Ecce!
Alumnes de llatí de 4t
Sabina Cervero i Laura Torrent (imitant la Margalida Capellà)
Ecce!
Alumnes de llatí de 4t
Sabina Cervero i Laura Torrent (imitant la Margalida Capellà)
Un cap de setmana, la Margalida ens va manar de deures que miréssim un programa de la tele, Saca la lengua, on parlaven sobre mots i expressions que utilitzem normalment, i que provenen del llatí. Ens va cridar molt l’atenció en un santiamén perquè qui no ha utilitzat alguna vegada aquesta expressió! De totes maneres en català normatiu hauríem de dir en un tres i no res, en un dir Jesús, en un tancar i obrir d’ulls, amb quatre esgarrapades…
Si no vàreu poder veure aquest programa, us el recomanem sencer, però si voleu recordar el que acabem d’explicar-vos trobareu aquesta expressió a partir del minut 13.10 :
[youtube]https://youtu.be/vLyuLdG698k[/youtube]
Nosaltres hem fet recerca i hem descobert, que efectivament prové del llatí i que s’utilitzava antiguament quan es donaven les mises en aquesta llengua. Al final de la misa, el capellà deia el famós, En el nom del Pare del Fill i de l’Espiritu Sant, Amén, és a dir, el que seria en llatí, In nomine Patris et Filii et Spiriti Sancti Amen. Llavors, santiamén neix de la unió de Spiritus Sancti i amén (de l’hebreu amen “en veritat, certament”, i el seu significat ve de quan el capellà deia això, seguidament s’acabava la misa i ja podies marxar.
També es refereix a que quan els diumenges la gent confessava els seus pecats, i rebien la penitència, havien de resar moltes vegades, i per tant en comptes de dir Spiriti Sancti Amen deien santiamén per acabar ràpid.
D’ aquí surt aquesta expressió col·loquial per referir-se a alguna cosa que es fa ràpidament.
Hi ha moltes més expressions catalanes d’origen llatí i del camp de la religió, ens podríeu ajudar a ampliar les que nosaltres hem trobat en un article de la Margalida publicat a la revista Auriga i explicar-nos quin és el seu origen i el seu significat (també ens ho podríeu demostrar amb un exemple i així quedaria molt més clar):
Sursum corda! (que vol dir, aixequem el cor, que és el que deia el capellà en un moment concret de la misa en el qual la gent s’havia d’aixecar, però hi havia persones que no ho feien, i es quedaven assegudes. Vet aquí l’expressió d’aquí no em mou ni el sursum corda).
Alícia Roure 4t.E i Mireia Moral 4t.D (Llatí Optativa 2)

Començaré la meva presentació de l’edició que us he recomanat llegir per apropar-vos a l’obra de Virgili, amb els mots de Ramon Torné a La nissaga catalana del món clàssic, tot aprofitant per congratular-me de la recent publicació d’aquest llibre de referència per conèixer la gens clàssica del nostre país.
Torné, actualment professor d’institut, amb alumnat com vosaltres acostumat al treball en xarxa, diu de Joan Bellès, el traductor a qui us he encomanat per accedir als versos de Virgili:
Recordo l’agradable sorpresa amb què va ser rebuda la seva [de J.Bellès] traducció de l’Eneida (Barcelona, Empúries, 1999) sobretot perquè semblava difícil creure que durant força temps ningú no es posés a traduir novament el magnum opus de Virgili, tenint a mà l’autoritzat treball de Miquel Dolç dins la fundació Bernat Metge […], per tal d’apropar els versos de Virgili a un sector del públic molt més ampli, especialment als estudiants de batxillerat i primers cursos d’universitat. La seva edició conté, a més, notes i introduccions a cadascun dels llibres fetes amb justesa i sàvia orientació, fugint en tot moment de l’erudició i ampul·lositat que són la temptació de qualsevol filòleg.
(pàg. 528-9)
Efectivament, des del 1958 la llengua catalana ja gaudia d’una excel·lent traducció en hexàmetres del poema èpic de Virgili, obra del poeta, crític i traductor Miquel Dolç, que també en feu una traducció en prosa (1972-78). No obstant, l’afany de Joan Bellès per divulgar l’obra del poeta de Màntua, però sense perdre rigor filològic, ens ha provist d’una eina docent impagable que us permetrà accedir a l’antologia de textos de les PAU amb les màximes garanties. De ben segur que s’hauria congratulat de l‘edició de butxaca publicada el 2010, que permet a més estudiants accedir, tocar, llegir i rellegir -en definitiva, reviure- la complexa arquitectura de l’univers virgilià. Vosaltres, alumnes de segon de batxillerat, us compteu entre els afortunats, gaudiu-ne doncs!
TERESA
La mostela i la gralla són els dos animals que jo he treballat durant la Setmana de la Ciència. Ara us presentaré un d’ells i la seva relació amb el món clàssic.
La mostela
La mostela és el més petit dels mustèlids, la longitud del seu cos, cap inclòs, no supera els 25 cm., i la cua els 7 cm. És un animal petit i allargassat amb tot el cos recobert d’un pelatge curt i fi. El cap, el dors i la cua són d’un color bru clar, i la resta del cos és de color blanc excepte dues taques brunes al coll, en aquest cas és tot blanc. És un dels animals més llestos i vius, aspecte que, a més, transmet a l’observador per la seva mida petita i uns canvis de ritme i direcció contínua en el seu comportament.
Fitxa científica
El mite de la mostela
Galantis, serventa d’Alcmena, va ser qui es va convertir en mostela, perquè va enganyar Lucina. Quan s’acostava el moment de néixer Hèrcules (heroi a qui està dedicada la ciutat de Barcelona en l’època romana), Alcmena va cridar Lucina, la deessa que assisteix les dones espantades en el moment de parir. Però aquesta, per comptes d’ajudar-la, es va posar en contra seva per complaure Juno. Per molt que cridava, no li feia cas.
Lucina, amb els dits entrellaçats, va pronunciar unes paraules i va interrompre el part. Alcmena desitjava morir encara que l’envoltaven moltes mares tebanes i Galantis li donava suport. La serventa, que es trobava al costat d’Alcmena, es va adonar que Juno volia interrompre el part i va utilitzar una treta per enganyar Lucina. Li va fer creure que Alcmena ja era mare i Lucina va fer un bot i va deixar anar les mans; en aquell moment Alcmena va poder parir.
Lucina en adonar-se que Galantis l’havia enganyat la va agafar pels cabells i la va arrossegar amb crueltat. Finalment Lucina va castigar Galantis per haver-la enganyat i la va convertir en mostela.
Andrea Ocaña