Viatge a Ítaca de Lluís Llach

Hola a tots! Avui us porto una cançó ben diferent a la que vaig publicar de 30STM, es tracta d’un clàssic de la nova cançó.

Viatge a Ítaca d’en Lluís Llach. Lluís Llach, un dels pares de la Nova Cançó (moviment que es va donar a Catalunya entre els 60 i els 70 com a protesta per al repressió de la llengua catalana durant el franquisme) va publicar aquesta cançó tan famosa que qui més o qui menys ha sentit alguna vegada i que a més és el títol del àlbum que es va publicar el 1975.

Viatge a Ítaca és un poema de Konstandinos Kavafis, un poeta grec de finals del segle XIX i principis del XX. Kavafis, tot i ser un poeta discret, Llach va quedar captivat per la seva poesia, els poemes que més li agradaven els adaptava ell mateix a partir de la traducció al català de Carles Riba. Kavafis es va fer un lloc els anys 70 entre la població catalana gràcies a l’album de Llach. Tot l’àlbum de Llach està basat en els poemes de l’escriptor grec. Va tenir un gran acolliment entre la gent, com tots els seus anteriors treballs.

 

Viatge a Ítaca ens parla sobretot de Grècia, però també sobre l’amor, la nostàlgia tot embolicat amb un aire clàssic.

[youtube width=”650″ height=”550″]http://youtu.be/TbDLLYyItDE[/youtube]

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d’anar més lluny

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

més lluny de l’avui que ara us encadena.

I quan sereu deslliurats

torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà que ara ja s’acosta.

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l’amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences.

Sabeu on és Ítaca? Sobre quin personatge ens parla la cançó? Què en sabeu d’aquest personatge? Com es diu el llibre que ens parla d’aquest personatge? Què enteneu per Ítaca?

Patrícia Ortiz

1r Batxillerat Llatí

“Eurialo e Niso”, de Gang

Sabeu qui són Nis i Euríal? Quin escriptor llatí i en quina obra ens en parla? Per què són protagonistes d’aquesta cançó de Gang, inclosa en l’àlbum Rosa de primavera del 1993? A més del nom, quins altres referents clàssics hi trobeu?

 

 

La notte era chiara
la luna un grande lume
Eurialo e Niso uscirono
dal campo verso il fiume.
E scesero dal monte
lo zaino sulle spalle
dovevan far saltare
il ponte a Serravalle.
Eurialo era un fornaio
e Niso uno studente
scapparono in montagna
all’8 di settembre
i boschi già dormivano
ma un gufo li avvisava
c’era un posto di blocco
in fondo a quella strada.
Eurialo disse a Niso
asciugandosi la fronte
ci sono due tedeschi
di guardia sopra il ponte.
La neve era caduta
e il freddo la induriva
ma avean scarpe di feltro
e nessuno li sentiva.
Le sentinelle erano
incantate dalla luna
fu facile sorprenderle
tagliandogli la fortuna
una di loro aveva
una spilla sul mantello
Eurialo la raccolse
e se la mise sul cappello.
la spilla era d’argento
un’aquila imperiale
splendeva nella notte
più di una aurora boreale.
Fu così che lo videro
i cani e gli aguzzini
che volevan vendicare
i camerati uccisi.
Eurialo fu bloccato
in mezzo a una radura
Niso stava nascosto
coperto di paura
Eurialo circondarono
coprendolo di sputo
a lungo ci giocarono
come fa il gatto col topo.
Ma quando vide l’amico
legato intorno ad un ramo
trafitto dai coltelli
come un San Sebastiano
Niso dovette uscire
troppo era il furore
quattro ne fece fuori
prima di cadere.
E cadde sulla neve
ai piedi dell’amico
e cadde anche la luna
nel bosco insanguinato
due alberi fiorirono
vicino al cimitero
i fiori erano rossi
sbocciavano d’inverno.
La notte era chiara
la luna un grande lume
Eurialo e Niso uscirono
dal campo verso il fiume.