“Yo no maté a Nerón”

Mireu què he trobat a la xarxa! Una cançó dels anys setenta del xilè Juan Carlos en què el propi emperador Neró s’exculpa d’homicidi i d’haver cremat Roma.

Yo no maté a mi hermano

es mentira, mentira

ni perseguí al cristiano

yo fuí el buen Nerón

yo no toqué la lira en el foro romano

fue solo una mentira de mi historiador

En las historias a mi me dibujan feo

y en otras dicen que yo fui muy barrigón

si estudian (o escuchan) bien sabrán que yo era tan hermoso

como el que ahora les entona esta canción

Yo no maté a mi hermano

es mentira, mentira

ni perseguí al cristiano

yo fuí el buen Nerón

yo no toqué la lira en el foro romano

fue solo una mentira de mi historiador

Ya sé que algunos hablan de un incendio en Roma

y se me acusa de no haberlo hecho apagar

si estudian bien sabrán que yo no era bombero

y las mangueras nunca supe bien usar

Yo no maté a mi hermano…

Per cert, què en sabeu de l’emperador Neró? Era tan malvat com ens volen fer creure o tan angelet com en aquesta cançó? Recordeu quina pel·lícula, vista a El Fil de les Clàssiques, el va immortalitzar tocant la lira mentre Roma cremava en flames?

John

El far del sud, de Sopa de Cabra

A veure si m’ajudeu a trobar els referents clàssics que amaga El far del sud, una  romàntica cançó de Sopa de Cabra ja que no em podeu donar un cop de mà a trobar l’amor:

El far del sud

La va trobar a una sala mig buida,
buscant un somni, fugint del dolor,
Entrant pels ulls va sentir mil espurnes,
Aquella història va canviar-li el món.

Va perdre-ho tot, la partida i la vida,
Cada ciutat li esmicolava el cor,
Només el far del sud ella es mira,
Segueix la flama fins que res no es mou.

I empeny el sol tan bruna, tan forta i prohibida
I es descorda la brusa, el seu cos un somriure viu.

Et donaria amor si poguessis tornar-me’n
Et donaria amor si ens poguéssim mirar
Et donaria el món si poguessis parlar-me
Ho donaria tot si et pogués estimar.

Tantes nits va pagar per tenir-la
Tantes excuses per anar tot sol,
Però cada cop amb un plor la perdia,
La llum s´apaga quan la sort es pon.

I el seu record s´estima en ciutats adormides,
I somnia fins l´alba el seu far sense vida trist.

Et donaria amor….

Tremolant poc a poc surt del cine,
Sessió de nit avui ja és l´últim dia,
S´endú el cartell, arriba casa i l´espia,
L´habitació es transforma en un mon nou.

I li escriu cent mil cartes de busca en viatge,
I el seu centre s´escapa perd l´ordre i la casa.
I apaga el sol tan bruna, tan forta i prohibida.
I es descorda la brusa, el seu cos un somriure viu.