Tag Archives: Vacances

“De Itinere”: Berna

Les vacances ja s’acaben, però sempre és bonic recordar els bons moments. Aquest Nadal, he passat uns dies amb la família a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa. El paisatge és completament alpí, d’alta muntanya, però hi he trobat referències clàssiques que segur que us interessaran.

Abans de començar, fem una mica d’història. Suïssa és coneguda també amb el nom de Confederació Helvètica o Helvetia. Aquesta denominació prové de l’antiga tribu dels Helvecis (Helvetii), que habitaven una regió centreeuropea entre el mont Jura, el Roine, el llac leman i el Rin. Juli Cèsar parla, a De bello Gallico, de les batalles contra els helvecis, en els diversos intents d’arribar més enllà del Rin. Els helvecis eren un poble cèltic, que es va enfrontar amb els romans en la seva emigració cap al sud-oest, ja que en aquells moments Juli Cèsar i el seu exèrcit intentaven conquerir la Gàl·lia.

Des de la seva fundació, a finals del segle XIII, Suïssa s’ha organitzat políticament com una confederació de cantons. En un principi, aquesta unió va sorgir per defensar-se dels possibles atacs del Sacre Imperi Romano-Germànic i la van iniciar tres cantons de l’àrea germànica (Schwyz, Uri i Unterwalden), l’any 1291. Qualsevol cantó pot incorporar-se lliurament a la Confederació Helvètica i pot abandonar-la, amb previ referèndum.

Vista general del casc antic de Berna, amb el Zytglogge, rellotge astronòmic, al fons

[Foto: Joan Molar]

Aquest sistema polític es concreta en dos òrgans de representació: el Consell Nacional de Suïssa i el Consell d’Estats. El primer està format per 46 diputats, dos per cada cantó i un per cada mig cantó. El Consell d’Estats està format per 200 diputats, elegits segons el sistema de representació proporcional de cada cantó. Aquests consells es reuneixen en un edifici històric, el Palau Federal, situat al mig de la ciutat.

Façana del Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

És un palau de mitjans del segle XIX (es va començar a construir el 1852), d’estil neoclàssic. En la seva façana, sota el frontó i en el fris, hi ha la inscripció següent: Curia Confoederationis Helveticae.

Inscripció llatina en el Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

Traducció literal

–Curia és un nominatiu singular femení, que en aquest sintagma és un substantiu i fa de nucli del SN.

–Confoederationis és un genitiu singular femení de la 3a declinació, fa de nucli del sintagma Confoederationis Helveticae que, en la traducció, seria un Sintagma Preposicional i faria la funció d’un Complement Nominal (de Curia).

–Helveticae és un genitiu singular femení; és un Adjectiu i qualifica el nucli del Sintagma Nominal, Confoederationis.

-La traducció literal de tot el Sintagma Nominal és: Cúria de la Confederació Helvètica.

En l’edifici, aquesta inscripció llatina també està recollida en les quatre llengües oficials de la Confederació: alemanya, francesa, italiana i romanx o retoromànica. Per tant, la inscripció es pot llegir de totes aquestes maneres: Bundeshaus, Palais fédéral, Palazzo federale, Chasa federala.

Comentari sobre la inscripció llatina: Tal com hem indicat al començament de l’article, Confederació Helvètica és un dels noms habituals per referir-se a Suïssa. El terme Helvetia, d’origen llatí, apareix per primera vegada citat en un document alemany de la Guerra dels Trenta Anys (segle XVII). Per altra banda, el nom Suïssa prové d’un dels cantons que formen la Confederació, el cantó de Schwyz, un dels fundadors de primera hora (1291).

A Suïssa, avui encara queden senyals de l’herència llatina en la parla romanx a les profundes valls alpines del cantó dels Grisons, que limiten amb Itàlia i Àustria. En el període de formació de les llengües romàniques, el romanx o retoromànic es va parlar en àmplies àrees del centre d’Europa. Cal saber que, actualment, el romanx, tot i que és llengua oficial a Suïssa, només és parlada per un 0.5 % dels seus habitants i està en risc de desaparèixer.

Mapa lingüístic de Suïssa [Font: Racó català]

Ara, si heu llegit bé l’article, podreu contestar aquestes preguntes:

1. Què és una confederació?

2. Quin nom llatí és l’equivalent a Suïssa?

3. Què és la llengua romanx? On va ser parlada i on es parla ara? Segons el seu origen, a quina família lingüística pertany? Quines altres llengües germanes coneixem? Aprofiteu per repassar el primer tema del curs i expliqueu-ne el procés de formació.

4. Visiteu l’altre article sobre Suïssa enllaçat al principi i digueu quines altres reminiscències clàssiques s’hi esmenten.

Pau Molar

De itinere: Helvetia

18 Replies

Aquest nou article de viatge us el presento, al contrari d’altres vegades, amb més preguntes que respostes. Per començar, el títol ja pretén ser una mena d’endevinalla que us ha de portar a descobrir el racó de món que he visitat, altrament anomenat Confederació Helvètica. Quin és aquest país, doncs? Quina és la relació d’aquesta denominació amb el món romà? Quin famós historiador i polític llatí ens parla dels Helvetii i a quina obra?

Per completar-ho, us presento un reguitzell d’imatges per demostrar-vos que, com a vosaltres, a mi també se’m fa present el món clàssic arreu on vaig. No us equivoqueu, no és que, com sovint em comenteu alguns, ara us trobeu amb molts referents clàssics, és que ara aneu amb els ulls oberts, de manera que els veieu i en preneu consciència.

Per començar, podeu contemplar a vista d’avió la magnificència d’uns dels grans accidents geogràfics del continent europeu, els Alps, i concretament del seu cim més alt, el Montblanc. Una viatgera actual com jo té la sort de poder-lo travessar a bord d’aquesta mena d’ocell mecànic que ja hauria agradat als romans, però això no va ser impediment perquè en època republicana un exèrcit sencer aconseguís passar d’una banda a l’altra. Explica els protagonistes i el desenvolupament d’aquest episodi històric. En el context de quin enfrontament bèl·lic va tenir lloc aquesta gesta? Quins animals força desconeguts per als romans hi van contribuir activament?
Al castell de Gruyères, localitat famosa pel seu formatge (fer-hi una fondue és un plaer diví), el món clàssic em va aparèixer en els formats més diversos. D’això darrer us n’he fet un tastet en forma d’imatges, ja que el gastronòmic caldrà que l’experimenteu vosaltres mateixos quan en tingueu l’ocasió. Per ubicar-vos, no estaria malament que en féssiu una petita introducció històrica.
A banda i banda de la porta d’entrada al pati interior es troben els escuts de bronze de Mart (1997) i de Venus (1999) realitzats per Patrick Woodroffe. Mireu-ne amb atenció els detalls i comenteu-los des del punt de vista d’experts en mitologia clàssica. Quins elements comuns presenten les imatges amb les característiques de les divinitats esmentades? Aquests déus tenien alguna relació entre ells? I des d’un punt de vista artístic, ¿què us semblen? Potser us ajudarà buscar dades sobre l’autor.
Ja a l’interior, la Cambra de la bella Llúcia, segons la llegenda una donzella d’origen humil estimada pel comte Jean II (1514-1539), està guarnida per dos grans tapissos de tema clàssic. El de sobre el llit, basat en un cartró de Charles le Brun (1700), representa el triomf d’Alexandre, i el de sobre la xemeneia (1600) presenta el moment en què Ulisses troba Hèctor a les portes de la ciutat de Troia. En aquesta sala no em vaig poder estar de pensar que potser aquesta dona, allunyada de l’educació pròpia de la noblesa, tenia no obstant una sensibilitat humanística que l’apropava al món clàssic, i posats a imaginar, tal vegada per això el noble comte se’n va enamorar perdudament i la va voler tenir a prop seu. Ja veieu que d’imaginació i romanticisme no me’n falta, a mi, però millor que no seguiu el meu exemple i comenteu els tapissos i les escenes que representen.
La decoració de la Sala dels cavallers, molt més prosaica que l’anterior, comprèn, vora la finestra, una col·lecció de medallons d’Antoine Bovy (1795-1877), escultor i gravador pertanyent a una de les famílies que al 1849 va adquirir el castell per restaurar-lo com a residència d’estiu. Us en presento una mostra amb referències clàssiques de diferents menes: en uns casos podeu identificar els personatges que hi surten representats, en d’altres podeu transcriure i traduir les inscripcions en llatí…
Les darreres imatges mostren els paisatges exteriors complementaris d’aquestes decoracions interiors, que en cap cas arriben a eclipsar la natura esplendorosa que guarneix l’exterior i que els habitants de la mansió podien contemplar a través de la finestra o amb un desplaçament curt.

Bells paisatges i una mica de pervivència clàssica per començar l’any, trobo que no està gens malament…
ANFF!
Teresa

De itinere: Vènet IV – Venècia

8 Replies

Venècia, ciutat mítica per excel·lència, humida, imbuïda d’un aire decadent, però encisadora sens dubte… ¿quin lloc podria ser millor com a colofó del nostre periple pel Vènet?

Imatge de la llacuna de Venècia des del campanile de la Plaça Sant Marc [Foto: Josep Lario]

A quatre quilòmetres de terra ferma i a dos de l’Adriàtic, construïda sobre més de cent petites illetes de la llacuna, solcada per uns cent-cinquanta canals creuats per més de quatre-cents ponts, Venècia és un ciutat única on l’aigua es filtra pel teixit urbà de palaus, esglésies i monuments esplendorosos que allotgen el llegat artístic dels seus genis de la pintura del XV, XVI i XVII. A diferència de ciutats com Pàdua i Verona, anteriorment glossades, els Romans no van descobrir el valor de les illes de la llacuna fins al s.V, en què es van utilitzar com a refugi de les invasions bàrbares. A partir d’aquí, la seva importància va anar augmentant fins a esdevenir una poderosa i rica potència marítima.

Pont de Rialto. Quina llàstima, la massificació i els grafitti! [Foto: Josep Lario]

Tot i això, la gran massificació turística de la ciutat li treu, al meu entendre, una part de l’encís, per la dificultat de copsar la seva vertadera ànima i intentar-se fer una idea de com era en temps de Marco Polo o Giacomo Casanova, per exemple. Ara bé, sóc perfectament conscient que no tinc gaire dret a queixar-me perquè, al cap i a la fi, ¿què sóc jo sinó una “guiri” més perdent-me pels canals i viatjant en gòndola per un preu descaradament abusiu?

Un dels canals de Burano. Si voleu jugar a On és Wally?, busqueu-m’hi. [Foto Josep Lario]

Una manera d’amarar-se d’una mica d’autenticitat i treure’s la sensació d’artificialitat de parc temàtic és dedicar un dia a fer un periple en “vaporetto” per les altres illes de la llacuna: contemplar i comprar vidre a Murano; guaitar Sant Michelle, que serveix únicament de cementiri; enlluernar-se amb els llampants colors de les façanes de Burano; i contemplar al Lido l’embarcador de l’Hotel Excelsior, on arriben durant la Mostra de Cinema les llanxes amb glamurosos visitants.

Embarcador de l’Hotel Excelsior al Lido [Foto: Josep Lario]

Per acabar, m’agradaria recomanar-vos una pràctica que, si més no a mi, m’ajuda a enriquir l’experiència vital que comporta tot viatge. Aprofiteu per donar forma als escenaris de les obres literàries, és a dir, trieu un llibre que s’ubiqui a les terres que visiteu i llegiu-lo durant l’estada. Us prometo que no us en penedireu. Enguany, per exemple, m’he endut com a company de viatge La mort a Venècia de Thomas Mann i amb la seva relectura no només he pogut ubicar amb molta precisió les anades i vingudes entre el Lido i Venècia de l’artista decadent i el seu ideal Tadzio, sinó que he aprofitat per rememorar les nombroses referències clàssiques que vertebren la novel·la. Us en cito unes quantes perquè les desenvolupeu (si cal, informeu-vos sobre l’obra en qüestió i el seu autor). (Extretes de la traducció de Joan Fontcuberta per a l’Editorial Proa, 1980)

…, l’escriptor no havia pogut retenir, ni tan solament havent dinat, la vibració d’aquella força motriu que maldava per crear dintre seu, aquell motus animi continuus que constitueix, segons Ciceró, la part essencial de l’eloqüència. [pàg. 33-34]

…el minyó […] tenia una retirança a les escultures gregues d’època clàssica… […]. Hom s’hauria guardat prou d’aplicar les tisores al seu cabell tan bonic, que, com el de l’Infant de l’espina, queia en rulls sobre el front, les orelles i el clatell. [pàg. 84-85]

Dia darrera dia, el déu nu de galtes enceses menava la seva quadriga de foc per la volta del cel i la seva cabellera d’or onejava al vent impetuós de l’Est. [pàg. 118]

Ara li semblava talment haver estat transportat a l’Elisi, a l’altre cap de món, on els homes frueixen d’una vida regalada… [pàg. 121]

…Sòcrates alliçonava Fedre sobre el desig i la virtut. […] Altrament, ¿què fora de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat apareguessin als nostres sentits tal com són? ¿No ens consumiríem i abrusaríem d’amor com en altre temps Sèmele davant Zeus? [pàg. 128-128]

…a trenc d’alba… […] Eos deixava els braços del seu espòs; […]. S’anava acostant la deessa, la raptadora de jovencells, que segrestà Clitó i Cèfalos i que, a despit de l’enveja de totes les divinitats olímpiques, fruí de l’amor del bell Orió. [pàg. 136-137]

Petits grumolls de núvols blancs aparegueren al cel… […] Es girà un vent més fort i els corsers de Posidó, encabritats, arrencaren a córrer. [pàg. 137]

Creia veure Jacint, aquell que havia de morir perquè dos déus l’estimaven. [pàg. 138]

Era el somriure de Narcís en emmirallar-se en l’aigua de la font. [pàg. 142]

Vet aquí la meva Venècia. I per acabar la sèrie d’articles sobre el Vènet, us presento alguns rètols perquè els ubiqueu al Google Map d’Establiments amb referènts clàssics. Que hi hagi sort!