A petició de la Margalida aquí teniu unes fotografies de tres indrets de l’Àsia Menor. A veure si sou capaços d’encertar on he anat aquest estiu? Haureu de fer la recerca sols, com bé sabeu jo ja no estaré al Cristòfol Ferrer.
Que tingueu un bon curs!
Fran
Professor de matemàtiques
No podeu imaginar-vos com n’és de reconfortant per a nosaltres els professors, rebre notícies d’exalumnes i comprovar que d’alguna manera hem ajudat a potenciar l’interès pel món antic i les bases de la nostra civilització. Mireu, per exemple, el que ens explica la Patricia, que enguany ha cursat primer d’Història i vol especialitzar-se en arqueologia.
“Aquest estiu he estat en una excavació tres setmanes a Tarragona, en el Margalef, prop de la Balma del Filador, que és molt important perquè és un abric que dóna nom a una de les cronocultures de l’epipaleolític de la Península Ibèrica. La cronocultura és una fase històrica en una zona geogràfica determinada, en aquest cas, un complex geomètric que es divideix en les fàcies de Cocina i Filador. Era, doncs, una excavació de prehistòria, concretament del Paleolitic superior. He trobat un munt de peces de sílex, algun os i carbons. Ha estat molt bé i, per demostrar-ho, aquí teniu un article al diari El Punt de Tarragona on se’m veu excavant, encara que apareixo d’esquena, però us asseguro que sóc jo. Cliqueu a sobre de la foto i accedireu a l’article sencer.
Els arqueòlegs han excavat l'Hort de la Boquera durant el mes de juliol. Foto: EL PUNT.
Sóc la que surto amb una gorra negra i samarreta de tirants grisa.”
Patricia López
2n d’Història (UB)
(Exalumna IES Isaac Albéniz)
En un article anterior us vaig presentar una les les meves lecures d’estiu, la relacionada amb el viatge que he realitzat enguany. I és que les vacances, i especialment les d’estiu, que suposen un parentesi més llarg a l’activitat quotidiana, ens ofereixen la possiblilitat d’iniciar o reprendre lectures que havíem deixat aparcades per manca de temps. Un d’aquests llibres que he rescatat dels prestatges de l’estudi, on m’esperava pacient, és L’origen perdut de Matilde Asensi.
Ja coneixia l’autora a partir de la lectura de Iacobus i L’últim Cató, però aquesta obra m’ha sorprès. Continua essent una novel·la històrica, gènere en què s’ha especialitzat l’autora, però s’allunya dels orígens de la civilització occidental més propera per centrar-se en els de les civilitzacions precolombines de l’Amèrica del Sud, tot enllaçant-ho amb el món de la informàtica. L’autora combina, doncs, el passat més llunyà amb la més rabiosa actualitat per portar el lector a la conclusió que la història de la humanitat no és més que un procés d’actualització dels codis que permeten el desenvolupament de l’inextingible capacitat humana de comunicació i raonament. També hi té un gran pes l’aparició de la mitologia com a representació simbòlica dels elements comuns i universals de la cultura humana. Mireu, si no, aquesta exposició de mitologia comparada (op. cit. pàg. 391):
-El que més m’emprenya és que, al final, la Bíblia tindrà raó amb allò del diluvi, justament ara que ningú ja no s’ho creu.
-Com que no, Marc? […] Jo sí m´ho crec. És més, estic absolutament convençuda que va passar de debò. Però no perquè la Bíblia judeocristiana [ho] expliqui, sinó perquè, a més, el mite de Viracocha explica exactament el mateix, i també la mitologia mesopotàmica, en el “Poema de Gilgamesh” […]. També apareix en la mitologia grega i en la xinesa […]
I el fragment continua posant més exemples dels llibres sagrats de l’Índia, els aborígens d’Austràlia, els indis d’Amèrica del Nord, els esquimals i gairebé totes les tribus d’Àfrica on “es recull el diluvi amb tots els detalls i es repeteix la història de l’heroi amb la seva barca salvadora.” (ibidem)
Pel que fa a l’estil, hi ha una profusa utilització de llatinismes i referències clàssiques que, començant per la del diluvi de la mitologia grega abans esmentat, voldria que desenvolupéssiu en els vostres comentaris.
Satie sempre deia que “Gymnopédies” volia dir “dansa de dones espartanes nues”, però gairebé tothom estava segur que s’ho havia inventat.
Tornava a ser un intrèpid Ulisses intentant conduir la meva nau fins a Ítaca […]
En comptes d’ofendre’s i reaccionar com una Nèmesi enfurismada, les seves riallades van ressonar a la galeria del terra foradat i van rebotar pels murs, multiplicant-se. Al final, semblava que estiguéssim envoltats per un cor de bacants.
–Hi havia un déu antic que es posava un cap de lleó com si fos un casc i la pell del llom li penjava per l’esquena.
-Hèrcules -vaig dir-. Però no era un déu.
[Totes les citacions corresponen a la versió catalana publicada en format de butxaca per Edicions 62 el setembre del 2008]
Us animo, doncs, a la lectura d’aquest llibre, tot i que pot ser que us perdeu en algunes de les extenses i sovint complexes disquisicions sobre informàtica, lingüística, arqueologia i geografia precolombina, que, segons el meu parer, en alguns moments trenquen el ritme trepidant de l’aventura narrada i alenteixen excessivament la lectura.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/o0qnAb-L6IQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Ja em direu què us ha semblat!
TERESA
Margalida Capellà visitant, molts anys més tard, el seu primer jaciment romà
Maria & Xisco
Mireu quin rètol s’ha trobat el meu fill a l’entrada d’una tapería de Baiona (Pontevedra); per la seva singularitat, de seguida me l’ha vingut a ensenyar. Llàstima que ja havíem dinat, que si no, hi hauríem entrat!
Baiona. Façana de la "Tapería Gallaecia" (Fotografia de Josep Lario Gómez)
Després d’això tocava, doncs, esbrinar alguna cosa més del poble celta, que es va fusionar amb aquests gallaeci originaris de la zona, possiblement els autors dels petroglifs de què parlàvem abans d’ahir. Un dels castra celtes més important de la zona és el de Santa Trega, ubicat en un puig de A Guarda que rep aquest nom. Sembla que la seva ubicació respon a una funció de control del trànsit marítim i l’accés a l’interior a través del riu Miño, en la desembocadura del qual, segons Estrabó, hi havia una illa amb dos molls. La seva decadència va arribar quan la construcció de vies terrestres reduí la importància del trànsit marítim i les reformes de l’administració romana van promoure l’ocupació de les zones més baixes.
Es tracta d’un jaciment molt gran -hi devien viure entre 3000 i 5000 persones-, amb algunes cabanes reconstruïdes que ajuden a comprendre l’estil de vida dels seus habitants. A les fotografies que segueixen podreu comprovar que avui feia un dia molt rúfol i la boira dificultava la visió global del recinte, però hem de tenir en compte que aquestes circumstàncies metereològiques eren amb les que havien de conviure la major part de l’any els seus pobladors.
"Castrum" celta de Santra Tegra. Cabana reconstruïda (Fotografia de Josep Lario Gómez)
"Castrum" celta de Santra Tegra. Visió general (Fotografia de Josep Lario Gómez)
La pregunta d’avui és clara: Qui és Estrabó i per què és tan important també en l’estudi dels pobles preromans de Catalunya?
TERESA
Avui parlaré d’arqueologia i de mitologia, però aniré enrere i enrere en el temps…, fins a la prehistòria. I és que avui he visitat el Centre d’interpretació d’art rupestre de Paredes. En arribar, al final d’una carreretera plena de revolts, m’he trobat un immens cartell que anunciava al vistant que els responsables ho sentien molt, però el recinte estava tancat per obres de remodelació i acabava comunicant al decebut amant de l’antigor que estigués tranquil, que La Xunta està treballant pel nostre bé. La meva cara deuria mostra una decepció tan gran que el vigilant del recinte, al qual m’he adreçat com a darrera sortida, m’ha animat a entrar i fer el recorregut pel jaciment pel nostre compte. Altre cop la proverbial amabilitat dels gallecs, no sento altra cosa cosa que agraïment envers ells!!!
Jaciment d'art rupestre de Paredes (Fotografia de Josep Lario Gómez)
Es tracta d’un jaciment de petroglifs, gravats rupestres prehistòrics de caràcter simbòlic, realitzats sobre les roques granítiques. Alguns són figuratius, com és el cas del cèrvol de la primera fotografia, i d’altres abstractes, com la mena de laberint circular que hi ha a la segona.
Petroglifs del jaciment de Paredes (Fotografia de Josep Lario Gómez)
El laberint de Mogor. (Fotografia de Juan Carlos Campos)
El seu significat és un misteri, però se’ls relaciona amb creences religioses, pràctiques rituals i com a marques de territori de cada comunitat. Tots aquests vestigis van afavorir la transmissió d’una rica tradició popular que els van relacionar amb mites i llegendes de l’imaginari col·lectiu de pobles i llogarrets. Qui no ha sentit parlar de les famoses meigas i els seus aquelarres…
Com que sé que alguns de vosaltres esteu interessats pels aspectes mítics i simbòlics de les cultures antigues, us proposo que amplieu l’article amb les vostres precisions, comparacions i comentaris. A la resta us demanaria que em diguéssiu l’etimologia del mot petroglif i el relacioneu amb un altre terme relacionat amb signes simbòlics que comparteix un dels seus ètims.
TERESA
A Pontevedra em vaig trobar també amb la Praza do Teucro. En un primer moment vaig pensar que segurament seria coincidència que l’indret tingués el nom d’un personatge mitològic grec, Teucro (Teucre en català). “En gallec deu tenir un altre significat o connotació;” – em vaig dir- “ves amb compte, Teresa, que ja comences a veure reminiscències clàssiques a tot arreu…”
"Praza do Teucro" (Font: Galicia Guide)
Però la meva curiositat no m’ha deixat tranquil·la fins que n’he tret l’entrellat, de tot plegat. Ves per on, resulta que una llegenda renaixentista d’origen erudit fa responsable l’heroi Teucre -sí, el nostre!- de la creació de Pontevedra; sembla que va batejar amb el nom d'”Helenes” aquella ciutat que va decidir fundar en arribar a Galícia. No us sembla un mite fundacional molt semblant al que relaciona Hèrcules amb la ciutat de Barcelona?
I ara l’enigma: Qui era aquest heroi grec que anà tan lluny a fundar una ciutat? Amb quin cícle mític està relacionat?
TERESA
Benvolguts clàssics i clàssiques,
aquest estiu sóc de vacances a Galícia, tal com ja vaig avançar en un comentari a un article d’El fil de les clàssiques sobre la Torre d’Hèrcules de La Corunya. És aquesta una terra plena d’encants de tota mena: culturals, paisatgístics, etnogràfics, gastronòmics…; i l’amabilitat i hospitalitat dels seus habitants és coneguda des de temps ben antics, potser per això els pelegrins hi acudien i hi segueixen acudint des de tots els racons de món. Enmig de tanta bellesa, doncs, no puc estar-me de relatar les petjades del món clàssic que em vaig trobant pel camí. Espero que enmig de la mandra de les vostres vacances estivals us animeu a resoldre els enigmes que us presento, i si no, ja ho fareu al setembre…
Avui mateix, a la ciutat de Pontevedra, entre les peces exposades a l’interior de les ruïnes de la igrexa conventual de Santo Domingo, he trobat un mil·liari.
Pontevedra. Igrexa conventual de Santo Domingo (Fotografia de Josep Lario Gómez)
Ja sé que aparentment sembla una simple columna de pedra, això sí, molt castigada pel pas dels anys; però voldria que em diguéssiu quin és el seu ús i amb quin àmbit del món romà està relacionat. Per ajudar-vos heu de tenir en compte que per Pontevedra passava la Via XIX i també podeu llegir la informació que us ofereix el panell informatiu del museu. Està en gallec, però als que dominem el llatí, el català i el castellà, no pot haver-hi llengua romànica que se’ns resisteixi, oi?
Panell informatiu del mil·liari de Pontevedra (Fotografia de Josep Lario Gómez)
TERESA
Restes vaixell grec Cala Sant Vicenç
Les aigües de cala Sant Vicenç a Pollença, al nord de l’illa de Mallorca, un dia varen veure naufragar un vaixell grec ben carregat, trobat fa uns quants anys, abans d’ahir es va fer la presentació a Pollença del llibre El vaixell grec arcaic de Cala Sant Vicenç amb l’assistència de la vicepresidenta i consellera de Cultura i Patrimoni, Joana Lluïsa Mascaró, acompanyada del director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà.
L’arqueòleg Xavier Nieto, director del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) i codirector de l’excavació, i Marta Santos, arqueòloga i conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya, van presentar el seu llibre amb l’assistència de nombrós públic.També hi fou present l’arqueòleg mallorquí Ferran Tarongí, coautor de l’excavació.
Tal com explicà en la seva intervenció Xavier Nieto, El vaixell grec arcaic de Cala Sant Vicenç té un caire principalment científic ja que aplega en diferents capítols les conclusions extretes pels més de trenta-set especialistes internacionals que han col·laborat en l’estudi que el 2002 s’inicià sobre el vaixell grec enfonsat a Cala Sant Vicenç.
Esperem que us agradi aquesta notícia de patrimoni grec des de Mallorca.
Maria & Sònia des del Raiguer de Mallorca
flashvars=”cy=bb&il=1&channel=3386706919803021524&site=widget-d4.slide.com” name=”flashticker” width=”440″ height=”340″ align=”middle”>
Vivim a sobre i no sabíem que en el subsòl de Premià de Mar hi havia les pedres que van acollir una luxosa vil·la romana amb uns balnea de forma octogonal! A mi les pedres no em van xiuxieujar res perquè estava fent fotografies i escoltava les explicacions de la visita de la mà de l’arqueòleg Ramon Coll i de la Margalida. Per això us deixo aquí unes imatges meves i altres de la companya de classe Marina Caimel de la nostra visita a Can Farrerons perquè sempre ho tingueu present, tampoc us perdeu el vídeo de la Marta Molina, exalumna de la Lida, a Google maps de Chiron. No podem renunciar al nostre passat i com veieu el de Premià de Mar és també romà. Bon estiu, romans i romanes! Valete, amici et amicae!
Marta Peña i Marina Caimel 4rt ESO A i B Llatí