El món clàssic és ben present en l’obra del músic i poeta nordamericà Bob Dylan i així es pot corroborar en el primer volum de les seves memòries Chronicles (ed. Simon & Schuster) en què confessa haver llegit a casa d’uns amfitrions a Nova York, Ray Gooch i Chloe Kiel, Els dotze Cèsars, lectures de Tàcit, les cartes a Brutus, L’Estat ideal de la democràcia, El general atenès, la marxa sobre Alexandre el Gran, De natura deorum (que erròniament l’atribueix a Sòfocles!), Ovidi… Admira sobretot Tucídides i Tàcit, i també es confessa lector de Robert Graves.

Fa un paral·lelisme entre el món antic i l’actual, “l’amor sempre és un principi democràtic. És un assumpte grec. Un professor universitari em va dir si llegeixes llibres sobre l’antiga Grècia ho sabràs tot sobre la història d’Amèrica”. També estableix paral·lelismes amb Roma però en sentit invers “Amèrica no era l’Imperi romà.

Preocupat per la caiguda dels grans imperis, en Bob Dylan hi podem trobar ecos virgilians i una forta petjada de l’Ars amatoria d’Ovidi.

Bob Dylan fa una referència explícita de l’ Ars amatoria d’Ovidi a Thunder On The Mountain dins “Modern Times” (2006):

Una altra cançó del mateix àlbum, “Workingman’s Blues #2”, amb un fort rerafons polític i social però amb format de balada d’amor. El poeta Cliff Fell en un article publicat el 2006 en el diari Nelson Mail hi va detectar grans similituds amb Epistulae ex Ponto d’Ovidi.

El professor Richard F. Thomas de la Universidad de Harvard va fer una investigació més profunda en l’interès de Dylan per Ovidi en su publicació The Streets of Rome: The Classical Dylan, publicat a Oral Tradition i encara va trobar més semblances amb Ovidi.

També podem trobar referències ovidianes a “Ain’t Talkin”, “Spirit on the Water” i “The Levee’s Gonna Break”.

Ens ajudes a acabar de fer la recerca i explicitar els ecos clàssics, especialment ovidians, en les cançons de Bob Dylan?