29 | maig | 2011 | Aracne fila i fila

Tal com us confessava fa uns dies, l’esmorzar de diumenge, amb la flaire de cafè en l’aire i l’olor de paper acabat d’imprimir del diari, és un dels plaers setmanals que em donen energia per entomar la rutina del dilluns següent. Font, doncs, de gaudi íntim, és també moment de descobertes i sorpreses.

Aquesta vegada ha estat una referència mitològica la que ha cridat la meva atenció, en llegir un titular que deia Jàson i el càncer, seguit d’aquest paràgraf introductori:

Jàson i els argonautes es van embarcar amb un objectiu comú: aconseguir el velló d’or. Avui, els argonautes també s’embarquen, però el seu objectiu és derrotar el càncer.

Es tracta d’una interessant entrevista a Antoni Brugarolas, metge i director de la plataforma d’oncologia de l’hospital USP Sant Jaume de Torrevella. He de confessar que no coneixia aquest eminent científic, però gràcies a aquest article he descobert un metge i cirurgià docte en la seva especialitat i pioner en la investigació oncològica, però també amb una base humanística que acaba d’arrodonir la seva vàlua com a científic.

[Foto: Andreu Puig]

Us recomano que llegiu l’article i us demano que desenvolupeu les referències mitològiques que s’hi fan, per tal d’explicar el paral·lelisme en què es basa el títol. En quin moment de la entrevista es fa la referència mitològica i per què?

TERESA

Per acomiadar com cal una promoció escolar, sempre m’ha agradat deixar un record que al cap del temps puguem contemplar per comprovar que certament tempus fugit irreparabile. Ens preguntem aleshores si hem fet prou cas d’aquell consell d’Horaci a la supersticiosa Leucònoe: carpe diem, li recomanava.Vaig fer-ho també a quart, en acabar l’etapa de l’ESO, després de la qual alguns ens van deixar i d’altres es van incoporar al Llatí i Grec de 1r de batxillerat, però no cal dir de després de tres cursos amb alguns de vosaltres, la sensació de comiat es fa més intensa.

Sé que n’hi ha que no sabeu si realment podreu acabar aquest any i per això la idea de final de cicle no la teniu encara del tot assimilada, però per a mi sou una unitat, un totum -no revolutum– indisoluble. I per a vosaltres és aquest petit record, senzill, però sentit, per al qual he de començar proclamant una captatio benevolentiae en relació als errors tècnics i les mancances d’enregistrament. Errare humanum est i no em fa cap recança entonar un mea culpa per fer-me perdonar els lapsus calami (no sé com actualitzar-ho en llenguatge audiovisual). Espero que els considereu peccata minuta.

Totes les referències que recull el muntatge es troben desenvolupades en articles del bloc, que poden completar el record en els moments d’evocació –in illo tempore…– a què em referia al principi. La primera trobada presencial al parc del Laberint, la Jornada Màrius Torres, la difusió de la lírica d’Horaci per Sant Jordi, les trobareu abastament testimoniades en la nostra feina en xarxa al llarg d’quests tres anys. Em sap greu que per motius tècnics no apareguin al meu vídeo els tres participants a la Magna Celebratio, però em consola pensar que, a l’enregistrament que en va fer la Margalida, l’Edgar, la Mar i l’Andrea s’hi podran veure tantes vegades com vulguin.

En fi, vet aquí el meu petit present, al qual he dedicat, gratis et amore, unes horetes. Sóc conscient que el resultat no és pas el súmmum i tampoc el non plus ultra, ni mereix un excel·lent cum laude. De ben segur que no seré declarada doctora honoris causa per aquesta meva opera prima, però hic et nunc vull puntualitzar que he deixat que les meves indicacions apareguessin en forma de veu en off, perquè crec que aquesta és la nostra tasca, la dels professores, magistri, docentes -com vulgueu dir-ne-, la tasca de ser present al darrere de la càmera que gravarà la vostra vida futura, de manera que en algun moment el so de la nostra veu en off us sigui d’utilitat. Jo he gaudit d’aquesta sensació en certs moments i m’ha servit de guiatge.

Ecce meum donum! Αὐτὸ τὸ δῶρον ὑμὶν εστὶ…