Tot seguit, podreu llegir la meva actualització d’un mite d’Ovidi (val més tard que mai!). Sabríeu dir quin?:

La millor de la competició de ball!

El que m’encantava, com no, era ballar Hip-hop. Jo vivia a Brooklyn, i ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus pares, ja que als pocs mesos de néixer, el meu pare va desaparèixer, no sé encara ni per què. I d’altra banda, la meva mare va tenir càncer de mama, que li va provocar la mort només quan jo  tenia vuit anys. Per això, visc amb la millor amiga de la meva mare, la Jenifer, procedent d’una família pobra, amb cinc boques que alimentar inclosa jo. Em vaig criar al carrer, cada dia després d’anar al col·legi, que tampoc hi anava, m’ajuntava amb ells, una banda de nord-americans, que es passaven el dia practicant passos i fent confrontacions amb altres bandes. Jo, doncs, també formava part del grup, era com diguem, la capitana. Gairebé tots els cap de setmana, ens anaven a competir a festivals que es convocaven als pitjors barris de Brooklyn. El propòsit de la Jenifer era que m’apuntes a una escola especial de dansa, ja que deia que tenia molt de talent com el que va tenir la meva mare. Això veritablement, era el que sempre havia somiat, arribar a ser una ballarina professional i no dependre de ningú. Jo no hi estava encara molt convençuda, ja que hauria de deixar enrere tots aquells que estimava, però, després de reflexionar-hi molts dies, ho vaig decidir.

Aviat va arribar el dia de la  competició. Hi havia molta gent que lluitava per aquest gran somni. Hi havia una noia, les típiques nenes riques mimades, que era bastant bona, però s’ho feia creure molt. Al final de la competició, vam quedar precisament nosaltres dues. La primera que va haver de sortir a ballar vaig ser jo: vaig fer tot el que podia i més, procurant no cometre cap errada perquè em poguessin desqualificar. Després va ser ella qui va sortir, i abans de fer-ho, em va mirar com dient “que creus que ets millor que jo?”, bah, i jo vaig restar preocupada.

La noia  ho va fer magnífic i jo ja estava segura que no guanyaria el premi. Aleshores, després d’una estona que els tribunals s’aclarissin, van sortir amb què totes dues ho vam fer molt bé i que es quedaria en un empat: havíem de fer un combat, com en el carrer. Això significava que posaven la música i ens picàvem l’una contra l’altra sense cap regla, i amb això acabaria sortint la guanyadora. Finalment, el tribunal va decidir que jo fos la guanyadora, ja que ella va intentar fer un pas molt difícil i no li va sortir. La noia tota enfurida va agafar-me del coll i em va trencar el collaret d’or blanc que sempre portava amb mi, ja que era allò que em feia sentir-me a prop de la meva mare. Jo, amb el cor trencat, vaig agafar el collaret i me’n vaig anar a casa sabent que havia aconseguit el meu somni i que la meva mare segurament estava molt d’orgullosa de mi. La noia va quedar molt enrabiada per la meva fulgurant victòria i la seva injusta derrota.

Irena Jagustin, 1r batx llatí i grec