Del programa Sota Terra de TV3 d’ahir Carrer Ripoll 25, Barcelona em va cridar molt l’atenció aquesta reconstrucció dels dos aqüeductes que portaven aigua a la ciutat de Barcelona en temps dels romans i que els arqueòlegs n’han trobat restes en els fonaments de la casa del carrer Ripoll, 25 que té més de dos mil anys d’història:
Gaby
Piràmide Cèstia, Roma
Sabeu què és això?
És una piràmide. Curiós, veritat! No cal anar a Egipte per a trobar una piràmide. Només cal anar a Roma, la capital d’Itàlia, i si en voleu trobar una només cal baixar a la parada de metro que s’anomena Piràmide. A Roma hi ha nombrosos monuments i meravellosos objectes que els emperadors van portar d’Egipte, per exemple els obelics que adornen moltes places de la ciutat com el de la Piazza del Popolo, però aquesta piràmide és romana. És la tomba d’un romà que es deia Caius Cestius. Volia ser enterrat com un faraó i l’any 12 aC es va fer construir durant 330 dies aquesta piràmide que encara es conserva sencera. Té una base, quadrada, d’uns 30 metres de costat, i una alçada de 36,40 metres. Tota ella és recoberta de marbre. Als costats oriental i occidental es poden llegir aquestes inscripcions en llatí:
C. Cestius L.F. Pob. Epulo pr. tr.pl. VII vir epulonum
Opus apsolutum ex testamento diebus CCCXXX arbitratu L. Ponti P.F. Cla. Melae heredis et Pothi L.
Recordeu l’extravagància mortuòria del forner? A veure si enllaceu l’article i situeu els dos monuments funeraris en el Google map de l’article Curiositats de Roma.
Maria
Heu fet mai un viatge sense una destinació precisa en què l’únic criteri eren les ofertes de les companyies aèries? Doncs una mena de ruleta com aquesta em va adreçar aquesta primavera fins a Màlaga, on a més de gaudir de la gastronomia i l’amabilitat de la seva gent, vaig poder aprendre i comprovar in situ noves dades sobre el passat romà de la part més meridional d’Hispània.
Igual que en el cas de Malta, els primers en arribar durant el segle VIII aC a la costa malaguenya van ser els fenicis, que van fundar Malaka o Malk on estava assentada una població ibèrica, concretament els túrduls. L’indret s’adeia perfectament amb els interessos comercials dels mariners de Tir, ja que gaudia d’un bon port natural i era rica en jaciments de plata i coure. Després d’un període de dominació cartaginesa, el 206 aC la ciutat passa a formar part de l’Imperi romà en qualitat de civitas foederata amb el nom de Malaca, fins al 81 aC, quan la Lex Flavia Malacitana li va concedir l’estatus de municipium de ple dret. De les cinc taules de bronze on estava escrita la llei només s’n conserven fragments, ubicats actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, però a Màlaga n’hi ha còpies a l’Ajuntament i al Palau de l’Aduana.
La presència romana va durar fins a la conquesta per part dels pobles germànics l’any 615, però encara ara es conserven restes de la seva presència a diferents indrets de la ciutat. Un d’ells és l’Alcazaba, construïda pels musulmans al segle XI al peu del mont Gibralfaro.
Lluny de la bellesa i l’esplendor de l’Alhambra de Granada, aquest palau té, no obstant, molt més encís del que promet vist des de l’exterior. He de reconèixer que a mi em va sorprendre. I una de les coses que em va cridar l’atenció va ser com els àrabs van aprofitar fusts i capitells procedents del teatre romà adjacent i les van integrar en la segona porta de les fortificacions d’ingrés al Reciente amurallat inferior, l’anomenada Puerta de las columnas.
En aquesta pàgina de Turismo de Málaga hi podeu fer una visita virtual i a Málaga virtual una visita guiada.
Al peu d’aquesta construcció hi ha l’edifici més atractiu per al viatger clàssic, el teatre romà. Descobert el 1951 a sota de la Casa de la cultura i sortit completament a la llum el 1994 gràcies a l’enderrocament d’aquesta, l’edificació data del segle I aC, en època d’August. Aquí podeu veure l’entrada a la càvea, que media 31 metres de radi per 16 metres d’altura, una de les vomitoria fotografiada des del primer pati de l’Alcazaba.
En les diverses vistes del teatre que teniu a continuació, la fotògrafa, Gené Gordó, per la seva formació en belles arts, ha jugat amb les formes, la geometria i les diferents persectives que ofereix l’edifici, més que buscat un missatge més tècnic. És el que té de bo la interdisciplinarietat, que ens permet comprendre que la realitat és polièdrica i tot depèn del que hi busca l’espectador. I ara que m’ho miro bé, si que és veritat que els teatres amagen un joc de formes geomètriques increïble…
L’altre gran atractiu que no us podeu perdre de la ciutat andalusa és el Museu Picasso, amb seu al Palacio Buenavista, en el subsòl del qual es poden visitar restes arquitectòniques de totes les èpoques, inclosa d’una factoria de salaons romana. Entre les obres del pintor malagueny hi ha mostres de la seva passió per la figura del minotaure com el dibuix Bacanal i Minotaure, o l’escultura Faune assegut, però he preferit presentar un carbó d’un altre autor exposat perquè identifiqueu de quin personatge mitològic es tracta.
I aquí us deixo amb l’enigma, que jo, carrer Larios amunt, carrer Larios avall, entre gent cordial i tapes delicioses en locals de culte com el Pimpi o El rincón Chinitas, me’n vaig anar de Màlaga amb molt bon gust de boca…
TERESA
Sense deixar el tema dels volcans que ja he tractat en la ressenya d’Atlàntida, però en el context de la novel·la històrica en estat pur, és a dir, una recreació del passat en què la trama és fictícia però el context pretén ser fidel a la realitat històrica, us recomano la lectura de Pompeia.
En aquesta ocasió, moguda potser per la mandra estival, no he llegit l’original anglès, com vaig fer amb Lustrum, sinó que he recorregut a la traducció catalana de Mar Albacar i Luís Delgado publicada per Edicions 62 el setembre del 2004, just després de la publicació de l’original anglès.
Amb el teló de fons d’un final anunciat que el lector coneix perfectament, Marc Atili Primus, l’enginyer encarregat de l’Aqua Augusta, l’ingent aqüeducte que feia arribar l’aigua al sud d’Itàlia, haurà d’afrontar el repte de descobrir el motiu de la contaminació de l’aigua potable. A mida que avança, el lector es trobarà amb nous misteris que li faran oblidar el coneixement de la imminent erupció del Vesubi i acompanyarà el protagonista en la recerca d’un personage desparegut misteriosament, la reparació de les entranyes de l’aqüeducte, l’oposició a l’enveja i l’ambició i, com no, la redescoberta de l’amor. Però sobretot serem conscients de la insignificància de l’ésser humà enfront del poder de la natura, en adonar-nos que la distribució de l’aigua va ser un dels puntals de l’Imperi romà i que les misèries humanes poden ser esborrades en un moment per la força d’un volcà. Només qui observa els seus senyals i la respecta podrà sobreviure!
El llibre en general no té pèrdua i està ple també de referències interessants a la cultura, política i societat romana. Ara bé, com sempre faig, us proposo uns punts de reflexió:
“I com s’hauria rigut de mi [Petroni]“, va pensar Popidi amargament, “si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!”.
Investigueu sobre aquests dos noms, Trimalció i Petroni, i quina és la relació entre ells, per després interpretar el significat d’aquest fragment.
“Sóc com Teseu”, va pensar, “i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur”
En l’article referent a Lustrum, enllaçat més amunt, una altra lectura del mateix autor, ja vaig fer esment d’aquesta obra i el fallit intent de portar-la a la pantalla de la mà de Roman Polansky com a director i Orlando Bloom i Scarlett Johansson d’intèrprets. Ara, després d’haver-lo llegit, encara estic més convençuda que és una llàstima no poder-ho veure materialitzat. A part que podria ser una trepidant història d’aventures immersa en una temàtica de rabiosa actualitat com és la inestabilitat de l’escorça terrestre i les conseqüències de les erupcions volcàniques, m’hauria agradat veure com reproduïen amb efectes especials la monumental Aqua Augusta. Amor, intriga, aventures, maldat, ambició… què més pot desitjar una pel·lícula americana? Sigui com sigui, en cap cas seria un nou Quo vadis?, amb el seu missatge religiós-moral transmès a través dels herois cristians, màrtirs de la fe, al cap i a la fi. Vaja, suposo, perquè amb el cinema, mai se sap. Tanmateix, sempre ens quedarà l’original literari…
TERESA