Ceràmica amb una escena d’un simposi grec ( 400/390 a.C.). Ubicada al museu Castello Ursino (Catania, Sicília) [Font: Wikimedia Giovanni Dall’Orto]
Un cop vam acabar de prendre l’àpat principal i el sopar, començava l’hora del simposi. Aquesta vegada em va tocar el lloc situat al fons, al costat de la cantonada i contra la paret, el pitjor de tots perquè t’atenguin o escoltin. De totes maneres, va començar a arribar la beguda en mans d’una esclaves que, en acabar de servir també el vi, es van posar a ballar i delectar-nos amb música relaxant. Xerràvem dels temes de sempre, i com era normal, tots es creien experts en política i filòsofs diplomats, però la veritat és que l’únic que feien era dir el que tothom vol sentir sense arriscar-se a compartir veritablement el que pensen, si és que tenen opinió pròpia. L’únic que volien era demostrar que eren més intel·ligents i que la seva ocupació era millor que les dels altres i a mi tot això, m’avorria en excés. L’únic que fèiem era exposar els coneixements propis sense entrar en cap mena de polèmica, que per mi, seria el que faria la cosa més interessant. Ja era l’hora de la libació en honor de Dionís, els esclaus van retirar i van netejar els mobles i així, per fi, me’n podia anar a casa.
Aquí teniu la meva composició sobre un moment de la vida quotidiana a Grècia. Ara us proposo un joc d’imaginació. Poseu, cara, ulls i sobretot i identitat al personatge que així reflexiona. Definiu el seu perfil psicològic i la visió que té dels altres. No hi ha cap resposta exacta, segur que tots hi podreu dir la vostra.
Irene Ruiz
1r de Batxillerat Grup 1.2
INS Isaac Albéniz
