L’opi, i el cànem eren consumits per via oral en infusions i tan sol en cas de malaltia, i els al·lucinògens de forma molt puntual el que disminuïa considerablement el risc d’addicció.
En conclusió, és possible que el pas del temps hagi trencat amb les pautes de l’equilibri del consum.
Marc Pelegrín García
2n batxillerat grec i llatí
Els pecats d’Hermes Diaktoros
Us agrada la novel·la negra? No em digueu que no sabeu qui és Stieg Larsson i no heu patit l’efecte Millennium? No pot ser que no hagueu vist aquest estiu, a la platja, l’estació de tren o a l’aeroport, algú interessat pels homes que no estimen les dones o bé noies que somien un llumí i un bidó de gasolina. Potser n’heu vist la versió cinematogràfica i heu sentit converses als lavabos del cinema comparant la novel·la amb la tan esperada pel·lícula? Jo m’ho he trobat i, tafanera de mena, he parat orella per descobrir que sempre surt guanyant la lletra impresa, és normal!
Davant d’això, per posar-me al dia i poder mantenir converses de cafè sense sentir-me aliena a l’actualitat, he posat fil a l’agulla i ja he llegit i visionat els dos primers volums de la sèrie Millennium d’Stieg Larsson. No podia estar-me’n, ni que sigui per l’origen llatí del nom de l’editorial en què treballa el periodista suec protagonista de la sèrie i les referències en llatí dels versicles de la Bíblia on, a Els homes que no estimen les dones, troba la clau del misteri la protagonista, de fet, la gran protagonista dels tres volums.
Doncs bé, l’obra de Larsson és novel·la negra, més llarga del normal, però amb tots els elmement propis del gènere. Veieu com sí la coneixeu?
Ara, però, em trobo en un atzucat (sovint em passa, com a lectora voraç de gèneres diversos) perquè quan acabi les lectures que tinc entre mans, d’un caire molt diferent, no sabré si entomar el tercer de Millennium o fer un cop d’ull als pecats d’Hermes Diaktoros. No sabeu qui és? Jo tampoc no el coneixia, no patiu, tot i que el nom se m’ha fet familiar a primer cop d’ull mentre llegia un article sobre la setmana de novel·la negra, BCNegra, que acaba aquest migdia a Barcelona. Casualitats mitològiques, he pensat en un primer moment, però en llegir l’entrevista a Anne Zouroudi, la mare literària d’aquest personatge (la tercera de l’article citat), he vist que m’equivocava. Aquesta britànica “que porta Grècia al cor després de viure-hi uns anys” és autora de cinc volums en què el tal Hermes resol un misteri relacionat amb algun dels set pecats capitals. Els dos únics traduïts al castellà es titulen El mensajero de Atenas i El pecado de Midas (el tercer és The Doctor of Thessaly) i l’autora confessa que “la mitologia hi té un paper essencial“, per això el seu detectiu té el nom d’un déu, ja que “els mites grecs aporten una lliçó per a cada aspecte de la condició humana“.
L’escriptora anglesa Anne Zouroudi. Foto: QUIM PUIG
En fi, que això promet i caldrà fer una nova visita a la novel·la negra. Sembla mentida, fins aquest estiu portava molt de temps sense llegir-ne, i ara se m’acumula la feina…
TERESA
El millor tresor és…
En què es basa aquest vídeo? Quin valor transmet?
Valèria
4rt de primària
Gimcana sobre la vida quotidiana a la Grècia antiga
Observeu les imatges, descriviu-les, deduïu-ne el significat i amplieu el que calgui. En definitiva, feu-ne un bon comentari!
I com a comiat d’aquest tema, deixeu-me que us regali un poema d’Agatias l’Escolàstic, però amb veu femenina, il·lustrador del paper de la dona a la Grècia antiga, del que tant hem parlat i escrit últimament des de Badalona i Premià. I és que no oblidem que a voltes una paraula val més que mil imatges…
Els nois no tenen la mateixa dissort que a nosaltres
febles noies, ens ha tocat.
Ells tenen companys, amb els quals
bescanvien les penes amb mots confiats,
es lliuren a jocs que els conforten i enmig dels carrers
passegen mirant virolades pintures;
nosaltres, en canvi, ni el dret no tenim de veure la llum,
ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries.
ANGLADA, M. À. Les germanes de Safo. 1983 (pàg. 130)
Que us vagi de gust!!!
TERESA
“Ad Tarraconem III: Tarraco, Hispaniae Citerioris caput”
L’emperador August va residir un període de temps a la Colonia Ivlia Vrbs Trivmphalis Tarraco, en la qual va deixar la seva empremta. Aquest va ser adoptat pel gran dictador de la república romana Juli Cèsar, donant-li el nom de Caius Iulius Caesar Octavianus. El 16 de gener de 27a.C., per aclamació del Senat el seu nom oficial va quedar fixat com Imperator Caesar Augustus, de manera que es va convertir en el primer emperador romà, que governaria durant 41 anys mantenint les instruccions republicanes, però superposant la seva voluntat a la llei, tot i que va finalitzar amb segles de guerres civils i va iniciar una era de pax Romana (pau romana), prosperitat i grandesa.
Pel que fa a la POLÍTICA EXTERNA, en la península ibèrica va haver-hi una forta reestructuració l’any 27 a.C per part de l’emperador August, que va dividir Hispània en tres províncies: Hispania Citerior Tarraconensis (Tarraconense), Hispania Ulterior Lusitania (Lusitània) i Hispania Ulterior Baetica (Bètica). Va donar la capitalitat de la primera a Tarraco (Tàrraco), que va quedar sota la seva màxima autoritat. Las primeres eren províncies imperials, mentre que la tercera era una província senatorial.
August residí alguns anys a Tàrraco i d’ençà d’aquell moment es multiplicaren les transformacions urbanístiques de la ciutat. Els límits de la Tarraconense van ser modificats en el segle 12 a. C., en incorporar les zones de galaics i asturs procedents de la província Lusitània i la zona minera al voltant de Castulum, procedent de la província senatorial Bètica. El seu caire militar originari va donar pas a una gran ciutat. L’objectiu d’August amb aquesta reorganització va ser el d’aconseguir que totes les tropes romanes d’Hispània estiguessin sota comandament d’un sol Llegat Imperial, el de la Tarraconensis, i que les principals fonts de riqueses, estiguessin sota el control directe de l’administració imperial, amb un fàcil accés marítim cap a Itàlia i Roma, llocs més importants i destacats de l’imperi romà.
Mapa de la Península Ibèrica amb la divisió provincial durant el mandat d’August [Font: larioja.com]
La capital de la Tarraconense o Hispània Citerior era Tàrraco, l’actual ciutat de Tarragona. Els romans l’urbanitzaren seguint models grecs i com que la ciutat, envoltada sempre de muralles, estava allargassada damunt el turó, organitzaren mitjançant terrasses els seus desnivells. Poc després, entre el 12 i el 6 aC, va convertir la vella via Hercúlea en la Via Augusta, que portava a Barcino (Barcelona) pel nord, i a Dertosa (Tortosa) i Valentia (València) pel sud. Així doncs, va anar unificant províncies.
Després de la mort d’August l’any 14 dC, l’emperador va ser recordat i van edificar estàtues i temples en el seu honor. Tàrraco va ser de les primeres ciutats que van construir un monument en honor d’aquest emperador.
La POLÍTICA INTERNA d’August es basava a tenir content sempre el seu exèrcit, amb abundants pagaments, i el seu poble, amb jocs magnífics i obres que embellien la ciutat. August, per tal de guanyar-se la plebs, organitzava panem et circenses (‘pa i jocs de circ’), és a dir, que distribuïen gratuïtament blat i diners, i a més oferien jocs de circ i d’amfiteatre. La ciutat experimenta una gran millora en els seus serveis, infraestructures, ampliant el fòrum municipal, construint temples d’adoració, s’encunya moneda… A més es creen, amplien i decoren els edificis necessaris per a la vida d’una gran ciutat. Per tant, apareixen el fòrum provincial, el circ, l’amfiteatre, l’aqüeducte, la basílica judicial i molts altres edificis i habitatges residencials.
Per exemple, el teatre de Tàrraco va ser construït al voltant del fòrum provincial de Tàrraco, que era un conjunt monumental immens, constituït per dues grans places on se situaven els principals edificis administratius, religiosos i culturals. En el teatre es representaven obres teatrals del període clàssic. També hi ha l’arc de Berà, arc de triomf que va ser construït durant el mandat d’August i que està situat per sobre de la Via Augusta, commemorant una victòria militar en aquella ciutat.
Estàtua de marbre de l’emperador August [Museu del Louvre. París]
El culte a l’emperador i el llatí van començar a esborrar les arrels dels ibers i van quallar les modes de Roma tant en economia, com en política, dret i religió.
Andrea Martínez Serrano
1r de batxillerat
“Ad Tarraconem I: Tarraco Scipionum Opus”
Torre dels Escipions. [Font: Wikimedia Commons]
Tàrraco fou la ciutat romana capital de la Hispània Citerior (la zona més propera a Roma) i després de la Província de la Tarraconense, actualment Tarragona. Va ser, juntament amb Empúries, una de les primeres bases romanes de la Península Ibèrica durant la Segona Guerra Púnica i un dels punts a partir del qual va irradiar la romanització.
La política expansiva dels cartaginesos cap a l’Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Asdrúbal i, sobretot, Anníbal. Després de la primera guerra púnica i la pèrdua de territoris, els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l’est de la península Ibèrica fins a l’Ebre. Però aleshores, la nova potència que s’havia creat a Occident, Roma, els barrà el pas. L’origen de les guerres púniques es troba, doncs, en un enfrontament entre Cartago i Roma per veure qui tenia més poder.
Tàrraco té els seus orígens en una petita guarnició romana que els germans Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la Segona Guerra Púnica, l’any 218 aC. Els exèrcits romans, comandats pels dos germans Escipions, Gneu i Publi Corneli Escipió, arribaren a la península Ibèrica per primer cop per lluitar contra els cartaginesos que estaven sota les ordres d’Asdrúbal, germà d’Anníbal. Al 218 a.C. desembarcaren a la colònia grega d’Empòrion i hi instal·laren un campament militar, que serà la base de les seves operacions contra els cartaginesos. Va obtenir una victòria a Cesse sobre el general cartaginès Hannó, que fou fet presoner, i es van apòderar de tota l’actual Catalunya dels Pirineus a l’Ebre.
Aquest primer assentament a Cesse, nom que donaven a Tàrraco els pobladors ibers abans de ser convertida en una colònia romana, aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco.
Liquidat el domini cartaginès a Hispània al 206 a.C, Publi Corneli Escipió Africà (fill de Publi Corneli Escipió) dirigí la guerra al territori de Cartago al 204 a.C que Anníbal va anar a defensar, però fou vençut en la batalla de Zama al 202 a.C. Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.
Thaïs García Laso 1.2
“El intermedio” presentat per “El Gran Demóstenes” i “Beatriz Mouskouri”
Mireu el retall d’un programa de televisió que va veure ahir la Carla.
[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=Uctg9jSPW5g[/youtube]
Aquesta versió grega d’ “El Gran Wyoming” té la seva gràcia, però jo us proposo les següents reflexions:
- La Ministra Pérez Oliva parla dels auguris catastròfics sobre l’economia espanyola. Quin és el significat d’aquesta expressió i a quina pràctica romana fa referència? Recordeu algun episodi fundacional de Roma en què els auguris van ser decisius?
- Sabeu qui és Demòstenes? Quin error comet la presentadora quan hi fa referència abans de començar la versió grega d’El intermèdio?
- I la interjecció ώππα, ¿en deduïu el sentit i el context en què s’usa? Espero que la Knarik ens ho expliqui el dia de l’exposició de les dances gregues. I que nosaltres ho poguem practicar…
TERESA
La mirada curiosa i lasciva
Joan, després de fer esport durant tota la tarda en el seu gimnàs de sempre, abans d’anar a dutxar-se, va anar a fer una cervesa al bar del gimnàs. Mentre es bevia la cervesa va sentir dir que la dona d’un famós empresari amo de mig món era just allà, en aquell gimnàs, provant-ne les instal·lacions. També havia sentit dir que aquell gimnàs, estava protegit per diversos guardaespatlles de la dona del famós empresari.
Sense fer-ne ni mica de cas, en Joan va decidir anar al vestuari a dutxar-se per anar-se’n.Un cop havia arribat a la porta del seu vestuari, va veure una porta al costat del vestuari que estava mig oberta, pels encontorns no hi havia ningú i tampoc no se sentia res, només el soroll de l’aigua d’una dutxa al caure i una flaire encisadora. Joan va decidir aventurar-se una mica més i acabar d’obrir aquella porta per saber qui havia. Quan la va obrir, va veure una dona nua mentre es dutxava. La dona no s’havia adonat de la presència d’en Joan en aquell vestuari. Joan es va quedar bocabadat mirant-se amb curiositat la dona que portava recollits els cabells amb una diadema de mitja lluna. De cop i volta, aquesta va obrir els ulls i en veure en Joan amb els ulls lascius en el seu cos nu, va començar a xisclar molt fort. De cop, per la porta del vestuari van aparèixer diverses dones que de seguida van fer una mena de barrera al voltant d’aquella dona per amagar-la. Després d’això la misteriosa dona va cridar:
– GUÀRDIES!!!
Dos homes vestits de negre van entrar també al vestuari i van agafar en Joan pels braços immobilitzant-lo. Un dels homes va preguntar:
– Què vol que en fem senyora?
Sense pensar-s’ho dos cops, la dona va dir cridant:
– Aquest porc m’ha vist despullada, i sabent que jo sóc tan famosa no trigarà gaire a escampar-ho per tota la ciutat! Vull que no pugui parlar més la resta de la seva vida, però que sembli un accident.
Dit això, els dos homes es van emportar en Joan per la porta.
Des d’aquell dia, ningú no en va saber res més.
A quin mite us recorda? Quines diferències i semblances hi podeu establir? Quin complex pateix en Joan? Quin apunt de El Fil de les Clàssiques m’ha portat a recrear aquest mite ovidià llegit a la primera part de Narracions de mites clàssics?…
Pol Nóbrega Oller
4rt ESO llatí