“Si això fos una obra de teatre, la dona faria d’arbre”
Si això fos una obra de teatre, la dona faria d’arbre, avui en dia, en algunes societats ha millorat, però vivim en una societat totalment pensada per homes. Som, nosaltres, les dones, un interès social i polític.
La dona durant la història ha tingut una gran evolució, però sempre està a segon pla.
Encara que pugui semblar estrany, el paper de la dona en la societat s’ha anat degradant des de la Prehistòria fins a l’època contemporània. Tot i estar actualment en l’edat de major progrés polític, social i econòmic, la dona segueix, en major o menor mesura, injustament relegada a un segon pla.
Durant l’antiguitat clàssica, les dones van estar subjectes al control gairebé absolut del seu pater familias, fos quin fos el seu estatus, i mai no van tenir accés a la totalitat dels drets atorgats als seus conciutadans homes. Sotmeses als seus pares o marits aquelles dones no tenien drets polítics. Seguint la moral romana, la dona no era més que un estri al servei del cap de la família al que li donava fills.
La dona a l’antiga Grècia apareix com a companya i cooperadora de l’home romà, està en el seu costat en els banquets, comparteix amb ell l’autoritat sobre els fills i criats i participa també de la dignitat que té el seu marit en la vida política. Però no per aquesta llibertat la va permetre que fos austera i reservada, fins i tot en el banquet, la dona estava asseguda, no reposada i no bevia vi. La dona, era un segon pla, no participava a la vida pública, política,en la literatura i no pot ser cap de família.
És més, la dona, no pertany a la família sinó estava casa. Tot i que, les pitjors dones a Roma eren les esclaves que eren considerades objectes i no subjectes de dret, ja que, a més de tenir els pitjors treballs, havien de complaure els seus amos en les seves relacions extramatrimonials.
Durant la República romana i entre les classes altes va ser pràctica comuna utilitzar els matrimonis per consolidar relacions polítiques.
Les dones de no poder votar o ser elegits en càrrecs d’elecció i els autors romans defensaven la dedicació femenina a les tasques domèstiques, com la costura i amb els seus escrits tractaven de perpetuar aquest paper limitat a l’àmbit domèstic. Aquelles dones que arribaven als 45 anys ho feien en no molt bones condicions de salut a causa d’una maternitat reiterada, el treball en les hisendes i en tasques de la domus.
Durant l’edat mitjana, és més accentuada la visió de la dona com un ésser “inferior”, per culpa de la religió. I aquesta visió sociocultural no va començar a dissoldre fins al Renaixement, on es va prendre a la dona com a exemple de puresa i honestedat, però encara amb absència de drets socials.
La Revolució francesa, amb la Declaració de drets de l’home i el ciutadà, va marcar un punt d’inflexió, copiat per la Constitució dels Estats Units.
Però tot i així, vam haver d’esperar fins al segle XX per veure una veritable intenció d’eliminar qualsevol indici de diferència entre homes i dones.
A Espanya no va ser fins a la II República, amb la Constitució de 1931 i amb la fermesa de Clara Camp amor, quan es va suprimir qualsevol ambigüitat en interpretació de la declaració d’igualtat per sexes, classe social, riquesa, creences i idees. Tot i haver entrat en l’edat contemporània, hi ha hagut passos cap endavant i cap enrere, originant la necessitat de l’aparició dels moviments feministes.
En ple segle XXI, segueixen sent una necessitat aquests moviments, LLUITANT per una justícia que encara no es dóna. En determinades cultures, com la musulmana, la dona gairebé és un objecte, en relació amb la nostra cultura occidental.
Però la cultura occidental tampoc li atorga el degut protagonisme. La desigualtat es fa evident, per exemple, en les cotes de responsabilitat i remuneració en molts sectors. Fins quan?
Claudia Pérez Torrabadella
1r Bat
