Monthly Archives: agost 2010

Postals de viatge: Capo Testa, pedrera de granit dels romans

Del meu pas per la segona illa més gran de la Mediterrània, tal com vaig prometre a la Margalida, us envio aquesta postal, emprenta del vent, les ones i els romans. Coneixeu Capo Testa? És fantàstic, digne de veure. Capo Testa, format per roques granítiques corroses del vent i del pas del temps, és una península situada a nord de l’illa de Sardenya (la Sardinia dels romans), a pocs quilometres de Santa Teresa de Gal.lura. Està al davant de les espectaculars Boques de Bonifacio. Capo Testa era una pedrera utilitzada en temps dels romans per la seva preuada posició estratègica i pel subministrament del granit que era portat a Roma. Les columnes del Pànteon de Roma, per exemple, foren construïdes amb el granit de aquest lloc, on encara he pogut contemplar tres pedreres romanes. Els romans van explotar pedreres en tot el seu imperi i de l’illa de Sardenya exportaven el granit de Capo Testa (núm. 39):

Les formes de les roques naturals, tot i que semblen artificials, a mi em recorden la Pedrera de Gaudí o algunes figures de Dalí i de Miró. Ara que hi ha línia regular de vaixells des de Barcelona, si podeu, no us perdeu aquesta meravella de la naturalesa, contemplada i també explotada pels romans!

Jaume

Referències clàssiques en la literatura

Ahir, llegint un llibre clàssic juvenil, El presoner de Zenda, vaig trobar-hi una metàfora relacionada amb dos poemes clàssics molt famosos d’autors molt coneguts. L’autor de l’obra és Antony Hope, la col·lecció és ELS ARGONAUTES i és d’edicions Barcanova.

El llibre tracta sobre Rudolf, un noble anglès que marxa de la seva terra per assistir a la coronació del príncep de Ruritània, Rudolf III. Pel camí es troba amb el consellers i fidels servidors del príncep, que el porten davant el futur monarca per la seva increïble semblança amb ell. Aquella mateixa nit, el rival del príncep al tron, el duc Michael el Negre, l’enverina i el deixa inconscient. Això fa que el noble anglès es faci passar pel rei mentre està captiu, i viu moltes aventures, fins i tot s’enamora de la princesa Flàvia. Al final aconsegueix alliberar l’autèntic rei i ell se’n pot tornar a casa.

La referència és: “Em trobaria entre l’Escil·la d’allò més vulgar i la Caribdis de la indiscreció i crec que serà millor que em limiti estrictament al drama subterrani…” (pàg. 85). El protagonista pensa aquesta frase en el moment en què es troba envoltat d’enemics al castell on és empresonat el rei i l’estan empenyent cap al buit del fossar.

Què creieu que significa la metàfora?

Fins aviat,

Arnau Lario Devesa

2n ESO

Rap en català i amb llatinismes

Fent cas als mots de la Margalida, per tal que Deka faci un treball de recerca web 2.0, aquí teniu el meu granet de sorra per si no el coneixeu encara: Vazili amb la Pupil·la Caue canem. És hip hop en català com At Versaris i amb una pila de referents, sobretot llatinismes:

Caue Canem

Qui ha fet la verema pel Cavernet Sauvignon
que presidí el sant sopar on decidireu vendre el món?
Els soldats del vostre taulell de risc, qui són?
D’on brolla la sang a cada guerra a cada front?
De nosaltres, el poble, que sap la sort que
té de poder emmirallar-se en tu i vol ser una amable còpia.
A calat la teva copla de robatori estable
i deixa joves en la inòpia.

Ja sé que mai entendràs la problemàtica
O tot o res, amotinats com a Attica
el handicap és l’ètica en el teu discurs estàtic
aquesta actitud no et porta enlloc perquè és erràtica
cal dir que, tinc fòbia a l’Àgora, no agorafòbia
que claudicar és donar més marge a aquesta escòria
i la victòria té un sabor tan dolç si és compartit…
somnis no són només somnis si els hi dones un sentit.

Alea jacta est, ab ovo,
hic et nunc, quid pro quo
Vazili, La Pupil·la: fac totum
Caue Canem, si vis pacem para bellum.

Que no hi ha un camí per la pau? Que la pau és el camí?
Predica-ho a un camp de refugiats palestí.
Qui tasta el verí de cada reforma laboral?
Qui és la mare del xaval que està cuidant del teu jardí?
Caminem sense escoltar-vos, hem hagut d’aprendre a fer-ho
recupero les ganes de viure, recordant Tupac Amaru.
Parlar-ho amb el Vazili abans d’escriure i tornar a intentar-ho.

Puc rimar-ho, sobren profetes, està escrit
no posarem l’altra galta, Balta vine amb el teu sèquit
pànic, ni el Crit de Munch és tan simbòlic
si tanquem els punys, la imatge et provocarà un còlic.
Jo dic sabotatge i sona més fort que “pau social”
per qui no entén que a tu només et cal dir que passin l’escombra
la por, la força i l’ordre són el vostre aval
però si caminem per la foscor no tenim ombra.

Alea jacta est, ab ouo,
hic et nunc, quid pro quo
Vazili, La Pupil·la: fac totum
Caue Canem, si vis pacem para bellum.

Cogombres amb La Pupil·la. Us preparem pel ball
perquè a la tomba no us emportareu el nostre patrimoni.
Només el poble salva el poble, i tu pots mirar-te al mirall
si vols que et presenti al dimoni.
Que ressoni a tots els pobles i ciutats
venim armats amb líriques, combats no teories cíniques
ja saps, ens piques però no ens quedarem parats
serem estrictes, no acatarem finals agònics.

Per això no vull ser res.
Els patètics anhels de tants que creuen no haver triomfat pels pèls que encara no he entès…
No vull ser ningú més que part d’un tot revoltat
apartar el teu alè fastigós al meu clatell clavat
dic, guerra! Si els somnis col·lapsen, guerra!
els que es relaxen perden les arrels de la terra,
s’esquerden els murs de l’imperi a cada guerra.
A terra! La pau és a tocar arreu de la terra.

Alea jacta est, ab ouo,
hic et nunc, quid pro quo
Vazili, La Pupil·la: fac totum
Caue Canem, si vis pacem para bellum.

Gaby