Author Archives: vcu1010

L’aventura mai explicada d’Ulisses

Ulisses va albirar la costa d’una illa llunyana després de vint-i-nou dies a la deriva. Un grup de gavines custodiaven les roques de l’espigó, escridassant mentre devoraven els seus festins.

Van desembarcar cap al vespre. Ulisses va veure  un dels seus tripulants allunyat de la resta, observant el bosc que ara es cobria de les ombres nocturnes. Van començar a cuinar les carns de porc i a beure vi per recobrar les forces perdudes durant el viatge. Després de recitar històries i ballar,  van caure rendits, inclús Ulisses que acostuma a dormir amb un ull obert es va prendre la llicència de dormir com un nen petit.

Ella va abandonar el seu amagatall i va sortir en busca de la seva presa; subjectà  un dels tripulants i l’arrossegà fins a la cova del llac. Un crit estrident, procedent del bosc, va despertar-los a tots. Quan es van adonar que hi mancava un d’ells van desenfundar les armes i començaren l’expedició per trobar el seu company. Un altre cop la nit es va precipitar i el bosc quedà en suspens, els aromes de les flors van relaxar els seus muscles, just després de sopar, sense adonar-se’n, ja estaven tots dormits.

Aquest cop ella va decidir endur-se’n tres dels homes d’ Ulisses i un per un els portà a la seva cova. Els crits es pronunciaven un cop rere altre quan  el sol tot just sortia.  Ulisses estava confús perquè va percebre un to estrany en aquell crits. En un  primer moment semblaven de dolor i, quan s’atenuaven, es produïen una mena de rialles perverses.

Els dos homes d’Ulisses i ell mateix seguiren el rastre dels crits sense aturar-se per menjar ni beure durant tot el dia. Un cop arribat el crepuscle va escoltar amb força i claredat la veu del seus companys. Quan la nit va estendre el seu mantell al bosc, el llac que havia quedat amagat ara era el reflex de la llum platejada lunar, entre les heures,e n un forat fosc, brillaven dos punts carmesins.

Ulisses demana als seus dos homes que es quedessin fora i vigilessin el perímetre. Va endinsar-se a la cova subjectant una torxa i observà gravats a les parets de formes grotesques, les mateixes parets de la cova s’anaven escurçant fins al punt que Ulisses va haver d’arrossegar-se fins arribar a aquells dos punts de llum vermella.

Dos ulls brillaven en un racó, envoltats d’un pelatge espès, donaven forma a una bèstia que ara estava reposant en silenci. Tot i això Ulisses tenia el pressentiment que aquells dos ulls l’observaven sense descans i només esperaven el moment oportú per atacar.

Els crits del tripulants inundaren la sala i obligaren Ulisses a refugiar-se rere una roca. La bèstia s’alçà solemnement observant al seu voltant. Una veu xiuxiuejà dolçament i la bèstia va dirigir els seus passos cap a la part més fosca de la cova. Tot d’una la cova s’il·luminà per complet i Ulisses quedà cegat per la llum desbordant.

-Sembla que tenim un nou convidat.

Ulisses quedà paralitzat dos segons; però es va alçar per descobrir el rostre de qui tenia empresonats els seus companys. Poc s’imaginava que podria ser una dona tan bella i imponent qui maquinava els segrestos. Els cabells rossos queien pel seu coll fins al maluc, si la llum era ara encegadora la seva pell superava la blancor de la cova i recorda a Ulisses el reflex de les petxines de la seva terra quan el sol les il·luminava en els dies més clars. Les seves robes daurades la cobrien des de les espatlles fins als turmells però de poc servien ja que Ulisses estava hipnotitzat pel seu contorn. Arribà el moment en què connectaren les seves mirades, els seus ulls vermells petrificaren  Ulisses per complet.

Quan cobra el coneixement va preguntar pels seus companys i ella va respondre suament:

– Si travesses aquesta foscor els trobaràs.

Ulisses desconfia d’aquelles paraules i sobretot se sentia intimidat per aquells ulls, però la lleialtat que l’unia amb el seus companys el va empènyer a donar el primer pas. Els crits s’accentuaven cada cop més; fins i tot,  Ulisses que s’havia enfrontat a ciclops, sirenes i perillosos adversaris ara sentia por i dubtava, però en cap moment oblida  els seus companys i continua endavant.

Quan va veure l’espectacle, queda estupefacte …

Dani Costa
1r de batx. grec
Recreant Les aventures d’Ulisses

Cardio, de Miguel Bosé

[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/lsMSdCk7tMg[/youtube]

Recordeu el meu apunt etimològic amb cardio que prové del grec καρδία “cor”! Doncs, l’Haja ens ha dit que Miguel Bosé acaba de treure un nou disc que feia referència a cardio. He buscat informació i mireu es diu Cardio:

Es veu que el cantant té una verdadera passió per l’etimologia. “Soy de letras” acostuma a dir amb orgull, “lo mío era el latín y el griego”. En aquesta cançó, de nou i com en moltes altres, inventa palabres com “Frivolaridad” que significa: “la frivolitat en grado máximo expresada amb ligereza y al cubo” o “Matemusifísica” podria ser com: “un art entre la matemàtica, la música y la física”, tres ingredients bàsics de la naturalesa de la música; entre altres, de l’arquitectura, la perfumeria o l’ astronomia. Alguns companys de classe els recorda aquell exercici que la Lida els feia fer a l’ESO d’inventar-se a partir dels ètims grecs i llatins paraules noves per a estris inèdits, éssers inventats o paraules màgiques, com supercalifragilisticoespialidós de la Mary Poppins. Qui s’hi atreveix?

La tornada de la cançó ho explica d’una manera molt didáctica: diu: “Hay un truco muy útil y fácil que sirve para posicionar argumentos y ubicarnos para el diálogo: las preposiciones. No es lo mismo decir “sobre” que “bajo” “ante”, “con” o “contra” alguien, sino aprendemos a usarlas bien, podemos confundir, por ejemplo, el odio con las arritmias de lo cardio”.

Quin joc dóna l’etimologia a Miquel Bosé!

Irena Jagustín 1r de batx. llatí i grec

Existien les drogues a l’antiga Grècia i a Roma?

Qui no ha fumat mai un porro? Qui no coneix algú que hagi pres tranquil·litzants? Qui no ha begut per a sentir-se millor? Només han escoltat parlar de les drogues sintètiques i creuen que les coneixen? o les coneixen de forma propera? Encara se senten estimulats per l’últim cafè que han pres? Fins quin punt té la droga transcendència en el nostre món?…

La droga, aquesta gran desconeguda, d’on ve? Què és? Què pretén? Grecs i romans la coneixien?…

Les drogues són més antigues que l’home, i l’home les coneix des que existeix. L’opi i el cànem més conegut com cànnabis o marihuana (del náhuatl malihuana, paraula composta per mallin que vol dir “presoner” i hua que significa “propietat”, i la terminació ana,” agafar”) són les drogues de les quals es té una constància més antiga, se sap que fa 5.000 anys l’opi ja s’usava en l’actual Europa amb un enfocament medicinal, en zones com l’actual Espanya i Suïssa. A l’altre costat del món, en el “Shu-king” llibre xinès de 2350 a.C es parla de la riquesa de la província de Shantung, on abundava el cànnabis, que alhora era usat per a teixir. De fet, un dels grans invents de la història, el paper, atribuït a la Xina del 105, va ser elaborat amb fibres de marihuana. La droga, però, que caracteritza la Roma dels emperadors: Neró, Titus, Nerva, Trajà i Adrià és l’opi. Petroni l’esmenta juntament amb el vi, descrivint el famós “Sopar de “Trimalció”. El gran emperador Aureli és probablement un dels primers “drogodependents” d’opi dels quals es té notícia. Durant molts anys va consumir opi quotidianament en forma de “theriaka”, una preparació prescrita per Galè, el seu metge personal, és necessari recordar que Marc Aureli era un gran filòsof, encara que no sabem si requeria dels efectes de l’opi per a filosofar.

Marc Aureli. Foto de S.Giralt

Marc Aureli. Foto de S.Giralt

No només ara les drogues són motiu de comerç, ja fa 2000 anys l’opi tenia un preu controlat amb el que no es podia especular a l’Imperi romà. Es impactant saber que en l’any 312, un cens revela que hi ha 793 botigues dedicades a vendre el producte en la ciutat de Roma, i que el seu volum de negoci representa el 15% de tota la recaptació fiscal.

Els grecs també coneixien els efectes de les drogues i sembla ser què sabien els efectes que produïen les drogues, per ells les drogues ja no són coses sobrenaturals, sinó -com diu el Corpus Hippocraticum– `substàncies que actuen refredant, escalfant, assecant, humitejant, contraient i relaxant, o fent dormir´. Els grecs com a grans intelectuals que eren  coneixien ja el que actualment sabem de les drogues. Els grecs van percebre també el fenomen que avui anomenem tolerància, encara que en comptes de veure allí les petjades d’un hàbit indesitjable van veure, més aviat, un mecanisme de autoinmunització. Segons Teofrast: “Sembla que algunes drogues són tòxiques a causa de la falta de familiaritat, i potser sigui més exacte dir que la familiaritat els hi treu el seu verí, perquè deixen d’intoxicar quan la nostra constitució mai ha acceptat i preval sobre elles”. A més de vins i cerveses, els grecs van usar amb fins cerimonials i lúdics el cànem i altres solanàcees (belenyo, belladona, mandràgora), en ocasions mitjançant encens. Coneixien també un extracte d’haixix amb vi i mirra per a estimular reunions privades.

Sembla ser que les drogues estan aquí per quedar-se, i la història demostra que sempre les hem usat, els antics exèrcits romans bevien vi pur amb fongs al·lucinògens per a acréixer la seva valentia enfront de l’enemic, perdre la por, i sentir menys dolor, però la pregunta és: Haguessin batallat millor serens? O no haguessin aconseguit conquistar mig món?

A marge de l’ús medicinal, una de les característiques que més xoca de la droga és la seva estreta relació amb la religió, la història dicta que ambdós conceptes gairebé sempre han anat junts de la mà. Remuntant-nos al segle XIII aC trobem els misteris d’ Eleusis on es realitzaven ritus secrets en els quals calia preparar-se durant sis mesos abans per a poder realitzar-los. El que allí s’esdevenia no podia ser explicat a ningú, però se sap que compartien una beguda de característiques psicoactives anomenada kyqueón, aquesta beguda estava composta per espigues de cereals pertanyents al temple i altres substàncies, Plató i Sòcrates, entre altres grans filòsofs, van passar per aquest ritu alucinògen, en el qual els practicants sofrien visions místiques, suors, vertigen… Es creu que aquests símptomes es devien al parasitisme de l’ordi per un fong, el Claviceps purpurea o bé el Claviceps paspaldi.

Durant la història, la droga s’ha mantingut limitada al consum especial, ja sigui en la medicina, la religió o les guerres. En l’antiga Roma, ja havia lleis contra aquells que consumien alcohol en la seva vida quotidiana i entre hores, el vi per exemple estava reservat a les festivitats religioses. L’opi, i el cànem eren consumits per via oral en infusions i tan sol en cas de malaltia, i els al·lucinògens de forma molt puntual el que disminuïa considerablement el risc d’addicció.

En conclusió,  és possible que el pas del temps hagi trencat amb les pautes de l’equilibri del consum.

Marc Pelegrín García

2n batxillerat grec i llatí

 

Com era Cleòpatra?

Realment Cleòpatra VII era tan bella com el cinema ens ha fet creure? Què n’opineu? Què en sabeu del seu nas? del seu boci? del seu art de seducció?…

A partir de l’apunt sobre la seva mort, he buscat diferents imatges de Cleòpatra:

Era bella físicament o la seva bellesa residia en la seva ment ambiciosa i capriciosa, capaç de seduir homes tan poderosos com Juli Cèsar o Marc Antoni?

Observeu aquesta moneda de Cleòpatra amb Marc Antoni, realment eren bells físicament? Com diria la Margalida, però, què és la bellesa?

Cleòpatra i Marc Antoni

Cleòpatra i Marc Antoni

N.B.: Cleòpatra en l’art
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nPH5f_24Sp8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Haja Sande
1r batxillerat, llatí

Contra la violència de gènere, sigui quin sigui!

Aquesta història va començar quan una dona anomenada Maite volia veure la seva germana que feia molt de temps que no la veia, però l’Alícia, la seva germana, vivia molt lluny, en Els Països Baixos, i la Maite acabava de tenir un fill amb el seu marit Joan Carles. Ella li va demanar que si podia ell anés a Els Països Baixos a buscar-la i portar-la cap a Premià de Mar, ell va dir que ho faria molt encantat.

Aquell 25 de maig en Joan Carles va aterrar a l’aeroport de Holanda, l’Alícia portava un cartell amb el seu nom ja que ells mai no s’havien vist. En veure l’Alicia, en Joan Carles es va enamorar d’ella. Quan varen arribar a casa de l’Alícia en Joan Carles es va tirar a sobre d’ella, violant-la. Per tal que això que acabava de fer en Joan Carles mai no es sàpigues, li va tallar la llengua i la va segrestar.

Quan va tornar a Premià de Mar en Joan Carles va dir a la seva dona, que la seva germana havia mort. Però al cap de dues setmanes la Maite va rebre una carta de la seva germana explicant-li tot el que el seu marit li havia fet, llavors les dues germanes van quedar per preparar una venjant-se. Van decidir fer que el Joan Carles es mengés el seu propi fill en venjança per tot el mal que havia fet.

Aquella nit la Maite va preparar una sopa amb el seu propi fill de menys d’un any i la va servir a taula. En acabar de sopar en Joan Carles va dir que, quins eren els ingredients d’aquella sopa tan deliciosa. La dona va respondre que s’havia menjat el seu fill. Ell enfadat, va agafar un ganivet i va matar la Maite i després ell es va tallar las venes.

Francesc Martínez
4rt de Llatí

Amor, mort i odi

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Hecuba.jpg

Per a la Teresa, el seu fill ho era tot, com per a qualsevol mare. L’estimava d’una manera digna de ser exemple per a totes les mares del món, que el duia pel bon camí, de manera ferma i amb un munt d’amor alhora. Però el seu amor no va ser suficient com per a aturar el cruel destí que l’aguardava.
En un acte d’imprudència innocent, el pobre noi no s’aturà per a mirar si venia cap cotxe a l’hora de creuar el carrer. Malhauradament, la fortuna no l’acompanyà, doncs el conductor del cotxe que se li apropava semblava més preocupat per poder acabar la seva conversa per mòbil que per poder salvar una vida.
I, potser, per obra del destí, la vida del nen acabà en aquell precís moment, i el seu cos sobrevolà el cotxe sota la mirada atònita del conductor.
La pobra mare, que s’ho mirava des de la distància, arrencà a córrer en l’instant en què fou capaç de reaccionar.
Va abalançar-se sobre el cos del seu fill, plorant desconsoladament i amb una tristor abrumadora i creixent al cor. El conductor va sortir del cotxe, amb el mòbil encara a la mà, i, inútilment, preguntà a la mare com estava el nen.
La mare, conscient de la imprudència del fill, però encara més conscient de la imprudència comesa pel conductor a l’anar parlant per telèfon, va muntar en còlera. S’abalançà sobre ell i començà a colpejar-lo, tal i com va fer Hècuba.
La resta de mares anaren a socórrer el conductor, que estava sent víctima de la fúria de la mare a qui li havia mort el fill.
Entre sirenes i masses de gent expectant, la mare, que estava agafada per les seves amigues, lluitava per controlar la seva fúria i la seva tristor, mentre amenaçava el conductor de que, sigués com sigués, acabaria pagant per la mortal imprudència que havia comès.

Toni Moreno
1r batxillerat de llatí

Aríon i el dofí

Aríon de Metimna va ser un famós músic.Va viure molt de temps a Corint, al servei del rei Periandre. Però ell va voler fer un viatge per mar, i va marxar cap a altres terres famoses, Sicília i Itàlia.

Després que va reunir una gran quantitat de diners,  va decidir de tornar a Corint. Va escollir una nau i mariners corintis. Però aquests homes, amb la finalitat d’apoderar-se dels seus diners, van prendre la decisió de matar Aríon. Ell va donar-los els diners i altres pertinences, a fi que li perdonessin la vida. Els mariners no van tenir commiseració, i van ordenar-li que es precipités tot seguit al mar. Aríon, va demanar que, abans de morir, li permetessin de cantar una vegada més. Després de cantar, es va llançar al mar i va caure cap a les profunditats. Els mariners van creure que havia mort.

Però un dofí, que va seguir el vaixell atret per la dolça melodia del cantor, va comparèixer nedant entre ones, i es va col·locar sota l’home i el va portar, elevat el llom, per damunt les ones, d’aquesta manera el va conduir cap a terra.
Aríon va anar ràpidament cap a Corint i va narrar el seu cas a Periandre.
Aquest no podia creure la seva història, i va cridar els mariners; els va demanar on era Aríon. Ells li van dir que era a Itàlia , sa i estalvi.
Llavors va aparèixer Aríon, i els mariners van quedar sorpresos i van confessar la veritat. El rei va condemnar-los a mort.

N.B.: Sabeu quin autor grec ens relata aquesta història i en quina obra? Què us ha semblat? Qui era Periandre de Corint? Quina relació tenen els dofins amb Badalona? Per què els dofins són tan bons amb els humans? Qui i per què es converteixen en dofins segons les Metamorfosis d’Ovidi?…

Mariano Díaz

4t de llatí

Licàon, l’home llop

Tothom recorda la història del licàntrop en el cinema! però potser no sabíeu que és un mite ovidià molt antic que nosaltres hem llegit a Narracions de mites clàssics, ed.Teide, i jo he trigat una mica en donar a conèixer el meu muntatge audiovisual. Val més tard que mai!

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=9WZVT6MZLzw[/youtube]

Xavi Martín 4t Llatí