“La machine infernale” de Jean Cocteau

10 Replies

La Núria, professora de Francès i Llatí, em va fer arribar fa un temps aquesta peça teatral de Jean Cocteau amb un títol que poc fa sospitar que ens trobem davant una versió del mite sofocli d’Èdip. Poeta i dramàturg francès, però també destre en altres disciplines artístiques com el grafisme i el cinema, descobreixo que l’autor de La machine infernale va tractar els mites grecs en diverses ocasions, tot aprofitant el seu caràcter simbòlic per fer palesa la seva visió del món des d’un prisma poètico-pessimista propi de la seva generació, visió que va intentar transmetre mitjançant l’Art en majúscules, amb totes les seves manifestacions particulars. Antigone (1928), Bacchus (1952), Le Testament d’Orphée (1961), Mythologie (1934), Phèdre (1950), Pégase (1965), juntament amb dues versions d’Orphée (el 1927 en forma de tragèdia i el 1944, de litografies) són mostres d’aquest tractament del mite a través de molt diferents manifestacions artístiques, que van de les més visuals a les més intel·lectuals. No obstant, el conflicte edípic sembla que és el que més atrau el nostre poeta, ja que a part de l’obra que ens ocupa, l’havia tractat també a la peça teatral Oedipe roi suivi de Roméo et Juliette (1928) i a l’òpera-oratori Oedipus-Rex (1927).

Retrat de Jean Cocteau (1916). MODIGLIANI.

The Art Museum Princeton University, Princeton

Rere una portada il·lustrada pel nostre polifacètic enfant terrible, La machine infernal comença amb un primer acte en què la reina Iocasta, acompanyada de Tirèsias, intenta posar-se en contacte amb el fantasma de Laios, que pretén prevenir-la de la imminència de l’arribada del portador de desgràcies, Èdip. L’espectre, desesperat, es veu víctima de la incomunicació amb una Iocasta incapaç d’escoltar-lo, i la seva veu inútil es fon en les ombres sense haver aconseguit fer-se sentir. La tragèdia està servida.

Al segon acte se’ns mostra una Esfinx enamorada, víctima del seu propi destí destructor, acompanyada d’un Anubis de ressons egipcis que li recorda el seu caràcter monstruós i l’allunya de la seva aparença humana quan ella es veu incapaç d’abandonar-la. Aquesta dona-lleó alada és sens dubte el meu personatge preferit de la tragèdia i converteix el segon acte, al meu entendre, en el més reeixit i impactant. Es tracta d’una botxí-víctima, víctima-botxi, que voldria deixar de ser esclava del seu destí monstruós. Finallment, però, la niciesa d’Èdip la transforma en una Nèmesi que fuig de la incapacitat humana de reconèixer la veritat:

NÉMESIS, voilée. – Les pauvres, pauvres, pauvres hommes… je n’en peux plus, Anubis… J’étouffe. Quitons la terre.

De fet, la insensatesa humana ja l’havia definit prèviament Anubis, en un parlament premonitori de l’orbesa final del protagonista:

ANUBIS – Beaucoup d’hommes naissent auvegles et ils ne s’en aperçoivent que le jour où une bonne vérité leur crève les yeux.

El tercer acte se situa en la nit de noces d’Èdip i Iocasta, en què la principal preocupació de la parella -i més tard de l’endeví Tirèsias- semblen ser les diferències entre els seus membres. L’edat, l’estàtus, el gènere, la procedència semblen interposar-se entre els amants i provocar un cansament i una por existencial que el mirall i les tonades d’un borratxo, ambdós tradicionals transmissors de la veritat que els homes no volen veure, s’encarreguen de recordar. Un bressol al costat del tàlem nupcial, omnipresent, ens recorda inevitablement el caràcter antinatural d’aquesta unió

Disset anys després, un quart acte, més breu que els altres, com si d’un epíleg es tractés, ens porta a l’espai temporal que correspon a la tragèdia original de Sòfocles. Quina és la diferència? Cocteau reprèn el recurs de l’espectre -per què deu ser que des de la primera escena m’han vingut al cap escenes de Shakespeare com la del cementiri a Hamlet?- , en aquest cas el de la part maternal de Iocasta que se separa del cos mort de la Iocasta esposa i acompanya el seu fill i la seva néta Antígona cap a l’exili. Ara és Creont qui és incapaç de veure el fantasma de la seva germana i acomiada els fugitius amb una apel·lació al deure envers la seva neboda Antígona, tot avançant el conflicte posterior, que com hem vist, Cocteau ja havia tractat al 1928.

Gràcies, Núria, per donar-me a conèixer aquesta obra i apropar-me a la producció escrita d’un autor que coneixia més en el seu vessant cinematogràfic. Esperem poder tirar endavant algun projecte relacionat amb aquest text!

I vosaltres, alumnes que heu llegit l’original Sofocli i heu estudiat l’obra d’aquest autor en general, ¿què me’n podeu dir? Havíeu sentit a parlar de Jean Cocteau? Comenteu la portada del llibre, dissenyada pel mateix autor.

TERESA

Un final diferent: Combat singular

15 Replies

Aquest article se m’ha ocorregut gràcies a l’article de la Coty i al de la Marina. A classe ens van dir que havíem de fer una altra versió de l’episodi mític que més ens hagués agradat i vaig pensar en aquell en què Menelau s’enfronta a Paris en el marc de la Guerra de Troia. He fet un guió cinematogràfic en el qual aquest episodi acaba d’una forma diferent.

Vet aquí la meva pel·lícula i el meu final inesperat:

Menelau es troba lluitant amb Paris, aquest últim perdent la seva oportunitat d’estar amb Hèlena. I quan se suposa que Afrodita hauria d’ajudar-lo, per haver-la escollit a ella com a la més bella, no hi apareix.

Al mont Olimp, Afrodita i Atena estan discutint quina és la més bella de les dues.

Afrodita: Jo sóc la més bella, perquè Paris em va donar la poma d’or a mi com a prova de bellesa i era un humà qualsevol, completament imparcial.

Atena: Jo sóc la deessa de la guerra i hauria de ser jo la més bella, digui el que digui un simple humà.

Mentre té lloc aquesta dicussió, es pot veure Paris morint per l’amor envers Hèlena, que Afrodita va fer que sentís. A causa d’aquesta dea moriria i Hèlena hauria de tornar amb Menelau, el seu espós, després d’haver fugit per no estar amb ell mai més.

Paris: (pensa) Per què em falles ara, Afrodita, després de tot el que vaig fer per tu. Jo, que et vaig triar la més bella de totes les deesses de l’Olimp i tu, a canvi, em fas això, em deixes morir aquí, tot sol. Adéu Hèlena, t’estimo i sempre t’estimaré, t’esperaré als Camps Elisis, que és on tu has d’anar després de la teva mort i on ens retrobarem una altra vegada per estar junts per sempre.

Paris es troba ferit a terra amb la seva espasa a la mà dreta intentant fer un últim cop a Menelau com a prova del seu valor, però aquest no es deixa enganyar i a la mínima oportunitat li travessa el pit amb la seva espasa, deixant-lo allà al terra després de tantes ferides: punyalades, caigudes…

A l’Olimp, Afrodita sent la mort del seu protegit, Paris, i quan mira, el veu a terra, mort, sense cap oportunitat de tornar a dir a Hèlena que l’amava i al seu germà i el seu pare que el vengessin. Afrodita sempre sentirà a sobre seu la mort d’un heroi de Troia i, segurament, la de tots aquells que intentin venjar-lo.

Si no fós per l’amor de Paris cap a Hèlena, que va fer sentir Afrodita, ell seguiria viu, estaria al bosc amb Enone, una nimfa de la boscúria, sense cap problema a la seva vida. Per culpa d’Afrodita hi hauria més morts al camp de batalla amb el propòsit de venjar Paris.

Surten les lletres a la gran pantalla de cinema i s’encenen els llums. Es pot veure tothom plorant per aquest final, en el qual es veu la mort d’un gran heroi i no se sap com continuarà, si Hèlena podrà reunir-se amb Menelau o no, si moriran més herois com Aquil·les, Agamèmnon, Hèctor… o si hi haurà un final feliç després de tota la tristesa.

Cílix del 485 a.C. Musée du Louvre, Paris

Menelau, espasa en mà, persegueix Paris, que fuig i rep l’ajuda d’Àrtemis i Afrodita.

Aquesta és una imatge de la vertadera història de combat singular, en el qual la batalla es deté per a la celebració del duel singular, amb la promesa que el vencedor es quedaria amb Hèlena. Menelau està a punt de matar a Paris, però aquest és salvat per Afrodita i és enviat al costat d’Hèlena.

Com creieu que continuarà aquest mite?

Què és un cílix? Comenteu la imatge: la decoració, els personatges…

Thaïs Jiménez

1r Batxillerat. Grec i Llatí.

Sandàlies d’escuma

14 Replies

Tal com sabeu, un ocellet em va dir que la propera lectura de Literatura catalana serà Quadern d’Aram de Ma Àngels Anglada i que dijous 31 de febrer vau assistir a una conferència introductòria. Sabíeu que era llicenciada en Filologia Clàssica i, a part de la seva producció personal, va traduir molts textos grecs i llatins al català? I que va dedicar molts anys de la seva vida a impartir Grec i Llatí en un institut de Figueres?

[Foto: AGÈNCIA PONTAS]

Sobre aquesta autora per qui, com comprendreu, sento una especial i sincera admiració, ja us vaig demanar que comentéssiu un article d’El Fil de les Clàssiques que enllaçava l’autora amb la lírica horaciana que estàvem treballant, i cal destacar també la sentida elegia que li dedicaven els companys de l’Institut Cristòfol Ferrer amb motiu del desè aniversari de la seva mort, el dia de Sant Jordi del 1999. No creieu que, per a una escriptora, és el millor dia per morir?

Com a complement del que us pugui explicar la professora de Literatura catalana, jo em centraré sobretot en la part més clàssica de la seva producció, per acabar centrant-me en una novel·la de recreació històrica que m’agrada especialment, Sandàlies d’escuma.

Si repasseu la biografia de l’autora, la podreu imaginar d’estudiant de batxillerat, apassionada de ben segur com vosaltres pel món clàssic, a l’escola del Pare Coll de Vic on va començar a guanyar certàmens literaris de caràcter escolar. El 1945 inicia els seus estudis de Filologia clàssica a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, que cursa fins al 1951, quan obté, amb premi extraordinari, la llicenciatura en Filologia clàssica. Durant aquesta època inoblidable de la seva vida coneix el que serà el seu marit, però també literats de formació clàssica tan importants com Carles Riba o Ferran Soldevila, històriador amb el qual va estudiar clandestinament Història de Catalunya. Aquest mateix any comença a treballar com a professora d’assignatures de lletres a l’escola Pare Coll, on imparteix, també d’amagat, una hora setmanal de Català. Eren èpoques dures, ¿què us penseu?

El 1954, any del seu casament, Ma Àngels obre un parèntesi laboral i creatiu que es tancarà al 1965, quan tota la família es trasllada a Figueres. Amb les filles ja pujades, l’autora es veu amb cor tant de tornar a treballar, de professora de Grec a l’Institut Ramon Muntaner, com de reemprendre la seva vocació literària, i és en aquesta època quan coneix personalment Salvador Espriu. Eren altres temps i sovint les dones deixaven de treballar en casar-se, però la força poètica i didàctica interior no s’apaga tan fàciment…

A principis dels 70 publicà el seu primer llibre i viatjà per primer cop a Grècia. No us podeu imaginar què significa per a una hel·lenista la primera vegada que trepitja terra grega i encara més després d’haver esperat tant! Veure l’acròpolis amb el Partenó observant-te des del capdamunt, visitar les illes, Delfos, tantes i tantes meravelles, és indescriptible!! Us ho diu una que pateix aquesta malaltia incurable… i que duri!

A partir d’aquí comença una carrera literària i compromesa amb la cultura catalana per la qual rebrà molts premis i reconeixements, entre ells la creu de Sant Jordi el 1994. Coneixerà un altre dels grans de la cultura catalana, Joan Fuster, i des del 1988, un cop mort el seu marit, continuarà viatjant a Grècia -us asseguro que quan es comença, ja no es pot parar- amb familiars i amics.

Per posar imatges i so a aquestes pinzellades biogràfiques que us he exposat, us recomano la pàgina web Quadern d’Anglada, dirigida per Lluís Rius, que il·lustra la cronologia amb fotografies antigues i talls de veu de l’autora comentant els diferents moments de la seva vida. És també una font molt útil per a l’estudi d’altres aspectes com l’obra i la significació de l’autora.

El seu és un llegat extens, malgrat els parèntesis vitals i la tardança en la publicació de la primera obra, que dividiré en traduccions, assajos, literatura juvenil, poesia i novel·la.

La seva tasca com a traductora de textos grecs reflecteix la seva preferència per l’univers femení i la poesia de l’època hel·lenistica. El seu llibre Les germanes de Safo: antologia de poetes hel·lenístiques, per exemple, va obrir una escletxa perquè la veu d’algunes poetesses poc conegudes sortís a la llum i va ser font d’inspiració per d’altres estudis posteriors com Poetes gregues antigues de Margalida Capellà.
La poesia grega també és omnipresent en els seus assajos, com en el cas de Paradís amb poetes (1993), on ofereix una visió personalíssima del món grec no gens allunyada de la quotidianitat que presenta a Retalls de la vida a Grecia i Roma (1997) o Les dones de l’Odissea (1997). Altre cop el món femení, ¿veieu? Nogensmenys, la recerca de referents clàssics en la literatura, com fem nosaltres a classe, ocupa l’autora a El mirall de Narcís / el mite grec en els poetes catalans (1988).
Si mai voleu regalar un llibre a un noi o noia d’entre 10 i 16 anys, segons el seu ritme de lectura, no deixeu de portar-li Relats de mitologia I. Els déus (1996) o Relats de mitologia II. Els herois (1996). De ben segur que us els llegireu també vosaltres!
De la mateixa manera els ressons clàssics són presents inevitablement en la seva obra poètica. Així, el lector de Díptic pot percebre els ressons de la lírica horaciana i catul·liana, que estem estudiant ara a classe. I el segon recull, Kyparissia, rep el nom d’una localitat del Peloponnès i conté poemes com Variacions sobre el tema de Cassandra o Record de Vic des d’Esparta.
La seva prosa també està imbuïda de referències clàssiques. El nom, per exemple, de les protagonistes femenines d’Artemísia, són l’indicat al títol i Electra. Us sonen? No obstant, Sandàlies d’escuma és la novel·la ambientada a l’època hel·lenística que conjumina les tres passions de la literata: l’hel·lenisme, la poesia i el món femení.

La protagonista d’aquest text publicat el 1985, que va ser guardonat amb el premi Lletra d’Or i el premi de la Crítica 1986, és Glauca de Quios, poetessa i música del segle III aC, personatge inventat a partir d’un nom testimoniat. La primera persona narrativa ens obre la porta als seus amors i desitjos més pregons, els seus viatges ens porten aires de l’Egeu i les seves costes, i el dia a dia descrit recrea per al lector la vida quotidiana en el món grec antic amb la la garantia que ofereix el fet de provenir d’una erudita en el tema com Ma Àngels Anglada. Fixeu-vos com justifica l’autora al final de la nota introductòria la tria del temps i espai en què es desenvolupa l’acció, sense oblidar el quart puntal de la seva obra, juntament amb els esmentats abans, la cultura i la llengua catalanes:

Voldria remarcar que no he triat un món tan allunyat per fugir del nostre segle. Ara existeix l’angoixa i el perill nuclear. El segle III aC, però, no fou tampoc una edat d’or: el poder sempre ha tingut un braç llarg i cruel, o, com diu l’adagi català, “sempre han tingut bec les oques”.

Per completar aquesta visió necessàriament reduïda dels ressons clàssics en la producció d’Anglada, us recomano un interessant article de la seva companya de promoció, la professora de Llatí Dolors Condom, publicat a la Revista de Girona.

Podria dir tantes i tantes coses més…, però prefereixo deixar-vos la paraula a vosaltres, representants del futur, perquè comenteu tot allò que us suggereixin els meus mots. De coneixements en teniu, i de sensibilitat, us en sobra. Vet aquí la poesia.

TERESA

Cavall d’aigua o cavall del riu Nil?

20 Replies

En principi, la paraula hipopòtam sabem que ve de dues paraules gregues: ἵππος, que vol dir cavall, i ποταμὀς, que vol dir riu. Això passa en les llengües de la família del llatí, com en el castellà, hipopòtam, en portuguès, hipopòtam, en italià, ippopotamo, en francès, hippopotame… Totes tenen la mateixa forma i és clar que són molts semblants.

Però l’altre dia fent classe d’alemany, estàvem repassant els animals i va sortir la paraula hipopòtam. Mireu per on, vam fer un estrany descobriment: Hipopòtam en alemany és Nilpferd.

No vam caure amb el recaragolat significat i la història que amaga aquesta paraula. Els grecs van ser qui van batejar primerament aquest animal. Ja coneixien els cavalls, i com que els hi va semblar que tenien certa similitud, el van batejar com a cavall. Però hi havia un problema, que eren bastant diferents als cavalls: els hipopòtams estan la major part del temps a l’aigua. En resum, el van anomenar cavall d’aigua (Ἱπποποταμὀς). Però els egipcis no els hi deien així. Ells, en trobar per primera vegada aquests animals al riu Nil, i els van anomenar cavall del Nil. I els alemanys van preferir fer seves les paraules cavall del Nil (Nilpferd), Nil, referent al riu Nil, i Pferd, que vol dir cavall.

Aquesta és la història de l’origen de la paraula d’aquest animal i el perquè de la diferència entre les llengües.

P.S.:

Ι nosaltres que pensàvem que venia de ὓπο “a sota de” ja que aquest animal li encanta estar a sota de l’aigua!