Quins referents clàssics hi ha en la cançó i en el videoclip de Don Omar?
Sere Eloisa Velázquez
4rt d’ESO llatí
Angelus volat
3 Replies
Monthly Archives: maig 2010
La comèdia a Grècia
A Grècia, el conreu del gènere còmic va durar dos segles, des de mitjan segle V aC fins a mitjan segle III aC. Els historiadors divideixen la comèdia grega en tres períodes: la comèdia antiga, fins al 400 aC; la comèdia mitjana, del 400 al 320 aC, i la comèdia nova, des del 320 aC.
A continuació explicaré en què consisteixen aquests tipus de comèdies:
La comèdia antiga estava dividida en diverses parts i tres d’aquestes a càrrec del cor, tot i que els actors també hi tenien un número indeterminat de passatges.
Pròleg, que era l’escena que obria l’obra.
Pàrode, que era l’entrada del cor.
Àgon, que acostumava a ser una disputa entre dos grups antagònics que solia finalitzar amb la derrota definitiva d’un dels rivals.
Paràbasi, que era el moment en el qual l’autor mitjançant el cor expressava les seves opinions.
Èxode, que era l’escena final, de tancament de l’obra.
Cadascuna d’aquestes parts tenia un ritme musical diferent i entre elles s’intercalaven petits episodis dialogats. El major representant de l’antiga comèdia grega era Aristòfanes, el qual finalitzava les seves obres gaire bé sempre amb un acte nupcial o un festí. D’Aristòfanes ens han arribat onze comèdies senceres, de les quaranta-quatre que se li han atribuït. No us perdeu Els ocells!
Tot i així coneixem altres autors com Cràtinos que va guanyar el primer premi sis cops a les “Dionísies Urbanes” o Ferècrates, entre altres.
La comèdia mitjana es caracteritzava per burlar-se de personatges públics, però sense dir els seus noms directament, es tractava de que els personatges fossin coneguts pels seus fets o per algunes frases que els caracteritzaven, d’aquesta manera el públic els podia reconèixer amb facilitat. Aquesta etapa va ser una etapa de transició, no gaire important i per aquest motiu no en tenim gaire informació d’ella.
La comèdia nova és la més diferent de totes tres comèdies ja que aquesta no només tenia una finalitat lúdica, sinó que els autors intentaven mitjançant el ridícul corregir els costums de la societat. Es ridiculitzava el buit, no a persones concretes i el seu màxim representant va ser Menandre.
La comèdia nova es caracteritza per la ambientació urbana, per utilitzar temes quotidians i deixar de banda els que pertanyien a la gamma heroica, i per la desaparició del cor en escena, a l’hora que la vivacitat als diàlegs.
Concretament de la comèdia de Menandre solia estar dividida en cinc actes i aquets separats per entremitjos, estava escrita en llengua antiga i el vers que utilitzava normalment era el iàmbic. Era molt hàbil en la caracterització dels personatges, el quals eren majoritàriament homes populars. Dominava especialment la trama i la veracitat.
Diferències entre les comèdies:
La principal diferència que es pot establir entre la comèdia “antiga” i la “nova”, a més a més de la desaparició del cor, és que mentre a la primera l’argument no és més que un pretext que permet combinar una sèrie quasi interrompuda de situacions que pertanyen a la farsa, ridícules o descabellades amb l’únic objectiu de satiritzar diversos aspectes de l’actualitat. En canvi, la comèdia nova centra el seu interès en la línea argumental, és a dir, la comicitat perd importància i deixa el seu atractiu primordial a l’anècdota ben narrada.
Camila Pérez López
2n batx. Grec
Medicina: del mite al logos
On comencen les bases de la medicina occidental? Quina relació poden tenir racionalitat i coneixement? És possible aplicar el mite a la medicina? Descobrim-ho.
Per poder conèixer els orígens de la medicina actual hem de retornar a la Grècia dels presocràtics, Parmènides, Heraclit, Anaximandre, Anaxímenes, Demòcrit, etc… És en aquest moment, al segle VI aC quan uns pocs començaren a allunyar-se de les explicacions donades pel mite i procuren buscar el significat de les coses per si mateixos, λόγος. La medicina va adquirir una nova formulació, separant la ciència de la religió, i, a partir d’aleshores, la medicina ha esdevingut científica.
En un principi, Apol·lo era el déu de la medicina fins que va delegar aquest càrrec al seu fill Asclepi, quan Apol·lo el va salvar del ventre de la seva mare, Coronis, assasinada pel propi Apol·lo, en un acte de gelosia, va enviar el seu fill Asclepi al mont Pèlion on va ser cuidat i instruït pel centaure Quiró. Segons la mitologia, un cop Asclepi va aprendre tot el que s’ha de saber sobre medicina gràcies a Quiró, cuidador i mestre seu, començà a aplicar els seus coneixements i arts mèdiques per nombroses ciutats gregues. El tipus d’art que dominava Asclepi era considerat una medicina màgica-religiosa que gaudia d’un èxit sobrenatural. Segons la llegenda, Zeus es va veure obligat a destruir Asclepi amb un raig després de que el famós mestre de la medicina es dediqués a ressuscitar alguns morts i col·laborés a la despoblació del món d’Hades amb la seva medicina ja que hi havia menys morts.
Dintre de la vida quotidiana de grecs i romans, Asclepi tenia una gran rellevància, hi havia multitud de temples dedicats a ell i a la cura de tot tipus de malalties, les quals es consideraven malediccions. Als temples dedicats a Asclepi era on es dirigien tots aquells que volien curar els seus mals o calmar-los, allà eren els sacerdots qui rebien els malalts per sotmetre’ls a un seguit de rituals de caràcter ascendent, és a dir, la curació s’aconseguia arribant a l’últim grau místic, tot allò previ era una preparació per tal d’arribar a l’objectiu final, que ja podia ser curar-se o calmar el dolor gràcies a l’ajuda divina d’Asclepi. També és cert que els sacerdots dels temples exigien ofrenes de tot tipus per concedir l’estància al temple d’Asclepi, on seria curat.
A aquesta antiga Grècia, el metge o ἰατρός era un sacerdot de culte al déu Asclepi, i la seva activitat professional es limitava a vigilar les ofrenes i els donatius, complir amb els rituals religiosos i pot ser ajudar a algú que ho necessités per incapacitat o donar petits consells, més que un metge era més semblant al que seria un bruix o chamán de la medicina primitiva.
La medicina grega va estar molt condicionada pels temples dedicats a Asclepi durant mil anys, des del segle X fins l’any 0.
És a partir del segle V aC quan es començà a buscar i trobar unes explicacions més lògiques, les malalties deixen de ser maleficis, pèrdues de l’ànima, o mals d’ull per convertir-se en efectes de la naturalesa, la naturalesa sensible. Alguns escrits de Plató fan referència a Hipòcrates com a metge seguidor d’Asclepi, poca cosa se sap d’ell, la seva figura és quasi llegendària, tot i així el seu nom s’associa amb un dels descobriments més importants de tota la història de la medicina: que la malaltia és un fenomen natural. Per tant la tradició ha consagrat a Hipòcrates com el defensor del concepte de què les malalties no tenien un origen diví sinó que les seves causes es trobaven a l’àmbit de la naturalesa, com per exemple el clima, l’aire, la dieta, la geografia, etc…
Aquesta idea no sorgeix del buit, sinó que estava condicionada per les idees i conclusions d’altres filòsofs anomenats presocràtics, com Milet, Anaxímenes, o els propis pitagòrics els qui aplicaven les matemàtiques de forma precisa al món real quedant totalment asombratas pels seus propis descobriments. Tot aquest afany per descobrir i resoldre les inquietuds més quotidianes va ser causat per la consagració de les polis amb el seu corresponent fòrum, on tothom dialogava, negociava… També el mercat marítim va obrir les portes a Grècia en quant el que es refereix a coneixements d’altres cultures, com per exemple l’egípcia sense la qual no haguessin descobert les matemàtiques. Tots el filòsofs sorgits al segle V aC són homes lliures, pensadors, i grans estudiosos de diverses matèries com astronomia, geografía, biologia, etc…
En l’àmbit de la medicina, Hipòcrates de Cos és considerat el pare de la medicina i se li atribueix a ell el famós i encara actual jurament hipocràtic. Hipòcrates va ser un excel·lent observador per tal de perfeccionar la seva pràctica clínica, aplicava el seu propi mètode igual que Descartes per arribar a les seves conclusions, el mètode hipocràtic.
Corpus Hipocraticum és on es recullen una gran quantitat de teories, coneixements, pràctiques, cures, en resum tot allò relacionat amb la medicina. No se sap amb certesa qui ni durant quant de temps va ser escrit el Corpus Hipocraticum, ja que és un recull de diferents idees, basades en allò purament racional, escrites durant més d’un segle.
Hipocràtes crea un mètode de diagnòstic molt innovador i que donà peu al nostre diagnòstic actual. És un metge subjectiu que dóna molta importància al que sent el pacient, també al clima, a l’època de l’any, a l’activitat diària del pacient així com a la dieta que segueix, dóna molta importància a la physis del pacient. Alhora Hipocràtes es caracteritza per l’ús de la dieta, els banys, i tractaments fisiològics sobretot.
Tot i els grans descobriments de Hipòcrates, la medicina religiosa (Asclepi) i la medicina hipocràtica continuen alternant-se fins l’any 0 aproximadament.
Un dels aforismes més coneguts d’Hipòcrates és Ars longa, vita brevis, segurament el seu ofici li va permetre treure aquesta encertada conclusió.
Per concloure, com en tot en la història sembla ser que la medicina també ha tingut la seva pròpia batalla, una batalla que confronta irracionalitat contra racionalitat, i sembla que la racionalitat basada en sentits i experiència ha quedat palesa en la nostra societat actual i la nostra medicina té unes bases de desenvolupament totalment científiques, encara que avui en dia són moltes les persones que intenten curar a les persones pel medi espiritual tal com feien els antics sacerdots i seguidors d’Asclepi. L’única explicació que trobo a que mai hagi predominat la racionalitat per sobre de la irracionalitat per complet i viceversa és que l’ésser humà és un ésser irracional i racional a la vegada, és la característica principal de l’home.
Tasca: visioneu aquest vídeo del Museu de Sant Boi sobre Galè i comenteu-lo.
Marc Pelegrín
2n de batx. Grec
Viatge màgic a Àfrica
Ahir vaig anar al cinema a veure Viatge màgic a Àfrica en 3D de Jordi Llompart. És la primera pel·lícula europea en aquest format i sembla ben bé que una formi part dels somnis de la Jana, la nena de la meva edat que protagonitza la pel·lícula en un viatge fabulós al món dels somnis i de l’Àfrica. Per què us explico tot això aquí? Doncs, perquè surt un cavall alat de la sort amb cua i crineres blaves i unes metamorfosis del guardià dels contes en mussol. Si us agrada el tràiler de la pel·lícula i teniu cor d’infant aneu a veure-la i porteu-hi els vostres germans, cosins o nebots i sobretot llegiu-los contes, especialment El cor damunt la sorra de Jordi Llompart (ed. Lumen, 2006), en què es basa Viatge màgic a Àfrica en memòria de la seva filla Jana morta a Namíbia:
Sabeu com es diu el fet que els éssers divins prenguin forma humana, tal com passava als déus de l’antiga Grècia? Què en sabeu del cavall alat? Com era? En quines llegendes el trobem? Quina és la seva pervivència? Jo conec el fals Pegàs de la Barbie que és a la vegada Pegàs i unicorn. Moltes gràcies, per endavant!
Valèria
4rt de Primària
“De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”
Un altre poema de Góngora amb referències clàssiques és el sonet “De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”. Es pot deduir que té referents del mite que dóna nom al nostre bloc, el d’Aracne. Què en penseu vosaltres, aràcnids i aràcnides?
De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler
Prisión del nácar era articulado
De mi firmeza un émulo luciente,
Un dïamante, ingenïosamente
En oro también él aprisionado.
Clori, pues, que a su dedo apremiado
De metal aun precioso no consiente,
Gallarda un día, sobre impacïente,
Le redimió del vínculo dorado.
Mas ay, que insïdioso latón breve
En los cristales de su bella mano
Sacrílego divina sangre bebe:
Púrpura ilustró menos indïano
Marfil; invidïosa sobre nieve,
Claveles deshojó la Aurora en vano.
Si voleu, podeu escoltar-lo en la gravació de Rafael Taibo:
>
Si voleu aprofundir en el comentari de text d’aquest sonet, llegiu El Comentario de textos, 1:
Rebeca Sánchez
1r batx. humanístic
“Els ocells”, d’Aristòfanes
Aristòfanes és el màxim representant de la comèdia antiga grega. Oscil·la entre la sàtira personalitzada de personatges públics i l’al·legoria, amb danses i cors, amb un llenguatge al·lusiu i obscè. Fa una crítica ferotge de la vida pública del moment (polítics, magistrats, militars, poetes, científics, filòsofs, etc) en un moment difícil de la vida atenesa. Si visqués ara, Polònia de TV3 es quedaria curt al seu costat perquè la situació de crisi i corrupció actual seria un bon camp de cultiu per a la seva sàtira i sarcasme.
Tot seguit podreu veure l’obra Els ocells representada a la UIB sota la direcció d’Antoni Artigues i us n’adonareu que, tot i que es va estrenar el 414 aC i va obtenir sols un segon premi a les Dionísies ciutadanes el seu missatge i el seu humor és ben vigent en el segle XXI. Qui no busca una ciutat millor per viure? Qui s’apunta per anar a viure a Nefelococígia? Qui no valora la política més noble? Qui no és víctima del seu propi refugi?…
Gaudiu de l’obra i, si podeu, llegiu-la i representeu-la. De ben segur, us agradarà!
Sònia, UIB
El mite d’Europa en Góngora
A classe de Literatura Castellana de primer de batxillerat estem treballant Luis de Góngora i l’altre dia vàrem llegir uns poemes que, tot i ser de gran dificultat lingüística, vam poder veure que contenien referències clàssiques. A la Soledad primera hi trobem al·lusions mitològiques referents sobretot al mite de Europa raptada per Júpiter:
Era del año la estación florida
en que el mentido robador de Europa
-Media luna las armas de su frente,
Y el Sol todo los rayos de su pelo-,
Luciente honor del cielo,
En campos de zafiro pace estrellas,
Cuando el que ministrar podía la copa
A Júpiter mejor que el garzón de Ida,
Náufrago y desdeñado, sobre ausente?,
Lagrimosas de amor dulces querellas
Da al mar; que condolido,
Fue a las ondas, fue al viento
El mísero gemido,
Segundo de Arïón dulce instrumento.
Del siempre en la montaña opuesto pino
Al enemigo Noto
Piadoso miembro roto
Breve tabla? delfín no fue pequeño
Al inconsiderado peregrino
Que a una Libia de ondas su camino
Fió, y su vida a un leño.
Del Océano, pues, antes sorbido,
Y luego vomitado
No lejos de un escollo coronado
De secos juncos, de calientes plumas
Alga todo y espumas?
Halló hospitalidad donde halló nido
De Júplter el ave.
Besa la arena, y de la rota nave
Aquella parte poca
Que le expuso en la playa dio a la roca;
Que aun se dejan las peñas
Lisonjear de agradecidas señas.
Desnudo el joven, cuanto ya el vestido
Océano ha bebido
Restituir le hace a las arenas;
Y al Sol le extiende luego,
Que, lamiéndole apenas
Su dulce lengua de templado fuego,
Lento lo embiste, y con suave estilo
La menor onda chupa al menor hilo.
No bien, pues, de su luz los horizontes
Que hacían desigual, confusamente,
Montes de agua y piélagos de montes?
Desdorados los siente,
Cuando ?entregado el mísero extranjero
En lo que ya del mar redimió fiero?
Entre espinas crepúsculos pisando,
Riscos que aun igualara mal, volando,
Veloz, intrépida ala,
Menos cansado que confuso? escala.
Vencida al fin la cumbre
Del mar siempre sonante,
De la muda campaña
Árbitro igual e inexpugnable muro?,
Con pie ya más seguro
Declina al vacilante
Breve esplendor de mal distinta lumbre:
Farol de una cabaña
Que sobre el ferro está, en aquel incierto
Golfo de sombras anunciando el puerto.
«Rayos les dice? ya que no de Leda
Trémulos hijos, sed de mi fortuna
Término luminoso.» Y recelando
De invidïosa bárbara arboleda
Interposición, cuando
De vientos no conjuración alguna?
Cual, haciendo el villano
La fragosa montaña fácil llano,
Atento sigue aquella
Aun a pesar de las tinieblas bella,
Aun a pesar de las estrellas clara?
Piedra, indigna tïara
Si tradición apócrifa no miente?
De animal tenebroso cuya frente
Carro es brillante de nocturno día:
Tal, diligente, el paso
El joven apresura,
Midiendo la espesura
Con igual pie que el raso,
Fijo a despecho de la niebla fría?
En el carbunclo, Norte de su aguja,
O el Austro brame o la arboleda cruja.
El can ya, vigilante,
Convoca, despidiendo al caminante;
Y la que desviada
Luz poca pareció, tanta es vecina,
Que yace en ella la robusta encina,
Mariposa en cenizas desatada.
Llegó, pues, el mancebo, y saludado,
Sin ambición, sin pompa de palabras,
De los conducidores fue de cabras,
Que a Vulcano tenían coronado.
«¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora,
Templo de Pales, alquería de Flora!
No moderno artificio
Borró designios, bosquejó modelos,
Al cóncavo ajustando de los cielos
El sublime edificio;
Retamas sobre robre
Tu fábrica son pobre,
Do guarda, en vez de acero,
La inocencia al cabrero
Más que el silbo al ganado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!
»No en ti la ambición mora
Hidrópica de viento,
Ni la que su alimento
El áspid es gitano;
No la que, en bulto comenzando humano,
Acaba en mortal fiera,
Esfinge bachillera,
Que hace hoy a Narciso
Ecos solicitar, desdeñar fuentes;
Ni la que en salvas gasta impertinentes
La pólvora del tiempo más preciso:
Ceremonia profana
Que la sinceridad burla villana
Sobre el corvo cayado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!
»Tus umbrales ignora
La adulación, Sirena
De reales palacios, cuya arena
Besó ya tanto leño:
Trofeos dulces de un canoro sueño,
No a la soberbia está aquí la mentira
Dorándole los pies, en cuanto gira
La esfera de sus plumas,
Ni de los rayos baja a las espumas
Favor de cera alado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!»
No, pues, de aquella sierra ?engendradora
Más de fierezas que de cortesía?
La gente parecía
Que hospedó al forastero
Con pecho igual de aquel candor primero,
Que, en las selvas contento,
Tienda el fresno le dio, el robre alimento.
Limpio sayal en vez de blanco lino
Cubrió el cuadrado pino;
Y en boj, aunque rebelde, a quien el torno
Forma elegante dio sin culto adorno,
Leche que exprimir vio la Alba aquel día
?Mientras perdían con ella
Los blancos lilios de su frente bella?,
Gruesa le dan y fría,
Impenetrable casi a la cuchara,
Del viejo Alcimedón invención rara.
El que de cabras fue dos veces ciento
Esposo casi un lustro ?cuyo diente
No perdonó a racimo aun en la frente
De Baco, cuanto más en su sarmiento,
Triunfador siempre de celosas lides,
Le coronó el Amor; mas rival tierno,
Breve de barba y duro no de cuerno,
Redimió con su muerte tantas vides?;
Servido ya en cecina,
Purpúreos hilos es de grana fina.
Sobre corchos después, más regalado
Sueño le solicitan pieles blandas
Que al Príncipe entre Holandas
Púrpura Tiria o Milanés brocado.
No de humosos vinos agravado
Es Sísifo en la cuesta, si en la cumbre
De ponderosa vana pesadumbre
Es, cuanto más despierto, más burlado.
De trompa militar no, o destemplado
Son de cajas, fue el sueño interrumpido;
De can sí, embravecido
Contra la seca hoja
Que el viento repeló a alguna coscoja.
Durmió, y recuerda al fin cuando las aves
Esquilas dulces de sonora pluma
Señas dieron suaves
Del Alba al Sol, que el pabellón de espuma
Dejó, y en su carroza
Rayó el verde obelisco de la choza.
Agradecido, pues, el peregrino,
Deja el albergue y sale acompañado
De quien lo lleva donde, levantado,
Distante pocos pasos del camino,
Imperïoso mira la campaña
Un escollo, apacible galería,
Que festivo teatro fue algún día
De cuantos pisan, Faunos, la montaña.
Llegó, y a vista tanta
Obedeciendo la dudosa planta,
Inmóvil se quedó sobre un lentisco,
Verde balcón del agradable risco.
Si mucho poco mapa le despliega,
Mucho es más lo que, nieblas desatando,
Confunde el Sol y la distancia niega.
LUIS DE GÓNGORA, Soledad primera
És realment llarg, segur que si l’analitzem amb profunditat podem extreure moltíssimes coses. Què podem extreure d’aquest poema sobre els personatges mitològics? I sobre el mite d’Europa en concret? Qui és el “mentido roador de Europa”? Qui és “el garzón del Ida”? A quin dia en concret de l’any fan referència els versos inicials de la Soledad primera? …
Ja sabeu el que diu sempre la Lida: “Heu d’anar fent xarxa, lligant nusos, relacionant una matèria amb l’altra, ja que no heu de deixar les assignatures en calaixos. La bellesa de la Venus dels calaixos de Dalí no és a cada calaix per separat sinó l’obra en conjunt.”
Rebeca Sànchez
1r de batxillerat humanístic
De fonts mitològiques i de futbol
Coneixeu aquest anunci? De quin déu es tracta?
Segur que ja sabeu que l’Athletic de Madrid ha obtingut el títol de la copa de la UEFA Europa Ligue. Aquests dies a molts mitjans de comunicació han aparegut fotografies de la celebració tant dels jugadors com de l’afició. Us heu fixat on ho celebraven? Doncs, efectivament, a la font de Neptú de Madrid.
No només l’Athletic de Madrid celebra les seves victòries a una font mitològica de la seva població, trobem un altre exemple a la mateixa ciutat amb el Reial Madrid que celebra les seves victòries a la Cibeles.
Els referents clàssics de la font de Neptú són bastant clars, es tracta del déu dels mars i el reconeixem pel trident que duu a la mà. En el cas de la Cibeles, la figura divina que va a sobre de la quàdriga estirada per lleons és Rea. Cíbele era la principal deessa frígia. Era una deessa terúl·lica i, com a tal, representava la fertilitat de la natura, especialment en el seu aspecte més salvatge. Els grecs la van confondre amb la deessa Rea i la van nombrar mare de tots els déus.
Sabeu d’altres fonts o places on seguidors d’equips de futbol vagin a celebrar les seves victòries? Coneixeu altres fonts de Neptú o de Cibeles? (Si sou aràcnids, afegiu les imatges a l’àlbum corresponent de Photobucket, si no deixeu l’enllaç en comentari).
Núria Yela
1er de batxillerat grec i llatí
L’Olimp de Fantasia
M’agrada molt veure les pel·lícules de Disney, però me n’he adonat que no sempre reflecteixen bé la realitat, com en el cas de la pel·lícula Hèrcules; per això m’agradaria que m’ajudéssiu amb aquest fragment de la pel·lícula Fantasia, del 1940, la simfonia número 5 o Pastoral de Beethoven: quins personatges mitològics heu reconegut?, estan ben caracteritzats?, us imaginàveu així l’Olimp? …
Si us ha agradat, no us perdeu l’Aprenent de bruixot a El Fil de les Clàssiques.
Valèria
4t de Primària
Escola Bergantí
El rapte d’Europa en l’art
El meu treball personal consisteix en un estudi de la pervivència de la mitologia en l’art. Aquesta anàlisi se centra en el mite del rapte d’Europa segons Les Metamorfosis d’Ovidi i les seves represetacions artístiques al llarg de la història, des que va ser escrita.
La meva recerca consta d’obres de pintures, mosaics, escultures i d’altres, que tracten el rapte des del moment que el mite va ser escrit per Ovidi fins a l’actualitat, tot fent-li matisacions segons l’època en què es realitzaren.
Ecce picturae statuaeque!
Thaïs García Laso 1.2 Batx
I. Isaac Albéniz