Tag Archives: Referents clàssics

ZPU, ¿Qué piensas?

Avui ja me’n vaig de vacances de Nadal a Colòmbia i perquè no m’oblideu us deixo al bloc (que fa dies que no funciona) aquesta cançó de ZPU, amb el permís de la Margalida, per si hi veieu  referents clàssics.

Aquí hi trobareu la lletra!

 

 

Lina Velasco

1r de batx. llatí i grec

Amor, mort i odi

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Hecuba.jpg

Per a la Teresa, el seu fill ho era tot, com per a qualsevol mare. L’estimava d’una manera digna de ser exemple per a totes les mares del món, que el duia pel bon camí, de manera ferma i amb un munt d’amor alhora. Però el seu amor no va ser suficient com per a aturar el cruel destí que l’aguardava.
En un acte d’imprudència innocent, el pobre noi no s’aturà per a mirar si venia cap cotxe a l’hora de creuar el carrer. Malhauradament, la fortuna no l’acompanyà, doncs el conductor del cotxe que se li apropava semblava més preocupat per poder acabar la seva conversa per mòbil que per poder salvar una vida.
I, potser, per obra del destí, la vida del nen acabà en aquell precís moment, i el seu cos sobrevolà el cotxe sota la mirada atònita del conductor.
La pobra mare, que s’ho mirava des de la distància, arrencà a córrer en l’instant en què fou capaç de reaccionar.
Va abalançar-se sobre el cos del seu fill, plorant desconsoladament i amb una tristor abrumadora i creixent al cor. El conductor va sortir del cotxe, amb el mòbil encara a la mà, i, inútilment, preguntà a la mare com estava el nen.
La mare, conscient de la imprudència del fill, però encara més conscient de la imprudència comesa pel conductor a l’anar parlant per telèfon, va muntar en còlera. S’abalançà sobre ell i començà a colpejar-lo, tal i com va fer Hècuba.
La resta de mares anaren a socórrer el conductor, que estava sent víctima de la fúria de la mare a qui li havia mort el fill.
Entre sirenes i masses de gent expectant, la mare, que estava agafada per les seves amigues, lluitava per controlar la seva fúria i la seva tristor, mentre amenaçava el conductor de que, sigués com sigués, acabaria pagant per la mortal imprudència que havia comès.

Toni Moreno
1r batxillerat de llatí

Fes el test!

 Com que tot no ha de ser “empollar” J , de tant en tant convé jugar per aprendre alguna cosa sobre la mitologia dels antics. Observa aquestes dues imatges i fes el test.

 

     Imatge2

 

 1. Quins detalls fan semblants les dues imatges? (Potser hi ha més d’una resposta correcta)

1.1. Les sanefes dels costats dret i esquerre.

1.2. La distribució de les lletres (no les lletres en si).

1.3. El fons entre el marc i el medalló.

1.4. El que hi ha escrit.

 

2. Quines diferències hi ha entre les dues il·lustracions? (Potser hi ha més d’una resposta correcta)

2.1. Els personatges.

2.2. Les lletres.

2.3. La disposició de conjunt.

2.4. Els quadradets dels vèrtexs.

 

3. Quina mena d’objectes són aquestes imatges? (Només pot haver-hi una resposta correcta per a aquesta pregunta i les següents)

3.1. Són dos embolcalls de llaminadures.

3.2. Són dues monedes, estranyes, però són monedes.

3.3. La il·lustració de la dreta és un segell; l’altra és una moneda.

3.4. Són dos segells per al correu.

 

4. Centrem-nos en la primera il·lustració. Què hi pots llegir?

4.1. “·REPUB·FRANC·” a la línia superior i “·20·C·POSTES·20·C·” a la línia inferior. És francès.

4.2. “·REPUB·FRANC·” a la línia superior i “·20·C·POSTES·20·C·” a la línia inferior. És llatí.

4.3. “·FRANC·REP·” a la línia superior i “·C·20·POSTES·20·C·” a la línia inferior. O és francès o és llatí.

4.4. “·PERUB·CRANF·” a la línia superior i “·30·C·POSTES·30·C·” a la línia inferior. És castellà (d’alguna zona de Perú).

 

5. Ara fixem-nos en la segona imatge. Què s’hi pot llegir?

5.1. “·EDD·GRLNN·” a la línia superior i “·1·DETP·1·” a la línia inferior. És grec.

5.2. No s’hi llegeix res!

5.3. “·ELL·GRAMM·” a la línia superior i “·1·LEPT·1·” a la línia inferior. És rus.

5.4. “·ELL·GRAMM·” a la línia superior i “·1·LEPT·1·” a la línia inferior. És grec.

 

6. Tornem a la primera il·lustració. Què duu al cabell el personatge?

6.1. Un pot de melmelada.

6.2. Agulles d’estendre.

6.3. Espigues i raïm.

6.4. Una caputxa.

 

7. Ara ens ocupem de la segona imatge. Què porta al cap la figura?

7.1. Una caputxa.

7.2. Un barret alat.

7.3. Espigues.

7.4. Un barret frigi.

 

8. Quina d’aquestes afirmacions és certa?

8.1. La il·lustració A representa una divinitat femenina i la B una de masculina.

8.2. Són dues deesses.

8.3. La il·lustració A representa una divinitat masculina i la B una de femenina.

8.4. Són dos déus.

 

9. Quina divinitat olímpica representa la primera il·lustració?

9.1. És Zeus (Júpiter): li veig les plomes de l’àguila.

9.2. És Àrtemis (Diana): no dubto que va de cacera.

9.3. És Afrodita (Venus): l’acompanya un cigne.

9.4. És Demèter (Ceres): duu espigues al cabell.

 

10. Quina deïtat apareix a la segona imatge?

10.1. És Zeus (Júpiter): li veig les plomes de l’àguila.

10.2. És Hermes (Mercuri): porta el barret alat.

10.3. És Hefest (Vulcà): sembla molt i molt lleig.

10.4. És Atena (Minerva): duu un elm inconfusible.

 

Ben aviat trobareu les solucions aquí mateix. I si us interessa el tema, mireu un article que publicarà la revista Auriga el proper febrer de 2010.

  

Sebastián Martínez García

Professor de Grec i Llatí

IES Can Vilumara (L’Hospitalet de Llobregat)

Faunes a Badalona!

Faunes
Foto Toni Moreno
Foto: Toni Moreno

Foto: Toni Moreno

Tot i que els alumnes de llatí de l’IES Cristòfol Ferrer vàrem fer una visita a la Bètulo romana, ens vàrem fer moltíssimes fotografies com demostra aquest muntatge, no ens varen passar per alt aquests éssers mitològics quan del Museu de les Termes de Badalona enfilàvem carrer amunt cap al conducte d’aigües i la casa dels dofins.

Qui sap què eren els faunes, quin aspecte tenien…? Amb qui se’ls va assimilar? En quin edifici badaloní els vàrem veure?

Toni Moreno

1r de batx. llatí i grec

Denis, ànima de llop

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/72/Canis_lupus_pup_closeup.jpg

 

 

És de dia. Els seus instints de llop el criden. Aixeca les orelles en sentir un lleuger soroll. Sent el seu cos regenerat després d’un llarg son. Ensuma. Olor a conill. Estira les potes sense fer el més mínim soroll. Ensuma, Corre, Salta, Mossega. Olor a sang. Olor a mort. Dia rere dia els seus sentits primitius el fan viure la vida més salvatge entre els boscos propers a la gran ciutat, Paris. Paris de nit és l’espectacle més meravellós que cap ésser por arribar a contemplar. Llums de colors brillen en el mar de gent que gaudeixen de l’agradable estiu, menjant, rient, somiant. Paris és la ciutat de la vida, de l’amor, i ell, Denis, en la seva forma de llop, observa des del penya-segat més alt la deliciosa serenitat del gran “la bôite” en què es transforma la ciutat de nit.

 

Mentrestant, la llum de la lluna es banya en els seus grans ulls grisos.

I amb tota la melanconia que un cor de llop pot contenir, canta a la seva bellesa amb un llarg udol esmolat, li canta perquè en la seva primitiva ànima ferotge li fa mal alguna part desconeguda. És estar allà, amagat entre les herbes, ser conscient de què hi ha vida més enllà de caçar conills i córrer entre els fulles. Perquè Denis, tot i ser un llop, amaga una ànima d’home que es rebel·la contra la natura només una nit cada quatre setmanes. Quan la pàl·lida lluna és plena, Denis escapa de la seva pell i surt alliberat a la nit francesa, amb el seu encant, amb la seva lluna, amb la seva forma de home. Malauradament per un curts temps, 12 notes del rellotge i la maledicció que l’ofega en els seus dies de soledat entre els boscos parisencs torna a ell. Tan se val on estigui, Denis esdevindrà el més hàbil dels animals de bosc.

 

Tot i així, tot i la seva ferida, el llop canta cada nit a la llum argentada i frívola de la lluna, tot i que ella, enamorada de Paris, mai no es fixarà en el seu pèl blavós que brilla. Canta llàgrimes d’udols. Però falta poc per lliurar-se per fi. Només queden tres nits per ser lliure, per sortir triomfant a la agitada vida de ciutat de la que mai no es cansarà i a la que sempre voldrà tornar, tot i que passin milions d’anys empresonat en el dolor punyent de la seva naturalesa.

És de nit. Dolor. Sang agitada corre per les seves venes llobines amb afany. Canvis febrils. Calor. Lluna.
Lentament i amb tot el dolor que un ésser viu pot suportar, els udols de llop es transformen en crits humans. Un esbart de corbs aixeca el vol de cop i fugen espantats en escoltar els rugits greus del Denis com a home. El bosc no està acostumat a la presència d’un humà i el cos humà de Denis tampoc suporta el bosc. Vol Paris.

Denis jeu de bocaterrosa i nota com la seva pell està coberta de sorra barrejada amb la seva pròpia suor. Acaba de patir un canvi, i ja pot gaudir del seu cervell humà. S’aixeca i nota tots els seus ossos adolorits per la metamorfosi. I pensa. Una sensació sempre benvinguda, tot i que els seus sentits es minimitzin en comparació amb els que té quan és llop, que són molt més desenvolupats. Pensar és agradable, tan agradable com poder caminar de peu. Denis, com a home, corre bosc endins, nu, buscant la roba que guarda en un arbre negre ple de nusos.

Denis amb aspecte humà  és alt i àgil com el llop que realment és i manté el seu cabell negre brillant i uns poderosos ulls grisos de mirada profunda, pertorbadora i misteriosa, tan enlluernadora com la lluna que tantes nits ha passat observant amb delit. Amb caminar discret, la seva figura es desdibuixa en la negror de l’arbreda, mentre s’endinsa ràpidament en l’aigua de gel del llac més proper. Neteja la seva pell intentant eliminar tot rastre de vida salvatge. El cor de llop queda atrapat en el cos d’home, així que bombeja amb força per a que Denis mai no oblidi el que és. Per molt que ho dissimuli. Mentre baixa cap a la ciutat, impacient, com sempre, per arribar, es tenyeixen de color grana les seves galtes, que somriuen amb dents clares i afilades.
Deixa enrere la verdor ennegrida per la nit del bosc, i en posar un peu en el tòrrid asfalt de la ciutat, sent com si la seva vida de llop no hagués existit mai i que l’home Denis fos de veritat. Se sent realment bé i vol aprofitar la vitalitat de la nit de la manera que millor sap.

2a part:
La nit de Paris és el moment perfecte per deixar volar la imaginació. Quan el sol es pon, la ciutat no enfosqueix. Lluny d’això, enbelleix gràcies a la seva majestuositat i això, Denis, ho sap apreciar. Com conserva el seu olfacte lloví, ensuma els perfums més refinats i embaucadors que farien delirar a tot home corrent que hi arribés a parar, però els parisins hi estan acostumats i no pateixen els seus maleficis. Denis, que tampoc és un home normal, segueix ensumant i deixa que les fragàncies de la nit i els aspectes provocadors de la gent que l’envolten s’endinsin en el seu interior, buscant un lloc en la seva ment per quedar-s’hi. Denis ensuma i sent, escolta la clamor de les veus afrancesades, els seus crits aguts, els seus riures repiquetejants. Veu els llums més colorits, mentre camina. Camina fins que els crits, els riures, els colors i les olors mimven cada cop més, fins a fer-se un petit murmuri, com un record intens però passat. L’aire que ara respira és un aire lleuger i fresc, no és carregat com el del centre de la ciutat. Inspira olors mentolats on el fum ha desaparegut per complet. S’escolta la musicalitat de la nit, els soroll vibrant de les llagostes, els calfreds de les fulles perennes dels balcons colorits. Només es veu foscor clara per cada una de les minúscules estrelles que l’observen des del cel. Denis segueix caminant, impregnant-se de totes i cada una d’aquelles sensacions agradables, de cada sentiment fins que veu com la seva poderosa estimada blanca apareix en rodejar una cantonada. Les cases parisenques envellides pel temps l’amagaven. Denis la mira i sent com el seu iris s’omple de la seva claror, sent com les seves pupil.les s’engrandeixen amb la seva força, sent la angoixa, però no vol, no vol que arribi encara el moment. I fuig. Busca desesperadament un lloc on refugiar-se. Ensuma un altre cop i troba un olor picant però dolç a la vegada. Li agrada i mira cap a dalt. Veu un cartell. El local s’anomena: “Hall des Voyageurs Errants.” L’espurna del misteri esclata dins seu. En adintrar-se, sent com la olor que l’ha cridat es fa més intensa. Amb una certa picor al nas, es dirigeix cap a la barra amb ulls examinadors i observa el tuguri on ha anat a parar. És un bar de dimensions petites, una única sala i quatre butaques vermelles. Llum fosca, potser per a que no es pogués veure la brutícia que feia pesat l’ambient. Aire viciat, tabac i música suau de la època, una estranya barreja poc usual de Norah Jones, Ella Fitzgerald, Aretha Franklin i Edith Piaf. Denis demana el còctel amb alcohol més potent que tinguin al jove barman que l’espera, netejant un got desgastat a causa del mateix moviment monòton del noi. Aquest prepara una forta beguda massa dolça que Denis odia, però que la veu d’un sol glop, per a sorpresa del cambrer, convençut d’haver fet una obra mestra inbebible. Denis, assegut en un tamboret, no sap que és una visió celestial per a tot ésser humà. El seu cabell enfosqueix el seu rostre però no ho aconsegueix amb els seus ulls, brillants, poderosos. Un grup de joves franceses el miren, i no dissimulen la sensació de plaer que els causa la seva presència. Una d’elles, la més atrevida, s’alça de la cadira i va cap a ell, rere les rialles de les seves companyes. Seu sensualment al seu costat i demana el mateix que ell. Té el cabell quasi tan negre com el de Denis, però amb uns ulls tan verds, que s’assemblaven als colors dels bosc on Denis pateix la majoria de la seva vida. Es miren i queden sorpresos l’un de l’altre. Ell, perquè la veu fràgil però a l’hora perillosa. Ella, però nota la sensació de misteri que s’amaga en el seu cos. La música convida a ballar, ja que el piano de Jamie Cullum i la veu de Joss Stone duen el ritme en aquell moment. Junts inicien una dança muda, seguint les notes musicals amb els seus peus, els seus braços, les seves mans… Llencen mirades i Denis ho sap. Potser és la música, potser l’alcohol, potser és que se sent viu gràcies al jazz que s’adintra en la seva sang. Potser és París, però ho sent, sent que és ella amb la única que vol passar aquesta nit màgica. La torna a mirar i se sent atrapat pel seus ulls, pel seu cos i pels seus moviments. La nit s’inicia amb un sospir d’ella. Entre petons, el porta a una petita planta baixa que olora a maduixes i humitat amb encara la música que els ha unit reproduinte-se en les seves oïdes. S’abraçen i s’estimen com si no ho haguessin fet mai. Es miren als ulls amb tendresa i deixen passar la nit com si fos l’únic que tinguessin. La lluna es mou lentament sobre els seus caps, atenta. En cap moment deixa de comptar els segons per a que Denis torni a fer la seva metamorfosis. Només els deixa uns segons per dir-se adéu i s’adormen entre la foscor i la calor de la nit de París. L’alba arriba a la ciutat de l´amor, pica a les portes de tots els veïns, els aixeca i els il·lumina amb foguerades de llum blanca. Però Denis sap que en absolut és comparable amb la claror de la seva estimada Lluna i fuig de la ciutat, carrer amunt, amb un udol que trenca l’anima de tots els ciutadans. Fuig perquè ja no és home, i amb la seva aparença natural no es ben rebut entre la gent. Fuig perquè no aguanta la soledat i prefereix patir la dolorosa espera entre arbres que l’amaguin. Fuig perquè ja conserva poca humanitat i els instints de llop el comencen a invair. Fuig perquè necessita ser estimat i sap que encara queda molt de temps per a que torni a passar. El seu cabell negre cobreix el coixí sobre el que reposa el cap. Dorm. Però el neguit de que ell ja no hi és al seu costat la fa desvetllar-se. Obre els ulls i mira. No el troba i una llàgrima calenta rodola cara avall; s’adona de que no el tornarà a veure. Entre pensaments d’amor recorda la seva olor, els seus petons i passa la mà per on, minuts abans, ell jeia observant com dormia profundament. Corre cap el balcó embolcallada amb un llençol que es confon amb la seva pell. Les cortines ondegen amb la brisa matutina. Un somriure es dibuixa en el seu rostre. S’escolta com un udol trencant el matí.

Rebeca Sanchez

1r de batxillerat grec i llatí

Història d’un amor impossible

Tisbe era la noia més bonica del barri. Tenia uns ulls preciosos de color verd, amb la cara pigada i els rínxols daurats.
Malaudarament, els seus pares, no volien veure a Píram amb ella, per la seva condició econòmica, però ell sabia que ella també sentia coses molt especials.
Un dia qualsevol, estava a la seva habitació i va escoltar unes veus a l’eixida, llavors, va treure el cap per la finestra i la va veure estendre la roba. Oh déu! li va dedicar una mirada tan penetrant…però ella va fugir de seguida. Des d’aquell dia, mirava continuament per la finestra amb l’esperança de veure-la, fins que els seus desitjos es van complir i van iniciar una conversa plena de preguntes sense resposta, que s’havien anat acumulant al llarg del temps.
Després de parlar molts dies secretament, van decidir quedar d’amagat a la plaça del poble.Encara que sabien la gravetat de la situació, van voler enfrontar-la per manifestar a tothom que ningú els podria separar mai més. Píram va arribar i no la va veure, però la seva bufanda estava entre els arbustos i es va preocupar.
De sobte, va escoltar la seva veu:
-Ves amb compte, Píram!
-Per què? Què passa Tisbe?
-Hi ha un captaire rondant per aquí amb una navalla!
-Tisbe, de veritat creus que és moment per riure amb bromes d’aquest tipus? Surt d’aquí i marxem abans que ens descobreixin!
Però ja era massa tard per a advertències, Tisbe tenia raó, hi havia un captaire. Va clavar la navalla a l’esquena de Píram i aquest va caure de genolls a terra. Ella no ho va poder suportar i va sortir corrents d’entre els arbustos, però d’aquesta manera només va espantar el captaire, i aquest, per por a ser delatat a la policia també la matà de la manera més cruel, li robà els diners i la roba d’abric.

Laura Galán

1r de batxillerat

Qui riu l’últim…

Era el vespre del dia de Halloween i també l’aniversari d’en Tomàs, però les tres amigues Alcítoe, Alcínoe i Leucònoe es quedaren a casa, tot rebutjant la seva invitació i convidant els seus amics (també amics d’en Tomàs) a casa d’Alcítoe.
Mentre que el sopar a casa d’en Tomàs es refredava i ell perdia la paciència per la impuntualitat dels seus convidats, tots aquests es divertien explicant-se històries de por per torns a la sala d’estar d’Alcítoe. Quan a tots se’ls va acabar la imaginació, van sopar i van començar a mirar una pel·lícula de por. Poc a poc, començava a fer fred al carrer, però Leucònoe, tot i estant ben abrigada i dintre de la casa, va sentir un calfred.
A la foscor de la seva habitació, Tomàs hi va trobar un llibre i va llegir  la portada: “METAMORFOSIS”.  A la primera pàgina hi posava ben clar “NO LLEGIR EN VEU ALTA”, però, sense fer cas, va obrir la seva llanterna i va llegir la primera història que va trobar anomenada “Les filles del rei Mínies” en veu alta i clara. Mentre llegia va trobar similituds entre el conte i la seva pròpia experiència i va començar a centrar la seva fúria en les tres noies que s’havien rigut d’ell.
De sobte, les llums de casa d’Alcítoe es van tancar i entre els crits i els riures de la gent es van sentir uns molt aguts i terrorífics que van fer callar els convidats. Quan la llum havia tornat la roba de les tres noies estava al terra i tres ratapinyades volaven sobre d’elles.
Tomàs va asseure’s al seu llit amb una estranya sensació de cansament. Per la seva finestra entreoberta hi van entrar les ratapinyades; als seus ulls va descobrir els d’Alcítoe, Alcínoe i Leucònoe, i ràpidament va decidir tancar-les en una gàbia i castigar-les per sempre més.

Coty Ledesma, 1º Batx. llatí i grec

Apol·lo, Coronis i el corb a la Universitat

L’Òscar va arribar aviat a la Universitat com cada dia. Era un dia preciós de primavera, d’aquests que anuncien l’arribada de l’estiu.

En Marc ja estava assegut en un dels bancs del jardí. L’Òscar el va saludar amb la mà mentre s’hi acostava mirant-lo amb afecte. Pràcticament havien estat tota la vida junts, a l’escola primària, a l’institut, al batxillerat, i finalment, a la universitat. Es podria dir que eren com germans.

En Marc li va fer un senyal amb el cap i l’Òscar es va girar. Ella acabava d’arribar. Portava un senzill vestit blau que feia que els seus ulls, del mateix color del vestit, ressaltessin amb vivesa. El seu cabell negre i ondulat, li queia per les espatlles.

L’Òscar se la mirava, intentant armar-se de valor per acostar-se, i dir-li alguna cosa. Sabent però, que al final desistiria.
Però aquell dia era diferent, ja que, de sobte, els seus ulls castanys es van trobar amb els ulls blaus d’ella. Esperava que apartés la mirada però no ho va fer. Li va somriure i s’hi va acostar.
– Hola Òscar, em dic Lara. – va dir ensenyant unes dents blanques i perfectes en un gran somriure.
Li va explicar que últimament el llatí li anava bastant malament i que necessitava ajuda. L’Òscar intentava parlar sense tartamudejar, i ella se’l mirava divertida per la seva timidesa.
Van estar quedant cada tarda durant uns quants mesos per estudiar llatí.
A la Lara li agradava saber que L’Òscar estava enamorat d’ella, i quan un dia, ell li va confessar que se l’estimava, ella es va adonar que s’havia enamorat d’ell.

Van passar els mesos, en Marc, estava molt content de que el seu amic per fi estigués sortint amb la Lara, però el trobava a faltar cada dia, en aquelles tardes que sempre havia compartit amb ell i que ara compartia amb la seva xicota.

Una tarda d’hivern, en Marc estava passejant sol pel carrer principal de la ciutat. De sobte, es va parar en sec. Allà mateix, davant seu, hi havia la vidriera del bar on l’Òscar i la Lara sempre quedaven per estudiar llatí.
Però l’Òscar no estava, només estava ella, movent amb gràcia aquell cabell negre, i mirant amb coqueteria l’home que tenia al davant. Aquest es va incorporar i li va fer un petó als llavis.
En Marc, no s’ho va pensar dues vegades i va explicar al seu amic tot el que havia vist. L’Òscar ho va escoltar tot sense dir res. Després es va aixecar i se’n va anar caminant cap al bar.

En Marc el seguia feliç. Havia recuperat el seu millor amic. I això volia dir que ja no tornaria a passar les tardes sol i que tornaria a recobrar l’amistat que havien perdut per culpa de la Lara.
Però res no seria com ell s’imaginava.

Quan l’Òscar va arribar al bar, la Lara encara seguia allà. Es deixava abraçar per l’home que l’acompanyava.
De sobte els seus ulls es van trobar, com aquell dia de primavera en què havien parlat per primera vegada.
L’Òscar va entrar al bar i ella es va desfer de l’abraçada.

Van tenir una discussió llarga. L’Òscar cridava furiós mentre que la Lara plorava sense parar.
L’home que acompanyava la Lara va intentar fer que l’Òscar parés de cridar i aquest va respondre llançant-s’hi a sobre, i donant-li cops amb el puny.
La Lara enfadada per la violència de l’Òscar va començar a insultar-lo, i aquest, més furiós que maiÒ li va donar una bufetada amb totes les seves forces tirant-la al terra.
Tothom en el bar es va callar.

L’Òscar es va mirar la mà, i a continuació va mirar-la a ella. Estava a terra, amb les mans cobrint-li la galta vermella. Se’l mirava espantada i furiosa, amb aquells ulls blaus que tant li agradaven plens de llàgrimes.
L’Òscar es va girar lentament i va sortir d’allà.

En Marc el va estar trucant cada dia durant molts mesos, però l’Òscar mai no va contestar. L’amistat entre ells s’havia acabat.
L’odiava per haver estat el causant d’aquella galta inflada i vermella, aquella que tantes vegades havia acariciat, i per haver-li fet veure com ella el mirava espantada, amb por de que li fes més mal.
L’Odiava per haver-li tret aquella felicitat al costat de la Lara.
Ja mai més podria perdonar-lo.

Júlia Serrano Juaní
4rt A Llatí

Lletres gregues en publicitat

Gràcies a la participació dels companys de classe de grec que van col·laborar en una tasca que a principis de curs ens va posar la Margalida en el Fil Moodle de grec he pogut fer aquest muntatge audiovisual que he amenitzat amb el rap de l’alfabet grec del nostre company Uri:

Què n’opineu? Per què les lletres gregues tenen tan bona acollida a l’hora de posar nom a un producte comercial? Coneixeu més marques de les incloses al vídeo?

Eric Sánchez

1r de batx. grec

Barcelona mitològica

Què té de la mitologia clàssica la ciutat de Barcelona? Aquesta era la hipòtesi del meu treball de recerca dirigit per Margalida Capellà i que tot seguit exposaré breument:

Mitològicament Barcelona va ser fundada per Heràcles (en llatí, Hèrcules), fill de Zeus i de la mortal Alcmena. La història explica que l’heroi va navegar amb unes barques fins a la Península Ibèrica, una d’elles la novena es va encallar a les costes del llevant. Al lloc on aquesta barca es trobava, Heràcles va construir una ciutat que anomenà Barca nona, Barcelona.

Passejant per Barcelona i de la mà de dues gimcanes mitològiques de la Margalida que podeu consultar a El Fil de les Clàssiques, he fet una recerca de mites clàssics. Amb tot el material que he anat trobant a cada passa he fet aquest muntatge audiovisual, que és la part central i més personal del meu treball, tot i les dificultats tècniques que m’ha suposat:

Com heu pogut visionar ha dividit la passejada mitològica per Barcelona en quatre parts tot començant per l’estàtua del seu fundador al Passeig de Sant Joan: la ruta d’Hermes, el Parc del Laberint, el parc de la Ciutadella i el Museu d’Arqueologia de Catalunya.

La presència del déu alat Hermes, en llatí Mercuri, és constant en diferents edificis i llocs coneguts i significatius de la ciutat Comtal i es relaciona amb Barcelona a través del mite amb el seu fundador (Hèracles-Hèrcules).

El caduceu del déu Hermes, déu missatger, evoca la imatge d’Hèracles rodejat per dues serps enviades per Hera, esposa de Zeus, la qual va assabentar-se de la infidelitat de Zeus amb Alcmena tot volent venjar-se enviant dues serps per assassinar el petit heroi. Retornant aquest caduceu, Hermes va separar les dues serps que lluitaven entre si i una vegada amansides s’enrotllaren envoltant la vara i donant origen al famós atribut d’aquest déu: el caduceu.

Hermes i Hèracles no només tenen aquesta relació simbòlica sinó que Hermes obligat per Zeus diposità l’heroi sobre el pit d’Hera, amb la finalitat que aquest, s’alletés de la llet de la immortalitat. A més Hermes acompanya Hèracles en el seu descens als inferns per dominar el Can Cèber i així completar els dotze treballs tan famosos de l’heroi.

El déu grec Hermes és fill de Zeus i de Maia. Té la funció de missatger que transmet als humans les idees divines i les interpreta, és el psicopomp que guia les ànimes, el despertador de la consciència, el creador de la cultura, les arts i el llenguatge. També és el sanador diví, patró de viatgers i comerciants i sobretot inspirador de la filosofia.

Hermes promou les ciències i les arts. Aquestes es basen en correspondències i analogies que existeixen entre els tres nivells o mons que construeixen l’Existència Universal, el món de l’esperit, de l’ànima i el món físic o corporal.

És completament normal que trobem arreu Hermes ja que per la seva diligència i sagacitat, és una icona per als comerciants. Barcelona en el moment de la seva expansió comercial i industriosa durant els segles XIX i XX té una gran activitat econòmica i comercial i les seves construccions esculpeixen múltiples representacions d’aquest déu i els seus atributs com si d’aquesta manera es volgués atreure com un talismà els beneficis financers que dispensa aquest déu, totalment compatibles amb els d’ordre intel·lectual que també patrocina. Podem trobar-lo en façanes d’edificis públics, d’edificis del govern, en bancs, en cases particulars, en edificis vinculats amb el comerç, l’educació i la cultura.

Aquest déu el podem reconèixer per les seves ales i pel caduceu. Aquestes ales li neixen dels dos costats del cos, als peus, i al seu cap, solen ser petites. El caduceu és una vara alada de la qual dues serps s’enrotllen de forma simètrica que s’atrauen i es repel·leixen al mateix moment. El món modern el manté com un emblema del comerç i la medicina. Hermes premia el treball i l’esforç: Labor Omnia Vincit.

Podem trobar aquesta mateixa divinitat a milers de cultures amb noms diferents; però sempre conserva les mateixes funcions això fa que Hermes tingui una gran universalitat. Hi ha milers de noms referents a Hermes però aquests noms corresponen al mateix arqueotip, és immortal i només és possible trobar-lo a l’interior de l´ésser.

Hèrcules, Hermes són ben presents al centre de la ciutat. Al Parc del Laberint, en comptes del Minotaure es troba Eros i tot s’ha de llegir en clau amorosa. Al Parc de la Ciutadella trobem el naixement de Venus a la cascada central, envoltada de Neptú i Amfitrite.

Després de fer la recerca per places, parcs i carrers, podem dir que Barcelona és una ciutat mitològica que permet estudiar i gaudir de la mitologia clàssica al carrer, a l’abast de tothom, com a element instructor dels habitants i turistes de la ciutat, que permet motivar a un coneixement més profund de la mitologia a més del gaudi estètic i aprofundir en el coneixement de la ciutat sabent localitzar cada monument en un mapa i saber-ne fer una ruta mitològica.

Aquest treball de recerca m’ha resultat molt enriquidor i m’ha fet apreciar més Barcelona i veureu-la com una ciutat mitològica. M’agradaria que en un futur, no molt llunyà, per la televisió es pogués veure un reportatge sobre aquesta Barcelona i contemplar les diferents cares de la ciutat, no només té una història sinó que també té un gran mite fundacional i més de seixanta representacions mitològiques d’Hermes, un parc vegetal d’una gran vàlua històrica i paisagística i un Museu Arqueològic que cal preservar. Realment Barcelona és mitològica.

Carla Domingo Luengo
2n de batxillerat llatí i grec
Treball de recerca 2009