Píxide amb imatges de dones filant al gineceu. British Museum de Londres

[Fotografia de Sebastià Giralt]

M’he passat tota la vida ficada al gineceu, la veritat és que m’agradaria haver nascut en una família de classe social i econòmica millor, però la vida es així. Suposo que m’hauré d’anar acostumant a la meva vida, perquè no canviarà, així que hauré de seguir aprenent de la meva mare a portar la casa, a cuinar, a treballar la llana…
Ara mateix estic nerviosa, perquè fa poc he fet els tretze anys i sé que els meus pares m’estan buscant una parella per casar-me, com ho han fet amb les meves germanes, però el que més por em fa és no ser feliç amb aquella persona, ja que ens casen per conveniència i la finalitat del matrimoni (i de la dona) és només la de proporcionar una descendència i formar una família, i els sentiments importen poc, per no dir res.
Si ho penso bé, preferiria ser de condició molt humil o de bon nivell econòmic, ja que si fos d’un nivell humil, en haver de guanyar-me un sou per poder sobreviure, venent, treballant en la producció artesana o al camp, no podria estar sempre tancada al gineceu; i si fos d’un bon nivell econòmic, seria el millor, perquè gaudiria de gran formació cultural, de llibertat i podria acudir al simposi, que les meves germanes m’han explicat què és. Es tracta del nom donat a la segona part dels banquets, en la qual els comensals beuen d’acord amb la prescripció del simposiarca, canten poemes, reciten poesies o conversen. Hi pot haver fins a quinze convidats, que ajaguts en divans, gaudeixen de bon menjar i de la música executada per joves complaents. També m’agradaria més poder ser de cultura espartana; pel que sé, la dona espartana té molta més llibertat, va a la palestra amb els joves per enfortir-se per al part, té mes poder sobre els seus fills i marit…
Estar tant de temps tancada al gineceu et fa pensar moltíssim i reflexionar, madures com a persona, però sóc conscient que, encara que pensi tot això, no puc canviar el meu destí.
Els meus pares em criden, ja és l’hora de conèixer el que serà el meu marit, després que el meu pare i ell firmin el contracte matrimonial.

Ariadna Jiménez Ferrer
1.2 Batxillerat

Esclava grega. Hiram Powers. [Font wikimedia]

Les dones van marxar a les seves habitacions, i les meves companyes i jo varem retirar el menjar que havia sobrat del sopar del senyors, havíem de retirat el pa i les hortalisses i els trossos de carn seca que ja no volien, deixant només les fruites seques i les fresques.
L’esclava Alina va netejar tot el terra en mig minut, deixant-lo ben net i amb un molt bon olor a flors silvestres, va apartar les cortines rosades, encengué les llànties i va assotar els coixins dels senyors per estovar-los.
Vàrem portar el necessari per començar el simposi. Cadascuna duia dues gerres plenes de vi, que prèviament ja havíem barrejat amb aigua. Després entrà Eglé amb el seu quitó blau cel i començà a ballar al so de la música de la lira, que tocava Gines. Una música tan agradable que encisava qualsevol persona de Grècia.
Aquell dia l’amo tenia ganes de molta festa i després de estar parlant dels seus diners i dels pactes que volien fer entre ells, van ordenar que totes festegéssim.
Així doncs, vàrem omplir de vi els gots dels nostres senyors i ens varem treure l’ himàcion i les xancles. Doris i jo ballàvem amb Eglé, i les altres dues noies cantaven i tocaven un altre instrument juntament amb Gines, la de la lira. Tots ebris, no cessaven de cridar de cantar i de beure, i contínuament nombraven al déu del teatre i del vi, Dionís.
Ben cansades, totes havíem de seguir servint als convidats del nostre amo, omplint el got de vi i donant alguna fruita que ells desitgessin. Els esclaus no deixaven de portar àmfores i més àmfores plenes de vi, més obscur que la sang i substanciós, que desprenia una olor dolça intensa que em marejava quan l’abocava en la gerra per barrejar-lo amb aigua. L’ habitació cada cop era més fosca, i feia més calor. I el nostre amo parlava d’arreglar el món amb la seva filosofia i tots li reien la gràcia.
Al cap de sis hores, l’amo s’aixecà, s’acomiadà de tots els convidats i marxà a la seva habitació. El simposi havia acabat.
Andrea Martínez
1r batxillerat INS Isaac Albéniz

Des que era petita m’havia agradat com la meva mare s’arreglava el cabell, es posava colorets, com s’aplicava màscara de pestanyes, es vestia amb el seu quitó, es posava les seves sandàlies tan boniques… Jo sempre m’imaginava com seria de gran, si seria com la meva mare, tan bonica.
Jugava amb les meves nines, fetes de draps, que em casava amb el meu estimat marit. A l’edat de tretze anys pensava que tard o d’hora em casaria, estava molt impacient, volia que arribés l’hora de les meves noces, tenir molt fills i ser feliç al costat del meu marit tota la vida.
Tot i que a casa meva els meus pares mai han estat del tot feliços, segons la mare, que sempre em repetia “el matrimoni és un mal necessari”, frase que jo no entenia a aquella edat. Només desitjava casar-me i tenir una família.
Al cap d’un any, el meu pare em va buscar un promès de vint-i-set anys, jo en tenia catorze i estava molt contenta i preparada.
A mida que el meu matrimoni anava madurant, jo era més infeliç. Em vaig adonar que només es tractava d’un interès familiar. Ara era quan entenia la meva mare.
Ja havíem tingut tres fills, dos nens que ja estudiaven fora de casa amb el mestre particular i la petita, encara la educava jo. Em sentia molt malament i sola. El meu marit buscava la satisfacció sexual fora de casa o aprofitava al simposi, quan les dones de la casa marxàvem a l’habitació.
A mi m’agradava arreglar-me per al meu marit, em posava sempre tota mena de cosmètics, però cada vegada tenia més clar que el nostre matrimoni era una obligació social, com sempre s’havia dit.
Només tenia oportunitat de sortir de casa durant les celebracions religioses com, al més de Pianepsió, al començament de novembre, quan les dones ens aplegàvem a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa, deixant els nostres marits i les tasques familiars.
Ara ja hi estava acostumada i el meu marit i jo ens fèiem vells junts. Jo només pensava que potser la situació de la dona en un futur canviaria, ja que jo volia el millor per a la meva estimada filla. No volia que ella passés pel que jo havia passat i, tot i que el seu pare ja estava pensant qui seria el seu marit, jo només esperava que fos digne i tingués un nivell social i econòmic alt.
Però ara estic agraïda que la meva mare m’hagués ensenyat a escriure i així m’he pogut desfogar durant molts anys. Potser en un futur, llegir les meves vivències ajudi algú a entendre la situació de la dona aquí a Grècia i la cosa canviï, mentrestant seguiré treballant, escrivint i fent com si tot anés bé.

Fotografia del turó de la Pnix, a Atenes [Font: Minube]

Jéssica Llavero
1r batxillerat INS Isaac Albéniz