Author Archives: Teresa Devesa i Monclús

About Teresa Devesa i Monclús

Sóc professora de Grec i Llatí de l'INS Isaac Albéniz de Badalona.

Ruïnes romanes de Garni

Garni és un poble de la província Armènia de Kotayk situat a aproximadament a 32 km d’Erevan, famós per les seves complexes fortificacions. En armeni s’escriu

En el tercer mil·lenni abans de Crist es va construir la primera fortificació en un terreny fàcilment defensable en una de les corbes del riu Azat. Fou conquerida al segle VIII aC pel rei Argisti I i el lloc es va convertir en una base militar i en la residència d’estiu del rei.

[Mosaic dels banys de Garni]

A partir d’aquest moment es van construir molts altres edificis com el palau del rei, banys i el més famós i millor preservat edifici del lloc, un temple semblant al Partenó. És d’especial interès el bany públic localitzat al nord de l’emplaçament, el qual té una reserva de calefacció que es conserva. El pis interior està decorat amb un acolorit mosaic amb descripcions de figures de la mitologia grega com Tetis.
En una de les inscripcions en koiné que romanen intactes hi diu:

(No rebem cap mort del mar ni de l’oceà)

El temple va ser construït al segle I després de Crist pel rei Tiridates I d’Armènia i probablement va ser finançat amb diners que aquest va rebre de l’emperador Neró durant la seva visita a Roma. El temple probablement va ser dedicat al déu hel·lenístic Mitra. El sostre està sostingut per 24 columnes amb capitells jònics i soterranis àtics. A diferència d’altres temples grecoromans està fet de basalt. El 1969 va ser destruït per un terratrèmol. La major part de les peces romangueren en el lloc fins al segle XX, permetent que l’edifici fós reconstruït entre 1969 i 1979.

En anys recents va sorgir una nova teoria entre alguns arqueòlegs. Aquests afirmen que en realitat el temple va ser construït com a tomba d’un governant armeni-romà, probablement Sohaemus. En aquest cas hauria de haver estat construït al voltant de l’any 175 i per tant seria al voltant d’un segle més recent que l’indicat en la primera teoria. Després de l’adopció del cristianisme algunes esglésies i el palau d’un Katholike també van ser construïts en l’àrea de la fortificació, però actualment està en ruïnes com la majoria dels altres edificis,excepte el temple.
Altres llocs d’Garni fora de l’emplaçament de la fortificació inclouen les esglésies de la Mare de Déu i de Sant Mesrob Mashtots, a més de les ruïnes del monestir Havut Tar diversos quilòmetres al sud-est del poble.

NOTA: La majoria de la informació és de viquipèdia, però ho puc reafirmar perquè ho he llegit en armeni, en llibres sobre la història armènia. També la imatge dels banys és de wikipedia perquè en armènia estava tapat per un vidre i no es podia fer la foto perquè es veia el teu reflex.

Knarik Badoyan

1r batxillerat

IES Isaac Albéniz

Laberint del Minotaure

9 Replies

[Font: Jinetes del viento]

Dimecres dia 28 d’Octubre. Els alumnes d’una classe de llatí de primer de batxillerat, tenen decidit anar d’excursió al laberint del Minotaure amb la seva professora, però encara no saben el que els espera…
Tots arriben puntuals al seu lloc de trobada, la parada de tren, i estan eufòrics per veure com serà aquesta experiència. Pugen al tren i noten que està totalment buit, en un moment això deixa de ser un problema per a ells i torna diversió fins arribar a la seva destinació.
Quan baixen del tren, la gent ja torna a aparèixer, ells continuen el seu camí cap al parc del laberint, sense problemes, xerrant, fent bromes…
En arribar-hi, el guàrdia els fa deixar tot el seu material en un armari gegant. L’última, una noia, li pregunta quan la podran agafar, però el guàrdia no contesta, fins que la noia es gira i ell en veu molt baixa diu:
-Si torneu vius ho podreu agafar…
-Perdoni? -Diu la noia, que ha escoltat alguna cosa.
Però el guàrdia calla i torna cap a la seva caseta.
Tots entren molt contents ja que el parc és meravellós, moltíssim verd, moltes flors, estàtues d’herois i déus. Entren al parc i quan passa l’últim, aquella porta gegant de ferro es tanca, sembla ser, amb un cop de vent fortíssim.
Comencen la seva excursió pel parc i el primer que veuen és una estàtua gegant; a dalt de tot hi té un llop i a sota, una planta que tapa tot el que està visible. La professora explica tota la història d’aquesta estàtua. Un dels nois, troba una cosa una mica estranya, dels ulls del llop surt un líquid roig; la gent no en fa cas i tiren endavant, però ell es queda sorprès…
Continuen el seu camí i es troben en una bifurcació de quatre camins; la professora diu que abans d’agafar cap dels quatre, ens explicarà els dos relleus; però, quan els mira, es queda estranyada, ja que resulta que els quadres estan canviats: un és Posidó decapitant quatre joves i l’altre, Zeus bevent la sang d’una nena que ell mateix acaba de matar. La professora no sap què dir, es queda totalment en blanc, fins que un dels nois diu de continuar i no pensar-hi més.
Ara han de fer grups i cadascun triar un dels quatre camins: El de la veritat, el de la saviesa, el de la mort o el més llarg de tots…
Arriben tots a la porta del laberint menys el grup que ha anat pel més curt, el de la saviesa. Tots estan entranyats, però la professora, molt tranquil·la, diu que anirà a buscar-los. Fan ells mateixos els grups i entren al laberint…
El primer grup, en entrar, es troba perdut en un moment. Ells es pensaven que això seria un joc per a nens i resulta que no ho era.
El segon grup va a parar a una habitació tancada. En el moment d’entrar ja noten que per allà no hi ha sortida, intenten sortir però la porta està tancada. La porta s’obre a poc a poc i entra un personatge disfressat d’Ares, amb la seva armadura, les seves armes… Ells es pensen que és tot una broma, però aquest Ares desembeina la seva espasa i els talla tots per la meitat.
El tercer grup escolta els crits de dolor dels companys. Es posen molt nerviosos i es comencen a dividir pel laberint. A poc a poc van desapareixent un rere l’altre. Una altra vegada un personatge disfressat, però que aquest cop sembla un noi normal i corrent amb una túnica blanca i un bastó molt gros, va matant-los d’un en un amb un cop de bastó al cap.
El primer grup, després de bastant de temps caminant arriben a una sala central, on veuen com tots els seus companys estan posats com a estàtues, i no sols els seus companys, totes les persones que havien visitat el laberint. No saben què fer, estan paralitzats després de veure aquesta imatge, però de sobte surt un altre personatge disfressat, el Minotaure, i es llença a sobre dels nois, però ells no volen passar pel mateix que els seus companys, i tots junts, gràcies a un fil que tenen, capturen el Minotaure i quan el desmantellen, descobreixen que era el guàrdia, que els ho explica tot:
Aquest parc abans era un jardí de la seva família, i quan l’ajuntament el va comprar no ho va poder assimilar. Lla seva forma de venjar-se era matant tothom que anava al jardí…
Els nois troben la seva professora immobilitzada de mans i peus i, finalment, tots junts tornen a casa amb la pèrdua de tots els seus companys….

Edgar Baena
1r batxillerat
IES Isaac Albéniz

PARC DEL LABERINT D’HORTA: Dos segles fent història

11 Replies

El parc del Laberint d’Horta és el testimoni dels últims 200 anys de la història de la ciutat de Barcelona. El parc ocupa els terrenys d’una finca del marquès de Llupià, de Poal i d’Alfarràs, un home molt il·lustrat.

Entrada al palau de la família Desvalls

Aquests meravellosos jardins van néixer el 1794, gràcies a la tasca que Joan Antoni Desvalls i d’Ardena va encomanar a Domenico Bagutti. El destacat dissenyador italià Bagutti va ser el creador d’aquesta obra i va treballar per la família Desvalls fins a 1808. Joan Antoni i els seus descendents han estat personatges molt il·lustres. Els camins d’aquest parc i els seus edificis ens parlen de les visites de personalitats històriques importants, com els reis d’Espanya Carles IV, Ferran VII i Alfons XIII. Aquest indret únic de la ciutat de Barcelona també ha estat l’escenari escollit per importants artistes del nostre país, com Joan Maragall o Adrià Gual, per realitzar nombroses activitats culturals.
La família Desvalls va ser la propietària de la finca durant els anys 70, però aquesta era molt cara de mantenir i llavors va ser quan va passar a mans de l’Ajuntament.
Un any després el van inaugurar com a parc públic, però el mal tracte del parc, el mal ús dels jardins, la brutícia i el deteriorament va fer que tres anys més tard es fes una restauració en profunditat. Aquesta restauració van fer que es transformés en jardí-museu. Així doncs, va agafar caràcter de monument històric, i per tant l’assistència del públic era incontrolada, ja que era i és un lloc turístic molt important. La quantitat de persones que hi assistien era tan gran que va provocar que es deteriorés un altre cop, i al 1994 es va haver de restaurar de nou. Des de llavors l’assistència del públic és restringida a 750 persones, per poder conservar la preciosa i fràgil estructura.
L’estat actual del jardí correspon a tres parts:

La primera és la part neoclàssica (que en l’actualitat encara ho és). Es basa en les escultures i relleus i tracta els diferents nivells de l’amor.

La segona és el jardí romàntic, del qual només en resten vestigis, que són els senyals que alguna cosa ha estat destruïda o gairebé desapareguda.

I per últim, la tercera és la part enjardinada, que actualment està a càrrec de l’Ajuntament de Barcelona.

Jardí romàntic

D’aquesta última part podem destacar que hi ha molta varietat d’arbres. Hi podem destacar l’Agapanthus umbellatus, que és la denominada flor de l’amor, que amb la seva floració blava omple de color el jardí romàntic.

Pavelló neoclàssic de les nou Muses

Dins del jardí hi ha una estàtua d’Eros, que representa l’amor juganer i despreocupat, templets clàssics i simètrics (Dànae i Ariadna) i el pavelló neoclàssic, que és una estructura on tenien lloc les vetllades socials.
En conclusió i un cop feta la recerca sobre aquest parc, trobo que és un lloc on es pot gaudir de màgia i fantasia, d’alegria i de reflexió, i que per descomptat, t’endinsa dins d’aquell món tan gran com són els mites, els contes, les històries i els somnis.

[La informació i les imatges estan extretes del web de Parcs i jardins de l’Ajuntament de Barcelona. També he obtingut informació de wikipedia.]

Paula Navarro

Llatí 1r batxillerat

Episodis mítics d’època monàrquica

12 Replies

El rapte de les sabines de Giambologna (Piazza della Signoria. Florència)

Si els orígens més antics de la ciutat de Roma entronquen amb la cultura grega mitjançant els mites fundacionals de caràcter pseudohistòric, la tradició històrica romana, sobretot d’època monàrquica, s’ha complementat amb la magnificació d’alguns personatges i episodis tot creant llegendes o mites.
A partir de la fundació de Roma pel llegendari Ròmul, trobem històries com la del rapte de les Sabines, els Horacis i els Curiacis o la violació de Lucrècia, que completen l’imaginari nacional en què se sostindrà el gran imperi romà.

Per il·lustrar totes aquestes llegendes, posades per escrit per Tit Livi en el seu magnum opus “Ab urbe condita“, us proposo visualitzar aquesta presentació publicada per alumnes de l’IES Antoni Llidó de Xàbia al bloc Les veus d’Hemeroskopeion:

Monarquia from Remei Baldó Asensi

Llegiu-les i comenteu les obres d’art que acompanyen les narracions. Quin moment concret de la llegenda representen i quins trets caracteritzen cadascuna de les versions? En relació al quadre de Jacques-Louis David El jurament dels Horacis i els Curiacis consulteu també aquest article d’El fil de les clàssiques.

Concreteu igualment quins són aquests mites fundacionals a què em referia al principi i expliqueu el significat del llatinisme que he utilitzat en aquest text.

TERESA

Gimcana mitològica II: El cicle troià

29 Replies

Aquí teniu un nou exercici d’anàlisi iconogràfica. A partir de la lectura de Vaixells negres davant Troia de Rosemary Sutcliff, intenteu definir els conceptes que apareixen en aquesta presentació i comentar amb detall les representacions d’episodis mitologia heroica que hi apareixen.

Mitologia cile troià web from Teresa Devesa Monclús

Ja veieu que les peripècies dels humans, sota la sempre voluble mirada dels déus, també ha inspirat als creadors belles obres d’art de tots els gèneres i estils!

TERESA

Súmmum

12 Replies

Un divendres a la nit, de fa un parell de setmanes, vam trobar un bar que es deia “SummuM”. Havíem passat moltes vegades davant d’aquest bar, però mai ens havíem fixa’t en el nom, fins aquell dia, ja que abans no feiem llatí.
Ens vam recordar que va sortir en un article de la Teresa, en aquest bloc, aquella mateixa setmana. Vam fotografiar el cartell per fer-ne un article, encara que el llatinisme ja l’hem treballat a classe.
“Súmmum” significa literalment el màxim d’alt d’alguna cosa i en sentit extens indica el punt màxim d’una cosa.
Algú sabria relacionar “súmmum” amb el nom del bar?

Thaïs García Laso i Ariadna Jiménez Ferrer
1r Batxillerat

On es troba la meva Mar?

10 Replies

Banc de pedra en el jardí de Vincent Van Gogh

Em vaig despertar endormiscat, ajagut en un banc de pedra. Ja era de dia. Els ocells cantaven cançons alegres i em miraven rient-se de la meva desgràcia, els arbres ballaven al compàs de la melodia del vent, el cel era llis com la mar. Oh, la Mar! Altre cop en els meus pensaments, què seria jo sense la meva Mar? Un desgraciat seria … què dic? Desgraciat sóc, ja que el meu amor no és correspost.

No recordo com he arribat aquí, només recordo el bar, l’únic que alleuja les meves penes i la copa que subjecto amb la mà, buida, implorant ser omplerta. Recordo el cambrer amb una ampolla de licor.

Però no recordo com he arribat aquí, tombat en un banc de pedra, de pedra es tornarà el meu cor si no veig la Mar. Oh, una nota! Recordo una nota. Miro a totes les butxaques dels meus vells pantalons i busco a cada plec de la meva camisa. Per fi la trobo, la llegeixo i el que diu congela el meu cor. Han segrestat la meva Mar! Haig de salvar-la, però com? Ni tan sols sé on em trobo. Espera, sí, sí que sé on sóc.

Aquell arbre, aquest banc, aquesta cova … jo he estat aquí. Aquí, al Parc del laberint. Oh, Déu meu! Com trobaré la meva Mar? Aquest paratge és un món per si sol.

Potser és al cementiri? Al laberint com la trobaré? Miro a banda i banda, buscant un senyal, però l’únic que veig són xiprers a totes bandes. Em giro i observo el relleu de marbre que tinc ara al meu davant: són Ariadna i Teseu. El que donaria jo per ser tan fort i valent com Teseu! Ara, jo no cometria el seu error, no abandonaria Ariadna, no si ella fos la meva Mar.

Vaig caminant i evito passar pel laberint; mon rei, el despistat, va construir un camí alternatiu per a no perdre’s-hi. En arribar al final del camí, veig un bust del meu vell amic Dionís. Com trobo a faltar l’alegria que em dones cada nit amb el teu regal, el vi! Però ara no em puc distreure, tinc feina per fer.

Segueixo caminant, fins arribar a una terrassa on s’erigeix un pavelló dedicat a les nou muses. Deu havien de ser! La meva estimada Mar és la més bella de les muses i és digna d’ocupar un lloc entre elles. Ella seria la musa de la perfecció, ja que ella es la perfecció personificada.

Pujo unes quantes escales més i quedo ofuscat, paralitzat, glaçat per la por que en aquests moments creix en el meu cos. Al meu costat s’alça una font, la font Egèria. Oh, si et plau! Jo, un humil mortal, et prego que no deixis que la meva Mar mori com ho va fer el teu estimat marit. Perquè si fos així, aquest servidor no trigaria venir a fer-te companyia ja que si la perdo, en font em transformaré per plorar-la tot el dia.

La nimfa semblà escoltar-me perquè va esquitxar el terra, dibuixant així una horrorosa figura, la figura d’un monstre, la figura del Minotaure. La imatge d’un ésser amb cap humà i cos de toro era aterradora.

Oh, per tots els astres! La meva Mar! La meva Mar és al laberint amb aquest monstre! Vaig començar a córrer, amb tota la velocitat de la qual era capaç i en arribar a l’entrada del laberint, no em vaig aturar. Vaig seguir corrent i corrent, cada cinc passos havia de retrocedir ja que em trobava amb parets, carrerons sense sortida. Fins que per fi, vaig arribar al centre del laberint. Vaig respirar profundament abans d’apropar-me a la rígida i blanquinosa figura humana estesa en un bloc de pedra. Vaig tancar els ulls i vaig pregar que no fos morta, ja que la figura que observaven els meus ulls era la de la meva estimada Mar. Vaig acaronar el seu llarg cabell i … es va moure. Se’m sortia el cor d’alegria! Era viva! Em va mirar amb sorpresa, sense entendre res. I jo, l’únic que vaig poder fer va ser fer-li un petó i desitjar que Eros, representat per una figura de marbre que s’alçava davant nostre, fos compassiu i llancés una fletxa d’amor…

Sarah

1r batxillerat

Etimologies V: “ónoma”

2 Replies

El prefix –ònim es fa servir per aquelles paraules que tenen a veure amb la paraula grega que apareix a sota del dibuix, que pretén exemplificar-la. A part d’aquest sufix, és molt comú veure la paraula sencera (onoma) formant part d’un nou mot.
Alguns exemples podrien ser aquests:

Sinònim: Dues paraules són sinònimes quan tenen un significat igual o molt similar.

Antònim: Un antònim és aquell mot que té un significat totalment oposat a un altre.

Onomatopeia: Una onomatopeia és la coincidència parcial entre el significant i el significat d’un signe lingüístic, és a dir, un so o conjunt de sons que recorden o evoquen el contingut mental associat a aquella paraula.

CATALÀ	onomatopeia	sinònim	antònim
CASTELLÀ	onomatopeya	sinónimo	antónimo
GALLEC	onomatopea	sinónimo	antónimo
BASC	onomatopeia
PORTUGUÈS	onomatopéia	sinônimo	antónimo
FRANCÈS	onomatopées	synonyme	antonyme
ANGLÈS	onomatopoeia	synonym	antonym
ITALIÀ	onomatopea	sinonimo	antonimo
ALEMANY	Namenskunde	Synonym	Antonym

Per tant, formulo dues preguntes:

1) Em podríeu fragmentar les paraules i dir-me els ètims que la componen?

2) Em sabríeu dir més paraules que continguin la paraula o el sufix? (N’hi ha moltes, però sé que us agrada buscar i no us penso treure la il·lusió).

Carla Asensio
Grec 1r batxillerat

Eterna joventut

13 Replies

[Font: El rincón de susu]

Dins del labernit d’Horta hi vivien tres nimfes d’aigua que despertaven amb les primeres gotes de rosada. Sortien a jugar pels passadissos entre les fulles per poder ballar al ritme de la suau i tendra melodia del seu fregament. Eròtia, la nimfa del canal romàntic, rossa de cabells llisos i brillants, la més juganera de totes, sempre incitava les seves germanes a un joc sense fi. Cridava Musiva, la nimfa del gran estany del pavelló neoclàssic, morena de cabells rinxolats i pell bruna, per amagar-se de Crènia, nimfa de la font romàntica, pèlroja i pigada, a qui no agradava quedar-se sola i s’espantava de no tornar-les a trobar.

A Èol li agradava sentir les seves rialles i jocs, però tanta juguesca, crits i excitació, irritaven l’oida, l’estómac i el cervell d’un déu tant airat com ell. Coneixedor del secret de les nimfes, per aturar la bogeria del joc va bufar un cop de vent fortíssim i va mig aixugar els seus cabells. En aquell moment elles van començar a desfilar ràpidament cap a les seves aigües. Mai perdrien la frescor de la seva eterna juventut, si mantenien molls els seus cabells. A la sortida del sol, Èol ja havia bufat i les nimfes marxaven àgilment als seus benvolguts racons de descans. Els passadissos del laberint d’Horta, guarden l’esperit d’Eròtia, Musiva i Crènia, la frescor, la juguesca, les seves rialles i la pau d’un vent suau que refresca els qui hi passegen.

Idoia Garay

1r batxillerat

IES Isaac Albéniz

Etimologies IV: Cronos

5 Replies

Persistència de la memòria de Salvador Dalí

La paraula “Krónos” en majúscula és el nom del déu Cronos, fill de les divinitats cosmogòniques Úran i Rea. Però la paraula en minúscula “krónos” vol dir “temps”.

A partir d’aquí jo trobat diverses paraules que en provenen:

Cronografia: Del grec “grápho” (descriure). Entre les figures literàries, és una de
les de definició, consisteix en una descripció de temps.
Crònica: és una obra literària que narra fets en ordre cronològic.
Cronòmetre: Prové del grec “métron”, que dóna un sufix que significa mesura. És un rellotge que serveix per mesurar fraccions temporals normalment breus.
Cronologia: La paraula prové del grec “lógos” (estudi). I vol dir la ciència de determinar les dates i l’ordre dels esdeveniments històrics.
Cronobiologia: Prové de “bíos” i “lógos” i és la ciència que estudia els ritmes biològics.

català	Cronograf	Crònic	Cronologia	Cronòmetre	Cronobiologia
castellà	Cronografia	Crónica	Cronologia	Cronómetro	Cronobilogía
gallec	Cronógraf	Crónica	Cronoloxía	Temporizador	cronobiologicos
Basc		Ed-zar	Aldizti	Aldi-neurkin
Portugues	Cronografia	Crònica	Cronologia	Cronòmetre	Cronobiologia
Francès	chronographie	Chronique	Chronologie	Chronomètre	Chronobiologie
Italia	Cronografo	Cronico	Cronologia	Cronometro	Cronobiologia
Angles	Chronology	Chronic	Chronology	Chronometer	Chronobiology
Alemany	Chronograph	Chronisch	Chronologie	Chronometer	Chronobiologie