Author Archives: Margalida Capellà Soler

About Margalida Capellà Soler

Professora de clàssiques de l'institut Premià de Mar.

El cavall de Troia

 

Feia ja deu anys que els grecs s’enfrontaven amb els troians per sotmetre la ciutat, però a causa de l’acció dels déus i la protecció perfecta que els oferien les seves muralles, semblava impossible que algú pogués ja derrotar-los per la força. Calia cercar una estratègia diferent i Ulisses, el més astut de tots els grecs, en fou l’artífex. Reuní tots els cabdills grecs i els explicà el pla: “Construirem un gran cavall de fusta, uns quants guerrers ens hi amagarem i la resta de l’exèrcit grec simularà una retirada definitiva. Quan els troians ho vegin, creuran que es tracta d’una ofrena als déus i l’entraran a la ciutat per respecte i com a botí. De nit, quan estiguin borratxos i cansats de celebrar amb vi i excessos la victòria final, els nostres exèrcits s’hi tornaran a acostar d’amagat i a les fosques. Quan els guerrers del cavall ja no sentim cap soroll, anirem baixant de la seva panxa per fer el senyal amb una torxa i obrirem les portes de la ciutadella. Aleshores tot l’exèrcit entrarà per destru3r la ciutat, recollir el botí i recuperar Hèlena, tot enxampant desprevingut el poble romà”. Era un pla molt ben pensat, digne sens dubte d’un guerrer tan murri i enginyós com Ulisses. Realment era un heroi viu com la pólvora. Si Hèctor o Aquil·les es caracteritzaven per la seva habilitat, la seva força i el seu coratge en la lluita, Ulisses és conegut i famós precisament per la seva astúcia i la seva intel·ligència.

La seva estratègia funcionà a la perfecció tal com ho havia previst i això demostra que molt sovint el que no es pot aconseguir per la força sí que es pot atènyer fent servir el cap. La ciutat de Troia fou definitivament derrotada, incendiada i saquejada. Hi deixaren la pell la major part dels troians, i les troianes foren endutes com a esclaves pels guerrers vencedors.

Després d’haver llegit tants mites fantàstics i inversemblants, sembla impossible que darrere d’ells s’hi pugui ocultar res de cert, però la veritat és que molt sovint, mal que sigui de manera exagerada o deformada, s’amaga un rerefons històric. La guerra de Troia no n’és cap excepció i l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann, que ja de ben petit llegia amb fruïció les trifulgues de grecs i troians, s’encarregà de demostrar-ho. La guerra de Troia no és un episodi de ficció sinó que la seva existència està històricament provada, tot i que segurament no pas tal i com ens ho redacta Homer. Possiblement es tractés d’un mòbil econòmic i no pas amorós, i és que normalment la història és menys romàntica que el mite.

Com que Troia es trobava situada en un indret molt estratègic, es pot suposar que devia cobrar impostos elevats als vaixells que volien creuar els Dardanels. Tenint en compte que els grecs han estat sempre uns grans navegants i que comerciaven amb els pobles de l’est, és més que probable que acabessin plantant cara a qui els hi suposava un seriós entrebanc en les seves aspiracions comercials.

Camila Pérez López
2n batx grec i llatí

Faunes a Badalona!

Faunes
Foto Toni Moreno
Foto: Toni Moreno

Foto: Toni Moreno

Tot i que els alumnes de llatí de l’IES Cristòfol Ferrer vàrem fer una visita a la Bètulo romana, ens vàrem fer moltíssimes fotografies com demostra aquest muntatge, no ens varen passar per alt aquests éssers mitològics quan del Museu de les Termes de Badalona enfilàvem carrer amunt cap al conducte d’aigües i la casa dels dofins.

Qui sap què eren els faunes, quin aspecte tenien…? Amb qui se’ls va assimilar? En quin edifici badaloní els vàrem veure?

Toni Moreno

1r de batx. llatí i grec

Denis, ànima de llop

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/72/Canis_lupus_pup_closeup.jpg

 

 

És de dia. Els seus instints de llop el criden. Aixeca les orelles en sentir un lleuger soroll. Sent el seu cos regenerat després d’un llarg son. Ensuma. Olor a conill. Estira les potes sense fer el més mínim soroll. Ensuma, Corre, Salta, Mossega. Olor a sang. Olor a mort. Dia rere dia els seus sentits primitius el fan viure la vida més salvatge entre els boscos propers a la gran ciutat, Paris. Paris de nit és l’espectacle més meravellós que cap ésser por arribar a contemplar. Llums de colors brillen en el mar de gent que gaudeixen de l’agradable estiu, menjant, rient, somiant. Paris és la ciutat de la vida, de l’amor, i ell, Denis, en la seva forma de llop, observa des del penya-segat més alt la deliciosa serenitat del gran “la bôite” en què es transforma la ciutat de nit.

 

Mentrestant, la llum de la lluna es banya en els seus grans ulls grisos.

I amb tota la melanconia que un cor de llop pot contenir, canta a la seva bellesa amb un llarg udol esmolat, li canta perquè en la seva primitiva ànima ferotge li fa mal alguna part desconeguda. És estar allà, amagat entre les herbes, ser conscient de què hi ha vida més enllà de caçar conills i córrer entre els fulles. Perquè Denis, tot i ser un llop, amaga una ànima d’home que es rebel·la contra la natura només una nit cada quatre setmanes. Quan la pàl·lida lluna és plena, Denis escapa de la seva pell i surt alliberat a la nit francesa, amb el seu encant, amb la seva lluna, amb la seva forma de home. Malauradament per un curts temps, 12 notes del rellotge i la maledicció que l’ofega en els seus dies de soledat entre els boscos parisencs torna a ell. Tan se val on estigui, Denis esdevindrà el més hàbil dels animals de bosc.

 

Tot i així, tot i la seva ferida, el llop canta cada nit a la llum argentada i frívola de la lluna, tot i que ella, enamorada de Paris, mai no es fixarà en el seu pèl blavós que brilla. Canta llàgrimes d’udols. Però falta poc per lliurar-se per fi. Només queden tres nits per ser lliure, per sortir triomfant a la agitada vida de ciutat de la que mai no es cansarà i a la que sempre voldrà tornar, tot i que passin milions d’anys empresonat en el dolor punyent de la seva naturalesa.

És de nit. Dolor. Sang agitada corre per les seves venes llobines amb afany. Canvis febrils. Calor. Lluna.
Lentament i amb tot el dolor que un ésser viu pot suportar, els udols de llop es transformen en crits humans. Un esbart de corbs aixeca el vol de cop i fugen espantats en escoltar els rugits greus del Denis com a home. El bosc no està acostumat a la presència d’un humà i el cos humà de Denis tampoc suporta el bosc. Vol Paris.

Denis jeu de bocaterrosa i nota com la seva pell està coberta de sorra barrejada amb la seva pròpia suor. Acaba de patir un canvi, i ja pot gaudir del seu cervell humà. S’aixeca i nota tots els seus ossos adolorits per la metamorfosi. I pensa. Una sensació sempre benvinguda, tot i que els seus sentits es minimitzin en comparació amb els que té quan és llop, que són molt més desenvolupats. Pensar és agradable, tan agradable com poder caminar de peu. Denis, com a home, corre bosc endins, nu, buscant la roba que guarda en un arbre negre ple de nusos.

Denis amb aspecte humà  és alt i àgil com el llop que realment és i manté el seu cabell negre brillant i uns poderosos ulls grisos de mirada profunda, pertorbadora i misteriosa, tan enlluernadora com la lluna que tantes nits ha passat observant amb delit. Amb caminar discret, la seva figura es desdibuixa en la negror de l’arbreda, mentre s’endinsa ràpidament en l’aigua de gel del llac més proper. Neteja la seva pell intentant eliminar tot rastre de vida salvatge. El cor de llop queda atrapat en el cos d’home, així que bombeja amb força per a que Denis mai no oblidi el que és. Per molt que ho dissimuli. Mentre baixa cap a la ciutat, impacient, com sempre, per arribar, es tenyeixen de color grana les seves galtes, que somriuen amb dents clares i afilades.
Deixa enrere la verdor ennegrida per la nit del bosc, i en posar un peu en el tòrrid asfalt de la ciutat, sent com si la seva vida de llop no hagués existit mai i que l’home Denis fos de veritat. Se sent realment bé i vol aprofitar la vitalitat de la nit de la manera que millor sap.

2a part:
La nit de Paris és el moment perfecte per deixar volar la imaginació. Quan el sol es pon, la ciutat no enfosqueix. Lluny d’això, enbelleix gràcies a la seva majestuositat i això, Denis, ho sap apreciar. Com conserva el seu olfacte lloví, ensuma els perfums més refinats i embaucadors que farien delirar a tot home corrent que hi arribés a parar, però els parisins hi estan acostumats i no pateixen els seus maleficis. Denis, que tampoc és un home normal, segueix ensumant i deixa que les fragàncies de la nit i els aspectes provocadors de la gent que l’envolten s’endinsin en el seu interior, buscant un lloc en la seva ment per quedar-s’hi. Denis ensuma i sent, escolta la clamor de les veus afrancesades, els seus crits aguts, els seus riures repiquetejants. Veu els llums més colorits, mentre camina. Camina fins que els crits, els riures, els colors i les olors mimven cada cop més, fins a fer-se un petit murmuri, com un record intens però passat. L’aire que ara respira és un aire lleuger i fresc, no és carregat com el del centre de la ciutat. Inspira olors mentolats on el fum ha desaparegut per complet. S’escolta la musicalitat de la nit, els soroll vibrant de les llagostes, els calfreds de les fulles perennes dels balcons colorits. Només es veu foscor clara per cada una de les minúscules estrelles que l’observen des del cel. Denis segueix caminant, impregnant-se de totes i cada una d’aquelles sensacions agradables, de cada sentiment fins que veu com la seva poderosa estimada blanca apareix en rodejar una cantonada. Les cases parisenques envellides pel temps l’amagaven. Denis la mira i sent com el seu iris s’omple de la seva claror, sent com les seves pupil.les s’engrandeixen amb la seva força, sent la angoixa, però no vol, no vol que arribi encara el moment. I fuig. Busca desesperadament un lloc on refugiar-se. Ensuma un altre cop i troba un olor picant però dolç a la vegada. Li agrada i mira cap a dalt. Veu un cartell. El local s’anomena: “Hall des Voyageurs Errants.” L’espurna del misteri esclata dins seu. En adintrar-se, sent com la olor que l’ha cridat es fa més intensa. Amb una certa picor al nas, es dirigeix cap a la barra amb ulls examinadors i observa el tuguri on ha anat a parar. És un bar de dimensions petites, una única sala i quatre butaques vermelles. Llum fosca, potser per a que no es pogués veure la brutícia que feia pesat l’ambient. Aire viciat, tabac i música suau de la època, una estranya barreja poc usual de Norah Jones, Ella Fitzgerald, Aretha Franklin i Edith Piaf. Denis demana el còctel amb alcohol més potent que tinguin al jove barman que l’espera, netejant un got desgastat a causa del mateix moviment monòton del noi. Aquest prepara una forta beguda massa dolça que Denis odia, però que la veu d’un sol glop, per a sorpresa del cambrer, convençut d’haver fet una obra mestra inbebible. Denis, assegut en un tamboret, no sap que és una visió celestial per a tot ésser humà. El seu cabell enfosqueix el seu rostre però no ho aconsegueix amb els seus ulls, brillants, poderosos. Un grup de joves franceses el miren, i no dissimulen la sensació de plaer que els causa la seva presència. Una d’elles, la més atrevida, s’alça de la cadira i va cap a ell, rere les rialles de les seves companyes. Seu sensualment al seu costat i demana el mateix que ell. Té el cabell quasi tan negre com el de Denis, però amb uns ulls tan verds, que s’assemblaven als colors dels bosc on Denis pateix la majoria de la seva vida. Es miren i queden sorpresos l’un de l’altre. Ell, perquè la veu fràgil però a l’hora perillosa. Ella, però nota la sensació de misteri que s’amaga en el seu cos. La música convida a ballar, ja que el piano de Jamie Cullum i la veu de Joss Stone duen el ritme en aquell moment. Junts inicien una dança muda, seguint les notes musicals amb els seus peus, els seus braços, les seves mans… Llencen mirades i Denis ho sap. Potser és la música, potser l’alcohol, potser és que se sent viu gràcies al jazz que s’adintra en la seva sang. Potser és París, però ho sent, sent que és ella amb la única que vol passar aquesta nit màgica. La torna a mirar i se sent atrapat pel seus ulls, pel seu cos i pels seus moviments. La nit s’inicia amb un sospir d’ella. Entre petons, el porta a una petita planta baixa que olora a maduixes i humitat amb encara la música que els ha unit reproduinte-se en les seves oïdes. S’abraçen i s’estimen com si no ho haguessin fet mai. Es miren als ulls amb tendresa i deixen passar la nit com si fos l’únic que tinguessin. La lluna es mou lentament sobre els seus caps, atenta. En cap moment deixa de comptar els segons per a que Denis torni a fer la seva metamorfosis. Només els deixa uns segons per dir-se adéu i s’adormen entre la foscor i la calor de la nit de París. L’alba arriba a la ciutat de l´amor, pica a les portes de tots els veïns, els aixeca i els il·lumina amb foguerades de llum blanca. Però Denis sap que en absolut és comparable amb la claror de la seva estimada Lluna i fuig de la ciutat, carrer amunt, amb un udol que trenca l’anima de tots els ciutadans. Fuig perquè ja no és home, i amb la seva aparença natural no es ben rebut entre la gent. Fuig perquè no aguanta la soledat i prefereix patir la dolorosa espera entre arbres que l’amaguin. Fuig perquè ja conserva poca humanitat i els instints de llop el comencen a invair. Fuig perquè necessita ser estimat i sap que encara queda molt de temps per a que torni a passar. El seu cabell negre cobreix el coixí sobre el que reposa el cap. Dorm. Però el neguit de que ell ja no hi és al seu costat la fa desvetllar-se. Obre els ulls i mira. No el troba i una llàgrima calenta rodola cara avall; s’adona de que no el tornarà a veure. Entre pensaments d’amor recorda la seva olor, els seus petons i passa la mà per on, minuts abans, ell jeia observant com dormia profundament. Corre cap el balcó embolcallada amb un llençol que es confon amb la seva pell. Les cortines ondegen amb la brisa matutina. Un somriure es dibuixa en el seu rostre. S’escolta com un udol trencant el matí.

Rebeca Sanchez

1r de batxillerat grec i llatí

Història d’un amor impossible

Tisbe era la noia més bonica del barri. Tenia uns ulls preciosos de color verd, amb la cara pigada i els rínxols daurats.
Malaudarament, els seus pares, no volien veure a Píram amb ella, per la seva condició econòmica, però ell sabia que ella també sentia coses molt especials.
Un dia qualsevol, estava a la seva habitació i va escoltar unes veus a l’eixida, llavors, va treure el cap per la finestra i la va veure estendre la roba. Oh déu! li va dedicar una mirada tan penetrant…però ella va fugir de seguida. Des d’aquell dia, mirava continuament per la finestra amb l’esperança de veure-la, fins que els seus desitjos es van complir i van iniciar una conversa plena de preguntes sense resposta, que s’havien anat acumulant al llarg del temps.
Després de parlar molts dies secretament, van decidir quedar d’amagat a la plaça del poble.Encara que sabien la gravetat de la situació, van voler enfrontar-la per manifestar a tothom que ningú els podria separar mai més. Píram va arribar i no la va veure, però la seva bufanda estava entre els arbustos i es va preocupar.
De sobte, va escoltar la seva veu:
-Ves amb compte, Píram!
-Per què? Què passa Tisbe?
-Hi ha un captaire rondant per aquí amb una navalla!
-Tisbe, de veritat creus que és moment per riure amb bromes d’aquest tipus? Surt d’aquí i marxem abans que ens descobreixin!
Però ja era massa tard per a advertències, Tisbe tenia raó, hi havia un captaire. Va clavar la navalla a l’esquena de Píram i aquest va caure de genolls a terra. Ella no ho va poder suportar i va sortir corrents d’entre els arbustos, però d’aquesta manera només va espantar el captaire, i aquest, per por a ser delatat a la policia també la matà de la manera més cruel, li robà els diners i la roba d’abric.

Laura Galán

1r de batxillerat

Qui riu l’últim…

Era el vespre del dia de Halloween i també l’aniversari d’en Tomàs, però les tres amigues Alcítoe, Alcínoe i Leucònoe es quedaren a casa, tot rebutjant la seva invitació i convidant els seus amics (també amics d’en Tomàs) a casa d’Alcítoe.
Mentre que el sopar a casa d’en Tomàs es refredava i ell perdia la paciència per la impuntualitat dels seus convidats, tots aquests es divertien explicant-se històries de por per torns a la sala d’estar d’Alcítoe. Quan a tots se’ls va acabar la imaginació, van sopar i van començar a mirar una pel·lícula de por. Poc a poc, començava a fer fred al carrer, però Leucònoe, tot i estant ben abrigada i dintre de la casa, va sentir un calfred.
A la foscor de la seva habitació, Tomàs hi va trobar un llibre i va llegir  la portada: “METAMORFOSIS”.  A la primera pàgina hi posava ben clar “NO LLEGIR EN VEU ALTA”, però, sense fer cas, va obrir la seva llanterna i va llegir la primera història que va trobar anomenada “Les filles del rei Mínies” en veu alta i clara. Mentre llegia va trobar similituds entre el conte i la seva pròpia experiència i va començar a centrar la seva fúria en les tres noies que s’havien rigut d’ell.
De sobte, les llums de casa d’Alcítoe es van tancar i entre els crits i els riures de la gent es van sentir uns molt aguts i terrorífics que van fer callar els convidats. Quan la llum havia tornat la roba de les tres noies estava al terra i tres ratapinyades volaven sobre d’elles.
Tomàs va asseure’s al seu llit amb una estranya sensació de cansament. Per la seva finestra entreoberta hi van entrar les ratapinyades; als seus ulls va descobrir els d’Alcítoe, Alcínoe i Leucònoe, i ràpidament va decidir tancar-les en una gàbia i castigar-les per sempre més.

Coty Ledesma, 1º Batx. llatí i grec

Els mosaics romans de Baetulo

Després de l’excursió a Baetulo la Lina, la Irena i jo vam fer un recull de les nostres fotos, algunes del Toni, els apunts que vam agafar de les explicacions de l’Abel, el nostre guia, i alguna informació extreta d’Internet i hem muntat un vídeo,  que ha acabat penjat al Youtube.

A veure si a partir del nostre treball podeu contestar les següents preguntes:

* D’on sorgeixen els mosaics?
* Quina funció tenien: purament estètica, només constructiva o totes dues?
* Com s’anomenen les peces que els formen?
* Quants tipus de mosaics hi ha?

Sort!

Irena Jagustin, Coty Ledesma i Lina Velasco
1º Batxillerat, Grec i Llatí

Etimologia IX: teo-

CATALÀ Teòleg Teocentrisme Politeisme Teocràcia Teologia Teogonia Teosofia
CASTELLÀ Teólogo Teocentrismo Politeismo Teocracia Teología Teogonía Teosofía
GALLEC Teoloxía Teocentrismo Politeismo Teocracia Teoloxía Teogonía Teosofía
BASC Teologo Teocentrismo Politeismo Teokrazia Teologia Teogonia Teosofia
PORTUGUÈS Teólogo Teocentrismo Politeísmo Teocracia Teologia Teogonia Teosofia
FRANCÈS Théologien Theócentrisme Polythéisme Théocratie Théologie Théogonie Théosophie
ITALIÀ Teologo Teocentrismo Politeismo Teocrazia Teologia Teogenia Teosofia
ANGLÈS Theologian Theocentricism Polytheism Theocracy Theology Theogony Theosophy
ALEMANY Theologe Theozentrismus Polytheismus Theokratie Theologie Theogonie Theosophie

 

Coty Ledesma

1r batx. grec

Etimologia VIII: cardio-, cardi-

 

 

CATALÀ

Cor

Cardíac

Cardiovascular

Cardilogia

Cardiogènic

Cardiomegalia

Electrocardiograma

CASTELLÀ

Corazón

Cardíaco

Cardiovascular

Cardiología

Cardigénico

Cardiomegalia

Electrocardiograma

GALLEC

Corazón

Cardíaco

Cardiovascular

Cardiólogos

Cardiogênico

Cardiomegalia

Electrocardiograma

BASC

Bihotz

Kardiako

Kardiobascular

Kardiologia

Cardiogénico

Kardiomegalia

Elektrokardiograma

PORTUGUÈS

Coração

Cárdia

Cardiovascular

Cardiologia

Cardiogênico

Cardiomegalia

Electrocardiograma

FRANCÈS

Coeur

Cardiaque

Cardio-vasculaires

Cardiologie

Cardiogénique

Cardimégalie

Électrocardiogramme

ITALIÀ

Cuore

Cardiaco

Cardiovascolari

Cardiologia

Cardiogeno

Cardiomegalia

Elettrocardiogramma

ANGLÈS

Heart

Cardiac

Cardiovascular

Cardiology

Cardiogenic

Cardiomegaly

Elektrokardiogramm

ALEMANY

Herz

Kardialogie

Herzgefäß

Kardiologie

Kardiogenen

Kardiomegalie

Electrocardiogram

 

Irena Jagustin
1r batx. grec

Etimologia VII: antropo-, -antropia

Podeu dir-me el significat algunes d’aquestes paraules que deriven del grec ᾿Άνθρωπoς i quin és el seu origen etimològic? també en podeu buscar més.

Català Antropologia Antropònim Antropomòrfic Misantropia Antroponimia
Catellà Antropología Antropónimo Antropomófico Misantropía Antroponímia
Gallec Antropoloxía Antroponimia Antropomórficos Misantropía Antroponimia
Basc Antropologia Antroponimo Antropologiko Mistoko Antroponimia
Portuguès Antroplogia Antropónimo Antropomófico Misantropia Antroponímia
Francès Anthropologie Antroponyme Anthropomophe Misanthropie Antroponymic
Italià Antropologia Anthroponym Antropomorfo Misanthropie  
Anglès Anthropology Anthroponym Anthropomorphic Misanthropy Anthroponymy
Alemany Anthropologie Anthroponym Antropomorphe Misanthropie Antroponymie

 

Lina Marcela Velasco Sandoval
1.A batxillerat

Apol·lo, Coronis i el corb a la Universitat

L’Òscar va arribar aviat a la Universitat com cada dia. Era un dia preciós de primavera, d’aquests que anuncien l’arribada de l’estiu.

En Marc ja estava assegut en un dels bancs del jardí. L’Òscar el va saludar amb la mà mentre s’hi acostava mirant-lo amb afecte. Pràcticament havien estat tota la vida junts, a l’escola primària, a l’institut, al batxillerat, i finalment, a la universitat. Es podria dir que eren com germans.

En Marc li va fer un senyal amb el cap i l’Òscar es va girar. Ella acabava d’arribar. Portava un senzill vestit blau que feia que els seus ulls, del mateix color del vestit, ressaltessin amb vivesa. El seu cabell negre i ondulat, li queia per les espatlles.

L’Òscar se la mirava, intentant armar-se de valor per acostar-se, i dir-li alguna cosa. Sabent però, que al final desistiria.
Però aquell dia era diferent, ja que, de sobte, els seus ulls castanys es van trobar amb els ulls blaus d’ella. Esperava que apartés la mirada però no ho va fer. Li va somriure i s’hi va acostar.
– Hola Òscar, em dic Lara. – va dir ensenyant unes dents blanques i perfectes en un gran somriure.
Li va explicar que últimament el llatí li anava bastant malament i que necessitava ajuda. L’Òscar intentava parlar sense tartamudejar, i ella se’l mirava divertida per la seva timidesa.
Van estar quedant cada tarda durant uns quants mesos per estudiar llatí.
A la Lara li agradava saber que L’Òscar estava enamorat d’ella, i quan un dia, ell li va confessar que se l’estimava, ella es va adonar que s’havia enamorat d’ell.

Van passar els mesos, en Marc, estava molt content de que el seu amic per fi estigués sortint amb la Lara, però el trobava a faltar cada dia, en aquelles tardes que sempre havia compartit amb ell i que ara compartia amb la seva xicota.

Una tarda d’hivern, en Marc estava passejant sol pel carrer principal de la ciutat. De sobte, es va parar en sec. Allà mateix, davant seu, hi havia la vidriera del bar on l’Òscar i la Lara sempre quedaven per estudiar llatí.
Però l’Òscar no estava, només estava ella, movent amb gràcia aquell cabell negre, i mirant amb coqueteria l’home que tenia al davant. Aquest es va incorporar i li va fer un petó als llavis.
En Marc, no s’ho va pensar dues vegades i va explicar al seu amic tot el que havia vist. L’Òscar ho va escoltar tot sense dir res. Després es va aixecar i se’n va anar caminant cap al bar.

En Marc el seguia feliç. Havia recuperat el seu millor amic. I això volia dir que ja no tornaria a passar les tardes sol i que tornaria a recobrar l’amistat que havien perdut per culpa de la Lara.
Però res no seria com ell s’imaginava.

Quan l’Òscar va arribar al bar, la Lara encara seguia allà. Es deixava abraçar per l’home que l’acompanyava.
De sobte els seus ulls es van trobar, com aquell dia de primavera en què havien parlat per primera vegada.
L’Òscar va entrar al bar i ella es va desfer de l’abraçada.

Van tenir una discussió llarga. L’Òscar cridava furiós mentre que la Lara plorava sense parar.
L’home que acompanyava la Lara va intentar fer que l’Òscar parés de cridar i aquest va respondre llançant-s’hi a sobre, i donant-li cops amb el puny.
La Lara enfadada per la violència de l’Òscar va començar a insultar-lo, i aquest, més furiós que maiÒ li va donar una bufetada amb totes les seves forces tirant-la al terra.
Tothom en el bar es va callar.

L’Òscar es va mirar la mà, i a continuació va mirar-la a ella. Estava a terra, amb les mans cobrint-li la galta vermella. Se’l mirava espantada i furiosa, amb aquells ulls blaus que tant li agradaven plens de llàgrimes.
L’Òscar es va girar lentament i va sortir d’allà.

En Marc el va estar trucant cada dia durant molts mesos, però l’Òscar mai no va contestar. L’amistat entre ells s’havia acabat.
L’odiava per haver estat el causant d’aquella galta inflada i vermella, aquella que tantes vegades havia acariciat, i per haver-li fet veure com ella el mirava espantada, amb por de que li fes més mal.
L’Odiava per haver-li tret aquella felicitat al costat de la Lara.
Ja mai més podria perdonar-lo.

Júlia Serrano Juaní
4rt A Llatí