MAGNAE CELEBRATIONIS SCHOLA: Ludus grammaticus

En aquest article us parlarem sobre el Ludus grammaticus de la Magna celebratio. Primerament, farem una explicació sobre l’escola romana des de la Monarquia fins l’Imperi, i després exposarem les principals característiques del Ludus grammaticus de la Magna.

L’Schola romana

Els termes “Ludus grammaticus” provenen de dos ètims, el primer llatí i el segon grec. Ludus ve del llatí i significa joc. Grammaticus ve de la paraula grega γράμμα que vol dir lletra.

Els infants romans rebien educació en el si de la família. Durant els primers anys de vida estaven a càrrec de la mare, i després, en el cas dels nens a càrrec del pare. Els pares ensenyaven als nens a escriure, a comptar, a nedar, a muntar a cavall i a fer servir l’espasa i la javelina, i també els ensenyaven el seu ofici i els costums dels avantpassats. Els pares tractaven d’educar els seus fills perquè fossin ciutadans honrats i útils per a la comunitat, capaços de guanyar-se la vida i de prosperar.

Fins a finals de l’època de la República, no es comença a generalitzar l’escola com a lloc on es reunien alumnes procedents de diferents famílies, i on aprenien d’un mestre professional.
Eren escoles privades on cada alumne pagava una quantitat al mes, i que estaven instal·lades al fòrum o a carrers propers, en locals habilitats sense mitjans ni comoditats. Durant l’època imperial es van crear escoles públiques a Roma i les principals províncies, sufragades per l’estat o pels consells municipals.

En relació als nivells de l’escola, se’n distingien tres:

La primera etapa era el Ludus litterarius, la qual abastava fins als 11 o 12 anys. El professor era el magister ludi, la funció del qual era ensenyar a llegir, escriure i comptar.  Per a fer classe només calia un simple local que podia estar aillat amb una cortina. Com a mobiliari es feia servir la cathedra per al professor, i unes cadires plegables per als alumnes .

 photo nodrizaPedagogo_zps33992c0b.jpg

Classe al "Ludus litterarius", extreta de www.hipernova.cl

La segona etapa de l’educació era el Ludus grammaticus. Aquests estudis estaven reservats exclusivament als nens de famílies amb recursos, i abastaven des dels 12 anys fins als 16. Aquest nivell servia per iniciar-se en el món dels negocis o en professions liberals, però a més, era una preparació per al nivell superior, el Ludus rhetoricus. El professor del Ludus grammaticus s’anomenava grammaticus. Aquest gaudia de més prestigi i estava més ben pagat. Els primers professors d’aquest nivell eren grecs, moltes vegades lliberts procedents de la Magna Grècia, com és en el cas de Livi Andrònic, l’iniciador de la poesia èpica llatina amb una traducció de l’Odissea.

En aquests estudis s’ensenyava bàsicament la llengua i literatura grega, tot i que progressivament s’hi va anar introduint la llatina. (Sempre tenint més importància la grega). El comentari d’aquestes obres portava aparellat l’estudi d’altres matèries com l’astronomia, la geografia, la mitologia, la història, però tot d’una manera molt superficial i asistemàtica.
La metodologia dels estudis es dividia en diverses parts: Lectura del text, comentari, critica i comentari dels errors detectats i judici de l’obra o fragment llegit. Es treballava sobre autors clàssics grecs com Homer, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Isop… Però també autors llatins com Livi Andrònic, Enni, Ciceró, Virgili, Horaci…

La tercera etapa de l’educació era el Ludus rhetoricus. En aquesta etapa es preparava els alumnes per a la vida pública o per l’advocacia. S’estudiava l’art de parlar en públic i de convèncer, és a dir, l’oratòria. Aquest ensenyament el van introduir els rètors grecs, els quals gaudien de molt prestigi.

S’estudiava la retòrica grega i la llatina, però el  grec hi predominava. Els estudis duraven dos anys, i els alumnes tenien entre 16 i 18 anys. Per assolir els seus objectius se sometien a dos exercicis. Les suasoriae i les controversiae. Els primers eren discursos en els quals l’estudiant, mijançant arguments, es posava a favor o en contra d’una manera d’actuar d’algun personatge històric o mitològic. Les controversiae eren debats entre alumnes, en les quals defensaven tesis oposades sobre problemes imaginaris. Els temes eren molt allunyats dels problemes reals.

Com a culminació dels estudis, les famílies riques podien fer que els seus fills completessin la formació en una escola prestigiosa del Mediterrani Oriental. A partir d’aquest moment, l’alumne estava preparat per a la vida política.

El nostre Ludus grammaticus

Aquesta ha estat la tercera edició de la nostra Schola, ja que es va estrenar l’any 2011. Any rere any hi ha hagut un increment del nombre de participants i l’experiència sempre porta millores respecte als anys anteriors.

Un exemple d’aquestes millores és el fet que, enguany, la ubicació de la nostra escola havia canviat i ens trobàvem a la Plaça Assemblea Catalunya, davant de l’antiga oficina de correus, que és un lloc molt més recollit tant del vent, com del sol, ja que hi ha arbres que fan ombra.

 photo mapamagna_zps8442733d.jpg

Plànol de la Magna, extreta del fullet informatiu i editat per Carla Pallach

Tot i això, tot el cap de setmana ens va ploure i vam haver de canviar l’emplaçament de la nostra schola. Vam estar al Jardí de Quint Licini. Quedarem molt més recollits i en un lloc molt bonic, però entre el mal temps i que alguna gent pensava que la Magna s’havia anul·lat, no hi va haver gaire públic.

El material que solem tenir a la taula són styli, tinta i papirs per escriure-hi. A més a més, hi ha un parell d’àbacs i tabulae ceratae. Aquest any, però, no vam tenir àbacs. Per ser sincers, gairebé cap dels que estem al Ludus grammaticus coneixem el funcionament de l’àbac, però tampoc no ens suposa massa preocupació, ja que els nens no s’hi fixen massa. Més aviat és la gent gran qui, alguna vegada, quan el veu  rememora records d’infantesa.

 

 photo RomanAbacusRecon_zpsbee96de0.jpg

Àbac. Imatge extreta de Wikimedia

Així doncs, el públic que s’apropa a aquesta part de l’schola són nens força petits (d’entre 5 i 9 anys) que van acompanyats dels seus pares o avis. Sovint els nens i nenes tenen vergonya i els hem d’insistir una mica per tal que participin, però a tots els sol agradar molt.

Una de les activitats que solem proposar als nens que ens visiten és que escriguin en un papir el seu nom en l’alfabet grec amb l’stylus i la tinta. En primer lloc, els ensenyem tot l’alfabet que, prèviament, hem escrit en alguns papirs sencers o bé en una fotocòpia on consta la majúscula de la lletra, la minúscula i la seva transcripció al català. Per exemple: Α – α – a.
A continuació, amb les tauletes de cera els expliquem el seu funcionament i els deixem escriure-hi alguna cosa. Aquest any hi havia més tauletes que els anys anteriors, però no disposàvem de l’eina per poder fondre la cera.

 photo 653px-Wachstafel_zps0d3bff09.jpg

Tabula cerata i stylus. Imatge extreta de Wikimedia

Schola

Finalment, els nens escriuen el seu nom, ajudant-se dels papirs amb l’alfabet, i s’enduen el resultat cap a casa. En alguna ocasió, si els nostres coneixements ho permeten, els diem el significat etimològic del seu nom. Per exemple, si ve una nena que es diu Alícia, li ensenyen com s’escriu el seu nom en grec (Ἀλήθεια) i li diem que significa “veritat”. Com que aquí no podem explicar els llatinismes, el que és més interessant és que els qui ens visiten vegin les lletres més “estranyes”, com ara la ξ, θ, φ, etc.

[Foto: Museu de Badalona]

En conclusió, el Ludus grammaticus d’aquest any ha estat una molt grata experiència malgrat la pluja. Ha estat una llàstima que no hi hagués més visitants, però quan n’hi havia ho aprofitàvem. I també gaudíem del temps en què no hi havia ningú per a estar amb els companys, reforçar vincles i conèixer gent nova. I a més a més, podíem anar a visitar el museu, que degut a la pluja estava obert gratuïtament i allotjava les recreacions de la “Magna”, entre d’altres, els Ludi Romani dels nostres companys.

Caldria que el museu ens proporcionés espàtules per allisar les tauletes i espelmes per poder escalfar-les.
Per acabar, us animem que feu les vostres propostes i expliqueu la vostra percepció sobre el Ludus grammaticus d’enguany. Trobeu que es pugui millorar algun aspecte? Quines altres activitats podríem fer?

Carla Pallach
Cristina Ortiz
2on Batxillerat
INS Isaac Albéniz

El pentinat de la dona romana

Com ja sabeu, durant la sortida que vam fer a Tàrraco, al museu vam veure diverses escultures que plasmaven l’estètica que tenia la gent de l’època de l’antiga Roma. Una escultura en concret va ser “El bust d’una dona desconeguda”, que ens va cridar a tots l’atenció per la complexitat del pentinat que portava. Si no la recordeu, aquí us deixo la imatge:

 photo 166275_10201075969170664_1108113212_n_zps14d5afd8.jpg

Bust d’una dona desconeguda (Museu de Tàrraco)

Aquest bust no pertany a una dona en concret, sinó que es va trobar a una zona residencial de Tarragona.

A Roma, els pentinats de les dones anaven variant durant els segles. Una dona de l’època de la República portava un pentinat amb adorns, com per exemple, la ratlla al mig i un monyo baix; però això va anar canviant amb el pas del temps. A mesura que Roma s’anava expandint, la societat romana absorbia i adaptava molts aspectes dels pobles conquerits, en aquest cas el pentinat, ja que això forma part de la cultura.

A l’Aracne ja hi h hagut alguns articles sobre estètica i vestimentes relacionades amb l’època romana, com aquest de l’Anna Pardo, que parla sobre l’abillament a l’antiga Roma. Al bloc “Bona Dea” trobareu molta informació sobre l’abillament de la dona romana, i a l’adreça Facebook, hi ha un gran recull de bustos femenins.

Comenteu les característiques i l’estil d’aquests pentinats i tipus de vestimentes que trobareu al grup “Bona Dea”. Si trobeu algun pentinat interessant o semblant a aquest podeu posar-hi l’enllaç.

En aquest bust destaca l’elaboració i complexitat del pentinat, moltsemblant al de les efígies de Faustina la Gran, esposa d’Antoní Pius. Aquesta dependència de la moda introduïda per l’emperadriu contrasta amb la individualitat dels trets de la cara, que representen amb realisme una dona ja madura (membre, segurament, de les capes altes de la societat de Tàrraco). Aquesta figura pertany a l’època de  mitjans del segle II dC, i té unes mesures de 33 x 19 x 26,5 cm. Està feta de marbre de Luni-Carrara esculpit.

 photo 942597_10201075972410745_1719107624_n_zps3b83e738.jpg

Bust d’una dona desconeguda (vist des de darrere)

Per a la IX Magna Celebratio, les alumnes Cristina Ortiz, Andrea Ocaña (model) i Carla Pallach, alumnes de 2n de batxillerat del INS Isaac Albéniz, van voler representar aquest pentinat en una model de veritat. La Cristina, per al nostre pentinat va fer unes ones a l’aigua i trenes, motius els quals van formar part del pentinat que portava la dona a l’època imperial. Va ser un treball dificultós, i van necessitar molta paciència i ajuda, però el resultat final va ser reeixit.

El material que s’ha utilitzat per fer-lo és el següent:

  • Pinta de pues estretes
  • Pinta per a cardat de 5 pues
  • Pinta d’una pua
  • Pinta normal
  • Pinces de rulos
  • Forquilles planes
  • Forquilles de monyo
  • Laca
  • Gomina
  • Assecador
  • Metxes de cabell postís
  • Gomes petites
  • Planxa

A continuació, l’explicació de tot el procés, dut a terme per la Cristina Ortiz:

Primer, va reunir tots els clips que tenia; després va fer diverses particions de cabell. Va separar dues porcions de cabell de la part de davant per fer les ondulacions i després va començar a fer les trenes que servien per fer l’espècie de “corona” de trenes de la part de dalt. Després de fer-les, les va ajuntar i les va enganxar al costat, i alhora va passar el cabell per baix de les trenes perquè tot el cabell restant quedés a dalt d’aquestes, i així poder fer la segona part de trenes.

Darrere de la corona de trenes que havia fet al principi, va guardar un trosset de cabell per poder tapar la part on s’enganxaven les altres trenes.

Després, va unir la segona capa de trenes en forma de U, i va tapar els clips amb el tros de cabell que havia guardat anteriorment.

Finalment va ondular el cabell de la part de davant amb la tècnica d’ones a l’aigua, i va posar molta laca.

I aquí, fotografies del procés i del resultat final:

 photo 947334_10201075981410970_2099127099_n_zpseb67da56.jpg

 photo 936736_10201075978450896_169197296_n_zpsd29e4043.jpg
 photo 544072_10201075983091012_486843397_n_zps9f4f12d8.jpg
 photo 947085_10201075985651076_1966104039_n_zps24454239.jpg


 photo IMG-20130430-WA0001_zps98bcdde6.jpg


 photo IMG-20130430-WA0002_zps28a85c57.jpg

Ainhoa Astasio 4t ESO Llatí

L’arqueologia segons Marta Prevosti

 

Com a bona Premianenca interessada pels temps remots, avui he assistit al Museu de l’Estampació de Premià de Mar atreta pel suggeridor títol amb què s’anunciava la xerrada de la prestigiosa investigadora de l’ICAC  Marta Prevosti.

L’arqueòloga ens ha assenyalat, en primer lloc, que la fascinació pels objectes del passat és inherent a l’ésser humà, de manera que tenim testimonis que des d’antic hi ha hagut gent que guardava i gaudia d’objectes d’èpoques anteriors. És el cas, per exemple, de la Vil·la dels Papirs d’Herculà, on s’ha trobat una col·lecció de vuitanta escultures a la qual pertanyen les imatges que il·lustren el cartell.

A continuació, ha passat a definir l’arqueologia com a part de la Història amb metodologia pròpia, que ha presentat amb un símil força il·lustratiu. Segons Prevosti, l’arqueòleg actua com un psicòleg a la recerca de les capes de records per trobar la clau interpretativa dels conflictes emocionals presents. A mi, personalment, m’ha semblat una comparació molt encertada, de debò.

L’estudi estratigràfic com a base principal de la metodologia arqueològica ha estat el tema següent, sobre el qual la ponent ha remarcat la connexió amb ciències experimentals com la geologia. Ha explicat com es formen els estrats, com s’interpreten en sentit invers a la seva formació per tal de saber la cronologia relativa del jaciment, és a dir, l’ordre de cada estrat, i també per conèixer-ne la datació exacta gràcies sobretot a les troballes ceràmiques o l’utillatge.

Altres tècniques de datació com el carboni 14 o el paleomagnetisme ens remeten de nou a la relació d’aquesta disciplina històrica amb les ciències experimentals, així com els registres paleo-ambientals, les anàlisis pol·líniques, els estudis ossis i de microcarbonis, que ens donen dades sobre el clima, la fauna i la flora de l’entorn.

Després d’aquesta visió general de l’arqueòleg com a psicòleg del passat que ha de tenir molt de científic per poder arribar a conclusions fidedignes, Prevosti ha dedicat una segona part a la tècnica de les prospeccions per se, independentment que finalment obrin pas a una excavació. És en aquest punt on l’estudi arqueològic s’assembla més a la investigació detectivesca a què fa referència el títol de la xerrada, ja que s’apropa a un joc de pistes que l’investigador ha d’analitzar i interrelacionar per poder arribar a conclusions amb les màximes garanties d’encert. El més destacat, al meu entendre, ha estat que, des d’aquell moment, el públic hem pogut gaudir d’una detallada exemplificació relacionada amb el projecte Ager Tarraconensis del qual forma part Marta Prevosti. És apassionant escoltar com les traces de les àmfores han portat a la detecció de la rellevància de la família Clodius Martialis, un membre de la qual va arribar a ser duumvir de Tàrraco, i a la detecció de la sèquia que portava l’aigua als seus camps vitícoles.

Per acabar, la investigadora ha posat el colofó amb la referència a dues campanyes arqueològiques llegendàries en tant que pioneres, en les quals la intuïció i la passió pels enigmes no tenen res a envejar al mateix Sherlock Holmes. Quina millor mostra de l’encís de la recerca arqueològica que la passió de diletant que va portar Schliemann fins a la mítica Troia o la intuïció d’un més rigorós Arthur Evans, que va treure a la llum l’esplendor de Cnossos?

Fet i fet, ha estat una estona enriquidora que s’ha clos amb un breu col·loqui provocat per un auditori que es resistia a deixar marxar una ponent que ens havia posat la mel a la boca i ens havia obert més interrogants encara. No és estrany, doncs, que en honor de l’espai en què ens trobaven, s’animés Prevosti a girar els ulls al camp de l’arqueologia tèxtil, on encara hi ha molt per dir.

Si teniu dubtes, estimats aràcnids i aràcnides premianencs, pregunteu-los a dues companyes que hi eren presents i les quals he detectat immediatament, perquè eren dels pocs joves que hi havia entre el públic. He parlat amb una d’elles i m’ho ha confirmat, mentre l’altra s’afanyava a parlar amb l’oradora per qüestions del Treball de recerca. M’agradaria saber qui sou, perquè no he pensat a preguntar-vos el nom…

Com a tema d’investigació us proposo que desenvolupeu els dos exemples que han posat punt final a l’exposició, tal com us he indicat. Qui són aquests personatges? Per què atribueixo “passió de diletant” a l’un i “intuïció” amb més rigor a l’altre?

TERESA DEVESA MONCLÚS