Aquesta Setmana Santa hem fet una ruta per la província de Jaén. Ens hem instal·lat a la ciutat d’Úbeda, que té un centre renaixentista, declarat per la UNESCO patrimoni de la Humanitat des de 2003. Des d’allà, hem visitat alguns punts interessants de la zona; comencem per la mateixa Úbeda. És un nucli historicoartístic de gran unitat, ja que la majoria de monuments pertanyen al renaixement. D’aquesta manera, les referències clàssiques hi són abundants. Passejant pel casc antic, es pot veure la representació d’atlants, muses i divinitats en les façanes dels palaus. Però destaca especialment en el conjunt l’església de Sant Salvador, que va manar construir Francisco de los Cobos, secretari d’estat de Carles V. De los Cobos va fer l’encàrrec de la construcció a l’arquitecte Diego de Siloé, però el va acabar executant un altre arquitecte, deixeble seu, Andrés de Vandelvira. El secretari de l’emperador Carles era un home culte i amant de l’antiguitat clàssica, que va voler edificar una capella funerària tota plena de referències a la vida eterna. És molt interessant veure com, en el renaixement, el concepte d’eternitat es lliga, d’una banda, a la fe cristiana en la resurrecció, i, de l’altra, a l’antiguitat clàssica, que és vista com un model de pervivència en el temps. Aquesta fusió d’elements es pot observar només d’entrar a l’interior de l’església. El retaule, dedicat a la Transfiguració de Crist, és impressionant. Les figures són monumentals: representen el moment en què Jesús mostra la seva divnitat als deixebles que l’acompanyen. Aquest caràcter sobrenatural permet entendre la resurrecció de Crist, i és el motiu de la seva consideració com a Salvador dels homes. Entre els deixebles es troba Pere, que se situa a primer pla del retaule, amb una expressió de sorpresa extrema que el fa caure a terra, admirant la transfiguració de Crist. La seva imatge, segons els experts, recorda la de Laocoont en les seves diverses representacions artístiques. Al costat de Pere s’hi troba Mateu i també hi apareixen dues figures de l’Antic Testament, Moisès i Isaïes. Aquest darrer és un dels profetes que havia anunciat el naixement de Jesús.

Retaule de l’església del Salvador, a Úbeda, amb Sant Pere en primer pla. [Font: Joan Molar].

El detall que comento és important perquè tot just uns metres més enllà del retaule trobem la porta d’entrada a la sagristia, que és considerada una meravella arquitectònica, per la seva complexa concepció de l’espai. Fixeu-vos en la imatge, i veureu com la porta ha de resoldre el problema d’orientació de les sales per permetre el pas de l’església a la sagristia.

Porta d’entrada a la Sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar]

Ara bé, el que em va cridar més l’atenció és que, dalt de la porta, hi ha representada una escena de la Llegenda Àuria, presidida per la Verge d’Araceli. Aquesta sosté el Nen Jesús a la seva falda. A la dreta, hi té l’emperador Octavi August; a l’esquerra, la Sibil·la Cumana (de Cumes; Cumae: colònia grega a la Magna Grècia). Allò que vol explicar als fidels el grup escultòric és el següent: segons la Llegenda, August va preguntar a la Sibil·la si hi havia hagut, hi havia o hi hauria algú en el món amb més poder que ell. L’endevina de Cumes li respongué amb una paràfrasi de la profecia d’Isaïes sobre l’arribada de Crist; és a dir, li digué que un nen havia de ser el sobirà més poderós de tots; i, en la seva revelació, la imatge de la Verge es mostra asseguda en un tron d’or (justament per aquest detall, la tradició parla de Llegenda Àurea) i sostenint el nen Jesús. La profetessa va dir a August que aquell nen superaria el seu poder, va assenyalar-li el tron d’or i li ordenà: -“Aquest és l’altar del cel (Ara coeli). Adora’l”.

Representació de la Llegenda Àuria, a l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

En el relleu, l’emperador August, agenollat davant de Jesús i Maria, porta una capa i el Toisó d’Or. La capa recorda molt la de Carles V, ja que aquest la va donar, com a present, al seu secretari, i de los Cobos la va fer guardar a la sagristia de l’església, on es va utilitzar com a capa pluvial fins el segle XIX. Encara hi ha un detall important i revelador: la porta és sostinguda per la imatge de dues cariàtides, a banda i banda, que representen l’antiguitat clàssica, considerada un dels fonaments de la civilització cristiana. Aquestes estàtues, esveltes i nues de cintura cap amunt, criden l’atenció en un espai de culte religiós com és una església. No és un atreviment, sinó la fusió de models clàssics i cristians en una concepció al·legòrica de la vida i de l’eternitat.

Això es pot veure clarament representat en la sagristia, una capella que presenta una distribució de l’espai dels murs en tres franges: la primera correspon al món clàssic; sobre aquest reposa el món cristià, que s’eleva fins a Déu. Si seguim aquesta escala graduada, en el primer tram trobem novament cariàtides i imatges mitològiques (poc identificades); en el segon, figures de l’Antic i del Nou Testament; en el tercer, l’anunci del Judici Final segons l’Apocalipsi (ἀποκάλυψις) de Sant Joan; és a dir, amb àngels que fan sonar les seves trompetes per avisar els homes que arriba la fi del món. En un estadi intermedi, situades en els marges dels arcs de la sagristia, hi trobem les figures de les sibil·les que, amb diverses inscripcions, van indicant el seu origen i la seva edat; elles també s’associen a la profecia de la fi dels temps. Fixeu-vos que en la fotografia podem llegir la procedència de cada una de les sibil·les, que venien a ser una mena de sacerdotesses.

Una de les sibil·les en la sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

La conclusió que traiem de la visita a la capella funerària de Francisco de los Cobos a Úbeda és que la síntesi dels mons cristià i clàssic era una característica pròpia del Renaixement. També es va valer del món clàssic per parlar de mort i d’eternitat el condottiero Colleoni en la magnífica capella funerària que es va fer construir a Bèrgam.

Cap als afores de la ciutat, trobem un altre edifici bonic: l’Hospital de Santiago, que fou fundat a mitjans del segle XVI pel nebot de Francisco de los Cobos, Diego de los Cobos, bisbe de Jaén. La construcció, tot i que té una funció d’hospitalitat, també fou destinada a capella funerària, ja que el seu fundador s’hi féu enterrar. Vandelvira s’encarregà de donar-li tot l’esplendor de l’estil renaixentista que ja havia donat a l’església del Salvador. Els frescos, les columnes, la decoració en marbre són mostres del gust classicitzant de l’arquitecte i del fundador. Vaig fixar-me sobretot en algunes inscripcions que ara us reproduiré. Crec que sintetitzen la voluntat de construir un conjunt majestuós per enaltir la glòria de Déu:

Inscripció en la volta de la nau de l’Hospital de Santiago d’Úbeda. [Font: Joan Molar]

Si coeli coelorum non te capiunt, quanto magis domus ista quam aedificavi, 2. Par.

ANÀLISI GRAMATICAL:

Oració principal: quanto magis domus ista [te capit]. Com que el conjunt verb-pronom ja ha aparegut en la proposició subordinada condicional, ara, en la principal, se sobreentén.

Oració subordinada adverbial condicional: Si coeli coelorum non te capiunt.

Oració subordinada adjectiva o de relatiu (depenent de domus): quam aedificavi.

Si coeli coelorum:  Si és una conjunció subordinant adverbial condicional. Coeli coelorum: SN (Subjecte), el nucli del qual està en nominatiu plural masculí: coeli; i l’acompanya un complement nominal, en genitiu plural masculí: coelorum (Coelus-i: 2a decl.).

non te capiunt: Adv. de negació + pronom personal en 2a pers. plur: Acus. (funció de CD) + Verb en 3a persona del plural: present d’IA (capio cepi captum, 3a conj.).

quanto magis domus ista: Quanto magis és una locució adverbial de quantitat. Domus ista: Sintagma nominal, integrat per un substantiu i un determinant demostratiu, ambdós en nominatiu singular femení.

quam aedificavi: Pronom relatiu (quam), que introdueix una oració subordinada adjectiva. El pronom correspon a l’Acusatiu singular femení (formes de relatiu: qui quae quod) i concorda en gènere i nombre amb el seu antecedent: domus. El relatiu quam fa funció de CD de aedificavi, que és el verb de l’oració subordinada adjectiva: tercera persona del singular del tema de perfectum: pretèrit perfet d’IA (aedifico: 1a conj.).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Si els cels dels cels no et contenen, com [et pot contenir] aquesta casa que he edificat.

Sobre la font del text: 2 Par. significa: II Paralipòmens: Amb aquest nom es coneixen uns dels llibres bíblics, de l’Antic Testament. Παραλειπομένων (Paralipomenōn) «A propòsit del que s’ha omès». És a dir, els Paralipòmens són complement d’altres llibres, també de l’Antic Testament: I, II Reis.

Un cop vam haver visitat a fons la ciutat d’Úbeda, ens vam traslladar a Jaén. Hi vam estar tot un dia per conèixer-la a fons. El que més destaca és la seva catedral, també d’estil renaixentista i obra, entre d’altres arquitectes, d’Andrés de Vandelvira, com el primer monument d’Úbeda que he comentat. L’arquitectura amb motius clàssics (fris, cornisa, columnes dòriques, casetons a les voltes) omple tota la catedral, des de la façana exterior, fins a la nau interior. Un cop a dins, i admirant els detalls, em vaig fixar en algunes inscripcions que es podien llegir en les capelles laterals i en el cor. Vegeu aquesta imatge:

Inscripció en una làpida del cor de la catedral de Jaén. [Font: Joan Molar].

Sicut misit me Pater et ego mito vos.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura de l’oració.

Oració principal: [Et] ego mito vos.

Oració subordinada adverbial comparativa: Sicut misit me Pater.

Nexes correlatius: sicut… et.

Sicut misit me pater: Sicut és conjunció subordinant adverbial comparativa d’igualtat; misit és el verb en tercera persona del singular: pretèrit perfet d’IA (mitto misi missum: 3a conj.); me és pronom, en primera persona del singular: està en cas Acusatiu i fa funció de CD. Pater: Nominatiu singular masculí (pater, -tris. 3a decl.). Funció de Subjecte de l’oració subordinada.

et ego mito vos: et és un adverbi correlatiu de sicut: introdueix la segona oració, que és la principal. Ego és pronom de primera persona del singular. Cas Nominatiu. Funció de Subjecte de l’oració principal. Mit[t]o: Verb en primera persona del singular: Pretèrit perfet d’IA (mitto); és el verb de l’oració principal i du com a CD el pronom vos: segona persona del plural. Cas Acusatiu.

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Així com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Sobre la font del text: Es tracta d’una citació extreta de l’Evangeli de Joan, XX, 21. S’ha de relacionar la imatge del birret cardenalici amb el text, que fa referència a la missió d’apostolat que Jesús va encomanar als seus deixebles. Els cardenals i els bisbes en són els continuadors.

Jaén té, a més, uns banys àrabs magnífics, molt ben conservats i considerats els més grans d’Espanya. És curiós comprovar com el sistema de calefacció de l’aigua (per hipocaustum) i la distribució de les estances (caldarium, tepidarium, frigidarium) recorda la de les thermae romanes.

Abans de marxar de la província, vam visitar el parc natural de Sierra de Cazorla i vam dedicar un altre dia, complet, a conèixer el poblat iberoromà de Castulo. Vam tenir la sort que el nostre guia va ser el director de les excavacions, i ens va explicar, amb tot luxe de detalls, l’estat de la recerca arqueològica. Per això deixaré aquest tema per a un altre article.

Finalment vam abandonar la província de Jaén. Vam marxar d’Úbeda i ens vam dirigir cap a la província de Ciudad Real. Vam fer parada a la ciutat de Viso del Marqués. El seu nom i la seva fama provenen del Marqués de Santa Cruz, don Álvaro de Bazán, que va ser un almirall famós del segle XVI. Ell dirigí l’armada espanyola que va guanyar la batalla de Lepant. Convertit ja en marquès pels seus mèrits, es va fer edificar un palau en el municipi del Viso. Es tracta d’un edifici d’estil renaixentista que actualment té la funció d’Arxiu de la Marina espanyola. El Marqués de Santa Cruz era un home culte i coneixedor del renaixement italià; féu venir arquitectes d’aquell país per construir un palau elegant i refinat. El pati, les sales, les escultures i les inscripcions són plenament classicitzants, molt del gust de l’època. Tot just pujant al primer pis, destaquen dues escultures monumentals a banda i banda de l’escala, que es bifurca en dos braços. A la dreta, contemplem la imatge d’Ares (Ἄρης) / Mart (Mars), amb els seus atributs característics de guerrer.

Representació d’Ares, déu de la guerra. [Font: Joan Molar]

A mà esquerra, l’escultura representa Posidó (Ποσειδών) / Neptú (Neptunus), déu dels mars. D’aquesta manera, el propietari sintetitzava les seves dues vocacions i professions: la guerra i la navegació.

Representació de Posidó, déu del mar. [Font: Joan Molar].

Enmig del pati, trobem inscripcions ben visibles que al·ludeixen a les virtuts del soldat que s’ha de fer a la mar. En la sala central, s’hi observen pintures de tema clàssic, com el rapte de Prosèrpina, filla de Zeus (Ζεύς) / Júpiter (Iuppiter) i Demèter (Δημήτηρ) / Ceres (Ceres), deessa de l’agricultura. La llegenda mitològica serveix per il·lustrar el cicle de la natura (seqüència de les estacions) i, per tant, el pas del temps que afecta tots els éssers vius. Fixeu-vos en la imatge.

El rapte de Prosèrpina [Font: Joan Molar]

Qüestions:

• Qui era i què va fer Laocont?
• Quin paper té la Sibil·la de Cumes, en l’Eneida, segons la versió adaptada que hem llegit?
• Podeu anotar i traduir la llegenda que acompanya la sibil·la que s’observa en la fotografia?
• Com es relaciona el rapte de Prosèrpina amb el cicle de la natura?

Pau Molar Vilà. 1.2 Batxillerat