De la nostra visita al Parc del Laberint d’Horta del dia 28 d’octubre de 2009, us preservo aquestes postals que vaig fer in situ per a tots vosaltres per animar-vos a tornar-hi amb familiars i amics:
Toni Moreno
1r batx. Llatí
Les termes no només servien per a la nostra higiene personal sinó per practicar gimnàstica, reunir-se amb les amics i discutir sobre negocis , política, etc. Així doncs considerem les termes com un espai de lleure.
Només hi podien accedir els homes lliures i les dones per separat, havia un horari diferent per a home i dones o un edifici apart.
Les Termes de Bètulo varen ser construïdes a finals del segle I d.C.
Actualment aquestes termes les podem trobar a la part subterrània del museu de Badalona.
Les podem dividir en dues grans parts; la palestra que és el lloc previ on podem practicar la gimnàstica i preparar-se per a passar a la segona gran part, els banys.
Els banys es divideixen en tres espais, el primer seria el frigidarium, destinat a la piscina d’aigua freda. Els segon espai, tepidarium és una sala destinada a la temperatura mitjana, tèbia. En aquesta sala no hi havia piscina, sinó que servia per preparar el cos pel canvi de temperatura d’un bany a un altre, en el paviment d’aquesta sala hi trobaven un mosaic de tessel·les blanques.
La darrera sala, el caldarium era destinada als banys calents, la piscina estava sobreelevada. Per sota circulava aire calent d’un forn proper praefurnium, mantenint a una temperatura adequada el paviment de la piscina. El vapor que sorgia en aquest espai sortia a l’exterior per la xemeneia. Aquesta sala també era pavimentada per un mosaic un dels quals té representat uns dofins.
El tepidarium i el caldarium al voltant d les parets tenien uns estants per a deixar les cremes, els olis, els perfums, i la roba.
Les portes d’accés a les dues sales són estretes i estan separades per evitar els corrents d’aire i per tant la fugida de la calor.
Les parets de les sales eren cobertes amb plaques de marbre. D’aquestes encara se’n conserven alguns fragments.
Les termes tenien un personal adequat. Eren gestionades per un conductor balnei, aquest pagava a l’entitat pública o a l’amo (balneato) una part dels diners (locatio) que procedien de les tarifes cobrades dels banyistes. També hi havia algunes persones les quals s’encarregaven dels serveis que eren prestats als usuaris, com per exemple: el capsarius, una espècie de guixetes on guardaven la roba i els objectes de valor. L’ unctor equivalent al massatgista, l ‘alipius , el depilador; el fornacator l’encarregat de mantenir la temperatura adient a cada una de les sales corresponents.
Aquí teniu el vídeo de les termes de Bètulo que la Margalida va incloure al Google maps d’Hispània romana:
En conclusió, tenim molta informació d’aquestes termes que encara es conserven com ja s’ha dit al Museu de Badalona.
Carla Domingo i Anna Sales
2n batx. llatí
El primer espai que es va considerar jardí era l’hortus, ‘recinte tancat’ en llatí. La gent del poble més desfavorida tenia aquest petit hort on produïen els seus propis aliments i on situaven un altar, el lararium, amb unes petites estàtues anomenades Lars que representaven els déus de la família i protegien la casa.
Després, els jardins van passar a formar una part important de la domus romana i de les ciutats. Els jardins privats, només estaven a l’abast de gent amb poder polític i econòmic, ja que eren molt costosos. Eren llocs d’oci formats per grans passejos, termes, fonts i estanys, estàtues mítiques i quadres de marbre amb imatges femenines.
Hi havia una gran varietat d’arbres (pi, alzina, roure, bedoll, llorer, olivera, llimoner, figuera, plataner… ) i de plantes i arbustos (anemone, violeta, gessamí, rossell, heura, acant, romaní, murta, boix…). Moltes d’aquestes plantes eren utilitzades de manera decorativa a les corones funeràries.
En la nostra sortida a la Badalona romana, vàrem poder visitar en el soterrani de l’actual número 3 de la plaça de l’Assemblea de Catalunya el jardí d’una gran casa romana amb el seu estany conservat gairebé complet. L’anomenat Jardí de Quint Licini perquè en una de les habitacions d’aquesta casa l’any 1934 s’hi va trobar la tabula hospitalis.
L’espai que vàrem visitar inclou dos àmbits: el de l’estany, on vàrem experimentar per insistència de la Margalida la sensació de trobar-nos dins un jardí romà i el dedicat a l’exposició permanent, on vàrem poder observar imatges i peces d’època romana. Vàrem saber, entre altres, que Quint Licini Silvà Granià era un patrici romà d’una de les més grans nissagues de la ciutat romana de Baetulo.
Si aneu a Badalona no deixeu de visitar el Jardí de Quint Licini, segur que us agradarà.
Laura Galán
1r batx. llatí i grec
Després de l’excursió a Baetulo la Lina, la Irena i jo vam fer un recull de les nostres fotos, algunes del Toni, els apunts que vam agafar de les explicacions de l’Abel, el nostre guia, i alguna informació extreta d’Internet i hem muntat un vídeo, que ha acabat penjat al Youtube.
A veure si a partir del nostre treball podeu contestar les següents preguntes:
* D’on sorgeixen els mosaics?
* Quina funció tenien: purament estètica, només constructiva o totes dues?
* Com s’anomenen les peces que els formen?
* Quants tipus de mosaics hi ha?
Sort!
Irena Jagustin, Coty Ledesma i Lina Velasco
1º Batxillerat, Grec i Llatí
Garni és un poble de la província Armènia de Kotayk situat a aproximadament a 32 km d’Erevan, famós per les seves complexes fortificacions. En armeni s’escriu
En el tercer mil·lenni abans de Crist es va construir la primera fortificació en un terreny fàcilment defensable en una de les corbes del riu Azat. Fou conquerida al segle VIII aC pel rei Argisti I i el lloc es va convertir en una base militar i en la residència d’estiu del rei.
A partir d’aquest moment es van construir molts altres edificis com el palau del rei, banys i el més famós i millor preservat edifici del lloc, un temple semblant al Partenó. És d’especial interès el bany públic localitzat al nord de l’emplaçament, el qual té una reserva de calefacció que es conserva. El pis interior està decorat amb un acolorit mosaic amb descripcions de figures de la mitologia grega com Tetis.
En una de les inscripcions en koiné que romanen intactes hi diu:
(No rebem cap mort del mar ni de l’oceà)
El temple va ser construït al segle I després de Crist pel rei Tiridates I d’Armènia i probablement va ser finançat amb diners que aquest va rebre de l’emperador Neró durant la seva visita a Roma. El temple probablement va ser dedicat al déu hel·lenístic Mitra. El sostre està sostingut per 24 columnes amb capitells jònics i soterranis àtics. A diferència d’altres temples grecoromans està fet de basalt. El 1969 va ser destruït per un terratrèmol. La major part de les peces romangueren en el lloc fins al segle XX, permetent que l’edifici fós reconstruït entre 1969 i 1979.
En anys recents va sorgir una nova teoria entre alguns arqueòlegs. Aquests afirmen que en realitat el temple va ser construït com a tomba d’un governant armeni-romà, probablement Sohaemus. En aquest cas hauria de haver estat construït al voltant de l’any 175 i per tant seria al voltant d’un segle més recent que l’indicat en la primera teoria. Després de l’adopció del cristianisme algunes esglésies i el palau d’un Katholike també van ser construïts en l’àrea de la fortificació, però actualment està en ruïnes com la majoria dels altres edificis,excepte el temple.
Altres llocs d’Garni fora de l’emplaçament de la fortificació inclouen les esglésies de la Mare de Déu i de Sant Mesrob Mashtots, a més de les ruïnes del monestir Havut Tar diversos quilòmetres al sud-est del poble.
NOTA: La majoria de la informació és de viquipèdia, però ho puc reafirmar perquè ho he llegit en armeni, en llibres sobre la història armènia. També la imatge dels banys és de wikipedia perquè en armènia estava tapat per un vidre i no es podia fer la foto perquè es veia el teu reflex.
Knarik Badoyan
1r batxillerat
IES Isaac Albéniz
Què té de la mitologia clàssica la ciutat de Barcelona? Aquesta era la hipòtesi del meu treball de recerca dirigit per Margalida Capellà i que tot seguit exposaré breument:
Mitològicament Barcelona va ser fundada per Heràcles (en llatí, Hèrcules), fill de Zeus i de la mortal Alcmena. La història explica que l’heroi va navegar amb unes barques fins a la Península Ibèrica, una d’elles la novena es va encallar a les costes del llevant. Al lloc on aquesta barca es trobava, Heràcles va construir una ciutat que anomenà Barca nona, Barcelona.
Passejant per Barcelona i de la mà de dues gimcanes mitològiques de la Margalida que podeu consultar a El Fil de les Clàssiques, he fet una recerca de mites clàssics. Amb tot el material que he anat trobant a cada passa he fet aquest muntatge audiovisual, que és la part central i més personal del meu treball, tot i les dificultats tècniques que m’ha suposat:
Com heu pogut visionar ha dividit la passejada mitològica per Barcelona en quatre parts tot començant per l’estàtua del seu fundador al Passeig de Sant Joan: la ruta d’Hermes, el Parc del Laberint, el parc de la Ciutadella i el Museu d’Arqueologia de Catalunya.
La presència del déu alat Hermes, en llatí Mercuri, és constant en diferents edificis i llocs coneguts i significatius de la ciutat Comtal i es relaciona amb Barcelona a través del mite amb el seu fundador (Hèracles-Hèrcules).
El caduceu del déu Hermes, déu missatger, evoca la imatge d’Hèracles rodejat per dues serps enviades per Hera, esposa de Zeus, la qual va assabentar-se de la infidelitat de Zeus amb Alcmena tot volent venjar-se enviant dues serps per assassinar el petit heroi. Retornant aquest caduceu, Hermes va separar les dues serps que lluitaven entre si i una vegada amansides s’enrotllaren envoltant la vara i donant origen al famós atribut d’aquest déu: el caduceu.
Hermes i Hèracles no només tenen aquesta relació simbòlica sinó que Hermes obligat per Zeus diposità l’heroi sobre el pit d’Hera, amb la finalitat que aquest, s’alletés de la llet de la immortalitat. A més Hermes acompanya Hèracles en el seu descens als inferns per dominar el Can Cèber i així completar els dotze treballs tan famosos de l’heroi.
El déu grec Hermes és fill de Zeus i de Maia. Té la funció de missatger que transmet als humans les idees divines i les interpreta, és el psicopomp que guia les ànimes, el despertador de la consciència, el creador de la cultura, les arts i el llenguatge. També és el sanador diví, patró de viatgers i comerciants i sobretot inspirador de la filosofia.
Hermes promou les ciències i les arts. Aquestes es basen en correspondències i analogies que existeixen entre els tres nivells o mons que construeixen l’Existència Universal, el món de l’esperit, de l’ànima i el món físic o corporal.
És completament normal que trobem arreu Hermes ja que per la seva diligència i sagacitat, és una icona per als comerciants. Barcelona en el moment de la seva expansió comercial i industriosa durant els segles XIX i XX té una gran activitat econòmica i comercial i les seves construccions esculpeixen múltiples representacions d’aquest déu i els seus atributs com si d’aquesta manera es volgués atreure com un talismà els beneficis financers que dispensa aquest déu, totalment compatibles amb els d’ordre intel·lectual que també patrocina. Podem trobar-lo en façanes d’edificis públics, d’edificis del govern, en bancs, en cases particulars, en edificis vinculats amb el comerç, l’educació i la cultura.
Aquest déu el podem reconèixer per les seves ales i pel caduceu. Aquestes ales li neixen dels dos costats del cos, als peus, i al seu cap, solen ser petites. El caduceu és una vara alada de la qual dues serps s’enrotllen de forma simètrica que s’atrauen i es repel·leixen al mateix moment. El món modern el manté com un emblema del comerç i la medicina. Hermes premia el treball i l’esforç: Labor Omnia Vincit.
Podem trobar aquesta mateixa divinitat a milers de cultures amb noms diferents; però sempre conserva les mateixes funcions això fa que Hermes tingui una gran universalitat. Hi ha milers de noms referents a Hermes però aquests noms corresponen al mateix arqueotip, és immortal i només és possible trobar-lo a l’interior de l´ésser.
Hèrcules, Hermes són ben presents al centre de la ciutat. Al Parc del Laberint, en comptes del Minotaure es troba Eros i tot s’ha de llegir en clau amorosa. Al Parc de la Ciutadella trobem el naixement de Venus a la cascada central, envoltada de Neptú i Amfitrite.
Després de fer la recerca per places, parcs i carrers, podem dir que Barcelona és una ciutat mitològica que permet estudiar i gaudir de la mitologia clàssica al carrer, a l’abast de tothom, com a element instructor dels habitants i turistes de la ciutat, que permet motivar a un coneixement més profund de la mitologia a més del gaudi estètic i aprofundir en el coneixement de la ciutat sabent localitzar cada monument en un mapa i saber-ne fer una ruta mitològica.
Aquest treball de recerca m’ha resultat molt enriquidor i m’ha fet apreciar més Barcelona i veureu-la com una ciutat mitològica. M’agradaria que en un futur, no molt llunyà, per la televisió es pogués veure un reportatge sobre aquesta Barcelona i contemplar les diferents cares de la ciutat, no només té una història sinó que també té un gran mite fundacional i més de seixanta representacions mitològiques d’Hermes, un parc vegetal d’una gran vàlua històrica i paisagística i un Museu Arqueològic que cal preservar. Realment Barcelona és mitològica.
Carla Domingo Luengo
2n de batxillerat llatí i grec
Treball de recerca 2009
Foto Aida Caba
Diumenge 25 d’octubre de 2009 Esculapi, o potser Asclepi o perquè no Serapis, va celebrar el centenari de la seva troballa a Empúries. Emili Gandia va trobar la part inferior de l’estàtua abocada dins el temple del déu el 1909. L’any passat aquesta escultura va tornar a casa i amb braços. Què més en sabem?
Resulta que tinc un amic de la meva colla de Cambrils (Baix Camp) que és el regidor de Patrimoni i Cultura. Quan em va dir que al jaciment romà de La Llosa, proper al nucli del poble, es representaria un autèntic sopar romà, em vaig fer la il·lusió de poder tastar les «especialitats» d’aquella època. De seguida em va desmentir aquesta possibilitat dient-me que era una representació a càrrec de l’Associació Projecte Phoenix, el grup de reconstrucció Històrica de la Tarraconense.
Haig de reconèixer que sempre m’ha fet gràcia imaginar-me com es vivia fa tants anys en el lloc on he nascut. Poc es pensaven en aquella època que, actualment i durant els mesos d’estiu, uns quants mil·lers de francesos, alemanys i de moltes més procedències es menjarien paelles i fideuàs al costat de les ruïnes de les seves cases.
Ha estat la primera vegada que el meu poble participa en el Festival Tarraco Viva, un festival destinat a la divulgació de la cultura de l’època romana.
La vil·la romana de La Llosa data del segle I a.C. fins al VI d.C., i les seves restes van veure la llum el 1980. Encara es continua treballant en el jaciment i també es permet fer visites guiades.
La representació del «convivium» pretenia recrear el convit d’una família romana acomodada del segle I d.C., a l’Alt Imperi. Es van representar els seus costums, les seves supersticions, els detalls simbòlics, el cerimonial d’entrada a l’espai de menjar, tot a càrrec d’unes vint persones, actors i actrius de l’Associació Projecte Phoenix.
La representació s’esdevè dins un escenari format per unes parets molt acolorides, el triclinia on s’ajeien a menjar, uns mobles policromats i diversos objectes, tant decoratius de l’estança com estris per menjar i beure.
Un narrador, l’Enric Seritjol, ens explicava el que es menjava i com es menjava, així com tota una sèrie de curiositats del cerimonial gastronòmic. Ho acompanyava també d’imatges projectades a una pantalla, on es veien objectes i restes arqueològiques relacionades amb la cultura romana.
Fot. "Revista Cambrils. Diari digital"
En què consisteix un convivium?
El narrador ja ens avisa d’entrada que en aquella època i en una família mínimament acomodada de províncies no disposaven de tants extraordinaris productes gastronòmics com se’ns representen en les pel·lícules que recreen aquesta època. Els “pèplums” recreen una fastuositat només accessible per a les famílies més aristocràtiques i amb càrrecs més importants de l’imperi.
Aquí estem parlant d’una família benestant, amb esclaus per al servei i amb connexions amb els representants polítics de la regió.
El convit
A la gent convidada se’ls avisa enviant un esclau encarregat de transmetre el missatge. També es pot comunicar de manera verbal.
Com a poble supersticiós, els romans han de convidar un nombre de comensals múltiple de tres. Si el número no coincideix, aleshores es porta un «convidat de pedra». No recordo el nom d’aquest personatge, però és curiòs de debò. L’home podia assabentar-se del convit en un dels urinaris comunitaris del poble. Si coincidia amb una conversa dels «usuaris» on es comentava el convivium, l’home s’oferia com a convidat de pedra per quadrar el nombre de convidats. Suposo que també n’hi haurien de «profesionals».
La preparació
Els esclaus netejaven tot el dia les estances de la domus sota la supervisió d’un esclau superior. Per descomptat, la domina de la casa també dóna ordres, no només en neteja, sinó també a l’encarregat dels aliments necessaris per sopar.
Arribada dels convidats
El nomenclator s’encarrega d’anomenar els convidats i els acompanya al lloc que els correspon en funció de la seva posició social ó familiar.
Els van col.locant en el triclinium normalment en forma «U» i s’hi ajeuen «còmodament». Curiosa forma de menjar, tot i que en aquesta època és simbol d’elegancia i comoditat. Les taules formen la mateixa «U» dels triclinia.
En aquesta època, les dones ja participaven del convivium amb la resta dels convidats.
El servei
Cada esclau té una funció molt determinada. Els del beure i els del menjar. Els que tallen els aliments o els que serveixen el vi. Això sempre en funció de les possibilitats econòmiques de l’amo.
Què menjaven?
En aquest lloc i en aquesta època podien disposar d’olives, del garum (salsa per condimentar), oli, ous, rostit de carn o peix, fruits secs, etc, depenent de la zona i l’època. Ho acompanyaven amb vi o hidromel.
Com menjaven?
Amb les mans determinats menjars, tot i que disposaven d’uns estris ja prou desenvolupats per a determinats menjars. Els aliments sobrants els tiraven al terra, i aquests ja no els recuperaven encara que haguessin caigut accidentalment. Portava mals auguris…..
Sobretaula
Després del menjar els comensals tenien la costum de realitzar un ressopó on es parlava de les coses que els afectaven: negocis o política, normalment. Dones per un cantó i homes per un altre.
La representació d’aquest convivium és prou interessant, tot i que ja ens hauria agradat participar-hi «activament». Veurem que molts d’aquests rituals encara perduren. Això sí, sense esclaus ni tirant el menjar al terra.
Carpe diem
Joan
flashvars=”cy=bb&il=1&channel=3386706919803021524&site=widget-d4.slide.com” name=”flashticker” width=”440″ height=”340″ align=”middle”>
Vivim a sobre i no sabíem que en el subsòl de Premià de Mar hi havia les pedres que van acollir una luxosa vil·la romana amb uns balnea de forma octogonal! A mi les pedres no em van xiuxieujar res perquè estava fent fotografies i escoltava les explicacions de la visita de la mà de l’arqueòleg Ramon Coll i de la Margalida. Per això us deixo aquí unes imatges meves i altres de la companya de classe Marina Caimel de la nostra visita a Can Farrerons perquè sempre ho tingueu present, tampoc us perdeu el vídeo de la Marta Molina, exalumna de la Lida, a Google maps de Chiron. No podem renunciar al nostre passat i com veieu el de Premià de Mar és també romà. Bon estiu, romans i romanes! Valete, amici et amicae!
Marta Peña i Marina Caimel 4rt ESO A i B Llatí
Excursió a Empúries dels alumnes de 1r i 2n de Batxillerat de llatí i de grec dia 12 de novembre de 2008.
Empúries ha estat la porta d’entrada de moltes cultures, cada una de les quals ha deixat la seva empremta a la península Ibèrica. Unes ruïnes romanes i gregues de 2600 anys d’antiguitat.
Cap al 600 aC arribaren el primers navegants grecs i s’establiren a l’actual Sant Martí d’Empúries, que aleshores era una illa (una zona pantanosa, molt rica en aigua però també amb molts microbis i on era fàcil emmalaltir, per això van construir dos temples dedicats a la cura de malalties) i li donaren el nom de Paleàpolis “ciutat antiga”. Al cap de poc temps passaren a terra ferma i fundaren la Neàpolis “ciutat nova”, que ràpidament es va desenvolupar urbanísticament fins a esdevenir ja una ciutat grega, Empòrion.
L’arribada dels grecs a Empúries va proporcionar el contacte amb els ibers, que no existien fins que no arriben els grecs. Van mantenir relació durant 400 anys, fins que van arribar els romans.
L’acròpoli (per sobre de la ciutat) era la part més elevada de la ciutat grega on centralitzaven el poder religiós i a la part d’abaix el poder civil, al contrari dels romans que ho centralitzaven tot al fòrum.
L’any 218 aC, la destrucció de Sagunt per part d’Anníbal va ser determinant a Empúries. Amb aquest fet va començar la presència romana a la península Ibèrica, que culminà dos cents anys més tard amb la conquesta de tot el territori.
L’arribada dels romans a Empúries va comportar la creació d’un campament estable on avui s’aixeca la ciutat romana, separada de la neàpoli grega.
Cap a l’any 100 aC, els romans van transformar el seu antic campament en una ciutat de nova planta que convivia amb la vella colònia grega. Però la presència romana va fer que els mateixos grecs s’anessin romanitzant, fins que a l’època de l’emperador August la ciutat grega i la ciutat romana es van unir físicament sota el nom de Municipium Emporiae.
La ciutat romana era molt ordenada, el traçat urbanístic es disposava a partir de dos grans carrers que es tallaven al centre de la ciutat. El primer d’aquests carrers es traçava d’est a oest, i s’anomenava decumanus. Perpendicular a aquest, hi havia el carrer que anava de nord a sud, anomenat cardo. Aquests dos carrers principals desembocaven en quatre portes d’entrada a la ciutat i es prolongaven en altres camins, al costat dels quals hi havia les necròpolis o cementiris. Allà on s’encreuaven el decumanus i el cardo hi havia el fòrum o plaça pública, que era el lloc on se celebraven els actes polítics, religiosos i comercials. La resta de carrers eren paral·lels a un d’aquests dos eixos principals, de manera que la ciutat formava una mena de quadrícula al seu interior. Aquest tipus d’urbanisme es coneix amb el nom de model hipodàmic, perquè el va dissenyar un arquitecte grec que es deia Hipòdam de Milet.
TERMES (s. I – II dC)
L’aigua era un element molt important a l’antiguitat. Les thermae facilitaven la higiene personal però també feien una funció social, ja que eren un lloc de trobada i reunió dels ciutadans.
Les termes emporitanes constaven de diferents sales, com ara el caldarium (sala càlida amb banyeres d’aigua calenta), el tepidarium (sala d’ambient tebi), el frigidarium (sala freda amb banyera d’aigua freda) i el sudatorium (sauna). També hi havia una palestra oberta a l’aire lliure on practicar exercicis gimnàstics, les latrines públiques i els diferents àmbits per al funcionament de les termes (forns, magatzems…). L’aigua necessària per als banys s’extreia del subsòl a través d’un gran pou de més de 27 metres de fondària excavat a la roca. Les termes van ser mixtes fins l’any 130 dC, després l’emperador Adrià (s. II dC) les va separar per sexes, al matí l’utilitzaven les dones i per les tardes els homes.
FÒRUM
El fòrum de la ciutat romana d’Empúries ocupava una extensió aproximada d’unes quatre illes de cases (insulae). A l’interior d’aquest espai, hi havia edificis d’ús religiós, administratiu i comercial que són un reflex de l’evolució que va seguir aquest espai des de la creació de la ciutat romana, vers els inicis del segle I aC., fins el seu abandonament definitiu a la segona meitat del segle III dC. La configuració definitiva del fórum data de fins del segle I aC., moment en que es construeix la majoria dels edificis visibles actualment: el temple capitolí i la zona religiosa al nord, emmarcada per un criptopòrtic i un pòrtic en forma de U; l’ambulacre porticat que envolta tota la plaça; la basílica i la cúria a la banda de llevant i, finalment també, les tabernae del costat sud i oest.
INSULA (s. I aC – I dC)
Illa de cases situades al sud del fòrum (barri plebeu; classe obrera i mitjana). Les illes de cases de la ciutat romana d’Empúries (insulae) eren rectangulars, de 35 x 70 m, amb un màxim de 3 pisos d’alçada, delimitades per dos carrers en direcció est-oest (decumani), i dos carrers en direcció nord-sud (cardines), que es creuaven en angle recte. En aquesta illa de cases es combinaven petites vivendes familiars amb una sèrie de locals comercials que obrien al carrer. Les vivendes s’articulaven entorn d’un pati central obert que facilitava la il·luminació i ventilació de les diferents habitacions.
AMFITEATRE (s. I dC)
Construït fora de les muralles de la ciutat. Era una construcció característica de l’arquitectura romana on es realitzaven lluites de gladiadors (munera) i caceres o lluites de feres salvatges (venationes).
Era un edifici de planta ovalada, amb un espai central on s’efectuaven els jocs, envoltat per unes graderies per als espectadors. A l’amfiteatre d’Empúries, les graderies eren de fusta i descansaven sobre uns murs radials de pedra, que són els únics que s’han conservat. L’amfiteatre tenia una capacitat per a uns 3.300 espectadors.
L’època d’esplendor va durar fins l’any 100 dC (200 anys d’esplendor). Després Empúries va anar perdent importància davant el creixement de ciutat com Tàrraco o Bàrcino, fins que fou abandonada definitivament cap al final del segle III dC, ja que la via augusta unia les principals ciutats romanes seguint la costa que era la via comercial i Empúries es va quedar apartada, llavors va haver-hi un moviment d’emigració cap altres ciutats.
L’any 350 dC va donar lloc a l’etapa cristiana on es van construir basíliques, aquest és l’origen del bisbat d’Empúries.
L’ESTÀTUA D’ASCLEPI (situada dins del museu d’Empúries)
És una escultura grega del segle II aC inicialment pintada amb colors molt vius, actualment es blanca i formada per dos blocs principals: el bust, fet amb marbre de l’illa de Paros, i el cos, fet de marbre de les pedreres del Pentèlic (Àtica). Té tres forats que permetien el transport de l’escultura grega.Tradicionalment, s’ha adscrit a Asclepi, déu de la medicina, fill d’Apol·lo i Coronis. Segons el mite, fou confiat al centaure Quiró, qui li va ensenyar les arts de la medicina, amb les quals va gosar tornar a la vida als morts. Zeus, indignat, el va fulminar amb un llamp. Les serps li van ser consagrades i es creia que es va encarnar en la forma d’aquests animals. El principal centre de culte era Epidaure i l’any 293 aC va ser portat a Roma, des d’on va tenir la seva expansió per tota la Mediterrània.
Els estudis estilístics no es posen d’acord a l’hora de posar una atribució de l’estàtua ja que el símbol de la serp no combinava amb l’escultura així que s’ha plantejat que pugui representar Júpiter, Agathodaimon o Serapis.
AIDA CABA 2nBATX
