[youtube]https://youtu.be/G0VK4XCcJSo[/youtube]
Cada nit de Nadal a les esglésies de Mallorca i l’Alguer ressona l’apocalíptic cant de la sibil·la, recentment declarat per la Unesco Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Aquest cant, que es representà a tot Europa durant l’Edat Mitjana, enfonsa les seves arrels en les profetesses de l’antiguitat clàssica. El seu ressorgiment vingué de la mà del cristianisme, que l’adaptà al seu credo. D’aquesta manera, la sibil·la es convertí en l’anunciadora del Judici Final.
A l’antiguitat preclàssica s’atribuïa a la dona el do de la fertilitat no només humana sinó també agrària, donat que era ella qui tenia cura de l’hort familiar. En aquest context, algunes dones arribaren a adquirir coneixements bastant precisos dels fenòmens agraris, lligats als cicles solars i lunars. La repetició periòdica d’aquests cicles, en uns ritmes que només elles sabien, va fer que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural. En el món grec aquest poder endevinatori quedà personificat en la figura de les sibil·les, éssers misteriosos i semidivins que vivien en boscos profunds o cavernes.
A l’antiga Grècia, la sibil·la que va gaudir d’un major reconeixement va ser la del santuari de Delfos, on el déu Apol·lo instaurà el seu oracle després d’haver mort la serp Pitó. No és d’estranyar que en els orígens d’aquest oracle hi trobem una serp. Es tracta d’un animal vinculat als sabers ocults de la Mare Terra (Gea) i sempre en contacte amb ella a través dels seus desplaçaments. Precisament una possible etimologia de la paraula sibil·la ens remetria a l’arrel indoeuropea *sibh- (“xiular”), que seria una onomatopeia del so que fa la serp. La resposta de la sibil·la de Delfos sempre era ambigua, de manera que era el propi interessat qui l’havia d’interpretar pel seu compte. En la nostra llengua això queda reflectit en l’expressió “llenguatge sibil·lí”, sinònim de misteriós, enigmàtic.
Juntament amb la de Delfos, una altra sibil·la important al món hel·lènic fou la de Cumes, colònia grega situada prop de la badia de Nàpols. Aquesta sibil•la és la que més influí en el cristianisme gràcies a les Bucòliques del poeta llatí Virgili. En un dels poemes d’aquesta obra apareix la sibil·la de Cumes anunciant el naixement d’un nen que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Segurament l’escena expressava, de forma al·legòrica, l’alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. I pel que fa a la identitat del nen, aquest podria ser el fill de Polió, un general que havia intercedit en el primer triumvirat. Tanmateix, alguns autors cristians estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l’arribada de Crist, que ja havia estat anunciada pels profetes de l’Antic Testament.
Por al canvi de mil•lenni
El principal responsable de l’adopció de la sibil·la per als interessos del cristianisme va ser Agustí (segle V dC), autor de la influent obra La ciutat de Déu. La irrupció, però, de la sibil·la a les esglésies el 24 de desembre es produí a finals del segle X. Aleshores, la por que provocava el canvi de mil·lenni va generar tot un seguit de representacions sobre la fi del temps i la segona vinguda del Messies, que havia de jutjar la humanitat. En aquesta ocasió, a la sibil·la se li assignà un cant, de melodia gregoriana, basat en un sermó en llatí escrit al segle V dC per un bisbe de Cartago.
Al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol manifestació musical a les celebracions litúrgiques. D’aquesta manera, el cant de la Sibil·la va desaparèixer de gairebé totes les esglésies d’Europa. Tan sols es mantingué a Mallorca i a la ciutat de Sardenya de l’Alguer, on havia arribat als segles XIII i XIV, respectivament, de la mà de les tropes de la corona catalanoaragonesa. En aquestes terres, el cant de la Sibil·la, que aleshores ja comptava amb una versió en llengua catalana, estava tan arrelat a la societat que difícilment els bisbes pogueren acatar les ordres del concili de Trento. Ara el cant s’està recuperant a la catedral de Braga (Portugal) i a altres punts del territori de parla catalana, com a alguns pobles del País Valencià o a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Antoni Janer Torrents
IES DAMIÀ HUGUET (Campos, Mallorca)
