08 | agost | 2011 | Aracne fila i fila

Després de la visita a Argostoli, la capital, i d’un refrescant passeig per les illes veïnes, explorem Cefal·lònia a la recerca de referents clàssics.

Tal com queda palès al primer article d’aquesta sèrie, el principal referent que percebem a l’ambient és el món mític relacionat amb el reialme d’Odisseu, però crec que hi ha dos indrets ben diferents que caldria remarcar també: la cova de les Nimfes i la domus d’Escala (Σκάλα).

Llac de Melissani [Foto: Josep Lario]

A la part central de la costa est de l’illa, a prop de Sami (Σάμη), es troben la gruta i el llac de Melissani (Μελισσάνη), un paratge d’extrema bellesa lligat des d’antic al culte de divinitats de la natura. L’estructura extraordinària d’aquesta cova oberta acull un llac d’aigües blavíssimes amb una fondària de fins a 39 m, que val la pena visitar de la mà dels barquers experts que n’expliquen la història i els detalls més curiosos. Les excavacions que s’hi han realitzat han obtingut nombroses troballes, la majoria dels segles IV i III aC, que testimonien el culte al déu Pan i les Nimfes.

Estatueta del déu Pan trobada a la gruta de Melissani. Museu Arqueològic d’Argostoli [Foto: Josep Lario]

Després d’admirar els extraordinaris colors de l’aigua canviant de tonalitat a mercè de la incidència dels rajos solars a través de l’immens forat obert que li fa de sostre, us puc ben assegurar que m’estranya gens que se l’anomeni popularment “La cova de les Nimfes”. Els esperits de la natura han d’estimar aquest indret per força…

Placa de l’entrada de la cova de les Nimfes. Reprodueix un relleu actualment conservat al museu d’Argostoli. [Foto: Josep Lario]

Més al sud, a l’extrem meridional de Cefal·lònia, la localitat d’Escala allotja les restes d’una vil·la romana del segle III dC decorada amb uns interessants mosaics de temàtica diversa. Un amable però poc entès vigilant acull els visitants i els guia a través del jaciment, tot i que la bona voluntat que mostra no és suficient per aclarir els dubtes concrets que se’ns puguin presentar sobre els diferents espais i el contingut dels mosaics. Sembla que l’efecte d’un terratrèmol, un incendi o la construcció d’una església cristiana va moure les restes i és difícil reconèixer l’estructura original de la construcció, no obstant l’estat de conservació del paviment és suficient per fer-nos una idea de la seva importància. S’hi poden recórrer sis estances i els mosaics més destacables representen, en un cas, l’enveja atacada per feres salvatges i, en l’altre, una escena de sacrifici envoltada de textos en grec clàssic.

Divinitats de la natura i evidències històriques d’època romana, en els dos casos es fa present la força irresistible dels fenòmens tel·lúrics que han donat forma a una geografia fragmentada, testimoni de la insignificància de l’ésser humà enfront de la totpoderosa Gea.

TERESA

L’àmbit insular grec sol ser identificat amb les illes de l’Egeu, amb l’animada Míconos (Μύκονος) o la bella Santorini (Σαντορίνι) com a bandera, també és fàcil trobar viatgers que han experimentat la varietat d’alguna illa més gran, sobretot Creta (Κρήτη), però no tants són conscients dels tresors que amaga el Jònic. La costa més occidental de Grècia allotja set illes, anomenades en conjunt heptanès, que van de la septentrional, Corfú (Κέρκυρα), fins a Citera (Κύθιρα), la més meridional, tot passant de nord a sud per Paxos (Παξοί), Lefcada (Λευκάδα), Ítaca (Ιθάκη), Cefal·lònia (Κεφαλλονιά) i Zacint (Ζάκυνθος). Més exhuberants que les seves germanes orientals, a exepció de Citera, semblant a Creta, és fàcil comprendre el delit d’Odisseu per tornar a la seva pàtria -sigui quin sigui el seu emplaçament exacte-, beneïda per la fertilitat de les seves oliveres i vinyes, així com la frondositat dels boscos.

Σπαρτοχώρι (ΜΕΓΑΝΗΣΙ – MEGANISI) [Foto: Josep Lario]

Paga la pena, doncs, en un viatge a Cefal·lònia, fer un periple en vaixell per les illes més properes per gaudir del paissatge des del mar. Si no es té la sort de poder fer-ho lliurement en un bot governat per un mateix, és imprescincible, si més no, contractar un creuer anomenat de les tres illes, que ens portarà a Lefcada i dos dels seus illots, Meganisi (Μεγανήσι) i Escorpió (Σκoρπιóς), a l’hora que ens permetrà capbussar-nos al blau Jònic des del vaixell.

Per a qui a hores d’ara es pregunti el perquè del títol de l’article, cal dir que respon a la sensació que vaig experimentar en capbussar-me en una platja recòndita d’Escorpió, propietat privada de la família del magnat grec Aristoteles Onassis. Se’m fa increible pensar que tota una illa pugui esdevenir seu d’una sola família, però no vaig poder evitar sentir-me una intrusa en aquelles aigües i aquella sorra, que en principi haurien de ser de tots. Des del mar es pot contemplar l’embarcador, on de tant en tant deuen recalar els iots de les celebritats, i la carretera que porta directament a les tres mansions que conformen el paisatge urbanístic: les dels dos fills, Cristina i Alex, i una tercera a l’altra banda de l’illa per a la vídua Jacquelin. Una quarta edificació serveix d’allotjament al nombrós servei, és clar, que són els que hi passen més temps.

Platja d’Escorpió [Foto: Josep Lario]

Sí, ja sé que la història de la nissaga del famós armador grec és una mostra que “els rics també ploren” i de família mal avinguda amb personatges desgraciats víctimes dels interessos més obscurs. No tenen massa a envejar als protagonistes dels cicles mítics de què beuen les tragèdies gregues, és cert. Però no deixa d’impactar-me, o potser indignar-me, -i més en un moment de crisi com l’actual- comprovar com viu l’altra meitat…

En fi, per no acabar amb aquesta reflexió agredolça, també us he de dir que si teniu tanta sort com jo, podreu topar-vos amb una autèntica trirrem solcant les aigües com el mateix rei d’Ítaca en el navili manllevat als feacis. No tenia rems i els tripulants anaven vestits amb texans, però els ulls de la proa eren inconfusibles i el nom encara més: Η ΟΔΥΣΣΕΙΑ.