Després d’un comentari a un article d’una companya, la Teresa ens ha proposat que us parlem de la relació entre les optatives de 4t de l’itinerari humanístic, Música i Llatí. Vam començar amb les èpoques de la història de la música i ara estem aprofundint temari d’una d’elles: l’Edat Mitjana.
En aquesta època va ser el principi de l’escriptura sobre paper, Boeci i Cassiodor foren els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l’Europa medieval. En el principi de la música escrita, les lletres de les cançons eren de temes litúrgics i profans en la llengua llatina. Això era influència de la cultura que estava establerta, que feia que només es cantés als monestirs i esglésies.
Per això, els primers grans canvis de l’escriptura de la música els fan monjos com Hucbald, que comença a escriure línies que donaven l’entonació de la lletra; Guido d’Arrezo, que crea un tetragrama com a pauta, col·loca espais i línies l’entonació de les notes i crea els primers sistemes d’anotació proporcional amb durades establertes.
El papa Gregori I va influir molt en la manera de cantar la música de les esglésies d’arreu d’Europa. Després de la caiguda de l’imperi Romà, la unitat litúrgica cristiana es va descompondre en diferents ritus segons cada país. A causa d’això, a cada ritus es cantava una mateixa cançó amb les influències del seu país i Gregori I va enviar un petit grup de monjos a cada ritus i les va unificar en una de sola. Quan aquest mor, el cant pla passa a cant gregorià en honor seu.
Poc després la música va passar a altres estaments medievals, tant a nobles com a gent sense privilegi social. Els nobles es deien trobadors i trobadoritz (si era dona) i es diferenciaven dels joglars (els no privilegiats) per la seva cultura musical, que els permetia escriure-la; per això els joglars cantaven cançons dels trobadors.
Aquí us deixem una de les cançons que hem practicat a classe de Música, en llatí i amb part de les característiques que us hem anomenat abans.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-l9eZVE0Th4[/youtube]
L’últim que hem estudiat ha estat l’inici de la polifonia i de l’Ars nova, que se seguia cantant en llatí amb ritme i noves maneres d’escriure la música més semblants a com les coneixem actualment. Curiosament aquest nom té semblances amb un grup, Ars tunae, sobre el qual un ex alumne del nostre institut ens ha donat informació per complementar el nostre article. Moltes gràcies, Jordi.
Ars tunae són una banda de trenta músics, principalment de pols i pua, amb acordió, percussió i veus. El grup abraça diferents temes instrumentals amb molta varietat de tipus de música. Encara que el seu nom prové de la llengua llatina, els seus temes musicals i el mateix llenguatge no hi tenen gaire relació. El seu nom, Ars tunae, ens vol dir que dediquen el seu art a cantar cançons de les tunes, per això utilitzen el genitiu “-ae” que fa de complement del nom.
Sabeu què són les tunes? I d’on provenen?
Les tunes, o com es diu a Catalunya, estudiantines, són germandats d’estudiants universitaris que duen una combinació de vestits antics i que interpreten temes musicals folklòrics. Fa un any els vam poder gaudir en un concert que van fer al Círcol Catòlic de Badalona per recaptar de diners per la lluita contra el càncer.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=uRM-r46rv5c[/youtube]
Aquí teniu la noticia en TV de l’actuació d’Ars Tunae al Gran Teatre del Liceu. Hi ha una mala pronunciació, ¿la sabríeu trobar?
A més d’això, si busqueu l’origen de les estudiantines, trobareu que, segons algunes versions, provenen de la tradició goliarda del segle XIII. Feu recerca sobre el tema i trobareu altre cop el llatí com a llengua musical. Qui eren els goliards? Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques? Això dóna per una altre article…
Júlia Bardera i Noemí Gallego
4tB
