Aviat serà temps de vacances. Us proposo també un viatge a Grècia tot visitant diferents temples de les Muses, és a dir, els museus!
Abigail Quiñones
1r de Batx. Grec
A l’antiguitat, els grecs construïen pous, cisternes i fonts per resoldre el problema de transportar l’aigua a les ciutats. Els romans foren àgils i inventaren els aqüeductes, ja que, una ciutat romana necessitava un subministrament d’aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals). Els sistemes dels grecs eren mecànics i manuals, però en l’aqüeducte, havien de buscar fonts suficientment grans per poder mantenir la ciutat amb aigua durant tot l’any, aquestes fonts es trobaven lluny de les ciutats.
Els aqüeductes eren canals fets de pedra, tenien un petit pendent perquè l’aigua pogués circular. Alguns aqüeductes estaven sota terra, i quan arribaven a les ciutats s’enlairaven formant una filera d’arcs on sobre d’ells hi havia el canal pel que passava l’aigua. Els aqüeductes permetien transportar l’aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat. A vegades s’havia de construir un embasssament, ja que a segons quins llocs el cabal de l’aigua variava segons l’estació de l’any. L’embassament permetia retenir l’aigua i conservar-la en bones condicions per les èpoques de sequera.
Els aqüeductes tenien una cisterna, la qual recollia l’aigua de la pluja i l’emmagatzemava. Quan l’aigua arribava a la ciutat, anava a parar al castellum aquae allà es distribuïa a totes direccions a través de canalons. Els primers en rebre l’aigua eren les fonts públiques i les termes, després l’aigua emmagatzemada es distribuïa a les domus. Normalment, cada illa de cases disposava d’una font pública.
Per construir un aqüeducte calia tenir el coneixement de l’aplicació de dues tècniques d’enginyeria, les quals permetien transportar l’aigua contínuament i resoldre els impediments geogràfics. S’havien de crear canalitzacions subterrànies excavades a l’interior de la roca, o construir ponts amb arcades per superar els desnivells. Per mantenir el pendent del canal per on passava l’aigua i superar els obstacles del terreny, van construir arcs, murs de sosteniment i canalitzacions excavades a la roca.
L’estil arquitectònic dels ponts era sempre molt semblant: a sota, hi havia uns pilars que sobresortien de terra i a partir d’aquí es construïen pisos, cadascun dels quals estava format per arcs semicirculars successius. A la part superior es trobava el canal per on circulava l’aigua i, de vegades, al nivell de sota hi havia un camí per al pas de persones (viaducte).
Veure Ara va d’aqüeductes! en un mapa més gran
Maria Cancio i Guillem Tur
Alumnes de Llatí de 4t opt.3
El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, és un edifici emblemàtic per l’immoble i les seves exposicions, declarat bé cultural d’interès nacional. La seva estructura va ser formada al segle XIX, i és un dels més antics de Catalunya.
En el museu es porten a terme tasques com per exemple exposar peces que provenen de importants zones monumentals de la ciutat, el teatre, el circ i l’amfiteatre entre d’altres.
L’edifici
És un edifici que està situat damunt d’un turó que domina el mar. El seu exterior esta format per una pedra escairada, que encaixa perfectament amb les restes de la muralla romana. El seu interior es poden apreciar les restes romanes i les seves col·leccions. Té un gran nombre de finestrals i algunes sales estan il·luminades amb una intenció de relaxar. Té una planta baixa i dos pisos.
Es va formar durant la primera meitat del segle XIX, a partir de col·leccions dels segles XVI, XVII i XVIII, tot i que la major part dels fons han estat recuperats en els últims cent cinquanta anys com a conseqüència de la construcció del port modern i de l’extraordinari creixement urbanístic de la ciutat.
Des de 1978 i des de la creació del Servei d’Arqueologia de la Generalitat (1981), les intervencions arqueològiques són una de les poques fonts d’ingrés del Museu, amb un augment molt considerable d’excavacions de la pròpia ciutat, dels principals monuments i d’altres zones d’interès de la ciutat.
És el centre de conservació i difusió d’unes exposicions que il·lustren el procés de romanització de la Península Ibèrica i que han de fer entenedores les formes de vida d’aquest període.
El museu
De les obres que hi ha exposades, la que més ens ha cridat l’atenció és la de la Muralla de Tàrraco, ja que vam estar allà en una excursió i vam poder observar-la amb atenció.
La exposició descriu com era abans, i com és ara la muralla: tenia una longitud de quatre mil metres, fins a la zona del port i cobria tot el perímetre de la primitiva ciutat de Tàrraco. Actualment se’n conserva, una cinquena part, la part alta.
També es poden apreciar diferents obres a la planta principal com ara l’arquitectura romana a Tàrraco, els temples, el teatre i l’amfiteatre i les vies. A la primera planta hi han exposades obres sobre els aliments, la religió i la cultura, els metalls i les formes que podien adoptar i la història de Tàrraco al mar. A la segona planta hi ha diferents sales on es poden veure les escultures dels romans i els retrats, mosaics i gravats funeraris.
El museu et permet aprendre més sobre Tàrraco amb activitats dirigides a diferents tipus de públic i lligades a celebracions a partir de les seves activitats com per exemple les activitats del 17 de juliol, on et proposen saber coses sobre els perfums, maquillatges i pentinats.
També es pot visitar amb la teva família durant tot l’estiu i conèixer com era la vida a la ciutat de Tàrraco en època romana, visitar les botigues, els monuments, podeu passar una estona al circ… Podeu gaudir d’aquesta activitat tots els dimecres de juliol i agost a les 11h. L’activitat dura 1h i 30 minuts.
Entre els seus objectius destaca la voluntat de difondre el coneixement sobre Tàrraco, actualitzant-lo a partir de les novetats científiques que es van produint, així com plantejar reflexions sobre el passat que puguin tenir interès per a la societat actual, en la seguretat de que és necessari establir ponts entre la mirada al passat i la visió des de la més estricta contemporaneïtat.
Es va iniciar l’any 1982 i la seva programació es basa en presentar diferents línies temàtiques al voltant de les col·leccions pròpies del museu, les relacions entre l’Antiguitat i l’actualitat, els homenatges i reflexions, les relacions entre arqueologia i fotografia, entre altres.
Kawtar Anzaui i Mar Fúnez.
A l‘institut Castellar del Vallès, un curs més han treballat de valent i fent pinya. Gràcies a l’amiga i companya de Llengua i Literatura castellana, Ester Falip, he tingut la sort de veure créixer des del seu primer moment aquest projecte interdisciplinari (Geologia, Cultura clàssica i Llengua i Literatura castellana) sobre Pompeia. L’enhorabona professorat de l’institut Castellar del Vallès, sou tot un exemple a seguir!