Tag Archives: Parc Laberint

Laberint del Minotaure

[Font: Jinetes del viento]

Dimecres dia 28 d’Octubre. Els alumnes d’una classe de llatí de primer de batxillerat, tenen decidit anar d’excursió al laberint del Minotaure amb la seva professora, però encara no saben el que els espera…
Tots arriben puntuals al seu lloc de trobada, la parada de tren, i estan eufòrics per veure com serà aquesta experiència. Pugen al tren i noten que està totalment buit, en un moment això deixa de ser un problema per a ells i torna diversió fins arribar a la seva destinació.
Quan baixen del tren, la gent ja torna a aparèixer, ells continuen el seu camí cap al parc del laberint, sense problemes, xerrant, fent bromes…
En arribar-hi, el guàrdia els fa deixar tot el seu material en un armari gegant. L’última, una noia, li pregunta quan la podran agafar, però el guàrdia no contesta, fins que la noia es gira i ell en veu molt baixa diu:
-Si torneu vius ho podreu agafar…
-Perdoni? -Diu la noia, que ha escoltat alguna cosa.
Però el guàrdia calla i torna cap a la seva caseta.
Tots entren molt contents ja que el parc és meravellós, moltíssim verd, moltes flors, estàtues d’herois i déus. Entren al parc i quan passa l’últim, aquella porta gegant de ferro es tanca, sembla ser, amb un cop de vent fortíssim.
Comencen la seva excursió pel parc i el primer que veuen és una estàtua gegant; a dalt de tot hi té un llop i a sota, una planta que tapa tot el que està visible. La professora explica tota la història d’aquesta estàtua. Un dels nois, troba una cosa una mica estranya, dels ulls del llop surt un líquid roig; la gent no en fa cas i tiren endavant, però ell es queda sorprès…
Continuen el seu camí i es troben en una bifurcació de quatre camins; la professora diu que abans d’agafar cap dels quatre, ens explicarà els dos relleus; però, quan els mira, es queda estranyada, ja que resulta que els quadres estan canviats: un és Posidó decapitant quatre joves i l’altre, Zeus bevent la sang d’una nena que ell mateix acaba de matar. La professora no sap què dir, es queda totalment en blanc, fins que un dels nois diu de continuar i no pensar-hi més.
Ara han de fer grups i cadascun triar un dels quatre camins: El de la veritat, el de la saviesa, el de la mort o el més llarg de tots…
Arriben tots a la porta del laberint menys el grup que ha anat pel més curt, el de la saviesa. Tots estan entranyats, però la professora, molt tranquil·la, diu que anirà a buscar-los. Fan ells mateixos els grups i entren al laberint…
El primer grup, en entrar, es troba perdut en un moment. Ells es pensaven que això seria un joc per a nens i resulta que no ho era.
El segon grup va a parar a una habitació tancada. En el moment d’entrar ja noten que per allà no hi ha sortida, intenten sortir però la porta està tancada. La porta s’obre a poc a poc i entra un personatge disfressat d’Ares, amb la seva armadura, les seves armes… Ells es pensen que és tot una broma, però aquest Ares desembeina la seva espasa i els talla tots per la meitat.
El tercer grup escolta els crits de dolor dels companys. Es posen molt nerviosos i es comencen a dividir pel laberint. A poc a poc van desapareixent un rere l’altre. Una altra vegada un personatge disfressat, però que aquest cop sembla un noi normal i corrent amb una túnica blanca i un bastó molt gros, va matant-los d’un en un amb un cop de bastó al cap.
El primer grup, després de bastant de temps caminant arriben a una sala central, on veuen com tots els seus companys estan posats com a estàtues, i no sols els seus companys, totes les persones que havien visitat el laberint. No saben què fer, estan paralitzats després de veure aquesta imatge, però de sobte surt un altre personatge disfressat, el Minotaure, i es llença a sobre dels nois, però ells no volen passar pel mateix que els seus companys, i tots junts, gràcies a un fil que tenen, capturen el Minotaure i quan el desmantellen, descobreixen que era el guàrdia, que els ho explica tot:
Aquest parc abans era un jardí de la seva família, i quan l’ajuntament el va comprar no ho va poder assimilar. Lla seva forma de venjar-se era matant tothom que anava al jardí…
Els nois troben la seva professora immobilitzada de mans i peus i, finalment, tots junts tornen a casa amb la pèrdua de tots els seus companys….

Edgar Baena
1r batxillerat
IES Isaac Albéniz

Barcelona mitològica

9 Replies

Què té de la mitologia clàssica la ciutat de Barcelona? Aquesta era la hipòtesi del meu treball de recerca dirigit per Margalida Capellà i que tot seguit exposaré breument:

Mitològicament Barcelona va ser fundada per Heràcles (en llatí, Hèrcules), fill de Zeus i de la mortal Alcmena. La història explica que l’heroi va navegar amb unes barques fins a la Península Ibèrica, una d’elles la novena es va encallar a les costes del llevant. Al lloc on aquesta barca es trobava, Heràcles va construir una ciutat que anomenà Barca nona, Barcelona.

Passejant per Barcelona i de la mà de dues gimcanes mitològiques de la Margalida que podeu consultar a El Fil de les Clàssiques, he fet una recerca de mites clàssics. Amb tot el material que he anat trobant a cada passa he fet aquest muntatge audiovisual, que és la part central i més personal del meu treball, tot i les dificultats tècniques que m’ha suposat:

Com heu pogut visionar ha dividit la passejada mitològica per Barcelona en quatre parts tot començant per l’estàtua del seu fundador al Passeig de Sant Joan: la ruta d’Hermes, el Parc del Laberint, el parc de la Ciutadella i el Museu d’Arqueologia de Catalunya.

La presència del déu alat Hermes, en llatí Mercuri, és constant en diferents edificis i llocs coneguts i significatius de la ciutat Comtal i es relaciona amb Barcelona a través del mite amb el seu fundador (Hèracles-Hèrcules).

El caduceu del déu Hermes, déu missatger, evoca la imatge d’Hèracles rodejat per dues serps enviades per Hera, esposa de Zeus, la qual va assabentar-se de la infidelitat de Zeus amb Alcmena tot volent venjar-se enviant dues serps per assassinar el petit heroi. Retornant aquest caduceu, Hermes va separar les dues serps que lluitaven entre si i una vegada amansides s’enrotllaren envoltant la vara i donant origen al famós atribut d’aquest déu: el caduceu.

Hermes i Hèracles no només tenen aquesta relació simbòlica sinó que Hermes obligat per Zeus diposità l’heroi sobre el pit d’Hera, amb la finalitat que aquest, s’alletés de la llet de la immortalitat. A més Hermes acompanya Hèracles en el seu descens als inferns per dominar el Can Cèber i així completar els dotze treballs tan famosos de l’heroi.

El déu grec Hermes és fill de Zeus i de Maia. Té la funció de missatger que transmet als humans les idees divines i les interpreta, és el psicopomp que guia les ànimes, el despertador de la consciència, el creador de la cultura, les arts i el llenguatge. També és el sanador diví, patró de viatgers i comerciants i sobretot inspirador de la filosofia.

Hermes promou les ciències i les arts. Aquestes es basen en correspondències i analogies que existeixen entre els tres nivells o mons que construeixen l’Existència Universal, el món de l’esperit, de l’ànima i el món físic o corporal.

És completament normal que trobem arreu Hermes ja que per la seva diligència i sagacitat, és una icona per als comerciants. Barcelona en el moment de la seva expansió comercial i industriosa durant els segles XIX i XX té una gran activitat econòmica i comercial i les seves construccions esculpeixen múltiples representacions d’aquest déu i els seus atributs com si d’aquesta manera es volgués atreure com un talismà els beneficis financers que dispensa aquest déu, totalment compatibles amb els d’ordre intel·lectual que també patrocina. Podem trobar-lo en façanes d’edificis públics, d’edificis del govern, en bancs, en cases particulars, en edificis vinculats amb el comerç, l’educació i la cultura.

Aquest déu el podem reconèixer per les seves ales i pel caduceu. Aquestes ales li neixen dels dos costats del cos, als peus, i al seu cap, solen ser petites. El caduceu és una vara alada de la qual dues serps s’enrotllen de forma simètrica que s’atrauen i es repel·leixen al mateix moment. El món modern el manté com un emblema del comerç i la medicina. Hermes premia el treball i l’esforç: Labor Omnia Vincit.

Podem trobar aquesta mateixa divinitat a milers de cultures amb noms diferents; però sempre conserva les mateixes funcions això fa que Hermes tingui una gran universalitat. Hi ha milers de noms referents a Hermes però aquests noms corresponen al mateix arqueotip, és immortal i només és possible trobar-lo a l’interior de l´ésser.

Hèrcules, Hermes són ben presents al centre de la ciutat. Al Parc del Laberint, en comptes del Minotaure es troba Eros i tot s’ha de llegir en clau amorosa. Al Parc de la Ciutadella trobem el naixement de Venus a la cascada central, envoltada de Neptú i Amfitrite.

Després de fer la recerca per places, parcs i carrers, podem dir que Barcelona és una ciutat mitològica que permet estudiar i gaudir de la mitologia clàssica al carrer, a l’abast de tothom, com a element instructor dels habitants i turistes de la ciutat, que permet motivar a un coneixement més profund de la mitologia a més del gaudi estètic i aprofundir en el coneixement de la ciutat sabent localitzar cada monument en un mapa i saber-ne fer una ruta mitològica.

Aquest treball de recerca m’ha resultat molt enriquidor i m’ha fet apreciar més Barcelona i veureu-la com una ciutat mitològica. M’agradaria que en un futur, no molt llunyà, per la televisió es pogués veure un reportatge sobre aquesta Barcelona i contemplar les diferents cares de la ciutat, no només té una història sinó que també té un gran mite fundacional i més de seixanta representacions mitològiques d’Hermes, un parc vegetal d’una gran vàlua històrica i paisagística i un Museu Arqueològic que cal preservar. Realment Barcelona és mitològica.

Carla Domingo Luengo
2n de batxillerat llatí i grec
Treball de recerca 2009

PARC DEL LABERINT D’HORTA: Dos segles fent història

11 Replies

El parc del Laberint d’Horta és el testimoni dels últims 200 anys de la història de la ciutat de Barcelona. El parc ocupa els terrenys d’una finca del marquès de Llupià, de Poal i d’Alfarràs, un home molt il·lustrat.

Entrada al palau de la família Desvalls

Aquests meravellosos jardins van néixer el 1794, gràcies a la tasca que Joan Antoni Desvalls i d’Ardena va encomanar a Domenico Bagutti. El destacat dissenyador italià Bagutti va ser el creador d’aquesta obra i va treballar per la família Desvalls fins a 1808. Joan Antoni i els seus descendents han estat personatges molt il·lustres. Els camins d’aquest parc i els seus edificis ens parlen de les visites de personalitats històriques importants, com els reis d’Espanya Carles IV, Ferran VII i Alfons XIII. Aquest indret únic de la ciutat de Barcelona també ha estat l’escenari escollit per importants artistes del nostre país, com Joan Maragall o Adrià Gual, per realitzar nombroses activitats culturals.
La família Desvalls va ser la propietària de la finca durant els anys 70, però aquesta era molt cara de mantenir i llavors va ser quan va passar a mans de l’Ajuntament.
Un any després el van inaugurar com a parc públic, però el mal tracte del parc, el mal ús dels jardins, la brutícia i el deteriorament va fer que tres anys més tard es fes una restauració en profunditat. Aquesta restauració van fer que es transformés en jardí-museu. Així doncs, va agafar caràcter de monument històric, i per tant l’assistència del públic era incontrolada, ja que era i és un lloc turístic molt important. La quantitat de persones que hi assistien era tan gran que va provocar que es deteriorés un altre cop, i al 1994 es va haver de restaurar de nou. Des de llavors l’assistència del públic és restringida a 750 persones, per poder conservar la preciosa i fràgil estructura.
L’estat actual del jardí correspon a tres parts:

La primera és la part neoclàssica (que en l’actualitat encara ho és). Es basa en les escultures i relleus i tracta els diferents nivells de l’amor.

La segona és el jardí romàntic, del qual només en resten vestigis, que són els senyals que alguna cosa ha estat destruïda o gairebé desapareguda.

I per últim, la tercera és la part enjardinada, que actualment està a càrrec de l’Ajuntament de Barcelona.

Jardí romàntic

D’aquesta última part podem destacar que hi ha molta varietat d’arbres. Hi podem destacar l’Agapanthus umbellatus, que és la denominada flor de l’amor, que amb la seva floració blava omple de color el jardí romàntic.

Pavelló neoclàssic de les nou Muses

Dins del jardí hi ha una estàtua d’Eros, que representa l’amor juganer i despreocupat, templets clàssics i simètrics (Dànae i Ariadna) i el pavelló neoclàssic, que és una estructura on tenien lloc les vetllades socials.
En conclusió i un cop feta la recerca sobre aquest parc, trobo que és un lloc on es pot gaudir de màgia i fantasia, d’alegria i de reflexió, i que per descomptat, t’endinsa dins d’aquell món tan gran com són els mites, els contes, les històries i els somnis.

[La informació i les imatges estan extretes del web de Parcs i jardins de l’Ajuntament de Barcelona. També he obtingut informació de wikipedia.]

Paula Navarro

Llatí 1r batxillerat

On es troba la meva Mar?

10 Replies

Banc de pedra en el jardí de Vincent Van Gogh

Em vaig despertar endormiscat, ajagut en un banc de pedra. Ja era de dia. Els ocells cantaven cançons alegres i em miraven rient-se de la meva desgràcia, els arbres ballaven al compàs de la melodia del vent, el cel era llis com la mar. Oh, la Mar! Altre cop en els meus pensaments, què seria jo sense la meva Mar? Un desgraciat seria … què dic? Desgraciat sóc, ja que el meu amor no és correspost.

No recordo com he arribat aquí, només recordo el bar, l’únic que alleuja les meves penes i la copa que subjecto amb la mà, buida, implorant ser omplerta. Recordo el cambrer amb una ampolla de licor.

Però no recordo com he arribat aquí, tombat en un banc de pedra, de pedra es tornarà el meu cor si no veig la Mar. Oh, una nota! Recordo una nota. Miro a totes les butxaques dels meus vells pantalons i busco a cada plec de la meva camisa. Per fi la trobo, la llegeixo i el que diu congela el meu cor. Han segrestat la meva Mar! Haig de salvar-la, però com? Ni tan sols sé on em trobo. Espera, sí, sí que sé on sóc.

Aquell arbre, aquest banc, aquesta cova … jo he estat aquí. Aquí, al Parc del laberint. Oh, Déu meu! Com trobaré la meva Mar? Aquest paratge és un món per si sol.

Potser és al cementiri? Al laberint com la trobaré? Miro a banda i banda, buscant un senyal, però l’únic que veig són xiprers a totes bandes. Em giro i observo el relleu de marbre que tinc ara al meu davant: són Ariadna i Teseu. El que donaria jo per ser tan fort i valent com Teseu! Ara, jo no cometria el seu error, no abandonaria Ariadna, no si ella fos la meva Mar.

Vaig caminant i evito passar pel laberint; mon rei, el despistat, va construir un camí alternatiu per a no perdre’s-hi. En arribar al final del camí, veig un bust del meu vell amic Dionís. Com trobo a faltar l’alegria que em dones cada nit amb el teu regal, el vi! Però ara no em puc distreure, tinc feina per fer.

Segueixo caminant, fins arribar a una terrassa on s’erigeix un pavelló dedicat a les nou muses. Deu havien de ser! La meva estimada Mar és la més bella de les muses i és digna d’ocupar un lloc entre elles. Ella seria la musa de la perfecció, ja que ella es la perfecció personificada.

Pujo unes quantes escales més i quedo ofuscat, paralitzat, glaçat per la por que en aquests moments creix en el meu cos. Al meu costat s’alça una font, la font Egèria. Oh, si et plau! Jo, un humil mortal, et prego que no deixis que la meva Mar mori com ho va fer el teu estimat marit. Perquè si fos així, aquest servidor no trigaria venir a fer-te companyia ja que si la perdo, en font em transformaré per plorar-la tot el dia.

La nimfa semblà escoltar-me perquè va esquitxar el terra, dibuixant així una horrorosa figura, la figura d’un monstre, la figura del Minotaure. La imatge d’un ésser amb cap humà i cos de toro era aterradora.

Oh, per tots els astres! La meva Mar! La meva Mar és al laberint amb aquest monstre! Vaig començar a córrer, amb tota la velocitat de la qual era capaç i en arribar a l’entrada del laberint, no em vaig aturar. Vaig seguir corrent i corrent, cada cinc passos havia de retrocedir ja que em trobava amb parets, carrerons sense sortida. Fins que per fi, vaig arribar al centre del laberint. Vaig respirar profundament abans d’apropar-me a la rígida i blanquinosa figura humana estesa en un bloc de pedra. Vaig tancar els ulls i vaig pregar que no fos morta, ja que la figura que observaven els meus ulls era la de la meva estimada Mar. Vaig acaronar el seu llarg cabell i … es va moure. Se’m sortia el cor d’alegria! Era viva! Em va mirar amb sorpresa, sense entendre res. I jo, l’únic que vaig poder fer va ser fer-li un petó i desitjar que Eros, representat per una figura de marbre que s’alçava davant nostre, fos compassiu i llancés una fletxa d’amor…

Sarah

1r batxillerat

Eterna joventut

13 Replies

[Font: El rincón de susu]

Dins del labernit d’Horta hi vivien tres nimfes d’aigua que despertaven amb les primeres gotes de rosada. Sortien a jugar pels passadissos entre les fulles per poder ballar al ritme de la suau i tendra melodia del seu fregament. Eròtia, la nimfa del canal romàntic, rossa de cabells llisos i brillants, la més juganera de totes, sempre incitava les seves germanes a un joc sense fi. Cridava Musiva, la nimfa del gran estany del pavelló neoclàssic, morena de cabells rinxolats i pell bruna, per amagar-se de Crènia, nimfa de la font romàntica, pèlroja i pigada, a qui no agradava quedar-se sola i s’espantava de no tornar-les a trobar.

A Èol li agradava sentir les seves rialles i jocs, però tanta juguesca, crits i excitació, irritaven l’oida, l’estómac i el cervell d’un déu tant airat com ell. Coneixedor del secret de les nimfes, per aturar la bogeria del joc va bufar un cop de vent fortíssim i va mig aixugar els seus cabells. En aquell moment elles van començar a desfilar ràpidament cap a les seves aigües. Mai perdrien la frescor de la seva eterna juventut, si mantenien molls els seus cabells. A la sortida del sol, Èol ja havia bufat i les nimfes marxaven àgilment als seus benvolguts racons de descans. Els passadissos del laberint d’Horta, guarden l’esperit d’Eròtia, Musiva i Crènia, la frescor, la juguesca, les seves rialles i la pau d’un vent suau que refresca els qui hi passegen.

Idoia Garay

1r batxillerat

IES Isaac Albéniz

El misteri del Parc del laberint

15 Replies

Hi havia una vegada, dins d’un parc immens i ple de sorpreses, uns nois d’uns setze o disset anys van entrar de matinada sense que el guarda que vigilava els veiés. Aquests nois no sabien el que havien fet…
Corria la llegenda que en el laberint que hi havia dins el parc hi habitaven bèsties increïbles de les quals es desconeixia l’existència, però que, amb tot, eren molt temudes pels visitants. El parc era tancat de nit perquè, suposadament, hi apareixien aquestes bèsties, concretament els minotaures.
Aquest grup d’adolescents, dos nois i dues noies, es van endinsar en el parc per comprovar, com ells creien, que aquests minotaures no existien. Només una de les noies pensava que podien existir, i no estava molt equivocada.
Mentre s’endinsaven en el laberint, anaven escoltant de tant en tant sorolls terrorífics i cada cop tenien més por, fins al punt que començaven a canviar d’opinió.
Després de caminar molt, finalment arribaren al laberint. Els dos nois, amb molt de valor, entraren poc a poc i amb molt de compte. Quan ja eren ben endins es va sentir un crit fortíssim que s’expandí per tot el parc durant uns segons i, posteriorment, un silenci absolut.
Les noies, espantades, van sortir corrents i van anar a demanar ajuda al guarda de seguretat del laberint, que duia tatuades dues esvàstiques sospitoses en al braç dret, i tots tres van anar cap al laberint per veure què havia passat allà dins.
Hi arribaren i entraren amb molt de compte. Enmig de la foscor, van arribar al mig del laberint, on varen veure els dos nois convertits en estàtues de pedra que simbolitzaven minotaures. En aquell moment, van escoltar com algú s’apropava…
Al matí següent varen seguir les visites com si no hagués passat res i els visitants que entraren al laberint van veure quatre noves estàtues al bell mig. La gent parlava entre ells comentant les noves escultures i, sorprenentment, aparegué el guarda del laberint amb algunes ferides molt sospitoses en el seu cos, més concretament, en les dues esvàstiques.
La veritat mai la va saber ningú, però jo us l’explicaré…
El guarda era un home que a la nit es convertia en minotaure i a tots els valents que intentaven entrar-hi de nit els convertia en escultura. És per aquesta raó que hi havia tantes estàtues al parc.

Carlos Cuevas Agraz
1.2 Llatí

Carta a un amiga

18 Replies

Badalona, 8 de Novembre del 2009

Hola Carla!

Estic una mica avorrida a classe i he pensat d’escriure’t una carta per veure com estàs i com et va la vida, que des del dia del meu aniversari no sé res de tu.

Volia explicar-te el que em van fer els meus amics i les meves amigues. Ara penso que va ser emocionant, però en el moment… Divendres vam anar a fer un pícnic al Parc del Laberint d’Horta, perquè ens va semblar un bon lloc per anar-hi tots i passar-nos-ho bé. Una vegada allà, ens vam posar a berenar i a parlar del nostre passat: de tots els moments junts, dels viatges que hem fet, de les festes… ja saps. Quan vaig mirar l’hora, ja eren les deu de la nit, però tot i així no volien marxar sense veure qui era el primer a fer el recorregut del laberint. I així va ser, cadascú va anar-se’n pel camí que va voler.

Quan vaig adonar-me’n, tots ja havien sortit, menys jo. Començava a posar-me nerviosa. No sentia ningú. Vaig començar a sentir fred i cada vegada tenia la sensació que estava més perduda encara que al principi. Estava cansada de caminar, i vaig veure que al centre del laberint hi havia una estàtua d’Eros, per cert molt maca, amb una mena de banc per seure i m´hi vaig quedar una estona. No sabia què fer, seguia sense sentir ningú i a sobre no portava el mòbil al damunt.

Als deu minuts d’estar asseguda, ben morta de fred, vaig escoltar uns passos, però no sabia d’on venien. Primer vaig posar-me contenta perquè pensava que venien a buscar-me; però no va aparèixer ningú, per bé que els passos seguien escoltant-se. En aquell moment volia desaparèixer d’aquell lloc. Vaig tapar-me la cara amb les dues mans uns tres o quatre minuts pensant què podia fer per sortir-ne. Quan em vaig treure les mans de la cara, tenia al meu davant tots els meus amics i amigues, que es reien de mi amb un pastís gegant a les mans. Ho vaig passar fatal en aquell moment, els volia matar tots, però ara quan ho recordo, em fa riure i tot.
T’he adjuntat una foto presa abans de posar-nos a berenar i, per tant, anterior a tot el que t’he explicat. Espero que no t’avorreixi massa tota aquesta història, però em feia gràcia explicar-te-la.
Per cert, dóna records a la teva família i contesta aquesta carta, eh!

Ana Rosa Linger

Psique i Cupido al Parc del Laberint

39 Replies

Antonio Cànova

Eros és el déu de l’amor en la mitologia grega; on era el déu responsable de la luxúria, l’amor i el desig, i era també venerat com un déu de la fertilitat. El seu equivalent en la mitologia romana era Cupido, també conegut com Amor. Eros és el fill d’Ares i Afrodita.

El romà Apuleu (segle II) ens explica a la part central de les seves Metamorfosis o Ase d’or (Asinus aureus) el primer conte de la literatura occidental, la història de Psique i Cupido que comença així i que us recomano que llegiu:

“Una vegada, en una ciutat, hi havia un rei i una reina que tingueren tres filles…”

Psique era la menor i més bella de tres germanes, filles d’un rei d’Anatòlia. Afrodita estava gelosa de la bellesa de la mortal, doncs els homes estaven abandonant els seus altars per a adorar en lloc seu una simple dona, i així va ordenar al seu fill Eros que la fes enamorar-se de l’home més lleig del món, llançant-li una fletxa d’or oxidat. Però el mateix Cupido es va enamorar de Psique, va llançar la fletxa al mar, la va raptar i la hi va portar volant fins al seu palau.

Per a evitar la ira de la seva mare, una vegada va tenir Psique en el seu palau, Cupido es presentava sempre de nit, en la foscor, i va prohibir a Psique qualsevol indagació sobre la seva identitat. Cada nit, en la foscor, s’estimaven. Una nit, Psique va explicar al seu estimat que trobava a faltar les seves germanes i volia veure-les. Cupido va acceptar, però també li va advertir que les seves germanes voldrien acabar amb la seva sort. Al matí següent, Psique va estar amb les seves germanes, que li van preguntar, envejoses, qui era el seu meravellós marit. Psique, incapaç d’explicar com era el seu marit, ja que no l’ havia vist mai, titubejà i els va explicar que era un jove que sempre estava de cacera, però va acabar confessant la veritat: que realment no sabia qui era.

Així, les germanes de Psique la van convèncer perquè a la meitat de la nit encengués un llum i observés el seu estimat, assegurant-li que només un monstre voldria ocultar la seva veritable aparença. Psique els va fer cas i va encendre un llum per a veure el seu marit. Una gota d’oli bullint va caure sobre la cara de Cupido dormit, que es va despertar i va abandonar, decebut, la seva amant.

Quan Psique es va adonar del que havia fet, va pregar a Afrodita que li retornés l’amor de Cupido; però la deessa, rancorosa, li va ordenar realitzar quatre tasques, gairebé impossibles per a un mortal, abans de recuperar el seu amant diví. Com quart treball, Afrodita va exigir a Psique que anés a buscar un cofre d’Hades. Quan va aconseguir arribar allí, Persèfone, deessa de la ultratomba, li va dir que el que hi havia en el cofre era només per a Afrodita. Psique, temptada pel poder que podria donar-li el que hi havia en aquell cofre, va oblidar que la curiositat ja havia arruïnat una vegada la seva vida, i el va obrir, però en comptes de trobar poder, va trobar un somni etern. Psique va caure en l’herba, adormida per a tota l’eternitat. Cupido, finalment s’ apiadà de la seva estimada i la va rescatar. Temps després, Afrodita i Psique van fer les paus, i van romandre juntament amb Cupido a l’Olimp.

Núria al Parc del Laberint explicant el mite, representat a la cúspide del pavelló neoclàssic

Núria Yela

1r batx. llatí i grec

IES Cristòfol Ferrer

El Parc del Laberint a “El Perfum”

9 Replies

A la pel·lícula El Perfum de Tom Tykwer (2006) es van utilitzar diferents espais del Parc del Laberint d’Horta, el jardí històric més antic de Barcelona. En concret, la façana i la terrassa que apareixen en diversos plans de la mansió d’Antoine Richis a Grasse pertanyen al Palau Desvalls, avui dia parcialment tancat (en el seu pati nosaltres hi vàrem deixar les motxilles). També hi surten dos jardins: el dels boixos retallats amb uns brolladors circulars al mig, al costat del Palau Desvalls (davant de la reixa del qual vàrem explicar els mites dels dos relleus) i el famós laberint vegetal, fet amb xiprer, que dóna nom al parc en el qual ens vàrem perdre amb els cordills de colors. També surten a l’escena les escultures, els gerros de terracota, la pèrgola i els jocs d’aigua.

Si heu vist la pel·lícula El perfum i si no és un bon motiu per veure-la, podríeu acabar de localitzar les escenes que ahir vàreu contemplar en visitar El Parc del Laberint d’Horta. Recordeu què és Amor i Psique a El Perfum? i al Parc del Laberint?

Aquesta pel·lícula és la història d’un assassí i està basada en la novel·la homònima de l’escriptor alemany Patrick Süskind, publicada el 1985 i que va esdevenir un best-seller, traduïda a més de quaranta-cinc llengües. Si voleu un llibre impactant, no us el perdeu!