Author Archives: Teresa Devesa i Monclús

About Teresa Devesa i Monclús

Sóc professora de Grec i Llatí de l'INS Isaac Albéniz de Badalona.

El misteri del Parc del laberint

Hi havia una vegada, dins d’un parc immens i ple de sorpreses, uns nois d’uns setze o disset anys van entrar de matinada sense que el guarda que vigilava els veiés. Aquests nois no sabien el que havien fet…
Corria la llegenda que en el laberint que hi havia dins el parc hi habitaven bèsties increïbles de les quals es desconeixia l’existència, però que, amb tot, eren molt temudes pels visitants. El parc era tancat de nit perquè, suposadament, hi apareixien aquestes bèsties, concretament els minotaures.
Aquest grup d’adolescents, dos nois i dues noies, es van endinsar en el parc per comprovar, com ells creien, que aquests minotaures no existien. Només una de les noies pensava que podien existir, i no estava molt equivocada.
Mentre s’endinsaven en el laberint, anaven escoltant de tant en tant sorolls terrorífics i cada cop tenien més por, fins al punt que començaven a canviar d’opinió.
Després de caminar molt, finalment arribaren al laberint. Els dos nois, amb molt de valor, entraren poc a poc i amb molt de compte. Quan ja eren ben endins es va sentir un crit fortíssim que s’expandí per tot el parc durant uns segons i, posteriorment, un silenci absolut.
Les noies, espantades, van sortir corrents i van anar a demanar ajuda al guarda de seguretat del laberint, que duia tatuades dues esvàstiques sospitoses en al braç dret, i tots tres van anar cap al laberint per veure què havia passat allà dins.
Hi arribaren i entraren amb molt de compte. Enmig de la foscor, van arribar al mig del laberint, on varen veure els dos nois convertits en estàtues de pedra que simbolitzaven minotaures. En aquell moment, van escoltar com algú s’apropava…
Al matí següent varen seguir les visites com si no hagués passat res i els visitants que entraren al laberint van veure quatre noves estàtues al bell mig. La gent parlava entre ells comentant les noves escultures i, sorprenentment, aparegué el guarda del laberint amb algunes ferides molt sospitoses en el seu cos, més concretament, en les dues esvàstiques.
La veritat mai la va saber ningú, però jo us l’explicaré…
El guarda era un home que a la nit es convertia en minotaure i a tots els valents que intentaven entrar-hi de nit els convertia en escultura. És per aquesta raó que hi havia tantes estàtues al parc.

Carlos Cuevas Agraz
1.2 Llatí

El destí al Parc del laberint

EXPLICAT PER EN TONI

Vam arribar al parc cap a dos quarts de cinc. La meva idea d’anar-hi només era una excusa per estar més temps amb ella, l’Adriana. Em sentia distanciat, potser la que s’allunyava era ella, suposo que només volia comprovar-ho. Pressentia que el destí ens guiaria en la nostra vida a partir d’ara.
Vam arribar a l’entrada del laberint, l’Adriana no era amb mi, almenys mentalment, ho sabia. Les seves respostes als meus “m’estimes?” no m’havien fet el pes, suposo que un “sí” amb aquell somriure… no era el que esperava, com a mínim en la situació tan crítica en què es trobava la nostra relació. Per a mi era una de les tantes senyals per deixar-ho córrer.
Continuàvem en el mateix lloc. Un guia ens havia repartit un cabdell de llana, vaig veure la seva mirada, la de l’Adriana, com dient: “Oh, que bé, una excusa per estar més junts, un fil que ens unirà tot el camí… (to irònic) amb una mica de sort em perdo”. Ho veia en els seus ulls.
En un moment tot va canviar, el vaig veure, o millor dit, el va veure ella. Vaig seguir la seva mirada, era en Carles, el seu estimat ex, el qual sempre havia pensat que no havia oblidat, això només era un senyal més. Em va donar la mà i a ella li va fer dos petons. Va iniciar una conversa, encara que no sé què va dir. Estava capficat pensant  com fer-lo desaparèixer del meu davant.
Vam iniciar el camí pel laberint, l’Adriana conduïa el fil al meu davant. Tenia la sensació que havíem passat unes quantes vegades pel mateix lloc, m’era indiferent, m’encantava arribar a la cantonada d’un passadís i que donés la volta i em fes l’ullet… Va haver-hi uns minuts en què no la vaig veure, va tibar el fil massa, anava massa de pressa. Quan no vaig poder tibar més el fil, me’l vaig trobar tallat. M’havia abandonat, potser era amb en Carles, no ho sé…; vaig arribar al centre, on hi havia els bancs, els vaig trobar parlant. Me’n vaig anar –esperava que no m’haguessin vist- i vaig arribar al final del laberint.
No podia suportar saber que estaven junts i que l’Adriana acabés el recorregut sense mi. Vaig tornar, la vaig separar d’ell, el vaig començar a colpejar, no el suportava, era un obstacle en la meva relació. L’Adriana plorava, em deia que m’estimava, que parés. Em vaig quedar impactat, el vaig llençar a terra sagnant.
Vaig deixar anar el fil, el símbol de la nostra relació; vaig sentir que res tenia sentit, em sentia totalment inútil. No vaig gosar mirar-la a la cara, vaig acabar el camí del laberint sol, un altre cop; sabia que no tornaria, ni al parc, ni a veure-la.

EXPLICAT PER L’ADRIANA

En Toni em va proposar anar al parc del laberint. Sabia que les coses entre nosaltres no anaven bé i potser pensava que travessar el parc junts ens ajudaria. Ens vam trobar en Carles, vaig veure la cara d’en Toni, em sentia culpable. Li vaig llençar indirectes perquè se n’anés; crec que en aquell moment en Toni només hi era físicament, la seva ment ja no era amb mi.
Em va preguntar com a mínim trenta vegades si l’estimava, no podia suportar sentir que no em creia quan li deia que sí, com si li hagués de demostrar a cada moment el que sentia. Comprenc la seva inseguretat, encara que ni la comparteixo, ni la mereixo. He escoltat molts cops que els infidels són molt insegurs amb la seva parella, perquè pensen que fa el mateix que ells; jo no n’era d’infidel, ell sí.
Vam iniciar el camí pel laberint, jo anava al davant. Al cap d’una estona vaig veure un forat en una de les parets, el vaig travessar i al cap d’uns minuts em vaig trobar sola, amb el fil tallat, suposo que es deuria tallar quan vaig travessar el forat. Vaig continuar fins al centre del laberint i em vaig trobar amb en Carles tot sol. Vam començar a parlar, sobretot d’en Toni. En Carles no es posava gelós, em va demostrar que havia superat la ruptura. Al cap d’una estona va arribar en Toni, el va apallissar, li vaig dir que parés, que l’estimava… Va parar i se’n va anar.
Suposo que el fet de trencar-se el fil en dos va ser un senyal, un de tants, però que va simbolitzar un camí trencat en dos, el qual continuaríem, però casascú pel seu camí. Només me’n volia anar i fer l’últim tros del laberint sola, no el volia acabar amb cap persona que no fos en Toni.
No el vaig veure mai més. Sempre he cregut que el destí ja estava escrit, que els daus havien estat llençats just abans de començar el trajecte pel laberint, quan ens van repartir el cabdell. Només havíem de creure en els senyals i seguir-los, això ens va portar al final de la nostra partida.

Thaïs García Laso 1.2

Etimologies III: cleptòman

Català Cleptòman clèpsidra cleptofòbia
Castellà Cleptomano clépsidra cleptofobia
Gallec Cleptomaníaco ampulheta cleptofobia
Portuguès Cleptomaníaco ampulheta cleptofobia
Italià Cleptomane clessidra cleptofobia
Francès Kleptomane sablier cleptophobie
Anglès Kleptomaniac hourglass Kleptophobia
Alemany Kleptomaniac Sanduhr Kleptophobie

Què significa la paraula que acompanya la il·lustració? I els mots de la taula, podríeu dir-me que signifiquen i de quins altres ètims grecs provenen?

Jéssica Llavero

1r Batxillerat

IES Isaac Albéniz

Etimologies II: criptògames

El nom llatí Cryptogamae deriva de l’arrel grega “kryptós” i “gámos” (en grec a la imatge), que significa, respectivament, ‘amagat’ i ‘unió sexual’. S’utilitza per referir-se a les plantes que no tenen flors, en les quals l’aparell reproductor no és visible a simple vista.

Català criptògames
Castellà criptógamas
Portuguès criptógamas
Francès cryptogame
Italià crittogame
Anglès cryptogams
Alemany kryptogame
Basc kriptogamos

Coneixeu més paraules que provinguin d’algun d’aquests ètims grecs?

Ariadna Jiménez

1r batxillerat

IES Isaac Albéniz

Etimologies I: Gea-terra

[Font: http://www.astrosafor.net]

Què és Gaia? James Lovelock. Butlletí Huygens 2004

La partícula geo– o ge- que a les nostres llengües actuals utilitzem com a prefix, sufix o infix prové de la paraula grega que apareix escrita en la il·lustració.
Si en grec trobem aquest mot en majúscula sabrem que es parla de la deessa Gea,una divinitat cosmogònica que representa la terra i que és considerada una dea mare que va néixer a partir del Caos. En canvi, si trobem la paraula en minúscula ens referim al seu significat general: “terra”.
En provenen paraules actuals com:

  • Geometria: Part de la matemàtica basada en la intuïció d’espai.
  • Geologia: Ciència que té per objecte l’estudi de la terra (composició, estructura, història).
  • Geografia: Ciència de síntesi que té per objecte l’estudi, la descripció i la representació de la Terra en la configuració de la seva superfície i en la distribució espacial dels diversos fenòmens, especialment quan es relacionen amb la presència i l’activitat humana.
  • Hipogeu: Que viu o es desenvolupa sota terra.
  • Perigeu: Punt de l’òrbita de la Lluna, d’un satèl·lit artificial o, segons la hipòtesi aparent, d’un altre astre, en què aquest és més pròxim a la Terra.
  • Apogeu: Grau superior d’una cosa.

I en aquesta taula podem observar les diferències i les semblances en diferents llengües.

Català geometria geologia geografia hipogeu perigeu apogeu
Castellà geometría geología geografía hipogeo perigeo apogeo
Gallec xeometría xeoloxía xeografía hipogeu perigo apoxeo
Alemany geometrie geologie geographie gruft perigäum höhepunkt
Portguès geometria geologia geografia hipogeu perigeu apogeu
Francès géometrie géologie géographie hypogée périgée apogée
Italià geometria geologia geografia ipogeo perigeo apogeo
Anglès geometry geology geography hypogeum perigee apogee

Si comparem els mots de la taula anterior, podrem observar la semblances que hi ha entre ells. Tots son neologismes per composició, ja que estan formats per dues arrels o temes grecs, i això ho veiem en la repetició contínua dels mateixos ètims en totes les llengües.
Algú coneix els altres ètims que componen aquests neologismes?

Andrea Martinez Serrano
1.2 Batxillerat

Carta a un amiga

Badalona, 8 de Novembre del 2009

Hola Carla!

Estic una mica avorrida a classe i he pensat d’escriure’t una carta per veure com estàs i com et va la vida, que des del dia del meu aniversari no sé res de tu.

Volia explicar-te el que em van fer els meus amics i les meves amigues. Ara penso que va ser emocionant, però en el moment… Divendres vam anar a fer un pícnic al Parc del Laberint d’Horta, perquè ens va semblar un bon lloc per anar-hi tots i passar-nos-ho bé. Una vegada allà, ens vam posar a berenar i a parlar del nostre passat: de tots els moments junts, dels viatges que hem fet, de les festes… ja saps. Quan vaig mirar l’hora, ja eren les deu de la nit, però tot i així no volien marxar sense veure qui era el primer a fer el recorregut del laberint. I així va ser, cadascú va anar-se’n pel camí que va voler.

Quan vaig adonar-me’n, tots ja havien sortit, menys jo. Començava a posar-me nerviosa. No sentia ningú. Vaig començar a sentir fred i cada vegada tenia la sensació que estava més perduda encara que al principi. Estava cansada de caminar, i vaig veure que al centre del laberint hi havia una estàtua d’Eros, per cert molt maca, amb una mena de banc per seure i m´hi vaig quedar una estona. No sabia què fer, seguia sense sentir ningú i a sobre no portava el mòbil al damunt.

Als deu minuts d’estar asseguda, ben morta de fred, vaig escoltar uns passos, però no sabia d’on venien. Primer vaig posar-me contenta perquè pensava que venien a buscar-me; però no va aparèixer ningú, per bé que els passos seguien escoltant-se. En aquell moment volia desaparèixer d’aquell lloc. Vaig tapar-me la cara amb les dues mans uns tres o quatre minuts pensant què podia fer per sortir-ne. Quan em vaig treure les mans de la cara, tenia al meu davant tots els meus amics i amigues, que es reien de mi amb un pastís gegant a les mans. Ho vaig passar fatal en aquell moment, els volia matar tots, però ara quan ho recordo, em fa riure i tot.
T’he adjuntat una foto presa abans de posar-nos a berenar i, per tant, anterior a tot el que t’he explicat. Espero que no t’avorreixi massa tota aquesta història, però em feia gràcia explicar-te-la.
Per cert, dóna records a la teva família i contesta aquesta carta, eh!

Ana Rosa Linger

El somni d’un dos d’octubre

2 d’octubre del 2007

Estimat diari, un dia més t’escric, però avui no és per explicar-te com m’ha anat el dia, sinó la nit.

Vaig adormir-me als volts de les onze. Va costar-me, perquè tenia molt mal de cap, però a la fi ho vaig aconseguir. De cop i volta vaig aparèixer al laberint, al preciós laberint. Era ple de fulles vermelles i un lluminós sol de tardor proporcionava aquella escalforeta tan acollidora. Jo mirava i mirava i no veia ningú al meu voltant. Volia saber que hi feia allà, sola, envoltada d’aquells camins tan complicats del laberint. Caminava sense rumb, fins que vaig arribar a una placeta amb una estàtua de marbre de Cupido molt bonica que obria pas a quatre camins diferents. El déu portava a la mà un sobre vermell. Vaig mirar a banda i banda i, en no veure ningú, el vaig agafar. Dubtava si obrir-lo o no, però vaig decidir-me a veure el que contenia. Amb molta cura vaig mirar-ne el contingut i vaig trobar una nota que deia: “Segueix el camí de pètals de rosa, confia en mi com ho va fer Psique amb Cupido i sabràs qui sóc”.

Psique rebent el primer petó de Cupido. François Gerard

"Psique rebent el primer petó de Cupido". François Gerard

Jo dubtava si seguir-lo o no, ja que no sabia a qui anava adreçada aquella carta, però la meva tafaneria va poder-hi més i vaig seguir el camí de pètals. Estava sorpresa, no sabia per què passava tot allò, no sabia per què estava seguint aquell camí, no sabia el que m’esperaria al final, però alguna cosa dintre de mi em deia que estava fent bé, que era al lloc adient. Continuava caminant fins que, penjat d’una branca dels arbustos del laberint, vaig tornar a trobar un altre sobre vermell com l’anterior. Aquest deia: “Ja som més a prop l’un de l’altre”.

Encara més sorpresa que abans, continuava caminant amb la incertesa de qui podia ser aquella persona que deixava tots aquells sobres i, el més important de tot, per a qui estaven escrites aquelles notes, per a mi?

Vaig tornar a trobar una altra nota, on es podia llegir: “Continua, no t’aturis, perquè voldrà dir que estàs confiant en mi, no te’n penediràs.” Aquell “no te’n penediràs”, em va provocar una mica més de curiositat de saber què és el que m’hi trobaria. Vaig seguir endavant, doncs, fins que vaig trobar-me en un descampat on només hi havia un llorer, d’on penjava un altre sobre vermell. Vaig córrer fins a aquell sobre i vaig obrir-lo amb més ganes que els anteriors. “Tanca els ulls i compta fins a deu.”, deia.  Vaig començar: “un, dos, tres…, sis” i de sobte vaig notar que algú m’agafava les mans i em xiuxiuejava: “No els obris, confia en mi, sempre he volgut fer això i sé que tu també.” I em va fer un petó, el petó més meravellós que mai m’havien fet abans.

Vaig voler saber qui era aquella persona que s’havia pres totes aquelles molèsties, vaig obrir els ulls i vaig despertar-me.

Annia García
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

Fonts de la mitologia fundacional de Roma

Recordeu el que deiem a pròposit de la conquesta de Grècia per part de Roma quan parlaven de la romanització lingüística? Els romans van acabar el procés de conquesta dels territoris de l’àmbit cultural grec amb l’annexió al seu imperi de l’últim regne hel·lenístic, Egipte, l’any 31 aC. Amb tot, el gran poeta Horaci va saber sintetitzar la realitat d’aquesta conquesta en una coneguda sentència: Graecia capta ferum victorem cepit (Epistulae II, 1, 156). Em podeu dir a què es referia el poeta llatí i quines conseqüències va tenir aquest fenomen en la història de l’expansió de la llengua llatina?

Valgui aquest recordatori com a punt de partida per a l’estudi dels mites fundacionals de Roma. Tal com us vaig comentar durant la sortida al Parc del laberint en relació al mite de la nimfa Egèria (algú me’l pot tornar a explicar?), els romans van basar el seu corpus mitològic en els relats grecs i van enllaçar els seus orígens amb la cultura hel·lènica. D’aquesta manera s’asseguraven un “pedigrí” il·lustre i podien dedicar-se a aspectes més pràctics com l’enginyeria, l’exèrcit, el dret… Com, si no, haurien pogut arribar bastir un gran imperi com el seu?

Per moure’ns en terrenys incerts com els dels orígens mítics, haurem d’acudir a fonts clàssiques fiables (algú de Grec em pot definir el concepte de font mitològica clàssica?), i basar-nos en els textos que han tractat el tema. Treballarem amb la Ilíada d’Homer, la Conjuració de Catilina de Sal·lusti, l’Eneida de Virgili, La República de Ciceró, els Fastos d’Ovidi, les Vides paral·leles de Plutarc…, però l’historiador romà per excel·lència és Tit Livi amb la seva obra Ab urbe condita, que narra la història de Roma des dels seus orígens.

Ab Urbe Condita, edició de Beatus Rhenanus i Sigismund Gelenius (1543) [Font: UTAS eprints]

Tit Livi. [Font: Wikimedia Commons]

Per començar amb bon peu, doncs, proposo que us documenteu sobre aquestes obres i els seus autors, així ens enfrontarem amb totes les garanties als textos que ens introduiran als orígens d’aquesta ciutat esdevinguda, amb el temps, un gran imperi.

TERESA

“Renovatio”

Ave discipuli et discipulae!
Al programa El Hormiguero, de Cuatro, l’altre dia va anar-hi com a convidat Antonio Orozco a presentar el seu nou disc, Renovatio, el títol del qual és en llatí.
Jo he trobat que la paraula renovatio vol dir “renovació o renaixement” i que els artistes italians la van utilitzar per a referir-se al període “renaixentista”, que es va caracteritzar per una gran necessitat de crear i expressar les seves idees, però sobretot de redescobrir-se com a éssers humans.

Poc després, vaig trobar que el nou disc d’Estopa és diu “Estopa X aniversarium“, ja que el grup fa deu anys. Juntament amb la troballa de l’any passat del disc d’Extremoduro, queda ben clar que el llatí està present en molts artistes.
Aquí us deixo també la fotografia del disc d’Estopa.

Vale!

Sara Cañizares
1r batxillerat
Llatí

Clàssiques i automòbils

Recordeu l’article publicat el curs passat sobre l’Exeo de SEAT? Podeu dir-me què significava el nom d’aquest últim model de la marca espanyola? És una de les poques vegades que no ha utilitzat topònims espanyols per anomenar els seus cotxes…

Doncs ara la Carla ens fa arribar una revista automobilística on es pot comprovar que la marca Lancia utilitza referents clàssics per a la majoria dels seus models. Podeu dir-me l’origen del seus noms: Ypsilon, Musa, Delta, Thesis, Phedra?

Lancia Musa (Font: Pàgina oficial Lancia.es)

He aprofitat per fer un repàs de la revista pel meu compte i he trobat també el Ford Focus, Dacia, Audi, Alfa Romeo, Skoda Octavia i Fabia, Hyundai Matrix, Nissan Micra, Opel Signum, Reanult Clio Campus, Volkswagen Eos, etcètera. I el súmmum es trobar el Volvo Kinetic, Momentum, Summum…

Per cert, podeu dir-me quins dos llatinismes he utilitzat en aquest article?

TERESA