Aracne estrena aparença en el seu cinquè aniversari

Χαίρετε, ὦ μαθηταί! Salvete omnes!

Natalem diem felicem!
Natalem diem felicem!
Desideramus tibi omnes
Natalem diem felicem!

Per molts anys, Aracne fila i fila! Per molts anys, aràcnids i aràcnides d’arreu! Aracne fila i fila amb aquest inici de curs fa cinc anys i de vosaltres, alumnes del curs 2013-2014, depèn que continuï filant i fent a la xarxa una teranyina clàssica ben grossa i ben espessa.

Aracne amb les últimes actualitzacions de Xteblocs ha perdut la seva hel·lènica aparença. Entre tots i totes, crec que podrem acabar de teixir la que jo he començat!

Aracne fila i fila va néixer el setembre del 2008 per tal que fos el bloc dels alumnes de clàssiques d’ESO i de batxillerat, la part més col·laborativa del bloc d’aula El Fil de les Clàssiques. Ha aconseguit amb escreix aquesta fita i fins i tot més, ja que exposa públicament els treballs gestats en les diferents aules virtuals del Moodle Fil (des de 1r de l’ESO fins a 2n de Batxillerat), tota una Experiència TAC reconeguda pel Departament d’Ensenyament. Gairebé des del principi fa pràctica compartida, considerada Bona pràctica pel Departament d’Ensenyament, amb els alumnes de la Teresa de l’institut Albéniz de Badalona. És obert a la col·laboració d’altres centres públics i concertats de Barcelona, de Cornellà, de Sant Hilari Sacalm, de Roda de Ter, d’Amposta, de Mallorca… i estudiosos i entusiastes del món clàssic a la xarxa. Forma part de la blogosfera Chiron i té una presència activa al Facebook i altres xarxes socials. Participa presencialment en la Magna Celebratio de Badalona. Ha guanyat diferents guardons: Centaure d’or de Chiron 2009, La Mostra 2010, Blog Finalista Edublogs 2010, Primer premi Edublogs 2011 en la categoria d’alumnes de batxillerat, semifinalista a Educared 2012 i Premi Bloc Catalunya 2012. En més d’una ocasió, ha estat bloc destacat a Xtecblocs i ha rebut el reconeixement de Buena prácTICa 2.0 per INTEF 2013. Es caracteritza per tenir diferents editors (alumnes i exalumnes, professors, estudiosos, pares i mares, infants i jubilats… ) que escriuen al voltant de l´única temàtica del bloc: l’actualitat i la pervivència del món clàssic. En aquests moments té 1.354 articles publicats i 18.595 comentaris.

Aracne fila i fila, entre tots i totes, ha filat, fila i continuarà filant aquesta teranyina clàssica digital amb una aparença ara molt més aràcnida.

Que tingueu, aràcnids i aràcnides, un molt bon curs! Feliciter! Χαίρετε!

La Garriga romana: la vil·la i els banys de Can Terrers

La presència de restes de vil·les romanes a la Catalunya litoral i prelitoral és molt nombrosa. Moltes han sortit a la llum per troballes casuals i després han estat excavades o no segons les possibilitats.

Aquí teniu unes fotos de la vil·la romana dels Terrers que es troba en el terme municipal de La Garriga i que és considerada de les importants. La part excavada, com podeu veure, és la de les termes (balneum) que ens donen informació sobre la categoria de la vil·la. La producció agrícola d’aquest assentament havia de ser abundant i diversa. A prop es troben també en molt mal estat les restes d’un aqüeducte a la riera de Malhivern. Al Museu Episcopal de Vic es conserven algunes peces trobades també a les excavacions dels Terrers com el mosaic i la escultura.

Us he de confessar que vaig anar a La Garriga a descansar un parell de dies a un balneari i em vaig trobar que es conservava la tradició de les termes romanes, però que el llatí havia quedat malmès pel camí, perquè al balneari em van oferir un recorregut termal per l’àrea Natatorium i un per l’àrea Templarium.

Repasseu els noms en llatí de les parts de les termes: Com s’haurien de dir aquestes parts del balneari?

Mercè Otero-Vidal

Professora jubilada de llatí

Institut Santa Eulàlia, L’Hospitalet de Llobregat

“Lucrècia, una tragèdia republicana”

Dins la XXV MOSTRA DE TEATRE ROMÀ DE POL·LÈNTIA, l’obra  “Lucrècia, una tragèdia republicana”, del poc conegut menorquí Joan Ramis i Ramis, desgraciadament, no es va fer al Teatre Romà de Pol·lèntia com es tenia previst pel perill de pluja. L’escenificació hagués estat molt diferent: terra, pedres, fred, bon so, retorn absolut en aquella època…

“Lucrècia, una tragèdia republicana”, dirigida per Sergi Marí i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay, va ser seleccionada per l’Associació de Teatres i Auditoris Públics com a Millor espectacle de teatre del 2012.

Aquesta  obra, que tracta sobre l’honor i l’horror va ser interpretada, en mèrit, intentant ser fidel a l’original: en versos alexandrins sonava el català en què fou escrita. Malgrat que això dificultava tota la seva comprensió per a un públic general, l’escenificació i l’ alternança de crits (d’ira, plaer, venjança…) i xiuxiuejos (tristesa, deshonra…) deixaven ben clara la història: la virtuosa Lucrècia queda deshonrada i es mata per salvar el seu honor en un món tirà; com a conseqüència, Brutus provoca la revolta en favor de la República.

Encara que avui en dia el tema de l’honor i la virtut  ja no té aquesta importància, sí el té el fet de revoltar-se en contra de qui exerceixen un poder absolut de manera injusta.

Encertadament els actors, molts d’ells menorquins, en cap moment van abandonar el teatre de la vista dels espectadors. Després de cada escena baixaven i s’asseien en unes cadires posades en perpendicular a les del públic. El vestuari era senzill com l’escenari: quatre cadires (una de les quals va acabar rompuda per la ira de l’espòs de Lucrècia en saber el que li havia passat a la seva esposa) i uns llibres al damunt i al costat de les cadires que tant servien per llegir com per tirar en moments d’ira i deshonor!

Si en teniu oportunitat, no us deixeu perdre aquesta Lucrècia. A més, crec que s’hauria de veure a totes les escoles!

 Sònia
Mallorca

Referents clàssics a Jane Eyre

Seguint amb la caça de referents clàssics a obres literàries com Luces de Bohemia de Valle-Inclán i com La muerte llega a Pemberley de P.D. James, en aquesta ocasió ens endinsem a la novel·la romàntica i gòtica de l’escriptora britànica Charlotte Brontë.

Charlotte Brontë (1816-1855) és una de les novel·listes emblemàtiques del romanticisme anglès. La seva curta vida va estar marcada per la pèrdua progressiva de la major part dels seus parents (la mare i els cinc germans), la crueltat de la seva madrastra (que a la vegada era la seva tia materna), la seva estada a l’escola, el seu viatge a Brussel·les amb les seves germanes per estudiar francès, la seva feina com a institutriu, la publicació de les seves obres, el seu casament i poc després la seva pròpia mort per tuberculosi.

Tanmateix la Charlotte no és l’única Brontë que va passar a formar part de la història de la literatura, de fet les seves germanes Emily i Anne també van escriure i publicar (Cims borrascosos i Agnes Grey, respectivament), tot i que cap de les tres va gaudir de gaire èxit durant la seva època.

Germanes Brontë

Retrat de les tres germanes Brontë de Branwell Brontë (el seu germà), 1834. D’esquerra a dreta: Anne, Emily i Charlotte Brontë.

Tornant a l’obra de Charlotte Brontë, podem destacar precisament l’obra de la qual trobarem una pila de referents clàssics: Jane Eyre, publicada l’any 1848. De fet la pròpia autora considerava que la novel·la era realment la seva autobiografia. Jane Eyre, com Brontë, es troba obstacles a la seva vida com ara la seva orfandat, el despotisme de la seva tia Mrs. Reed (representa la madrastra de Charlotte), la seva estada a una escola semi-benèfica, el seu càrrec d’institutriu de famílies senyorials, l’amor ideal però impossible de Mr. Rochester (evoca el seu marit), la religiositat de John Rivers (el seu pare que també era sacerdot) i la incapacitat de trobar la felicitat. Així doncs podem descriure aquesta història com agitada, apassionada, dramàtica, dolça, romàntica, tenebrosa i d’intriga.

L’argument d’aquesta obra és el següent:

Jane Eyre és una nena òrfena a principis de l’època victoriana anglesa que viu amb la seva tia, Mrs. Reed, i amb els seus cosins: John, Eliza i Georgiana. La seva mare era germana de l’espòs de Mrs. Reed, qui estimava la seva neboda com si fos filla seva. Malauradament, Mr. Reed va morir, no abans de fer prometre a la seva dona que cuidés de la Jane com a filla pròpia. Mrs Reed va incomplir el seu jurament i acusava la petita injustament de mentidera, malvada i manipuladora. A més a més els seus cosins, sobretot en John, la pegaven, fins un dia que la tia va decidir ingressar-la en una escola semi-benèfica, on educaven les noies amb austeritat i educació, fins i tot amb severitat.

A l’escola, Jane va aprendre i va créixer més o menys feliç, tenint en compte que les condicions de les alumnes eren dures i estrictes. Amb setze anys va començar a exercir de professora de les alumnes més petites i als divuit va decidir sortir de l’escola, ja era hora de conèixer el món real. Va posar anuncis com a institutriu, capaç d’ensenyar als nens francès, dibuix i piano. Aviat van respondre-li i immediatament, la van fer cridar.

Thornfield, la seva nova llar, es trobava al nord d’Anglaterra. Allà es va reunir amb la seva nova pupil·la: l’Adèle, una nena francesa, protegida per l’amo de la mansió: Edward Rochester; també va conèixer la mestressa: Alice Fairfax, qui va rebre-la amablement. Dies més tard va conèixer l’amo: Mr. Rochester, qui al principi va mostrar-se crític i orgullós amb la jove institutriu. No obstant, amb el pas del temps, Rochester va apropar-se més a Jane i l’orgull va convertir-se en sarcasme. Quan Rochester havia d’anar-se’n de Thornfield per una bona temporada, Jane s’entristia i s’adonava que el necessitava a prop.

Jane Eyre

Escena de la versió cinematogràfica de Jane Eyre de Cary Fukunaga (2011): Jane (Mia Wasikowska) i Rochester (Michael Fassbender).

Setmanes després, Rochester va convidar els seus amics a Thornfield i Jane va observar que Rochester cortejava una senyoreta atractiva i rica: Blanche Ingram. Jane cada cop es trobava més afligida i gelosa al mateix temps. Quan els convidats van marxar, Rochester va confessar a Jane que no estava interessat en Blanche, que ho havia fet per enrabiar-la perquè l’estimava, després va demanar-li que es casés amb ell. Jane no s’ho podia creure, però com que els seus sentiments eren tan sincers i apassionats, va acceptar la petició.

No obstant, quan estaven a punt de casar-se, Jane descobreix que Edward Rochester ja estava casat i que tancava la seva dona (suposadament boja i perillosa) a les golfes de Thornfield. La protagonista, espantada, decideix fugir-hi sense diners ni propietats. Després d’un llarg trajecte, tres germans i la seva minyona l’acullen a casa seva. Eren en John, la Mary i la Diana Rivers. Van oferir-li treballar com a mestra dels fills dels camperols i obrers del poble. Mesos després descobreix que tots quatre són cosins per part de mare i que el seu oncle li ha deixat una gran herència, herència que Jane decideix compartir amb els seus “nous” parents. John Rivers és el sacerdot del poble i demana a Jane que es casi amb ell per anar a l’Índia com a missioners.

En aquell moment, el record d’en Rochester omple els seus pensaments i tenint un mal pressentiment decideix tornar a Thornfield. Després de dos dies de viatge, veu amb els seus propis ulls que la mansió ha desaparegut. Un veí li explica que la dona de Rochester va calar foc a Thornfield, enfadada amb Edward i Jane. Només va morir l’esposa dement, tot i que Rochester, tractant de salvar-la va perdre una mà i la vista d’ambdós ulls. Després de la tragèdia, Rochester s’havia traslladat a una altra de les seves cases, però aquesta estava en molt mal estat. Rochester es passava el dia vagant i lamentant-se d’haver perdut la flor de la seva vida: la Jane. En aquell moment apareix ella i li promet que mai no el tornarà a deixar i que en aquells moments l’estimava més que abans. Decideixen casar-se, sense que ningú ho sabés i al cap d’uns anys, Edward recupera la visió d’un ull.

Ara passarem a buscar els referents clàssics, de fet el primer d’ells es troba en el propi cognom de l’autora: Brontë, que literalment en grec significa “tro” (“βροντή“).

Capítol I

” – ¡Malvado! -Le dije- Eres peor que un asesino, que un negrero, que un emperador romano…”

“Yo había leído History of Rome de Goldsmith y había formulado una opinión respecto a Nerón, Calígula y de más césares.”

Jane Eyre compara la tirania del seu cosí John en colpejar-la amb la dels emperadors romans, concretament amb la de Neró (qui va incendiar la ciutat de Roma) i amb la de Calígula (qui és descrit com a “tirant dement”).

 

Capítol VII

“Sin duda, señorita, cuando daba usted a las muchachas el queso y el pan en lugar del potaje quemado, atendía al bienestar de sus viles cuerpos, pero ¿no piensa usted que contribuía a la perdición de sus almas?”

Tot i que aquestes paraules pertanyen a Mr. Broklehurst, un capellà anglicà, aquesta citació ens pot recordar al pensament de Plató i la divisió entre cos (món sensible, mortal) i ànima (món de les idees, etern). L’única manera d’alliberar l’ànima és renunciant als plaers carnals.

 

Capítol VIII

“Pero cuando mi admiración llegó al colmo fue cuando Helen, por indicación de Mis Temple, alcanzó un tomo de Virgilio y comenzó a traduir latín.”

Jane, en fer aquest comentari sobre la seva amiga i companya de l’escola, vol demostrar que Helen era capaç de traduir els clàssics i per tant era molt culta i per això l’admirava.

 

Capítol XVII

– “Miss Ingram era la única amazona“.

– “Lady Ingram tenía las facciones de una matrona romana. […] Pero Blanche, en cambio, tenía los perfectos contornos de una Diana.”

La paraula “amazona” en aquest context es refereix al femení de genet, i per tant es tracta de la dona que munta a cavall. Tanmateix aquest terme prové d’una nació d’éssers mitològics, les amazones, que eren dones guerreres.

El fet que Lady Ingram tingui les faccions d’una matrona romana vol dir que és refinada, culta i sap organitzar tots els afers domèstics, econòmics… com les dones de l’antiga Roma. No obstant, la narradora no pot dir que sigui maca, al contrari de la seva filla, la Blanche Ingram, que és tan bella com la deessa Diana (Àrtemis, en grec), la divinitat de la caça, del bosc i dels parts.

 

Capítol XIX

“Quisiera prolongar este momento ad infinitum, pero no es possible.”

Ad infinitum és una locució llatina que significa “fins a l’infinit”.

 

Capítol XX

” – Blanche es admirable, ¿verdad? -Sí, señor. – Robusta, alta, morena, con un cabello como debían tenerlo las mujeres de Cartago.”

Cartago (actual Tunis) va ser un poble, fundat pels fenicis, que va conviure amb els romans i amb el qui no va tenir gaire bona relació. Roma i Cartago van trobar-se cara a cara diverses ocasions, però cal destacar les Guerres Púniques (264 aC – 146 aC).

 

Capítol XXIII

Mr Dionysius O’Gall.

Aquest personatge comparteix el nom amb el déu Dionís (en llatí, Bacus), divinitat del vi i del teatre.

 

Capítol XXIV

“- Estaba pensando en Hércules y Sansón y en sus respectivas amadas. Pensaba que si aquellos caballeros se hubiesen casado, su severidad como maridos hubiera superado en mucho a su dulzura de enamorados. Y sospecho que a usted le pasará igual.”

Hèrcules (Hèracles, en grec) era un semi-déu, fill de Júpiter (Zeus, en grec) amb la mortal Alcmena. Des de petit va estar dotat d’una força sobrenatural i quan va créixer va haver de superar els dotze treballs, imposats pels déus olímpics com a càstig d’haver matat els seus fills en un atac de bogeria, inspirat per Juno (Hera en grec).

 

Capítol XXIX

“John Rivers, inmóvil cual uno de los retratos que pendían de los muros, fijos los ojos en la página que leía, fue para mí fácil objeto de examen. Una estatua no lo hubiera sido más. Era joven -unos veintiocho o treinta años- , alto y delgado. Todos los rasgos de su rostro eran de una pureza griega: el corte de su cara, la nariz, la barbilla y la boca. Rara vez se encuentra en semblantes ingleses tal parecido a los modelos clásicos. Tenía los ojos grandes y azules, con oscuras pestañas y su cabello rubio, cuidadosamente peinado, coronaba una ancha frente pálida como el marfil.”

Jane considera que els models d’art clàssic són una mostra de la bellesa divina. De fet durant l’art clàssic grec dels segles V i IV aC, els escultors es proposaven representar la figura de l’home amb mimesi (naturalista) però a la vegada amb certa idealització.

Jane Eyre

Jane Eyre (Mia Wasikowska) i John Rivers (Jamie Bell) a Jane Eyre de Cary Fukunaga, 2011.

Capítol XXXII

“Agregaba que yo, como maestra de escuela de aldea, era un lussus naturae y que estaba segura de que mi vida anterior debía de constituir una sugestiva novela.”

El llatinisme lusus naturae significa “acció capriciosa de la naturalesa”. En aquest context, la protagonista es considera un experiment de la naturalesa que juga amb ella.

 

Capítol XXXVII

” – No, John viste bien. Es un hombre arrogante, alto, delgado, rubio, con ojos azules y un perfil griego.

– ¡Maldito sea! ¿No te agrada, Jane?

– Sí, me agrada. Ya me lo había preguntado usted antes.

– Acaso te encontrarás más a gusto no estando sentada en mis rodillas, ¿verdad?

– ¿Por qué?

– Porque has hecho un relato tan sugestivo, que la comparación ha de resultarte ingrata a la fuerza. Tus palabras han descrito un verdadero Apolo. […] Y ahora estás ante un Vulcano, un herrero auténtico, moreno, con los hombros cuadrados y para colmo, manco y ciego.

– No había pensado en ello, sin embargo, me quedo con Vulcano.

[…]

– ¿Quieres casarte conmigo, Jane?

– Sí.

– ¿Con un desventurado ciego que no puede caminar sin lazarillo?

– Sí.

– ¿Con un mutilado, que te lleva veinte años y al que tendrás que ayudar en todo?

– Sí.

– ¿De veras, Jane?

– Completamente de veras.

– ¡Oh, querida mía! ¡Dios te bendiga y te recompense!

Es tracta d’una de les escenes més maques de la novel·la, la qual es troba al penúltim episodi. Després de la petició matrimonial de John Rivers, Jane decideix tornar amb Edward Rochester, qui es descriu a ell mateix com a Vulcà: vell, desagradable, deformat (sense mà i cec)… En canvi, el cosí de Jane sembla perfecte i el compara amb el déu Apol·lo: atractiu, culte,  generós amb els desfavorits, elegant… Tot i així, Jane sap veure més enllà de les aparences i decideix casar-se amb en Rochester, qui ha demostrat estimar-la més i qui s’ha fet més humil en adonar-se com és ella d’important per la seva vida. Així doncs Jane Eyre és la completa contraposició de Venus (Afrodita).

Jane Eyre

Escena final en la que Jane Eyre i Edward Rochester es sinceren amb els seus sentiments. Jane Eyre de Cary Fukunaga, 2011.

Un altre paral·lelisme que podem trobar és l’empresonament de Bertha Mason, l’esposa dement de Mr. Rochester. Grace Poole, una de les serventes, s’encarrega de custodiar-la. A la mitologia clàssica hi ha molts personatges que es troben privats de llibertat, com ara DànaePrometeu.

Per acabar voldria animar-vos a llegir la novel·la per vosaltres mateixos perquè no té desaprofitament.

 

Laia Muñoz Osorio

Aràcnida universitària