Once Upon a Time

once-upon-a-time-apple

“Once Upon a Time” (Érase una vez o Hi havia una vegada) és una sèrie de la productora anglesa ABC. Narra les històries dels contes de fades després del seus famosos “happy endings” i també els relaciona entre ells. Sempre queden tots els caps lligats i tot el que passa té un sentit.

Tots els personatges dels contes viuen en un poble, en el nostre món, anomenat “Storybrook” on conviuen sense saber qui són ja que la reina malvada llença una maledicció.En arribar l’Emma (filla de la Blancaneus i el Príncep Encantador) al poble tothom desperta i comencen les aventures.

Depenent de la temporada passen diferents coses en diferents ambients com ja pugui ser el país dels contes (Enchanted Forest), el país de Mai Més (Neverland), el país de les meravelles (Wonderland) i molts d’altres. En la 5a temporada apareix l’inframón, casa del déu Hades i també l’Olimp on viu Zeus.

Aquesta sèrie està plagada de referents clàssics. Hi ha infinitat de conceptes, llocs i objectes referents a la mitologia grega i romana. Els exposaré a continuació:

  • La reina malvada, REGINA: ella és la reina ja que la seva mare va moure els fils perquè ho pogués ser. En el món real és l’alcaldessa del poble. Des de petita la seva mare ja sabia que la Regina arribaria a reina per aquest motiu es diu així. Regina en llatí significa “reina”.

Queen_Regina_7098

  • Kora: És la mare de la Regina i arrenca els cors de les persones per poder-les controlar. En el país de les Meravelles és la reina de cors. Els cors són molt importants per ella i per aquesta raó el seu nom és Kora que a la sèrie li donen el dignificat de donzella de cors.

3d441c793280b504e907b4c7f74b2619

  • La poma: la poma que li dóna la Reina Malvada a Blancaneus per enverinar-la, té una clara relació amb la poma de la Discòrdia que la deessa Eris llença al casament de Tetis i Peleu.

snow10

  • Les tisores de la vida: Amb aquestes tisores, és possible tallar el destí d’una persona a la sèrie. En la mitologia, les tres Parques tenien unes tisores per tallar la vida quan elles ho creguessin oportú.

vlcsnap-2016-10-24-13h49m46s715

  • El laberint de Medusa: També apareix el laberint on la gorgona està tancada i com podeu veure a continuació Blancaneus i el Príncep lluiten per matar-la, conseguir el seu cap i petrificar  la reina malvada. Finalment utilitza l’escut i en el moment en què la gorgona el mira es veu refectida i  es converteix en pedra. El Príncep torna a la normalitat.

  • La caixa de Pandora: A la sèrie si la obres et quedes empresonat dins i només et pot treure la següent persona que obri la caixa. L’utilitzen per transportar o contenir algun malvat. En la mitologia, Pandora, la qual és molt curiosa obra la caixa encara que li han dit que no ho faci i allibera forces malignes.

download

  • La fletxa de Cupido: Juguen també amb la idea de l’odi (fletxa de plom) i l’amor (fetxa d’or) de les fletxes de Cupido. El pare de la Reina malvada vol que trobi el seu amor vertader per això li diu que existeix un lloc on hi ha la fletxa d’or de Cupido que la guiarà al seu amor. La reina diu que ella no vol amor sinó venjança en la Blancaneus i fa un encanteri perquè la fletxa es converteixi en la d’odi, es torna de plom. Creu que d’aquesta manera la fletxa la guiarà fins a la Blancaneus però finalment la fletxa la guia cap a un mirall on ella està reflectida i s’adona que la cosa que més odia és ella mateixa.

download

 

  • A la 5a temporada podrem trobar moltíssims referents:
  • Tot passa a l’inframón on el déu Hades governa.

images

 

bcf6985a8d5123efa38e0be503e45ec2

  • El riu de les ànimes, Aqueront i el barquer Caront: A la sèrie si toques el riu mors.

2016-03-21-ouat03

  • Apareix el semidéu Hèrcules: A la sèrie està mort perquè no va poder véncer el ca Cèrber, el qual vigilava les portes de l’infern.

download      download

  • Olimp:  A la sèrie tothom hi pot accedir un cop ha superat allò que havia deixat inacabat abans de morir. Havies de passar per un pont de pedra, si havies superat la teva meta personal, podies accedir a l’Olimp però sinó desapareixies completament. A l’Olimp es troba Zeus.

images     download

En conclusió, aquesta sèrie com moltes altres té un volum important de referents clàssics. És potser per aquest motiu que ha tingut tantíssim èxit.

Creus que altres sèries tenen referents? T’agrada aquesta sèrie? Els havies vist mai?

Arnau Torres Nadal 1r Batx. C

Hèrcules de Brett Ratner (2014)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Hèrcules, com tots els herois grecs, és un semidéu. Després de realitzar els terribles dotze treballs que li van ser imposats i després de perdre la seva família, decideix girar l’esquena als déus i trobar consol en la recerca d’aventures. Gràcies a les seves aventures, ha trobat homes afins que s’han unit a ell, ja que comparteixen el seu amor pel combat i no tenen por de la presència constant de la mort en les seves vides. El rei de Tràcia pretén que aquests homes formin un exèrcit invencible.

TRÀILER

CRÍTICA

La pel·lícula comença recordant la llegendària història d’Hèrcules, des del seu naixement com el fill del déu Zeus i la mortal Alcmena fins a la realització dels dotze treballs, que no s’expliquen bé, com per exemple el treball de L’hidra de Lerna, es veu una seqüència en què ell la mata però no surt ni que de cada cap tallat en surtin dos més, ni com la mata realment.

Però en el film després de la mort de la seva dona i els seus fills el nostre heroi viu turmentat i viatja per les terres de Grècia oferint els seus serveis al millor postor. Pel camí ha reclutat una banda de lleials i ferotges mercenaris (Autolico d’Esparta, Tideo de Tebas(la ciutat dels morts), Atalanta d’Escitia, Ancialao d’Argos famós vident, Oleu d’Atenes) cadascun especialitzat en l’ús d’unes armes determinades. La fama d’heroi del poble que té Hèrcules atraurà l’atenció del rei de Tràcia, que per mitjà de la seva atractiva filla sol·licitarà l’ajuda de l’heroi per posar fi a la guerra que viu el seu país i vèncer el malvat Rhesus. ¿La recompensa? El seu pes en or.

A partir d’aquest moment la pel·lícula es desenvolupa pels trets característics del gènere al qual pertany, surten batalles èpiques, alguna derrota, entrenament de l’exèrcit, presentació dels personatges, i flash-backs explicatius (mort de la seva família).

Aspectes que m’han sorprès bastant i majoritàriament de forma positiva, primer de tot la quantitat de personatges famosos en la nostra actualitat que surten en el film, com la mateixa dona d’Hèrcules la famosa model Irina Shayk, una altra model bastant coneguda com Barbara Palvin, i també la quantitat d’actors famosos com Joseph Finnes, el mateix Hèrcules que és el famós actor Dwayne Johnson més conegut com “La Roca”, Ian McShane, John hurt conegut a part de per la seva gran trajectòria cinematogràfica pel seu paper com a Ollivander a la saga Harry Potter. Opino que tot aquest repertori és només una estratègia publicitària per a primer donar més bon catxe a la pel·lícula, i fer-ne més publicitat d’aquesta.

Un altre aspecte que m’ha sorprès és el gir que el director dóna a la pel·lícula que en comptes de centrar-s he en els dotze treballs que tot i així no els deixa de banda, se centra més en el després d’aquests i sobretot en el turment que continua sentint l’heroi pel seu assassinat.

També, com al llarg de la pel·lícula es dóna la imatge que Hèrcules és realment un mercenari (i per això s’enfronta l’aventura que ens relata el film), la seva banda el ven al poble grec com un heroi immortal incapaç de ser vençut per ningú, sobretot el seu cosí qui narra a la gent els dotze treballs que va haver de portar a terme. Fins i tot el mateix heroi en un moment de la pel·lícula ho diu: “Solo soy un simple mercenario que lucha a cambio de oro.”

Cal destacar un llenguatge bastant senzill i informal que consta de paraules en diàlegs entre els personatges, com tio, mi niño, etc.” 

Per últim dir que la pel·lícula ha superat les meves expectatives, ja que penso que aquest enfocament diferent dóna uns aires nous a la història d’aquest heroi, no obstant això, no la recomano a la gent que vulgui saber realment els treballs que va dur a terme, ja que com he dit abans aquest film no se centra en això.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu dels 12 treballs que va haver de fer Hèrcules?
  • Per què se’l considera un semidéu? Quina característica física té?
  • Què sabeu de l’exèrcit grec?
  • Creieu que realment era un mercenari?

Alexia Álvarez Pàmies

Primer de Batxillerat  Humanístic

Els amors d’Hèrcules, de Carlo Ludovico Bragaglia

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Gli amori di Ercole (Els amors d’Hèrcules)

Director: Carlo Ludovico Bragaglia

Producció: Grandi Schermi Italiani, Contact Organisation i Paris Productions

Guionistes: Sandro Continenza i Luciano Doria

Música: Carlo Innocenzi i Carlo Franci

Vestuari: Dario Cecchi i Maria Baroni

Any d’estrena: 1960

Durada: 98 min.

Repartiment: Jayne Mansfield, Mickey Hargitay, Massimo Serato, René Dary, Moira Orfei, Gil Vidal, Sandrine, Rossella Como i Andrea Scotti

País d’origen: Itàlia amb la Col·laboració de França

Idioma original: Italià

Gènere: Aventura, Històric, Fantasia, Pèplum

ARGUMENT:

Mentre Hèrcules estava absent, Èurit, rei d’Ecàlia ordena matar la seva estimada Mègara i a tota la seva gent. Hèrcules emprèn un viatge a aquesta ciutat per trobar venjança, però ignora que Èurit ja no està viu i que ara reina la seva filla Deianira. En arribar a allà, Deianira li diu que l’assassini a ella i deixi al seu poble en pau. Hèrcules s’enamora d’ella i renuncia a la venjança.

Lico, que era ministre d’Èurit, intenta prendre el poder, i contracta a un sicari per a què mati al promès de Deianira, el príncep Aquelou, per acusar més tard a Hèrcules d’haver comès el crim.

L’heroi descobreix la veritat i intenta matar el sicari, però intentant fugir d’Hèrcules, és devorat per l’hidra. La criatura mitològica ataca també Hèrcules, però aconsegueix acabar amb ella després d’una dura baralla de la qual surt ferit de gravetat.
Nemea i altres amazones ajuden Hèrcules i el porten al palau de la reina Hipòlita. Com té per costum fer amb els seus amants, la reina de les amazones pretén transformar en arbre Hèrcules, però Nemea el desperta i l’ajuda a fugir.

En Ecàlia, Lico ha ocupat el tron i té a Deianira com a presonera. Hèrcules reuneix un exèrcit i torna amb ell. Al final Lico mor assassinat per un ciclop que, més tard Hèrcules derrota recuperant així la seva estimada.

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

Primer de tot, a la pel·lícula observem diverses diferències respecte els personatges “tradicionals” de la història. Aquestes diferències es noten sobretot als següents personatges:

Aquelou: En la tradició clàssica és un déu fluvial, en canvi en la pel·lícula ens el trobem com a un príncep.
Hipòlita: En la tradició clàssica, no rep a Hèrcules ferit, sinó que és ell qui arriba caminant fins al regne d’ella per robar-li el cinturó.
Lico: En la tradició, és regent de Tebas i després usurpador del tron ​​d’aquesta ciutat, en canvi en la pel·lícula, usurpa el tron d’Ecàlia.
Mègara: En la tradició clàssica, Mègara i els fills que ha tingut amb Hèrcules són assassinats per ell mateix durant l’atac de bogeria que li indueix la deessa Hera, i per poder ser perdonat, l’heroi ha de posar-se al servei del rei Euristeu, que li envia els dotze treballs que en principi havien de ser deu, però en la pel·lícula, Mègara és una de les víctimes d’Èurit.
Iolau: En la tradició clàssica, és nebot d’Hèrcules, però en la pel·lícula, Iolau és més vell que Hèrcules.

L’actriu Jayne Mansfield va obtenir permís del seu estudi (20th Century Fox) per treballar durant les primeres setmanes de 1960 en aquesta producció europea. En començar el rodatge, estava al principi de la gestació del seu tercer fill. Pel seu treball en la pel·lícula va rebre un salari de 75.000 dòlars.

La pel·lícula es va estrenar en 6 llocs diferents:

Itàlia—-19 agost 1960
Alemanya Occidental—-23 desembre 1960
França—-28 desembre 1960
Mèxic—-16 setembre 1965
EUA—-1966
Finlàndia—-27 juny 1975
Alemanya de l’Est—-13 juny 1987

La pel·lícula no és del tot dolenta (encara que en molts llocs és una pel·lícula amb una qualificació molt baixa), ja que en aquells temps no tenien tanta tecnologia com ara i per tant, els efectes especials no podien ser perfectes. El tema dels efectes especials ha sigut un dels més criticats de la pel·lícula, ja que a la batalla en què s’enfronten Hèrcules i l’hidra utilitzen aquests efectes. Naturalment que es nota molt que l’escena és falsa i tot el que passa és mentida, però amb el que comptaven en aquella època per a fer una pel·lícula era molt poc.

Per tant, sense tenir en compte les diferències entre la història clàssica “real” i el que passa a la pel·lícula, en general està bé, encara que l’actuació d’alguns personatges a vegades arriba a ser exagerada i molt dramàtica.

Víctor Huete

Batxillerat Humanístic

Mitologia i referents clàssics en Els Simpson!

Els Simpson (en anglès, The Simpsons) és una sèrie de televisió d’animació creada per Matt Groening. Inicialment produïda als Estats Units per Fox Broadcasting Company, en format de comèdia, s’ha emès en diversos països del món. La sèrie és una sàtira de la societat estatunidenca que narra la vida i el dia a dia d’una família de classe mitjana d’aquest país (els membres són Homer, Marge, Bart, Lisa i Maggie Simpson) que viuen en un poble fictici anomenat Springfield. El primer episodi que es va emetre va ser el 17 de desembre de 1989.

Trobem moltes referències de la mitologia grega i romana en aquesta sèrie, aquí us en deixem un tastet:

El primer referent el trobem en el nom del pare de família, en Homer, que es diu igual que el poeta èpic, autor de dues famoses obres èpiques: l’Odissea i la Ilíada.

Bust d'Homer

Bust d’Homer, còpia romana del segle II dC.

En l’episodi 90 de la temporada 5 anomenat “La última temptació de Homer”. Després que Homer i els seus companys de treball escapessin miraculosament d’un gas verinós que Homer havia deixat escapar. Charlie, un obrer, és acomiadat en haver-li demanat una sortida d’emergència al Sr Burns Burns que remplaça aquest per Una bonica enginyera nova, anomenada Mindy Simmons, de la qual Homer sent una gran atracció. Mentrestant, Bart és enviat a un oculista, després que es descobreixi que no tenia bona vista. Li fan posar ulleres i també, després d’anar al dermatòleg, un gel al cabell que li fan un aspecte de ximple. A l’escola els nens es riuen d’ell i només li fa costat en Martin, qui li mostra el seu amagatall. Finalment, Bart, després de les dues setmanes, es treu les seves ulleres però quan torna a l’escola el peguen igual.

La primera vegada que Homer veu a Mindy, en la seva imaginació la veu com la Venus de “El naixement de Venus” de Botticelli.

La Mindy com Venus

El naixement de Venus” de Botticelli

 Un altre referent important que hi trobem és el cicle troià. L’Odisea i la Ilíada d’Homer, apareixen en l’episodi 283 de la tretzena temporada. En aquesta història, Homer és Odisseu, que li porta al Rei de Troia, Príam (representat per Ned Flanders), un cavall de fusta. Ell i els seus companys soldats (Apu, Lenny, Moe, el Professor Frink i Carl ) , maten a tots els troians i guanyen la guerra. No obstant això, Odisseu es nega a sacrificar una ovella com a regal cap als déus Zeus (l’Alcalde Quimby), Dionís (Barney) i Posidó (el Capità McAllister), el que fa que aquests s’enfadin amb ell. En la sèrie, Barney fa un comentari a Zeus, sobre el rapte de Europa “Abans eres divertit, on està el Zeus que es convertia en vaca y perseguia a les noies?”. Com podem observar els tres personatges tenen característiques similars als déus grecs: Barney igual que Dionís està obsessionat per la beguda; l’Alcalde Quimby, és qui controla tot el poble, igual que Zeus que és el déu de tots els déus de l’Olimp; i el Capità, és mariner i està relacionat amb Posidó, déu del mar.

Posidó als Simpson

Centrant-nos en la sèrie, Dionís intenta destruir Odisseu amb un llamp, però falla i el llamp destrueix l’Atlàntida. Posidó, qui tenia poder sobre el mar, arrossega el vaixell d’Odisseu cap a la terra de les Sirenes (Patty i Selma), a més visiten a Circe (Lindsey Naegle), qui converteix la tripulació en porcs, els quals Homer es menja. Després, ordena a Odisseu travessar el Regne dels Morts, creuant el Riu Estix per així arribar a casa i retrobar-se amb la seva dona, Penèlope (Marge) i el seu fill Telèmac (Bart). Quan arriba a Ítaca, la seva illa, mata tots els homes que havien pretès Penélope quan ell no era a casa. Després d’estar vint anys fora, sense veure la seva dona, Homer se’n va a la taberna.

Patty i Selma representant les Sirenes d’Homer

“Odisseu i les sirenes” de Karl Von Blaas

Mare del professor Skinner fent d’Hèlena de Troia

Hèlena de Troia” d’Evelyn Morgan

Lindsey Naegle fent de Circe

circe_lindsey_naegle

“Circe oferint una copa a Odisseu” de John William Waterhouse

Marge Simpson fent de Penèlope

“Penèlope” de Domenico Beccafumi

Bart Simpson fent de Telèmac

“Telèmac” de Jacques-Louis David

Ned Flanders fent del rei Príam

“Príam i Hèctor” escultura de Juan Adán

Homer Simpson fent d’Odisseu

“El sacrifici d’Ifigènia” de Franz Anton Maulbertsch

Barney interpretant el déu Dionís

“Bacus, Venus i Ariadna” de Tintoretto

Capità Mc Allister representant el déu Posidó

“Posidó i Atena” de Tisi de Garofalo

   Alcalde Quimby representant Zeus

 

Bust de Zeus en el Vaticà

Troia a la sèrie dels Simpson

A més, en aquest episodi apareix un altre referent, aquest cop sobre las Metamorfosis d’Ovidi.

La Lisa està enamorada d’un noi de la seva classe i acudeix al seu avi perquè li doni consells. L’avi Simpson li comenta que la seva història li recorda al mite de Píram i Tisbe i li explica que eren dos joves enamorats que vivien en cases contigües però el seu amor era impossible a causa de l’enemistat dels seus pares.

L’avi explica la història de manera molt abreujada i canvia lleugerament el final, els dos joves arriben al mateix temps al lloc que han quedat, es besen i es transformen en un mateix arbre, igual que Filemó i Baucis.

Lisa i el seu novio fent de Píram i Tisbe

En l’episodi 458 de la temporada 21 anomenat “American History X-cellent”. Mentre la policia intenta dissoldre una sorollosa concentració de persones en els terrenys del Sr Burns, un dels agents reconeix a les parets quadres robats d’incalculable valor i el maníac bilionari és detingut per ser interrogat. Un cop a la presó, el company de cel ·la de Burns, John Coffey li demostra que pot tenir fe en Déu i intenta treure el mal del seu cos. Mentrestant, Smithers pren el comandament de la central nuclear i creu que pot tenir una bona relació amb els empleats, fins que descobreix que aquests només s’aprofiten d’ell i els força a treballar dia i nit. Aquestes injustes condicions laborals fan que Homer i els seus companys tramin un pla per treure al Sr Burns de la presó.

Un dels quadres que té el senyor Burns robats apareix la figura de Cronos, menjant-se al seus fills representat amb la figura del senyor Burns. Aquest quadre és molt similar al de Goya.

Quadre del senyor Burns

Saturn devorant els seus fills, de Goya

En el còmic dels Simpsons número 70 anomenat “Un còmic de mítiques proporcions” apareix molta mitologia. En el còmic Homer, que representa a Homer, ecriptor grec, explica històries als nens grecs. Quan Hera (Marge) va s’assabenta de Zeus (Homer) té un fill il·legítim anomenat Hèrcules (Bart), s’encarrega que aquest hagi de completar 12 treballs. El primer és matar l’Hidra (Snake), la qual li creixen dos caps per a cada un tallat. Hèrcules la venç fent-la discutir sobre quin li robarà. Llavors ell ha de netejar el estables d’Augies, on convenç un ric grec que l’or no val res i que els fems són més valuosos. Després s’ocupa de les diverses criatures que té la tasca de capturar fent que Hermes (Milhouse) envii un agent grec perquè les atrapi, ja que no tenen una llicència i poden estar rabiosos. Hèrcules torna a Hera amb només 10 de les tasques completes. Hèrcules decideix que aquest Hera estaria molt millor a la posició de Zeus i per això ella pren aquest rol, només per causar estralls per fer caure la Terra.

En una altra història, quan el senyor Burns va saber que algú havia deixat la planta nuclear un pot de Dimoxinil, un producte per fer crèixer els cabells, va dir “que exploti la seva pell a l’Hades (Homer)”.

Quan en Herb Powel, germà gran de Homer va aprendre que els seus nous cotxes es deien Persèfone (Marge) va preguntar quina classe de nom era aquest. Els constructors li van dir després que ella era la deessa grega de la primavera i el renaixement i que va ser portada a l’Hades, on ella va menjar 6 magranes. Herb dels interrompre llavors i va dir que la gent no volen que els seus cotxes, tinguin noms antics grecs.

En altres històries també ens parla de Sísif (Flanders), Epimeteu (Homer) la deessa Atena (Lisa), Cupido, Perseu (Bart) i Medusa (Selma Bouvier).

Fins i tot, hi ha un capítol del còmic dedicat a dues faules d’Isop: la cigala i la formiga, i la guineu i el raïm. La formiga (Flanders) treballa dur per l’hivern mentre que la cigala (Homer) està tot el dia cantant en el seu violí. Quan arriba l’hivern la formiga li ofereix a la cigala una part del seu menjar, però aquesta ho devora tot.

Una guineu (Moe) demana a un corb (Bart) que cridi repetidament llop perquè així els grans de raïm que té a la boca li caiguin i se’ls pugui menjar.

simpson

Portada del còmic 70  

 Homer representant a Zeus 

Estàtua de Zeus del museu Hermitage

Marge representant a Hera

Hera i Júpiter, de Giovanni Ambrogio

Bart representant a Hèrcules 

Hèrcules matant l’Hidra, de Antonio del Pollaiolo

Milhouse representant a Hermes

Hermes ingenui, del museu del Vaticà

Homer representant a Hades

Estàtua d’Hades amb Cèrber, del Museu Nacional de Creta

L’Snake representant a l’Hidra

L’Hidra de Lerna, de Gustave Moureau

Lisa representant a la deessa Atena

Estàtua d’Atena, de Fidias

Bart representant a Perseu

Fresc de Pompeya on apareix Perseu amb el cap de Medusa

Selma representant a Medusa

Medusa, de Caravaggio

Cupido en els Simpson

Cupido amb una papallona, de William Adolphe Bouguereau

Homer representant Epimeteu

Dibuix d’Epimeteu i Pandora

Flanders representant a Sísif

Sísif de Von Stuck

En l’episodi 516 de la temporada 24 titulat “Al meu gos amb amor” durant un esdeveniment en el centre de la ciutat de Springfield el professor Frink fa una demostració d’un nou invent, però perd el control, el que resulta en la destrucció de la casa de retir de Springfield. Aquesta situació obliga a Abraham Simpson (l’avi) a mudar-se amb els Simpson. Homer es lesiona l’esquena el dia de la mudança. Mentre està descansant a casa, es torna addicte a un joc de tauleta titulat Villageville i per estar distret, perd el gos de la família, Petit ajudant del pare Noel. Tots estan enfadats amb Homer perquè sembla no importar-li que s’hagi perdut el gos, però l’avi els explica la història del gosset que tenia Homer quan era nen, en Bongo.

El referent que trobem en aquest episodi és una estàtua en la que es veu a l’Smithers agafant el cap del senyor Burns, fent referència a l’estàtua de Perseu agafant el cap de Medusa.

 Archivo:Perseo Smithers.png

Smithers representant Perseu

Què us ha semblat? Vosaltres també veieu els Simpson? Ens ajudeu a trobar més referents? Quines semblances i diferències hi trobeu respecte els mites originals? Creieu que és possible estudiar mitologia amb aquesta sèrie?

Andrea i Irina Balart

2n Batx. C

“Hèrcules” de Disney

 

Hèrcules de Disney

FITXA TÈCNICA:

Títol original:Hèrcules

Director i guionistes:

Ron Clements

John Musker

Barry Johnson

Any d’estrena: 1997

Durada: 92 minuts

Repartiment:

Tate Donovan (Hercules)
Josh Keaton (Joven Hercules. Diálogos)
Roger Bart (Joven Hercules. Canciones)
Danny DeVito (Philoctetes)
James Woods (Hades)
Susan Egan (Megara)
Bobcat Goldthwait (Pain)
Matt Frewer (Panic)
Rip Torn (Zeus)
Samantha Eggar (Hera)
Barbara Barrie (Alcmene)
Hal Holbrook (Amphitryon)
Paul Shaffer (Hermes)
Amanda Plummer (Moira Cloto)
Carole Shelley (Moira Láquesis)

Pais d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Animació

ARGUMENT:

Hades, senyor de l’inframón, planeja destruir al déu Zeus. Per aconseguir la seva venjança consulta el seu futur a les moiras-graies i aquestes li diuen que si el fill de Zeus, Hèrcules, lluita quan els planetes s’alineïn, és a dir, quan hagin passat divuit anys, serà una amenaça per als seus plans i no aconseguirà regnar sobre l’univers. Per destruir el petit Hèrcules, abans que pugui ser major i tingui més força, Hades envia als seus dos sequaços del mal, Pena i Pànic a segrestar-lo per convertir en mortal al bebè Hèrcules i posteriorment, matar-lo. Just en el mateix instant que li estan donant la poció perquè esdevingui mortal, apareixen dues persones (Amfitrió i la seva dona Alcmena), i els dos sequaços es veuen obligats a amagar-se. Més tard, es converteixen en serps per poder matar al nen, però com aquest no s’havia begut l’última gota de la poció, no s’havia convertit completament en mortal i tenia la força d’un déu, i el nadó aconsegueix acabar amb les dues serps.

Alguns anys després, Hèrcules és un jove que intenta ser acceptat utilitzant la seva enorme força per ajudar, però fa una gran destrossa en un mercat per no poder controlar la seva força, fet que el porta a voler descobrir la veritat del seu passat, ja que pensa que aquesta força no és normal, i els seus pares adoptius li expliquen que el van trobar abandonat i que tenia el medalló dels déus. D’aquesta manera, Hèrcules es dirigeix cap al temple de Zeus, allà li demana al déu respostes sobre el seu passat. Zeus, encarnant en l’enorme estàtua que el representa, li diu que ell és el seu pare i que ho van raptar de petit, però que ha d’esdevenir un heroi per tornar a la muntanya de l’Olimp. Zeus li lliura a Pegàs, un regal de part del seu pare donat de petit, i li diu que busqui a Phil, un sàtir entrenador d’herois, que l’ajudarà a fer-se gran i, així tornar a ser un déu.

El somni de Phil és entrenar al major dels herois, però tots els seus antics alumnes (OdisseuPerseuTeseu, i fins al propi Aquil·les) van ser un fracàs. Després de pregar milers de vegades a Phil que ho accepti, Hèrcules és acceptat per aquest i, així es converteix en el seu entrenador. En acabar l’entrenament Phil aconsella a Hèrcules que viatgin a Tebas, ja que és una de les ciutats que pateix més catàstrofes i sempre es trobava en problemes, i el que necessitaven era un heroi que els salvés de tantes desgràcies. En el camí a la ciutat, Hèrcules sent un crit d’una noia a la qual decideix ajudar, ja que és una damisel·la en perill. Aquesta és Mègara i la salva d’una criatura, el centaure (Nessos), que l’estava molestant. Més tard, es descobreix que Meg treballa per Hades i que intentava convèncer al centaure d’unir-se a l’exèrcit del déu del mal. Hades, en descobrir que Hèrcules segueix viu li dóna a la noia la missió de seduir-lo.

A Tebes, Hèrcules es converteix en un dels herois més aclamats, després de vèncer diversos monstres (La Hidra de Lerna, Medusa i el Lleó de Nemea entre d’altres). Així i tot, Zeus li adverteix que el fet de ser famós no el porta a ser un heroi veritable i menys un déu i, que encara li queda feina per fer.

Phil descobreix els plans d’Hades i informa a Hèrcules que Meg només jugava amb ell, però discuteixen i Phil se’n va. Hades utilitza a Meg perquè Hèrcules perdi els seus poders durant un dia, temps suficient perquè Hades destrueixi l’Olimp, destroni a Zeus i conquisti la terra. Hèrcules accepta amb la condició que Meg no pateixi cap dany.

Hades allibera un grup de titans perquè ataquin la muntanya de l’Olimp i a un ciclop per matar Hèrcules. Zeus es veu superat en força i és atrapat. Alhora, Hèrcules s’enfronta al ciclop, guanyant-lo, però no per la seva força, ja que no té, sinó pel seu enginy i amb l’ajuda moral de Phil qui torna després que Meg vagi en la seva cerca. Hèrcules crema l’ull del ciclop i el lliga pels peus amb una corda, cosa que fa que aquest caigui i provoqui un petit tremolor que fa que una columna del temple es vagi a caure sobre Hèrcules. Meg, interposant-se, el salva deixant-se aixafar i, morint. Com el contracte es trenca, Hèrcules recupera la seva força i marxa a l’Olimp a vèncer els titans. Aconsegueix destruir no només els plans d’Hades, sinó també salvar la vida de Meg. Tot i així, rebutja l’oportunitat de convertir-se en déu per viure a la terra amb la seva estimada.

TRÀILER: 

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

‘Hèrcules’ va ser el llargmetratge d’animació de Disney que més va apostar per l’humor absurd i referencial durant la seva ‘Renaixement’ de la dècada dels 90. No és que títols bàsics com ‘La bella i la bèstia‘ (1991), ‘El rei lleó‘ (1994) o ‘El geperut de Notre Dame‘ (1996) no tinguessin moments còmics -de fet, la hibridació de gèneres , des l’aventura fins al (melo) drama romàntic , passant per la fantasia i la comèdia sempre ha estat un signe distintiu de les pel·lícules d’animació de l’estudi, orientades a ser gaudides per un multi – target familiar, però la mà dels directors i guionistes de les dues, Ron Clements i John Musker , es nota en aspectes com el joc amb referències (anacròniques) de la cultura popular .

En la resta d’aspectes, la versió Disney del mite d’Hèrcules, semidéu fill de Zeus que s’ha de guanyar el seu lloc en l’Olimp superant dotze proves, aconsegueix un acostament particular a la mitologia grega (encara que el protagonista no es digui Hèracles) que demostra molta més solidesa i cura que , per exemple, altres casos de mitologia pop com ‘Furia de titanes’ (1981). Menció especial mereix James Woods com la veu d’Hades, fent que el déu del Inframundo sigui un dels vilans més memorables de Disney només gràcies a la seva forma de parlar a cent síl·labes per segon (aspecte molt suavitzat en el doblatge espanyol). Per cert, per què només hi ha cinc Muses en comptes de nou?

Rebeca Barroso

1r de Batxillerat Llatí

Hércules encadenado, de Pietro Francisci

FITXA TÈCNICA:
Nom original: Ercole e la regina di Lidia
Director i guionistes: Pietro Francisci i Ennio De Concini
Any d’estrena: 1959
Durada: 105 min.
Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Sylvia Lopez
País d’origen: Itàlia, Espanya i França
Idioma original: Italià i Francès
Gènere: Pèplum
ARGUMENT:
La base de la trama és una espècie de barreja entre diferents llegendes i obres de teatre gregues: en particular, de les tragèdies Els set contra Tebes, d’Èsquil i Èdip a Colonos, de Sòfocles. La història d’Hèrcules i la reina Omfàlia està agafada directament de la mitologia grega, si bé es suprimeix tota referència al travestisme, a l’intercanvi de rols sexuals entre Hèrcules i Omfàlia i l’ambigüitat de l’heroi en aquest terreny. L’única referència a les tasques de filament i costura a les que es dedicava Hèrcules amb les assistents d’Omfàlia en la tradició clàssica es limita a aquesta frase: “Tejí los hilos (de mi memoria) juntos”. El film s’allunya molt de la tradició, barrejant tots els esdeveniments a l’atzar i presenta un conjunt de personatges diferent de les fonts clàssiques.
De camí a Tebes, Hèrcules, Íole i Ulisses arriben a Colonos. L’heroi ha d’impedir una disputa entre els germans Etèocles i Polinices pel dret d’ocupar el tron de Tebes. Abans de completar aquesta tasca, l’heroi beu del que seria la Font de l’Oblit i perd la memòria. És hipnotitzat per una dona que representa la dansa de Shiva i queda captiu d’Omfàlia, reina de Lídia. La reina acostuma a mantenir els homes fins que es cansa d’ells i els converteix en estàtues. El jove Ulisses tractarà que Hèrcules recobri la memòria. Etèocles pretén fer de Íole víctima de les feres en l’amfiteatre. Hèrcules mata tres d’ells, rescata la seva esposa i ajuda l’exèrcit tebà a lluitar contra uns assaltants enviats per Polinices. Els dos germans, en última instància, lluiten l’un amb l’altre per quedar-se amb el tron i acaben matant-se. Més tard, és escollit per aclamació el sacerdot Creont. Omfàlia, en veure perdut l’amor d’Hèrcules, es treu la vida.
TRÀILER:
Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA: Ja en el moment de l’estrena, la crítica de l’època entenia i interpretava correctament la pel·lícula (i el pèplum, en general ). El desembre de 1960, l’Heraldo del cinema deia d’ella: Tiene las mismas características que Hércules, aunque tal vez la supera en puerilidad y en motivos para que el público se ría, a veces porque está hecha un poco en broma, y a veces porque las exageraciones son divertidas. La distribució internacional va dotar a la pel·lícula amb diferents noms, contradictoris entre sí de vegades. A Argentina fou titulada Hércules sin cadenas i que, fins i tot, es va convertir a Omfàlia en reina de Saba i de les amàzones. En l’especial sobre el pèplum en la revista Fotogramas ( número 1.849 ), es deia que Sylvia López, intèrpret en el personatge d’Onmàlia, donava vida a “la más excitante mantis religiosa del género, a medio camino entre Ayesha de Rider Haggard y la Antinea de Pierre Benoît, y encarnada con equilibrio entre la grosería y la prestancia”.
Poc va poder gaudir de la popularitat de la pel·lícula Sylvia López, ja que morí a causa d’una leucèmia pocs mesos després de l’estrena. En definitiva, Hércules encadenado o també ben dit Hércules y la reina de Lidia, és un film que pertany al subgènere del Pèplum, dirigit per Pietro Francisci. Podem dir que es tracta d’una seqüela  continuació de la pel·lícula Hércules ( Le fatiche di Ercole, 1958 ) i també està lliurament  basada en diverses obres clàssiques.
Imatge de previsualització de YouTube
Sara Bernad
2n de Batxillerat de Grec i Llatí

La transformació del mite d’Hèrcules

Lectors, tots el coneixeu: l’heroi grec Hèrcules. El mes passat va aparèixer a la cartellera la pel·lícula Hèrcules: L’origen de la llegenda (The legend of Hercules), de Renny Arlin. I sabeu què? Ens equivoquem, i força.

La llegenda d’Hèrcules posseeix el que cal per esdevenir un mite respectable i perenne i, tot i això, la indústria del cinema no ho respecta. Fa més de dos anys que la meva professora va exposar el més gran dels herois per la quantitat d’històries sobre la seva vida. Us en faig cinc cèntims: en l’antiguitat, Hèrcules era heroi per ser fill d’Alcmena i de Zeus, el qual la va enganyar prenent la forma del seu marit. En tornar aquest, l’esposa va concebre Íficles; i els dos engendrats van néixer alhora. D’altra banda, la deessa Hera, enfollida, va intentar que l’heroi morís, car era fill d’una unió extramatrimonial. El petit, com que era tan fort, va escanyar les dues serps. A l’heroi li quedava un llarg camí per ser encara més famós: Hera, anys després, el va fer tornar boig, i ell mateix va assassinar la seva primera esposa, Mègara, i els seus tres fills. Com una ànima en pena, va consultar l’Oracle de Delfos, que li va encomanar que servís al rei de Micenes. D’aquesta manera comencen els ressonats dotze treballs d’Hèrcules (matar el lleó de Nemea, matar l’hidra de Lerna, capturar el gos Cèrber i treure’l dels inferns, etc.). Després es va casar amb la princesa Deianira. Aquesta fou raptada per un centaure que pretenia violar-la i, abans de ser abatut per l’heroi, li va dir a que de la seva sang -verinosa- se’n podia fer un filtre d’amor. Més endavant, en sospitar que Hèrcules l’abandonaria per la princesa Íole, Deianira li va enviar la túnica del centaure untada amb la sang verinosa, creient que el seu estimat tornaria boig per ella, i quan li van dir que l’heroi havia mort, es va suïcidar, desesperada pel seu acte. L’heroi va abandonar la seva part mortal i va ascendir a l’omnipotent Olimp, on va fer les paus amb l’esposa de Zeus, que li va donar en matrimoni Hebe, la deessa de la joventut. Aquesta és, doncs, la veritable vida d’Hèrcules. I, en efecte, res de tot això es percep en aquesta producció.

L’origen de la llegenda pretén posar en escena el creixement inventat d’Hèrcules, des del moment en què Zeus s’uneix amb Alcmena (diferent al mite original, ja que no pren l’aparença d’Amfitrió), fins que l’heroi enamorat d’Hebe (amb qui, segons el mite, es casa pòstumament) és enviat pel seu padrastre, ja que Hebe s’ha de casar amb el seu germà, a una emboscada a Egipte, on el fan esclau i l’envien a Sicília per lluitar com a gladiador. Allí s’adona de la seva naturalesa excepcional i es desfà de tot individu. Finalment, torna a Grècia per alliberar el seu poble de la tirania d’Amfitrió i la seva estimada de les urpes del seu germà. I afegeixo que, dels dotze treballs esmentats, només s’hi troba la mort del lleó de Nemea.
Així, puc sintetitzar la meva opinió amb un incoherent símil: és com inventar que la Blancaneu, la dels set nans, s’uneix amb un nan abans de mossegar la poma enverinada i, després, es fa amiga de la bruixa que vol ser la més lletja del regne. Segueix sent una heroïna, però, ben barrejat, és un conte que no es troba bé, oi?
S’entén que la funció d’aquestes creacions és arribar al públic, no pas per explicar el que un dia els antics van compondre, sinó per obtenir beneficis enriquidors. Ara bé, és el públic qui demana arguments d’aquesta mena, farcits de batalles, escenes pujades de to, músculs, etc. Un públic que se sotmet a l’entreteniment i a l’oci, i no a la veracitat dels fets. I, per tant, és evident que aquests mateixos espectadors exigeixen la creació de déus o herois per destruir-los, de la mateixa manera que jo intento entendre-ho per condemnar-ho.


Des d’un punt de vista objectiu, nosaltres incitem els guionistes a caure en l’error. Ells, mentrestant, se’n riuen d’un públic que cada vegada és menys exigent, car és considerat ignorant, i aposten pels bíceps i per una història d’amor -anacrònica, com ja he dit. I clar que sí: les hores d’exercici físic a les que s’ha sotmès el protagonista són admirables; i ai!, l’amor… Permeteu-me pensar que els guionistes, malauradament, no han volgut consultar fonts clàssiques, com què va escriure’n el poeta romà Ovidi, per exemple. No sembla tan difícil evitar les macedònies i mantenir-se fidels i objectius. Siguem crítics: no tot s’hi val, i encara menys quan es tracta de modificar mites clàssics que no perden la jovenesa i la frescor. Aquesta indústria s’hauria de preguntar en quin lloc, entre la memòria i l’oblit, entre l’èxit i el fracàs, poden quedar les seves obres. Com a subjectes socials actius, hem d’intentar que ningú faci que la cultura clàssica desaparegui, que no sigui “l’ombra d’un somni”, que ningú talli el fil d’Ariadna, i llançar-la a les estrelles.

Dani Colom, estudiant de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona

Preestrena d’Hèrcules, l’origen de la llegenda de Renny Arlin

Divendres 17 de gener vaig assistir al passi de premsa que la distribuidora DeAplaneta va fer a Madrid de la pel·lícula “Hércules: El origen de la Leyenda (The legend of Hercules), producció nordamericana dirigida per Renny Arlin (La jungla 2, Máximo riesgo) i encapçalada en el repartiment per actors habituals d’algunes de les últimes produccions d’acció: Kellan Lutz, Scott Adkins , Liam McIntyre i Liam Garrigan.

Cartel pel·lícula

FITXA TÈCNICA:

  • Nom original:
  • The legend of Hercules

  • Director i guionistes:
  • Renny Arlin, Daniel Giat, Giulio Steve, Renny Harlin i Sean Hood

  • Any d’estrena:
  • 2014

  • Durada:
  • 99 minuts

  • Repartiment:
  • Kellan Lutz, Gaia Weiss, Scott Adkins, Roxanne McKee, Liam Garrigan, Liam McIntyre, Johnathon Schaech, Rade Šerbedžija

  • País d’origen:
  • USA

  • Idioma original:
  • Anglès

  • Gènere:
  • Pèplum, acció

    ARGUMENT:

    Tal com ja ens deixa entreveure el títol d’aquesta pel·lícula, la nova posada en escena d’Hèrcules pretén recrear en l’espectador la maduració i transformació de l’heroi grec, des que un jove, intrèpid i enamorat Hèrcules (Kellan Lutz), absolutament desconeixedor del seu origen diví, pren finalment consciència de la seva excepcional naturalesa i del rol que li pertocarà jugar entre els homes com a fill de Zeus. Una assumpció que, a Hèrcules, li serà un camí molt cruent i sacrificat, atès que el seu padrastre, el rei Amfitrió (Scott Adkins), el discrimina en favor del seu germà Íficles, conscient des d’un primer moment que no es tracta d’un fill natural. Pel mateix motiu, Amfitrió també destesta la seva esposa Alcmena (Roxanne McKee), ja que en ella Zeus engendra el seu fill entre els homes, després de les súpliques que Alcmena dirigeix als déus amb la fi de frenar la set de sang del seu marit. El jove Hèrcules, enamorat de la bellíssima princesa Hebe (Gaia Weiss), és enviat pel seu pare a una emboscada al desert d’Egipte, acompanyat d’una escapçat batalló de soldats dirigit pel capità Sotiris (Liam McIntyre). Hèrcules i Sotiris són fets esclaus i enviats a Sicília a lluitar com a gladiadors, des d’on tramen el seu retorn a Grècia i l’alliberament del seu poble de la tirania d’Amfitrió.

    TRÀILER:

    CRÍTICA:

    Fet l’obligat repàs sinòptic de la cinta, ara em resultarà molt complicat trobar-li algun atribut artístic, històric o argumental com per recomanar-la als lectors més cinèfils, tret que no sigui del visionat accidental en alguna taquilla de TV d’abonament. Amb “Hércules: El orígen de la leyenda“, ens trobem davant d’una mera passarel·la en 3D de la fornida més frapant de models de Hollywood que, com és previsible, s’enfilen en la lluita i el combat per fer més llaminera aquesta exhibició gratuïta de músculs, bíceps i cossos, a voltes empastifats d’una enlluernadora crema solar factor 90, a voltes arrebossats amb l’arena del sòl on lluiten. Potser així, els actors masculins afarten els deliris més voluptuosos de la imaginació de les seves o els seus fans. Però difícilment deixen entreveure cap signe de la seva vàlua artística o interpretativa. Unes lluites i uns combats que, mancats de tot rigor documental, són un mer recurs coreogràfic per emfatitzar encara més l’atractiu físic dels protagonistes, en la seva majoria masculins, a banda de ser el focus on s’han abocat la majoria d’efectes tècnics i especials. Combats cos a cos i una acció bèl·lica dominada per un exagerat registre a capoeira brasilenya, ja vist en altres produccions precedents del mateix gènere, farcit d’acrobàcies atlètiques i claus marcials.

    L’inici de la pel·lícula, amb un plànol a vol d’ocell sobre la ciutat en disputa d’Argos, recorda més la resolució que proporcionaven els videojocs de la primera PlayStation que no pas el d’una pretesa producció de cine èpic actual. A Hèrcules no hi manca l’habitual tunejat dels escenaris i el grafisme virtual 3D generats per ordinador (el “plastilina-ground”, si em permeteu l’expressió), però en algunes escenes com l’explicada anteriorment els resultats són bastant mediocres. Una arrancada del film que, a banda de la decebedora consecució estètica, fa inevitable que l’espectador la vinculi amb l’inici de Troia, dirigida el 2004 per Wolfgang Petersen, en què els reis Agamèmnon i Tessàlia posen fi a les seves disputes enfrontant els dos millors guerrers de cada exèrcit. En el cas que ens ocupa, és el mateix Amfitrió qui medeix la seva força amb el rei d’Argos per posar fi a la conquesta de la ciutat per part del primer. Aquest nexe amb pel·lícules de renom del mateix gènere, com Troia o 300, ens el retrobem també a l’instant en què l’esquinçada falange grega, capitanejada per Sotiris, cau en una emboscada per terres d’Egipte. La seqüència, la morfologia del lloc i el desenvolupament del combat duu les senyes d’identitat del final de 300, quan el reducte d’espartans és finalment massacrat pels perses a l’estret pas de les Termòpiles. I no acaba pas aquí la tasca d’aprofitar-se de cèlebres seqüències de films anteriors, amb l’objectiu, suposo, de generar certa empatia a l’espectador, més o menys inconscient. Després de ser esclavitzats a Egipte, Hèrcules i Sotiris són venuts com a gladiadors i transportats en galeres a Sicília, on s’hauran de guanyar la seva llibertat combatent contra ferotges contrincants (algun amb estètica skin!). Aquest episodi també s’emparella amb la seqüència dels primers combats del general Màximus, ja esclavitzat com a gladiador, als amfiteatres romans del nord d’Àfrica, que Ridley Scott va plasmar a l’oscaritzada Gladiator (2000). En definitiva i pel que fa al guió, “Hércules: el origen de la leyenda” no deixa de ser una macedònia feta amb diferents retalls fílmics d’èxit provat, al paladar de l’espectador, que no arrisca res ni ens aporta cap instant digne de deixar un mínim registre a la memòria. És inevitable, per tant, sortir de la sala amb aquella agre sensació que et diu això ja ho he vist. I potser més d’un cop!

    A tot això, i des del punt de vista de la realització tècnica, en moltes escenes s’abusa del recurs a la relantització sobtada del moviment, ara molt de moda en totes les cintes d’acció. Una tècnica propiciada, per una banda, per les càmeres d’última generació que permeten la captació de fins a 1000 quadres per segon, i després perquè la digitalització de les sales està implantant la projecció estàndard entre 60 i 100 quadres per segon. Sens dubte, la qualitat que aporten els recursos més moderns en la captació i la projecció d’imatges, conjuntament amb el tractament digital de les imatges, és un autèntic delit als sentits per a tots els amants del cinema. Però de la mateixa manera que, a l’inici dels anys 50 de la passada dècada, la introducció del Cinemascope (l’actual Panavision) va propiciar el sorgiment d’algunes pel·lícules totalment prescindibles per guió i interpretació, meres exhibicions de paisatges i deserts en pantalla panoràmica, no dubto que, amb el pas dels anys, aquesta nova adaptació d’Hèrcules anirà al calaix de la pura recreació plàstica dels ulls de l’espectador, tot i que ara agraden els herois atordits entre els seus sentiments i les seves oblidacions, com serà The Thracian Wars dirigida per Brett Ratner (X-Men: la decisión final) i interpretada per Dwayne Johnson, una adaptació a la gran pantalla de la homònima noveL·la gràfica de Steve Moore. Dividida en cinc còmics a l’estil de 300 de Frank Miller, narra les aventures d’Hèrcules com a soldat en l’exèrcit de Tràcia i s’estranarà també enguany. Més lluita, més acció, més sang i esperem que hagin consultat més fonts clàssiques per fer-ne el guió.

    És veritat que, d’entrada, d’aquesta pel·lícula no esperava gaire cosa més, potser perquè que el filó de la mitologia grega presenta símptomes d’estar-se exhaurint per a la indústria de Hollywood, després de gairebé deu anys d’ús intensiu com a font d’inspiració, per a unes quantes produccions (Troia-2004). I potser ara, toca deixar-la descansar una temporada llarga, almenys fins que algú sigui capaç de fer-ne una relectura fílmica i argumental renovada, i que ens aporti quelcom més que el lluïment gestual de fornits actors al ritme de danses afroamericanes.

    Gaby, des de Madrid! 

    Hèrcules, de Pietro Francisci

    Le fatiche di Ercole

    FITXA TÈCNICA:

    Nom original: Le fatiche di Ercole

    Director i guionistes: Pietro Francisci, Ennio De Concini, Gaio Frattini i Age & Scarpelli

    Any d’estrena: 1959

    Durada:

    Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Fabrizio Mioni

    País d’origen: Itàlia i Espanya

    Idioma original: Italià

    Gènere: Pèplum

    ARGUMENT:

    La princesa Íole va en un carro tirat per uns cavalls desbocats. Hèrcules, que va de camí a la cort del rei Pèlias de Iolcos per instruir en l’ús de les armes al príncep Ífit, agafa un arbre i, posant-se davant, aconsegueix aturar-los. En agraïment, la noia li explica la història de l’arribada al poder del seu pare i el saqueig d’un dels més meravellosos tresors: el velló d’or. Alguns sospiten el que al final se sabrà: El rei Pèlias ha ocupat el tron fent servir el fratricidi. Hèrcules i la princesa se senten atrets mútuament, i es desenvolupa el romanç.

    Una Sibil·la avisa el monarca que el seu poder serà posat en perill per un desconegut que, enlloc de portar dues sandàlies, en calci. En l’intent de matar un lleó per emular Hèrcules en les seves conquestes, parteix Ífit. L’heroi aconsegueix matar la fera i porta el cadàver del príncep mort a palau. El rei mana a Hèrcules de buscar Quiró per redimir-se. A punt de morir, Quirò parla a Hèrcules del velló d’or i li demana que es faci càrrec de Jàson, que l’ha tingut des que era un nen. Quan Jàson, nebot de Pèlias i legítim rei de Iolcos, arriba a la ciutat portant tan sols una sandàlia, l’usurpador s’espanta i dóna per bo l’encàrrec que es fa al recent vingut de recuperar el velló d’or, que es troba en la llunyania de la terra de la Còlquida.

    Per poder arribar, Jàson i Hèrcules naveguen a bord de l’Argo, amb Ulisses i el seu pare Laertes, Argos, Càstor i Pòl·lux, el cantautor Orfeu, el metge Asclepi, entre d’altres. Després d’una tempesta en el mar, els Argonautes s’entretenen en un exuberant jardí juntament amb les amazones, governades per la reina Antea. Jàson s’enamora d’ella però més tard descobreixen que les amazones tenen l’objectiu de matar-los mentre dormin i fugen per la nit amb l’Argos. A les costes de la Còlquida, els Argonautes lluiten amb uns homes-mico mentre que Jàson aconsegueix matar un drac i recuperar el velló d’or.

    Més tard, se celebra la tornada dels herois. Pèlias i el seu ajudant Euristeu es neguen a la petició de Jàson i roben el velló. Durant la batalla final, Hèrcules aconsegueix derrotar la infanteria del monarca fent malbé el pòrtic del palau. Finalment, Pèlias es mata amb verí i l’heroi ocupa el tron. Hèrcules i la princesa reprenen el seu romanç.

    TRÀILER:

    Imatge de previsualització de YouTube

    CRÍTICA:

    Hèrcules és una pel·lícula de tema mitològic-fantàstic que es considera l’inici del subgènere del pèplum. Es base en la participació d’Hèrcules en el Viatge dels Argonautes segons explica les Argonàuticas, de l’autor grec Apol·loni de Rodes. Encara així, la història difereix molt entre la pel·lícula i el poema. Aquesta producció va llançar a la fama a l’aixecador de pesas Steve Reeves, qui ha quedat com a heroi del pèplum per antonomàsia. Tan Reeves com Koscina, l’amor d’Hèrcules en la pel·lícula, tornarien a interpretar els papers principals en la continuació: Hèrcules encadenat. A més a més, es poden observar moltes diferències entre els personatges de les històries tradicionals i les corresponents de la pel·lícula. Per exemple:

    Amazones: El desenvolupament d’aquest passatge de la pel·lícula és completament diferent de la tradició clàssica; en ella, la reina de les Amazones que apareix en les aventures d’Hèrcules és Hipòlita, mentre que en el film és Antea. Quan els viatgers escapen amb l’Argos, les Amazones els criden des de la riba. En canvi, Hèrcules mana a Orfeu que canti i la resta que l’acompanyi per apagar el cor de les dones; en la tradició antiga, el músic fa servir la veu i la lira per apagar la veu de les sirenes.

    Euristeu: En la tradició clàssica, és cosí d’Hèrcules i rei de l’Argòlida; en la pel·lícula és el còmplice del rei Pèlias.

    Hèrcules: En l’àmbit clàssic, els dotze treballs van ser encarregats per Euristeu, a petició de la Sibil·la de Delfos, per purgar l’heroi d’haver matat els seus fills durant un atac de bogeria provocat de la dea Hera. En la pel·lícula, aquests treballs es limiten a dos: matar el Lleó de Nemea i el Toro de Creta, i són realitzats per Hèrcules de manera espontània i voluntària. En la tradició clàssica, Hèrcules abandona l’expedició en perdre el seu protegit i eròman Hilas; en el film, el protegit és Ulisses. Hèrcules renuncia a la seva condició immortal per estar a la mateixa alçada que els seus companys. La participació d’Hèrcules en el poema és molt anecdòtica, però en la pel·lícula té un gran pes.

    Íole: En la tradició clàssica, és filla d’Èurit, rei d’Ecàlia; en la pel·lícula, és filla de Pèlias i per tant germana d’Ífit i cosina de Jàson.

    Quiró: En la tradició clàssica, és un centaure el qual Hèrcules acaba matant per accident amb una fletxa coberta de verí. En la pel·lícula, Quiró és un home i no és mort per l’heroi.

    Ulisses: No va ser mai un Argonauta, sinó el seu pare Laertes, rei d’Ítaca.

    Deixant de banda tot l’anterior, comentaré la producció del film. Per als escenaris d’Hèrcules es van aprofitar els de Ulisses, pel·lícula de 1954 dirigida per Mario Camerini, amb Kirk Douglas com a protagonista. Aquesta pel·lícula va ser la primera filmada a Itàlia amb el sistema francès Dyaliscope per pantalla panoràmica. Per la factura general, es pot dir que és una producció de baix pressupost. Steve Reeves era un consumat genet i, per això, les escenes d’acrobàcies a cavall són seves. El productor Joseph E. Levine (1905-1987) va adquirir els drets de distribució de la pel·lícula als Estats Units i la va fer projectar en moltes sales (en 175 tan sols en l’àrea de Nova York); va ser un gran èxit en taquilla. Levine va portar a terme una campanya de saturació amb més de 600 anuncis visuals i una inversió de 120.000 dòlars de l’època, procediment llavors un tan novedós que s’ha convertit en quelcom habitual en els nostres dies.

    Segons comentava Steve Reeves, les cadenes de la pel·lícula eren de fusta, però que van ser pintades perquè semblés metall. Es va contenir amb els seus moviments quan es balancejava per no fer mal als actors que interpretaven els enemics d’Hèrcules. Això va molestar el director, qui va donar instruccions a Reeves perquè colpejarà tan fort com pugués. Quan Reeves va contestar que no els volia fer cap mal, el director va exclamar:  !”Si ellos no se lastiman, entonces no se les paga!”.

    Tot i que hi ha certes diferències entre aquesta i el mite clàssic, des del meu punt de vista crec que està força ben elaborada. Els decorats, a càrrec de Mario Serandrei, i el vestuari, de Giulio Coltellacci, estan molt ben aconseguits. Per altra banda, dintre de l’àmbit bèl·lic, els combats són bastant realistes. Tenint en compte l’època en què es va estrenar, va ser tota una innovació. Recomano aquest film a tots aquells a qui els agradi el cinema aventurer i històric.

    Sara Bernad

    2n de Batxillerat de Llatí.