Hola Aracnins!
Fa uns quants dies vam treballar a classe Horaci, el més gran poeta líric de la literatura llatina, escollint diferents odes i epodes, encara ben actuals, que ens entren a la Selectivitat.
- Casa familiar d’Horaci a Venosa
A Horaci, el podríem descriure com un poeta satíric bastant reflexiu, que expressava tot allò que enyorava amb una perfecció absoluta. El seu pare es va encarregar de donar-li una bona educació, primer a la llar familiar a Venosa, després a Roma i finalment a Atenes. Quan tornà a Roma, va començar a escriure. El mateix Virgili el va presentar l’any 39 aC a Mecenàs que el va incorporar al cercle d’artistes en l’òrbita d’August. Horaci hi va destacar tant que Mecenàs li va regalar una finca a Sabínia. Va passar la resta de la seva vida lliurat a l’oci i a la creació poètica. Va morir l’any 8 aC, pocs mesos després de la mort de Mecenàs.
El tòpic horacià que vaig escollir és “Beatus ille”, segurament us sona, ja que l’hem treballat a literatura castellana i catalana amb alguns autors com Garcilaso de la Vega i Fray Luis León, als cursos passats. Per fer-vos una petita idea del significat d’aquest tòpic, tracta sobre l’ elogi d’una vida retirada, bàsicament en el camp i el trobem en l’Epode II d’Horaci. Aquest epode, és segurament el més conegut de tots els poemes horacians. Fins als últims quatre versos, és un elogi apassionat de la vida al camp. Al final, el poeta sorpèn el lector desprevingut amb un toc d’humor.
Tot i que vam tenir poc temps per recol·lectar tots els referents trobats d’aquest tòpic en la pervivència en l’actualitat, n’he trobat molts com podreu veure en el meu treball de més avall. Alguns us sorprendran!
Què us ha semblat? Penseu que utilitzem aquest tòpic en el sentit de estar vivint en una vida retirada fora dels perills de les ciutats? Quins altres referents clàssics de beatus ille coneixeu?
Irena Jagustin Arana
LLATÍ 2n Batx.
Horaci
el trimestre passat vam fer una mica de topicos literaris en literatura castellana, m’ha encantat el tema dels tòpics i sobre tots els poemes de beatus ille. : D molt bon article.
aqui et deixo un poema de l’autor Luis Méndez De la Vega:
Dichoso aquel
que en otro tiempo
encontraba:
la casa limpia,
la ropa planchada,
la mesa puesta,
los niños durmiendo,
y la mujer
a sus órdenes.
Así dirán,
mañana,
los hombres de hoy
cuando recuerden
estos días
de oficio sin sexo
que por siglos
eludieron,
calificándolos, astutos,
de ‘femeninos’.
Y…es muy natural
que así se lamenten
como añoran hoy
quienes evocan
los felices tiempos
de un ayer de esclavos
sin sindicatos ni leyes
y sin derechos humanos.
Tiempos iguales
a los que hoy corren
tras las cerradas puertas
de nuestra intimidad,
como trabajadoras
de doble jornada
sin descanso y sin salario;
desterradas sexuales
de los altos sillones
del poder y la fama.
Beatus ille
La cançó Beatus ille de Juanjo Bosk és un poema de Josep Palau i Fabre: Música de poetes.
Ave!
Ja què a classe hem tractat Horaci i les seves epodes i odes, m’agradaria compartir el meu comentari de l’epode II d’Horaci ( “Beatus ille…”)amb vosaltres, Aracnins.
COMENTARI DE TEXT “ BEATUS ILLE…”
Aquesta text és un epode d’Horaci, en llatí Quintus Horatius Flaccus, que va ser un poeta líric i satíric llatí. Aquest autor va ser molt respectat en els alts cercles romans, tant literaris com polítics. A més a més, es va mantenir sempre sota la protecció de Mecenes ( en llatí Caius Cilnius Maecenas, que va ser un polític romà, patró dels literats) , al costat del qual està enterrat.
Primerament, pel que fa a l’estructura d’aquest epode, es podria dividir en dues parts. La primera part va del primer vers fins al seixanta cinc, on hi ha una idea fonamental, l ‘elogi a la vida al camp. La segona part serià els últims quatre versos, en els quals el poeta critica un usurer anomenat Alfi. Realment no es important si Alfi era un famós usurer a Roma, sinó el contrast i ironia que dona l’ autor al final, mitjançant el qual fa una crítica i lliga el final amb l’inici de l’epode.
D’altra banda, al llarg de tot el text es poden apreciar més idees apart de les que he dit anteriorment. A la primera part és diferencia el camp de la ciutat. El poeta també ens descriu la seva experiència rural. Així doncs, ens parla de les tasques que es fan al camp, de la meteorologia… i ho fa entre d’altres coses amb referents mitològics. Alguns referents mitològics són: Priap, en grec Πρίαπος, és una divinitat grega que simbolitza entre altres coses la fecunditat de la natura, és el déu protector dels jardins, les vinyes, el bestiar; Silvà, en llatí Silvanus, que en la mitologia romana representa l’esperit tutelar dels camps i dels boscos; i per últim Júpiter, en llatí Iuppiter, que representa el déu suprem del cel i és el cap del panteó.
Per finalitzar les idees de la primera part s’ha de parlar de la pregunta retòrica que comença al vers 35 i acaba al vers 37 on introdueix el tema de l’amor, que per a ell és igual al patiment.
A partir d’aquesta pregunta retòrica el poeta descriu l’ideal de la dona perfecta, una “dona honesta” com ell diu, que és una clara oposició a Catul, en llatí Gaius Valerius Catullus, un poeta romà del segle I aC, el qual és lliurà apassionadament a l’amor de Lesbia, tot i que aquesta era una dona que s’allunyava del model convencional de la matrona romana. Així mateix el tema de la vida quotidiana i la vida familiar apareix.
Com a conclusió es pot dir que Horaci, mitjançant aquest epode expressa els seus sentiments, però protegits per una sàtira. D’aquesta manera no podia ser criticat.
També es important destacar que la poesia horaciana, amb la seva varietat de temes nacionals i la seva perfecció formal, signe d’equilibri i serenitat, va ser identificada al Renaixement com la màxima i més excelsa expressió literària de les virtuts clàssiques.
Vale!
Ariadna, has fet bé de compartir tota la feina complementària que estàs fent sobre els textos d’Horaci per comentar aquests articles tan elaborats dels nois i noies de Premià. Realment, la millor manera de gaudir de l’actualització de la lírica horaciana i la recerca de la seva pervivència que estan fent, és haver treballat a fons els poemes i haver intentat treure’n l’entrellat en el seu context històric. Hauria estat bé, però, Ariadna, que hi haguessis incorporat les precisions i complements que et vaig comentar a la correcció.
Aprofito aquest apunt per felicitar, no només la Irena, sinó a tots els de 2n de Premià pels articles sobre Horaci.
Sembla que faig tard a tots els comentaris perquè l’Ariadna els ha fet tots jajaja.
Us recomano aquest article de Ramon Torné: http://daidalea.blogspot.com/2007/07/un-bell-epgon-del-beatus-ille.html
Aquest tòpic ha sortit per identificar a l’examen de llatí de les PAU juny 2011:
“Ditxós tu! Ditxós tu, que en ta masia,
lluny del brogit del món, vius en la calma,
i en eixes nits d’hivern […]
ta dona al nen més petit bressa
cantant dolces cançons […];
i el vent […] te porta el perfum aspre […]
dels reïnosos pins de la muntanya”.
Joaquim Maria BARTRINA. «Epístola». Fragment
Salue
El Beatus ille torna a ser un dels tòpics literàris que més hem treballat, sobretot a literatura castellana amb els autors del Siglo de Oro, i amb el que pots arribar a identificar-te en algún moment. És un tòpic que elogia la vida retirada al camp, sense grans preocupacions, que en un inici pot ser relacionada amb el final d’una vida, però que també té relació amb aquelles persones que volen fugir d’una vida profundament activa i rodejada de problemes i preocupacions. Beatus ille, que vol dir “feliç aquell”, és el tòpic protagonista del poema Vida retirada de Fray Luis de León, del cual us presentaré la primera estrofa:
¡Qué descansada vida
la del que huye el mundanal ruïdo
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!
El Beatus ille o el que és el mateix ”ditjós aquell”, és un tópic recreat per l’autor llatí Horaci.
Horaci és un poeta del cerce de Mescenes que va estar subvencionat de certa manera per el gran Octavius Augustus . El seu treball era donar certa ”publicitat” de la feine d’Octavi per que la gent és concienciés de què la tasca del gran Emperador era bona, tot i que el seu ideatge era fer una base política monarquica sense constància del poble Romà i en general, de l’imperi. Tot i què, va posar fi a les bellum civile . Una de les particularitats d’aquest autor era la seva obsessió negativa per Cleopatra.
Una vegada analitzada més o menys la figura del autor, ens centrearem en el tópic literari. Aquest tópic literari està format per un pronom demostratiu ”aquell” i un substantiu ; nominatiu, singular, masculí de la 2º declinació i vol dir ”feliç aquell”. La seva referència ha sigut des de sempre la idea de retirar-se de la vida pública, per anar-se al camp. Aquí adjunto un exemple força peculiar d’aquest gran de la poesía :
Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
solutus omni faenore
neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
Traducció:
Feliç el qui de plets allunyat,
qual els del temps antigo,
està fent el seu heretats, no obligat
al logrero enemic.
Ni l’arma en els reals li desperta,
ni tremola en la mar brava;
fuig la plaça i la supèrbia porta
de l’ambició esclava.
El començament de la seva obra va fer que adquiris un reconeixement literari del qual és va tornar a imposar durant l’època renaixentista, que era el període de tornar als clàssics.
Referen a les preguntes qüestionades per la Irena, crec que l’ús que se li fa actualment no és del tot cert. Ningú no se’n va a viure a plena naturalesa. Et pots anar a un poble màxim, però no a una caseta en mig del camp.
Crec que Beatus Ille es pot aplicar tant físicament com psicològicament. Un es pot aïllar del món mentalment o bé retirar-se del món en la seva fantasia.
Aquí us deixo amb Vida retirada de Fray Luis de León, on podem veure aquest tòpic literari:
¡Qué descansada vida
la del que huye el mundanal ruïdo
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!
Que no le enturbia el pecho
de los soberbios grandes el estado,
ni del dorado techo
se admira, fabricado
del sabio moro, en jaspes sustentado.
No cura si la fama
canta con voz su nombre pregonera,
ni cura si encarama
la lengua lisonjera
lo que condena la verdad sincera.
¿Qué presta a mi contento
si soy del vano dedo señalado,
si en busca de este viento
ando desalentado
con ansias vivas y mortal cuidado?
¡Oh campo, oh monte, oh río!
¡Oh secreto seguro deleitoso!
roto casi el navío,
a vuestro almo reposo
huyo de aqueste mar tempestuoso.
Un no rompido sueño,
un día puro, alegre, libre quiero;
no quiero ver el ceño
vanamente severo
de quien la sangre ensalza o el dinero.
Despiértenme las aves
con su cantar süave no aprendido,
no los cuidados graves
de que es siempre seguido
quien al ajeno abritrio está atenido.
Vivir quiero conmigo,
gozar quiero del bien que debo al cielo
a solas, sin testigo,
libre de amor, de celo,
de odio, de esperanzas, de recelo.
Del monte en la ladera
por mi mano plantado tengo un huerto,
que con la primavera
de bella flor cubierto,
ya muestra en esperanza el fruto cierto.
Y como codiciosa
de ver y acrecentar su hermosura,
desde la cumbre airosa
una fontana pura
hasta llegar corriendo se apresura.
Y luego sosegada
el paso entre los árboles torciendo,
el suelo de pasada
de verdura vistiendo,
y con diversas flores va esparciendo.
El aire el huerto orea,
y ofrece mil olores al sentido,
los árboles menea
con un manso ruïdo,
que del oro y del cetro pone olvido.
Ténganse su tesoro
los que de un flaco leño se confían:
no es mío ver al lloro
de los que desconfían
cuando el cierzo y el ábrego porfían.
La combatida antena
cruje, y en ciega noche el claro día
se torna; al cielo suena
confusa vocería,
y la mar enriquecen a porfía.
A mí una pobrecilla
mesa, de amable paz bien abastada
me baste, y la vajilla
de fino oro labrada,
sea de quien la mar no teme airada.
Y mientras miserable-
mente se están los otros abrasando
en sed insacïable
del no durable mando,
tendido yo a la sombra esté cantando.
A la sombra tendido
de yedra y lauro eterno coronado,
puesto el atento oído
al son dulce, acordado,
del plectro sabiamente meneado.
Veig, Anna i Eulàlia, que esteu aprofitant les classes de Literatura castellana. Al “Siglo de Oro” trobareu tots aquests tòpics horacions que estudiem a llatí. Està ve que hague recordat aquesta composició de Fray Luís de León.
Jordi, fas bé de tractar el tòpic també des del punt de vista lingüístic. Amb el pronom l’has encertada, però “beatus” no és un substantiu, sinó un adjectiu de 1a classe.
Salve!
El beatus ille consisteix en lloar la vida del camp enfront de la de la ciutat. És un tòpic d’Horaci.
I deixo un poema que té com a tòpic d’Horaci el beatus ille:
Sortós qui sense seny ha travessat el mar
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.
Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…
Sortós qui com un déu s’ha embriagat d’amor
i d’un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d’abraçades…
Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…
Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
s’alçurava en el cant sobre la creta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles… […]
Salve.
Un article molt interessant. Enhorabona. Aquest tòpic horacià del Beatus ille és sens dubte un dels més utilitzats per poetes posteriors com Fray Luis de León, que és el que vàrem donar a Literatura Castellana durant el 1r de Batxillerat. Un poema que conec d’aquest autor, és el que ha esmentat la meva companya Laia, el de la Vida retirada. Està clar que tot i que hagi passat tant de temps, els tòpics horacians segueixen ben vigents avui en l’actualitat.
Vale.
Salve!
Beatus Ille és un tòpic literari que es fa servir molt en poemas i cançons d’avui en día. El beatus ille és un tòpic literari que consisteix en la sencillesa de la vida del camp enfront de la de la ciutat. El seu nom ve d’un vers de les èpodes d’Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes.
El tòpic està molt present en la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradísiac i rural evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat.
Salve!
El beatus ille és un tòpic literari que consisteix en lloar la vida. El seu nom ve d’un vers de les èpodes d’Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes.
El tòpic està molt present avui en día, tant en els llibres, en la poesia del Renaixement, o fins i tot en el cinema, aquí us deixo un enllaç molt interesant d’una pelicula que vaig veure fa poc i tenia molt a veure amb aquesta espressió.
http://blog.mysofa.es/2012/08/silencio-de-hielo-beatus-ille/
El tòpic d’Horaci del beatus ille és un dels mes coneguts junt al carpe diem. Aquest tòpic es refereix a a lloar la vida del camp enfront de la de la ciutat. El seu nom ve d’un vers de les èpodes d’Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes. El tòpic està molt present en la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradísiac i rural evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat. Per això, a la pregunta que ens han proposat, la resposta en aquells temps seria afirmativa, ja que el terme es referia a allunyar-se de la ciutat per reposar de la vida sorollosa, i també ho podem aplicar a l’actualitat, ja que encara més, avui dia hi ha més soroll que en aquella època. Per això, hi han cases rurals, i hi han vacances especialitzades al camp i a la muntanya per poder desconnectar i “fugir” de la ciutat, base funamental i ensenyament del tòpic en qüestió.
Salve!
El Beatus ille és un tòpic horacià que apareix a les Epodes 2. Vol dir “Ditxòs aquell que viu al camp apartat de la societat”. S’utilitza per lloar la vida al camp i criticar la societat. Enhorabona per tota la pervivència que has trobat, nosaltres et proposem un altre poema molt relacionat amb aquest tòpic. El poema és del poeta mexicà Arturo Dávila i s’anomena Catulinarias .
Dichoso aquél, Horacio,
que huye del mundanal ruido
(y del tráfico
y del smog)
y, lejos de los negocios de la poesía,
se dedica (como aconseja Voltaire)
a cultivar su jardín.
Y a hacer el amor a una mujer callada,
y a desayunar frutas con té de menta,
y a practicar yoga al atardecer,
y a ver, tras la ventana azul,
el mar, que siempre nace
y nunca muere.
El tòpic és molt present en el renaixement, en l’Edat Mitjana (ja que molts malalts s’en anaven al camp per guarir-se de certes malalties), però també és present en l’actualitat, tal i com ens explica l’Eric, ja que molt sovint quan es viu a les ciutats la gent se sent estressada i necessita escapar-se al camp a relaxar-se i aillar-se de la gent.
Vale!
Andrea, Irina, de quin gènere és el mot Epode?
Bona pervivència heu trobat! La podeu posar en un nou apunt a Tòpics horacians arreu.
Salve!
El beatus ille és un tòpic d’ Horaci, que vol dir dichoso aquel.
Consisteix a lloar la vida del camp enfront de la ciutat. El seu nom ve d’un vers de les èpodes d’Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes. El tòpic està molt present en la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradísiac i rural evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat.
Jo he trobat aquest referent, encara que es anonim:
“Feliz aquel, que envuelto en un cedazo de
aterciopeladas lisonjas,
jacintino por el oreo angélico, ansí irrumpido por las
alarmas secretas del maná,
deja el yelmo y la capota debido al oreo rosicler de la
zampoña, y se encarama
de frente a lo señeros postillones de la vida.
Feliz de aquel…
Feliz aquel, que hurgando en su herida alcanza a la
áspid; por que los ojos
de su amada abrillantarán el husmo circundante. Feliz
aquel. Feliz aquel,
que deja sus atavíos ajarse en las alcándaras; por
que un advenedizo hortelano
le besará el corazón.(…)”
”Anonimo”
Salve!
Aquests dies estem treballant molt els tòpics d’Horaci, entre ells el “beatus ille”, aquest es utilitzar per lloar la vida tranquila del camp, fora de la ciutat i les preocupacions d’aquesta. Aquest tòpic en concret el trobem a l’Epode 2.
La pervivència que has trobat està molt bé, sobretot les películes com “Avatar”, “Pocahontas”. O com ja vam parlar a classe, la gran majoria de películes de Disney que es situen al camp es podrien haver inspirat en aquest tòpic tant conegut d’Horaci, per exemple “Blancaneus” o “La Bella dorment”
A la literatura com ja hem anat veient a classe també té una gran pervivència y com ja han dit les meves companyes a literatura castellana l’any passat vam veure molts d’aquest poemes com el de Fray Luis o el de Gòngora.
A l’actualitat també es podria aplicar aquest tòpic, ja que la gran majoria de la societat viu a les grans ciutats i durant tot l’any s’esperen amb ganes les vacances per sortir de la ciutat i en molts casos pasar un temps al camp, la vida retirada de la que parlava Horaci i que a la seva època només els més rics es podien permetre. Fins i tot amb això podem tenir alguna semblança amb els romans, ja que en temps difícils i per molt que vulguem gaudir una vida al camp, no tothom té els diners per fer-ho.
Salve!
Aquest tòpic literari és un dels més coneguts actualment i és una expressió llatina que es tradueix com «Feliç aquell (que. ..)», i amb ella es fa referència a la lloança de la vida senzilla i despresa del camp enfront de la vida de la ciutat. La temàtica del beatus ille és una de les quatre aspiracions de l’home del Renaixement, on aquest topic juntament amb altres, van ser utilitzats en aquesta època.
Aquest llatinisme prové de l’Epode 2 d’Horaci i aqui deixo un tros de “Los Tellos de Meneses” de Lope de Vega, en la primera part, I, I-VI41, diu Tello el vell:
¡Cuán bienaventurado
puede llamarse el hombre
que con escuro nombre
vive en su casa, honrado
de su familia, atenta
a lo que más le agrada y le contenta! (423).
Salve!
Aquests dies estem treballant Horaci, concretament el tòpic Beatus ille. Aquest, com bé ha dit l’Irena i els comentaris, vol dir: “Ditxòs aquell que viu al camp apartat de la societat”, és a dir, lloa la vida al camp i ho fa ja que tothom necessita un descans de la estressant vida de ciutat.
Penso que no l’utilitzem en el sentit de estar vivint en una vida retirada fora dels perills de les ciutats, sinó en el sentit de estar vivint en una vida retirada fora dels nervis de la ciutat. Aquest tòpic el trobem a els èpodea 2 i 16 i a la oda 1.1.
Respecte la pervivència, no en sabia que hi havia tanta, en Xavier i jo contribuirem i farem un apunt a l’Empremta d’Orfeu amb la cançó Beatus Ille (último de la fila) i Beatus Ille (puntos de sutura).
Salve!!!
El “Beatus ille” d’Horaci que apareix a l’Èpode II, el seu significat literal és: feliç aquell que…
És un tòpic literati que consisteix en lloar la vida del camp enfront de la ciutat. A l’epode II d’Horaci, on el poeta exclama com en són de feliços els que aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes.
Salve!
M’ha semblat molt original la presentació, no m’imaginava que totes aqueste pel.lícules disney tinguestin aquest tópic.
Personalment crec que si que utilitzem el Beatus Ille en el sentit de estar vivint en una vida retirada fora dels perills de les ciutats, lloant la vida del camp.
Altres referents clàssics de beatus ille que hem venen a la ment ara és el conte de “el ratolí de camp i el ratolí de ciutat”.