Author Archives: molar14.pau

Arle, la ciutat romana de la Camarga

Est-ce que vous êtes allés déjà à Arles? Arles est une importante cité, au sud de la France. Elle fut une fondation grecque (Theline, VI aC) et, après, une des premières colonies romaines hors de l’Italie (123 aC). Récemment (1981), Arles a été classé par l’UNESCO comme Patrimoine de l’Humanité, dans le site “Monuments romains et romans d’Arles”.

Origine du nom: Le nom d’Arles dérive d’Arelate, mot d’origine celtique signifiant lieu situé près d’un étang. En langue occitane, le nom de la cité c’est Arle; en français, c’est Arles. 

Ici, on peut voir la situation géographique d’Arles: 

La cité d’Arles appartient au départament des Bouches du Rhône. Ici, le fleuve crée une région naturelle très intéressante, qui s’appelle La Camargue. Cette région comprend l’embouchure du Rhône et elle est classé comme Parc Naturel Régional. En printemps, on peut y voir des flamants et beaucoup d’autres espèces d’oiseaux migrateurs: c’est un joli paysage. 

À Arles il y a des monuments et des constructions romaines très intéressantes: les Arènes, le théatre, la muraille, les cryptoportiques, les thèrmes de Constantin et les Alyscamps. Mais il y a aussi des constructions romanes. La plus célèbre c’est léglise de Saint-Trophime. Saint-Trophime fut possiblement le premier évêque d’Arles. L’église a un portail et un cloître du XIIè siècle, de style provençal.   

Saint-Trophime, à Arles

Una mica d’història d’Arle:

Els romans van conquerir Arle el 123 aC i van construir un canal que la unia amb el Mar Mediterrani. La ciutat d’Arles, però, sempre va tenir la competència d’una gran rival, Marsella. Durant la primera guerra civil romana, Arle es va col·locar del costat de Juli Cèsar i Marsella (Massalia), del de Pompeu. En acabar la guerra, Cèsar, que en va sortir triomfant, va donar a Arle totes les possessions de Marsella.

El nom complet d’Arle és: Colonia Iulia Paterna Arelatensium Sextanorum. 

-COMENTARI GRAMATICAL:

  • Colonia: Nominatiu singular femení (substantiu)
  • Iulia: Nominatiu singular femení (adjectiu)
  • Paterna: Nominatiu singular femení (adjectiu)
  • Arelatensium: Genitiu masculí plural (adjectiu gentilici). Tercera declinació.
  • Sextanorum: Genitiu masculí plural (adjectiu substantivat). 

-SENTIT LITERAL: Colònia Júlia Paterna de la Sisena Legió d’Arelate. També podríem dir Colònia Júlia Antiga dels soldats de la sisena legió d’Arelate.

-SENTIT EXTENS: El món romà era molt cerimonial; per tant, els noms de les ciutats eren molt extensos i feien referència a herois i a aspectes tradicionals de la societat romana.

Colonia: Significa lloc on s’estableixen els romans després de la invasió i conquesta del terrirtori.

Iulia: Deriva de Juli Cèsar, conqueridor de les Gàl·lies.

Paterna: Probablement es refereix als fundadors d’Arelate. Cal tenir en compte que la societat romana era molt patriarcal i la figura del pater familias era tota una institució.

Arelatensium: Fa referència al nom de l’assentament romà en sí (Arelate), que era un nom d’origen celta (de la tribu dels celtes sal·luvis).

Sextanorum: Fa referència als soldats de la Sisena Legió Ferrata, fundadora de l’assentament romà.

La ciutat romana d’Arelate era important en la Gallia Narbonensis. Tenia  diverses construcccions monumentals: l’amfiteatre, l’arc triomfal, el circ, el teatre romà i les muralles. Durant l’antiguitat era més a prop del mar que avui en dia i tenia una funció de port important.

La ciutat va arribar a la seva màxima esplendor durant els segles IV i V, quan era freqüentment usada com a caserna per als emperadors romans durant campanyes militars.

D’altra banda, es va transformar en la ciutat preferida de l’emperador Constantí el Gran, que hi va construir unes termes, de les quals encara es mantenen restes importants. El seu fill, Constantí II, va néixer a la ciutat d’Arle. Constantí III (l’usurpador) es va declarar emperador de l’Imperi Romà d’Occident (407-411) i en va nomenar Arle capital el 408.

Principals monuments romans conservats 

Les Arenes: Són un antic amfiteatre romà que avui fa la funció de plaça de toros. És molt important l’afició a la tauromàquia en el sud de França. L’amfiteatre va ser construït sobre un antic edifici de l’època augusta. És un edifici de l’època de la dinastia flàvia, que va ésser construït una mica després del Colisseu de Roma i amb dimensions molt semblants.

Les Arenes d’Arle

El teatre: El teatre d’Arle es va construir a finals del segle I aC, poc després de la fundació d’Arelate. Servia per representar-hi comèdies, mims, pantomimes, tragèdies. Cal tenir en compte la seva estructura, que es componia de la cauea, un espai semicircular, que era una graderia que descansava sobre arcs i galeries de formigó. Al peu de la graderia hi havia l’orchestra, molt ricament ornada i on s’allotjaven els patricis; els plebeus se situaven en les grades mitjanes i superiors. El proscaenium, literalment davant de l’scaena (també anomenat pulpitum), era l’espai on representaven l’espectacle els actors; solia ser una plataforma de fusta i podia sostenir una petita teulada per protegir-los de les inclemències meteorològiques. L’scaena era la part del darrere del proscaenium, que limitava pel darrere amb un mur anomenat frons scaenae, literalment part frontal de l’scaena. Aquest mur delimitava l’espai del teatre i servia de decorat; normalment, allotjava moltes estàtues, entre elles la famosa Venus d’Arle. El teatre era un espai destinat a un públic més reduït que el que assistia a l’amfiteatre.

La Venus d’Arle

Els criptopòrtics: Són galeries subterrànies situades sota el forum i construïdes a la mateixa època que aquest darrer, els anys 30-20 aC. Actualment, la ciutat conserva el record de l’antic forum romà amb el nom de la Place du Forum (Ancienne Place des Hommes). En aquesta plaça, s’ha conservat una part del frontó i dues columnes d’un antic temple dedicat a la deessa Juno.

Restes del temple de Juno, a la Place du Forum d’Arle

Les termes de Constantí: són uns banys construïts per Constantí el Gran en la seva estada a la ciutat d’Arles. Aquest emperador va embellir molt la ciutat i la va dotar d’unes termes similars a les de Roma. Aquestes termes estan mig enderrocades. Només se’n conserva el caldarium, que conté uns pisos de calefacció suspesos, l’hipocaust, i un bonica piscina, de la qual només queda una volta semicircular. És bella i de construcció tardorromana,  semblant a la bizantina. El seu exotisme va fer que durant l’edat mitjana se la considerés un palau, com en el cas de Calpea (Els banys de la reina mora).

La piscina de les termes de Constantí

Les muralles: Van ésser construïdes amb l’arrribada dels colons romans. Segurament servien per delimitar l’espai de la ciutat i, posteriorment –s.IV dC- per defensar-la.   

Les Alyscamps: Els Alyscamps són una gran necròpolis romana que es troba als afores de la ciutat d’Arle, al sud de França, ja que les ciutats romanes prohibien els enterraments dins del seu recinte, pel fet que es considerava que els esperits portaven mala sort. El nom d’Alyscamps és l’equivalent en provençal de Champs Élysées, que en grec vol dir “ciutat dels morts virtuosos”. L’etimologia és incerta ja des de l’antiguitat. Existeixen diverses opcions que poden fer referència als significats següents. Segons Eustati de Tessalònica, la paraula Elysium (Ἠλύσιον) pot voler dir, per derivació, “ésser tocat per la joia”; o bé ser sinònim del terme “incorruptible” (ἄφθαρτος), referint-se a les ànimes que viuen en aquest espai. Una altra possibilitat és “venir, entrar, acostar-se” (ελυθ-, ἔρχομαι). En últim terme ,cal esmentar l’opció d’ ἠλύσω, que vol dir “passejar”.

Als Alyscamps hi ha enterrat Sant Genís, un funcionari romà que va ésser decapitat a Arle (any 303) per haver-se negat a executar cristians. També hi ha enterrrat Sant Tròfim, primer bisbe d’Arle (segons la llegenda, fins i tot Jesucrist va assistir a l’enterrament i va deixar com a senyal la marca del seu genoll en un sarcòfag). El paisatge dels voltants de la necròpolis va captivar alguns pintors impressionistes, com Paul Gauguin o Vincent van Gogh.

Vegeu una mostra de la pervivència en l’art del món romà:

Les Alyscamps, 1888. Paul Gauguin. Musée d’Orsay

Les Alyscamps, fulles de tardor caient, 1888. Vincent Van Gogh.

Qüestions:

1. Coneixeu altres ciutats franceses que tinguin un passat romà important, com el d’Arle? Expliqueu-ne algun aspecte interessant.

2. Quins personatges importants de la història de Roma apareixen citats en l’article? Quina relació van tenir amb Arle?

3. Quina diferència trobeu que hi ha entre un amfiteatre i un teatre?

4. Quines divinitats clàssiques són esmentades a l’article? Quina relació tenen amb els monuments d’Arle? 

5. Feu la comparació entre el nom complet de Barcino i el d’Arle.

Pau Molar

Recreació sobre el mite d’Apol·lo i Coronis

Salvete! 

Us presento la meva creació audiovisual sobre el mite d’Apol·lo i Coronis. Per fer-lo, m’he basat en la relació que es pot establir entre el relat d’Ovidi i un fet històric, l’amor i el desamor entre Enric VIII i Anna Bolena. Aquest episodi se situa en el segle XVI, a Anglaterra, i té força paral·lelismes amb el mite d’Apol·lo i Coronis; és una bona mostra de la pervivència dels referents clàssics al llarg de la història. En el nostre bloc, altres companyes han fet reviure el mite amb unes narracions que reprodueixen el mateix argument amb diferents personatges i en un context temporal més proper als nostres dies. Són els relats de la Júlia Serrano i la Maria Salat. També podeu trobar referències informatives als articles de la Núria Martínez i de la Júlia Tosses i Carla Pallach.

Apol·lo transforma el seu amic i confident, el corb blanc, en un corb negre.

El mite d’Apol·lo i Coronis explica l’enamorament d’Apol·lo, que és seduït per Coronis; el descobriment, per part del déu, de la infidelitat de l’estimada: el delator és el corb blanc. Quan Apol·lo se n’assabenta, clava una sageta al cor de la seva amant. Però, en el moment final, es produeix el naixement d’Asclepi, el fill de la parella, com a compensació per la mort de l’amant. El corb, per la seva banda, és castigat per Apol·lo, que el transforma en una au de color negre.

En la història d’Enric VIII i Anna Bolena, és el rei qui s’enamora de la jove seductora Anna i s’hi casa, però, al cap d’un temps, és delatada al rei la infidelitat de la seva muller amb un o més suposats amants (es creu que es tractava d’una calúmnia). El delator és el secretari reial Thomas Cromwell. Quan ho sap, el monarca ordena l’execució de la seva esposa. Però, del matrimoni, ja ha nascut una filla, Isabel I Tudor, que serà reina d’Anglaterra, la reina Verge.

Encara que, en el meu treball, he reflectit la pervivència del mite clàssic al llarg del temps, cal tenir en compte les variacions i diferències. En la història d’Enric VIII i Anna Bolena, Thomas Cromwell no és castigat, sinó que arribarà a ser dictador d’Anglaterra.

Per elaborar el muntatge audiovisual, he utilitzat les imatges que havia recollit per al treball, sobretot pintures de tema mitològic d’estil renaixentista, barroc i neoclàssic. Aquestes en són algunes representacions.

Esculapi: Relleu en fusta de l’edició De Re Medica, d’Alessandro Benedetti. 1549.

Amor de Febos i Coronis: Cornelis van Poelenburch (1594/95-1667), Apollo and Coronis.

Coronis moribunda: Apollo and Coronis, d’Adam Elsheimer (1578-1610). La pintura és dels anys 1607-1608.

La resta d’imatges les podeu veure o trobar en els enllaços sobre les figures històriques que us he deixat més amunt.

També he triat una peça per al fons musical que encaixa perfectament amb el tema que desenrotllo; es tracta de l’òpera Anna Bolena, de Gaetano Donizzeti.

El resultat de tot això és una creació audiovisual que us presento tot seguit.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CWQysfOFuFs[/youtube]

Qüestions: 

1. Sabeu qui era  Asclepi? Què representava en la mitologia clàssica?

2. Per quina raó Isabel I d’Anglaterra era anomenada la reina Verge?

3. En el mite clàssic, Apol·lo transforma el corb blanc, que era el seu confident, en un corb negre. Creieu que això transmet alguna lliçó? Quina?

4. Quin és el crim del qual s’acusava Anna Bolena? Quin és el seu destí final? 

Pau Molar Vilà                                                                                                                             4t C

 

Una inscripció llatina en el Crist de Cimabue de Toulouse

Si heu anat a Toulouse, segur que heu visitat monuments tan importants com la basílica de Saint Sernin o el Convent dels Jacobins.

Convent dels Jacobins, a Toulouse [Foto: Joan Molar]

Però, heu anat al Convent dels Agustins? Sabeu qui són els Agustins? Són un orde de frares mendicants que segueixen la regla de Sant Agustí, un antic bisbe d’Hipona. Entre finals del segle XIII i principis del XIV es va establir a Tolosa una comunitat de frares agustins en un antic convent, situat al mig de la ciutat, a prop del riu Garona.

Vista del riu Garona, prop del Convent dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

El convent és d’estil gòtic, i avui funciona com un museu. S’hi guarden moltes obres d’art: els capitells romànics del claustre de Saint Sernin, diverses escultures i pintures gòtiques. D’entre aquestes, destaca el Crist de Cimabue. És una representació gòtica de la creu, que té al damunt seu les lletres Ihc Nazarenu Rex Iudeorum.

Inscripció de la Creu de Cimabue, al Museu dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

La creu està encapçalada per aquesta inscripció, molt habitual en les creus cristianes. A vegades, es troba abreujada en la forma INRI, composta per les lletres inicials de cadascuna de les paraules. El nom Iesus també apareix abreujat en la inscripció amb les lletres IHC. Aquesta abreviatura prové de les tres primeres lletres, en grec, de la paraula Iesus; són, en majúscula IHC. Posteriorment, en passar-les al llatí, es van transcriure IHS, que és una abreviatura que també apareix sovint.

En el conjunt de la inscripció, les lletres tenen ornaments que les embelleixen: són lletres gòtiques. El Crist de Cimabue és una pintura sobre fusta del segle XIII, d’inicis del gòtic.

Vista general de la Creu de Cimabue [Foto: Joan Molar]

Comentari gramatical: Utilitzaré la inscripció completa per fer la traducció correctament; la que apareix en el Crist de la imatge té algunes variacions respecte de l’original llatí, que és el següent: Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum.

Iesus: Nominatiu singular; nucli del Sintagma Nominal.

Nazarenus: Nominatiu singular; adjectiu qualificatiu gentilici; complement de Iesus.

Rex: Nominatiu singular; nucli del sintagma nominal en aposició.

Iudaeorum: Genitiu plural; complement de Rex.

(Rex Iudaeorum forma un Sintagma Nominal en aposició, que complementa Iesus Nazarenus).

Traducció literal: Jesucrist el Natzarè, Rei dels Jueus.

Sentit extens:

Aquesta inscripció la van escriure els soldats romans en un context de divisions internes entre els jueus: la Torah diu que en algun moment arribarà un Messies, i això provocava l’aparició de sectes i profetes. Jesús va ser considerat un de tants. Va ser en aquestes circumstàncies que els soldats romans, dalt de la creu on Jesús estava crucificat, van escriure Iesus Nazarenus Rex Iudeorum. Ho van escriure en llatí, grec i hebreu, i, per tant, en alfabets diferents. Tenia un sentit de burla i escarni, perquè contraposava la majestat i la submissió degudes a un rei amb l’execució cruel que suposa la crucifixió. Tenia també un sentit d’exemplaritat perquè pretenia deixar clar què passaria a qui trenqués l’statu quo del judaisme, ja que la situació d’aquell moment afavoria els romans.

Ara, si heu llegit amb atenció l’article, contesteu les preguntes que aquí us deixo:

1. Quina és l’abreviatura de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum? Què significa en minúscula i com a llatinisme? Especifica’n el sentit extens i posa una frase que el contingui.

2. Escriviu les desinències dels diferents casos que apareixen en la inscripció.

3. Segur que aquesta inscripció l’heu vista en molts llocs. Citeu-los. Apareixia abreujada o no?

4. Feu la comparació entre la inscripció original llatina i la que heu vist en la imatge del Crist de Cimabue.

5. Per referir-nos a Jesús, sovint utilitzem la paraula Crist. Sabeu quin és el seu origen etimològic i quin és el seu significat?

Pau Molar

“De Itinere”: Berna

Les vacances ja s’acaben, però sempre és bonic recordar els bons moments. Aquest Nadal, he passat uns dies amb la família a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa. El paisatge és completament alpí, d’alta muntanya, però hi he trobat referències clàssiques que segur que us interessaran.

Abans de començar, fem una mica d’història. Suïssa és coneguda també amb el nom de Confederació Helvètica o Helvetia. Aquesta denominació prové de l’antiga tribu dels Helvecis (Helvetii), que habitaven una regió centreeuropea entre el mont Jura, el Roine, el llac leman i el Rin. Juli Cèsar parla, a De bello Gallico, de les batalles contra els helvecis, en els diversos intents d’arribar més enllà del Rin. Els helvecis eren un poble cèltic, que es va enfrontar amb els romans en la seva emigració cap al sud-oest, ja que en aquells moments Juli Cèsar i el seu exèrcit intentaven conquerir la Gàl·lia.

Des de la seva fundació, a finals del segle XIII, Suïssa s’ha organitzat políticament com una confederació  de cantons. En un principi, aquesta unió va sorgir per defensar-se dels possibles atacs del Sacre Imperi Romano-Germànic i la van iniciar tres cantons de l’àrea germànica (Schwyz, Uri i Unterwalden), l’any 1291. Qualsevol cantó pot incorporar-se lliurament a la Confederació Helvètica i pot abandonar-la, amb previ referèndum.

Vista general del casc antic de Berna, amb el Zytglogge, rellotge astronòmic, al fons
[Foto: Joan Molar]

Aquest sistema polític es concreta en dos òrgans de representació: el Consell Nacional de Suïssa i el Consell d’Estats. El primer està format per 46 diputats, dos per cada cantó i un per cada mig cantó.  El Consell d’Estats està format per 200 diputats, elegits segons el sistema de representació proporcional de cada cantó. Aquests consells es reuneixen en un edifici històric, el Palau Federal, situat al mig de la ciutat.

Façana del Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

És un palau de mitjans del segle XIX (es va començar a construir el 1852), d’estil neoclàssic. En la seva façana, sota el frontó i en el fris, hi ha la inscripció següent: Curia Confoederationis Helveticae.

Inscripció llatina en el Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

 Traducció literal

 Curia és un nominatiu singular femení, que en aquest sintagma és un substantiu i fa de nucli del SN.

Confoederationis és un genitiu singular femení de la 3a declinació, fa de nucli del sintagma Confoederationis Helveticae que, en la traducció, seria  un Sintagma Preposicional i faria la funció d’un Complement Nominal (de Curia).

Helveticae és un genitiu singular femení; és un Adjectiu i qualifica el nucli del Sintagma Nominal, Confoederationis. 

-La traducció literal de tot el Sintagma Nominal és: Cúria de la Confederació Helvètica. 

En l’edifici, aquesta inscripció llatina també està recollida en les quatre llengües oficials de la Confederació: alemanya, francesa, italiana i romanx o retoromànica. Per tant, la inscripció es pot llegir de totes aquestes maneres: BundeshausPalais fédéralPalazzo federaleChasa federala.

Comentari sobre la inscripció llatina: Tal com hem indicat al començament de l’article, Confederació Helvètica és un dels noms habituals per referir-se a Suïssa. El terme Helvetia, d’origen llatí, apareix  per primera vegada citat en un document alemany de la Guerra dels Trenta Anys (segle XVII).  Per altra banda, el nom Suïssa prové d’un dels cantons que formen la Confederació, el cantó de  Schwyz, un dels fundadors de primera hora (1291).

A Suïssa, avui encara queden senyals de l’herència llatina en la parla romanx a les profundes valls alpines del cantó dels Grisons, que limiten amb Itàlia i Àustria. En el període de formació de les llengües romàniques, el romanx o retoromànic es va parlar en àmplies àrees del centre d’Europa. Cal saber que, actualment, el romanx, tot i que és llengua oficial a Suïssa, només és parlada per un 0.5 % dels seus habitants i està en risc de desaparèixer.

Mapa lingüístic de Suïssa [Font: Racó català]

Ara, si heu llegit bé l’article, podreu contestar aquestes preguntes:

1. Què és una confederació?

2. Quin nom llatí és l’equivalent a Suïssa?

3. Què és la llengua romanx? On va ser parlada i on es parla ara? Segons el seu origen, a quina família lingüística pertany? Quines altres llengües germanes coneixem? Aprofiteu per repassar el primer tema del curs i expliqueu-ne el procés de formació.

4. Visiteu l’altre article sobre Suïssa enllaçat al principi i digueu quines altres reminiscències clàssiques s’hi esmenten.

Pau Molar

Calpea, una gran factoria romana

Calpea és una antiga fundació romana que actualment es diu Calp i està situada a la província d’Alacant. Calp tenia una piscifactoria, unes termes privades i un conjunt de domusActualment queden una sèrie de restes a tocar de la costa. En entrar, trobem el jaciment anomenat “la muntanyeta”, que actualment està envoltada d’un tancat de fusta i que formava part dels banys de la Reina Mora.

Els banys, en realitat, són un conjunt de piscinae que constituïen una piscifactoria la qual, entre els segles I i III dC, va tenir una gran activitat.

Piscifactoria de Calpea [Foto: Joan Molar]

Durant l’Edat Mitjana, el complex va ser conegut amb el sobrenom de “Els Banys de la Reina mora”, perquè els medievals, quan no sabien de qui era una construcció, l’adjudicaven als àrabs o al diable. La llegenda fa imaginar una  reina mora que anava, des del seu palau, per uns passadissos secrets, fins al mar, on es banyava.

Per altra banda, el botànic i abat Cabanilles, un dels primers que va parlar del conjunt arqueològic a finals del segle XVIII, va pensar que les balses de Calpea eren destinades al bany, quan, en realitat, eren vivers per a peixos.

La funció de la piscifactoria era criar peixos per fer-ne salaó. El producte estrella era el garum, que es produïa de la següent manera: Es rentava el peix –majoritàriament, tonyines- amb aigua dolça, se separava l’esquelet de la carn i les vísceres, les quals eren submergides en una solució aquosa saturada de sal. Un cop fet això, es deixava assecar i fermentar el producte en unes tines, i aquesta era la base del garum, la muria i l’allec, però també d’altres varietats de salaó com el liquamen. Tots aquests productes s’exportaven en vaixells fins a la metròpoli, Roma.

La piscifactoria de Calpea, dedicada a la producció de garum.

[Font: La túnica de Neso]

Per rentar el peix amb aigua dolça hi havia un aljub (dipòsit d’aigua de pluja) i una sínia. Avui encara es conserva una arcada que devia formar part de la canalització de la piscifactoria.

                          Arcada de les canalitzacions de la piscifactoria de Calpea [Foto: Joan Molar]

Una mica més endavant trobem el complex termal d’aigua dolça, situat en una domus privada, que els experts han classificat com la domus núm. 1, anomenada “La Torre”. Les thermae tenen el caldarium, el tepidarium i el frigidarium, com la majoria de termes romanes, entre elles, les de Baetulo. La gran diferència és que les thermae de Baetulo eren públiques i les de Calpea eren privades. Per altra banda, les termes de Baetulo tenien peristylum, una palestra per a fer exercicis gimnàstics i un vestidor, mentre que les de Calpea només tenien peristylum (ho podeu veure en l’última imatge). 

Els historiadors afirmen que, a partir del segle V, les termes de Calpea van perdre el seu ús original i es van convertir en un baptisteri.

Mosaics del jaciment romà de Calpea.

  Les termes de Calpea [Font: Viquimèdia]

La domus no està aïllada, sinó acompanyada d’altres vivendes; es tracta d’un conjunt residencial. En la zona hi va haver una petita colònia que va prendre vida gràcies a la producció de garum. En la paret d’aquesta domus veiem alguns mosaics que els experts han reconstruït; es tractava de la casa d’un patrici, que, segurament, tenia llogades les tabernae que hi ha al voltant de l’edifici.

Complex residencial de Calpea: domus i termes

Maqueta del complex termal [Font: Monuments i museus de Casp]
  • I vosaltres, heu visitat altres termes? Hi havia els mateixos elements que a Calpea o Baetulo? Feu una comparació.
  • I les domus de Baetulo, quines diferències o semblances tenien amb les de Calpea?
  • Hi havia alguna factoria de garum, a Baetulo? Sabeu si també hi havia piscifactoria? Si no és a Baetulo, en coneixeu d’algun altre lloc?

Pau Molar. 4t C