Estic en una parada d’autobús del carrer Mallorca, esperant que arribi el bus quaranta-quatre que em portarà fins a casa. Com de costum, estic morta de fred i les dos dones que tinc al costat fan molt de xivarri. Acabo de sortir d’una reunió d’estudiants que ofereix la universitat en la qual estudia la meva germana per  reflexionar sobre el control de les emocions i els sentiments en l’adolescència. Les reunions són mensuals, i aquesta és la cinquena a la qual assisteixo. En aquestes reunions ens trobem un grup de joves i posem en comú els nostres problemes. Hi ha una senyora —la psicòloga del centre— que ens ensenya que és el millor per a nosaltres i com hem de reaccionar davant de qualsevol problema o situació. Les primeres reunions no m’agradaven molt, no veia el sentit i no m’estaven ajudant a res. Més aviat em deprimia més escoltant els problemes dels altres. Però la meva germana m’hi obligava a anar, perquè ella deia que aquestes reunions l’havien ajudat molt a créixer com a persona, així que no tenia cap altre remei.

Avui ha estat molt a sobre meu, perquè com plovia tant i feia aquest fred, més de la meitat de la gent no ha pogut assistir o, simplement, no els ha vingut de gust. Poc a poc hem anat parlant i li he anat agafant confiança. Ella m’ha preguntat pels problemes que em tenien angoixada, i, per fi, m’he decidit a explicar-li a algú la nostra història. No és d’estranyar que cada vegada que parlo d’aquest tema em posi a plorar. Avui no m’he pogut aguantar i, encara que em feia moltíssima vergonya, m’he posat a plorar com una magdalena. Li he explicat tal i com jo crec que va succeir tot, però dins d’una discussió hi ha dues versions. Després d’explicar-li més o menys el que sentia i sento,  m’ha aconsellat que et parli, que et digui tot el que penso després d’haver-ho deixat.  Però no sé si és per vergonya, per por al teu rebuig o simplement per orgull que no m’he atrevit. Sí, crec que és això, l’orgull. Sóc molt orgullosa, ho accepto, però alguna vegada l’he de passar per alt, l’orgull, no? Doncs ara és una d’aquestes vegades. Estic segura que després d’haver passat tant de temps sense parlar-te, et semblaré una altra.

T’estimo. No et pots imaginar quan trobo a faltar els teus “t’estimo”. Potser és  el que més trobo a faltar de tot el que ja no tinc, ni coses materials ni rotllos d’aquests, sinó els teus “t’estimo”. Suposo que ja saps que se sent quan una persona que t’agrada et diu t’estimo de veritat i t’ho diu només a tu, o això és el que tu creus. Vull que sàpigues que vaig arribar a estimar-te fins al punt de creure que tu eres per a mi  i jo per a tu, fins al punt d’estar cega i creure que tot el meu món eress tu, els teus ulls i el teu somriure. Però quan vas marxar, el meu món va caure. És dur que vegis com s’allunya de tu la persona que més t’estimes i no puguis fer res per evitar-ho. És molt, molt dur. Veure com et deixa de parlar d’un dia per a l’altre, sense motius… Bé, motius sempre n’hi ha. Suposo que et devies cansar de mi, de les meves ximpleries i dels meus cels absurds.

Molts diuen que has canviat, que no ets com abans, que ja no t’agrada parlar tant i que des que vas amb la teva xicota ets com un altre noi. Això és el que més mal em fa, que tu m’has sabut oblidar i ja tens una altra persona a qui donar-li companyia i afecte; en canvi, jo segueixo cega per tu com el primer dia i l’única cosa que em fa companyia és el teu record. No sé per què et vaig seguir escrivint algun missatge absurd de tant en tant, alguna nit, per veure si et prenies la molèstia de contestar-me. Passava els dies pensant que llegies allò que t’enviava, però poc a poc m’anava adonant que tu ja estaves escrivint una altra història i que aquella era l’única que volies llegir. És a partir d’aquell dia, just quan fa tres mesos exactes que no parlem, quan m’adono que ja no t’importo. En aquell moment començo a perdre les ganes de fer coses,  encara que diuen que si realment estimes alguna cosa, l’has de deixar marxar, no? Jo et vaig deixar marxar, i bé, aquí estic, passant els dies com puc mentre veig com tu ets feliç amb una altra persona. Però saps què?  Si  tu ets feliç, encara que sigui amb una altra persona, jo sóc feliç. El fet de pensar que has aconseguit passar pàgina, i que, a més a més, has passat de capítol amb algú que realment t’estima i a qui tu estimes, encara em fa més feliç. Però la felicitat em va passant  quan començo a pensar en el buit que sento en el meu cor des que no hi ets. Diuen que es viu d’il·lusions, i es mor de decepcions. I crec que això és el que m’ha passat amb tu.

En aquest temps que he estat anant a les reunions, he après “Nosce te ipsum”, abans d’estimar algú he d’aprendre a estimar-me a mi mateixa, perquè quan aquella persona no hi sigui, serà quan realment aprenguis l’important que és saber com has de reaccionar i com has d’enfrontar-te  a aquests problemes tu sola. Tot i això, últimament em costa moltíssim tot. Quan la gent em pregunta: “Què tal? Com estàs? Tot bé?”, no tinc més  remei que dir que sí i fingir un somriure perquè no es preocupin o pel simple fet de quedar bé. Però el que de veritat desitjo és córrer, córrer lluny i plorar. Estic tipa de fingir somriures. Estic cansada que els dies passin i passin i, com és costum, sense tu al meu costat.  M’enfonso quan penso com em feies brillar els ulls d’alegria. Encara avui em brillen, però no pas de felicitat, sinó de tristesa, d’enyorança o d’algun altre sentiment que barreja la ràbia i  la impotència… He d’acceptar que el passat dol, que per molt que ho intenti, no puc viure dels records del passat. He de viure el present, encara que de vegades, sigui inevitable recordar tots els moments que he passat al teu costat.

Estic perduda, realment perduda. Vull que tothom em deixi en pau, que no em parlin ni em molestin. Que no em diguin què he de fer o deixar de fer ni dir o deixar de dir. L’únic que desitjo és desaparèixer i que ningú em trobi. No deixaré que ningú em trobi, encara que si em busques tu, prometo deixar-me trobar.

Premi Certamen Literari Sant Jordi

Institut Premià de Mar 2016

Mar Cruz

1r Batxillerat Humanístic