Arxiu de la categoria: Drama

Es presenten conflictes entre els personatges que s’han de resoldre.

Retrato de una mujer en llamas

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Portrait de la jeune fille en feu
Director i guionistes: Céline Sciamma
Any d’estrena: 2019
Durada: 120 minuts
Repartiment: Noémie Merlant, Adèle Haenel, Luàna Bajrami, Valeria Golino, Christel Baras, Cécile Morel, Armande Boulanger, Michèle Clément
País d’origen: França
Idioma original:Francès
Gènere: Drama

TRÀILER:

Retrato de una mujer en llamas posa mira en la invisibilitat de la dona en la societat francesa del segle XVIII a través d’una posada en escena íntima i centrada en personatges femenins, apareixent la figura masculina simplement a l’inici i al final de la pel·lícula. Marianne és una jove pintora que és contractada per la mare de l’Héloïse, una jove de classe alta obligada a casar-se després de sortir del convent. Per la mateixa raó, la seva germana es va suïcidar i ara és ella la qui no es vol deixar casar, per això la seva mare contracta Marianne per tal que es faci passar per dama de companyia i la pinti d’amagat per tal d’enviar el retrat al seu promès de Milà. Céline Sciamma dirigeix aquest drama d’època després d’una intensa trajectòria de pel·lícules en la mateixa línia de reivindicació.

El poder de decisió de les dones silenciades i la seva sexualitat són alguns dels subtemes tractats en aquesta pel·lícula d’una forma plenament natural i molt ben encaixada en el curt romanç que tenen les protagonistes. Marianne i Heloïse com a personatges tenen molta química i formen un bon duo ja que són personatges amb passats oposats i un mateix destí però que la societat del moment els impedeix fer-ho realitat, així que tota la trama se centra en el breu període en què es coneixen i se separen, encara que això últim mai no s’arriba a saber fins quan. Marianne és l’arquetip de la dona avançada al seu temps, independent, artista que persegueix la seva voluntat i amb una visió clara de com vol el seu futur, en el qual no hi contempla el matrimoni com a prioritat. En canvi, Héloïse ha estat criada en la classe alta i conservadora de l’època, amb una mare que pràcticament no l’ha criat en enviar-la en el convent i que està a punt de desfer-se d’ella obligant-la a casar com ella va haver de fer, així que tota la seva vida va lligada a la falta de llibertat. Entre les dues, es descobreixen a sí mateixes i gaudeixen dels seus limitats dies de llibertat i d’estima.

Portrait de la jeune fille en feu

A nivell de posada en escena, tot remet a l’estil pictòric de l’època, recordant als quadres de paisatges colorits i a les escenes quotidianes d’interiors de les llars més clarobscures. Els colors dels vestits de les protagonistes són el que tenen molta presència en pantalla, l’una de vermell i l’altra de verd, trencant amb els blaus i marrons del paisatge que les envolta. Els plans també estan composats en base a referències pictòriques i la llum de cada escena emula a que tota la pel·lícula sembli un tableau vivant.

Portrait de la jeune fille en feu

Pel que fa el guió, deixant a part la trama principal, en acabar de visualitzar-la l’espectador, o almenys jo, se sent molt satisfet. No és un clàssic final feliç, però no importa, perquè tot pren molta més profunditat i són els petits detalls que van sorgint al llarg de les escenes entre Marianne i Héloïse que al final es lliguen d’una forma completament delicada i molt satisfactòria. Són aquests petits plantings que van sorgin que al final són els que emocionen més.

Deixant a part aquestes característiques més generals, veient “Retrato de una mujer en llamas” he pensat en dos mites clàssics. El més evident i que s’explicita diverses vegades al llarg de la pel·lícula és el de “Orfeu i Eurídice”. Héloïse el llegeix en veu alta per a la seva secreta amant i per a la criada, i davant el controvertit final d’aquest, les tres dones el discuteixen i opinen segons el punt de vista del seu personatge, sent les dues estimades les que estan a favor que Orfeu no pugui evitar observar la seva estimada encara que suposi no tenir-la mai més. La base d’aquest mite acaba sent el desenllaç del segon acte per a les protagonistes, actuant de la mateixa forma. El mite apareix de nou de forma explícita en el tercer acte, aquesta vegada en forma de quadre, el qual ha pintat la protagonista i l’exhibeix en una exposició d’art. Un home se li acosta i li diu que mai no havia vist una representació com aquella, que sempre es representava Orfeu justa abans o després de perdre per sempre la seva estimada. Marianne, en canvi, ha plasmat el moment exacte, “com si se saludessin” com es diu literalment en el film, immortalitzant les mirades de l’últim adéu entre les enamorades. D’aquesta mateixa escena també cal destacar dues coses: el fet que la protagonista remarca que l’obra és seva però l’ha hagut de signar en nom del seu pare per tal de poder ser exposada, crítica de la recorrenta acció de les dones al llarg de la història de l’art per haver de ser valorades tot amagant la seva veritable identitat, i a nivell de vestuari i art destacar el detall que l’últim cop que les protagonistes es veuen Marianne anava vestida de blau i l’Héloïse amb el vestit blanc de casament. En la representació de quadre Orfeu vesteix amb una túnica blava i Eurídice amb una de blanca.

Portrait de la jeune fille en feu. (Orfeu i Eurídice)

L’altra referència mitològica clàssica que crec que té presència de forma més subtil és la del personatge de Penèlope, la dona d’Ulisses. De la mateixa forma que ella feia i desfeia cada dia i nit el teixit per tal d’allargar el temps per no haver d’escollir nou marit, Marianne també ho fa a la seva manera amb el retrat d’Héloïse, començant-lo des de zero. De totes formes, la mare de la seva estimada posa com a data límit el dia de la seva tornada a la casa, així que finalment Marianne no té més remei que pintar i estimar Héloïse en els pocs dies que els hi queden.

Film molt més que recomanable per la seva narrativa plena de detalls, la seva meravellosa estètica i pel seu reivindicatiu tema, sent una de les pel·lícules que ha marcat més el 2019.

Valèria Cuní

Diferències i similituds entre “Troia” de Wolfgang Petersen i “La còlera d’Aquil·les”

Publicat el per
1

 

Troy, the Movie, and the Mystery of the Missing Gods

 

FITXA TÈCNICA:

  • Nom original: Troy
  • Director: Wolfgang Petersen
  • Guionistes: David Benioff 
  • Any d’estrena: 2004
  • Durada: 3 h 16 m
  • Repartiment: Brad Pitt ( Aquil·les), Eric Bana (Hèctor), Orlando Bloom(Paris),  Brendan Glesson (Menelau), Rose Byme (Briseida), Julie Christie (Tetis), Diane Kruger (Helena), Brian Cox (Agamèmnon), Peter O’Toole (Príam), Saffron Burrows (Andròmaca), Garret Hedlun (Pàtrocle), Nathan Jones (Bòreas), James Cosmo (Glauc), John Shrapnel (Nèstor), Tyler Mane (Àiax el Gran), Vicent Regan (Eudor), Julian Glover (Triopas)
  • País d’origen: Estats Units, Regne Unit i República de Malta
  • Idioma original: Anglès 
  • Gènere: Acció i bèl.lic 

ARGUMENT:

A causa del fet que Helena s’escapa amb Paris i es fa princesa de Troia, Menelau, el seu exmarit, s’enfada molt i demana ajuda al seu germà Agamèmnon per acabar amb Troia. Serà una batalla entre grecs i troians, on hi haurà forts guerrers com Aquil·les, Ulisses, Hèctor, Àiax el Gran i grans estratègies com el Cavall de Troia.

Si voleu ampliar la informació sobre la pel·lícula Troya de Petersen, continueu llegint aquí.

EL LLIBRE La còlera d’Aquil·les (Biblioteca Teide, 2006):

La còlera d’Aquil·les és una fidel adaptació de la Ilíada d’Homer.

La Clàudia i la Núria han fet aquests booktràilers per animar-vos a fer-ne la lectura i així després podreu ampliar en els comentaris la meva comparació.

COMPARACIÓ:

A continuació, faré la comparació de la cinta amb el llibre La còlera d’Aquil·les de la Biblioteca Teide, adaptació de La Ilíada d’Homer. Aviso que hi ha espòilers, aconsello que és millor llegir el llibre i veure la pel·lícula abans de seguir llegint amb les comparacions:

  • En el llibre, els aqueus fa nou anys que assetgen Troia, en canvi en el film comença quan Helena escapa amb Paris i la guerra no dura tant.
  • En el llibre és Pàtrocle qui demana a Aquil·les que li deixi la seva armadura, en la pel·lícula l’agafa sense demanar permís.
  • En la pel·lícula no surt Zeus, Hera, ni Iris, etc. Només surt el temple d’Apol·lo i la mare d’Aquil·les, Tetis.
  • Alguns moments de la guerra són diferents, per exemple, quan els grecs van fer un fort en dos dies, això no surt en la cinta.
  • El rei de Troia, Príam, en el llibre Aquil·les li deixa emportar-se el cadàver del seu fill l’endemà però el monarca marxa del campament enemic perquè Hermes li diu que és perillós passar la nit.
  • Hi ha un moment de cinta que diuen que un ocell portava una serp que era un bon auguri, en el llibre quan l’ocell porta una serp, ella el mossega i es mala senyal. El bon senyal és quan l’ocell porta una cabra.
  •  A la cinta, el protagonista deixa a Príam, fins i tot emportar-se Briseida la mateixa nit.
  • El llibre acaba amb el funeral de la mort d’Hèctor, en canvi, en la pel·lícula acaba amb la mort d’Aquil·les, ferit al taló per una fletxa de Paris.

Azahar Criado

Cultura Clàssica de 4t d’ESO

Boyhood de Richard Linklater

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA:

  • Nom original: Boyhood
  • Director i guionista: Richard Linklater
  • Any d’estrena: 2014
  • Durada: 166 minuts
  • Repartiment: Andrew Villarreal (Randy), Bonnie Cross (Professora), Ellar Coltrane (Mason), Ethan Hawke (Pare), Jamie Howard (Mindy), Libby Villari (Àvia), Lorelei Linklater (Samantha), Marco Perella (Professor Bill Welbrock), Patricia Arquette (Mare), Ryan Power (Paul), Steven Chester Prince (Ted)
  • País d’origen: USA
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama

ARGUMENT:

A Boyhood Richard Linklater resumeix la vida del nen Mason dels 6 als 18 anys amb les seves anades i vingudes per diferents escoles, els diferents trasllats, les estrictes parelles de la seva mare, la nova parella del pare, el despertar sexual, les seves pors, les seves passions i les seves relacions amb la família i els amics fins que arriba a la universitat.

TRÀILER:

CRÍTICA:

Boyhood permet veure com un nen es transforma en un jove adult, com el seu rostre es defineix i la seva personalitat es consolida. Mason és un nen que es comença a fer preguntes, que observa l’entorn amb molta curiositat en una llar desestructurada. Viu amb la seva germana Samantha -Lorelei Linklater, filla del director-  i la seva mare Olívia -una Patricia Arquette amb una evolució física notable en pantalla. El pare -Ethan Hawke, actor fetitxe del director- els va abandonar fa uns anys per anar-se’n a Alaska, però quan la mare se’n va a viure a Huston per continuar estudiant fa un intent de recuperar el temps perdut amb els seus fills volent ser un col·lega i un conseller.

Boyhood és una pel·lícula experimental de  Richard Linklater que comença amb un bell pla de Mason estirat damunt la gespa mirant el cel amb ulls somiadors. L’elecció d’Ellar Coltrane com a Mason, el protagonista de Boyhood, va ser clau. Linklater ha explicat a les entrevistes que en Coltrane va veure alguna cosa especial, una capacitat per a la introspecció que no tenien altres nens. Però també els pares de Coltrane, dos artistes d’Austin, van superar el càsting del director: per Linklater era important que els pares del seu actor principal tinguessin fe en el projecte i no abandonessin la nau a meitat de trajecte. Però la naturalesa de Boyhood és tal que Coltrane no és només el protagonista del film, sinó un dels seus creadors. Linklater no imposa els personatges als actors ni intenta dominar el flux de la vida, sinó que es deixa portar. Quan Ellar Coltrane va desenvolupar una afició a la fotografia, el director va incorporar-ho al Mason. Si s’hagués aficionat als esports, admetia Linklater, Boyhood seria una pel·lícula diferent.

Richard Linklater va necessitar 12 anys al llarg dels quals va reunir l’equip de tècnics i els mateixos actors només tres o quatre jornades cada any: 39 dies de rodatge. El pas del temps és el motor del relat, el veritable cor de la pel·lícula. L’objectiu de Boyhood no és capturar les sensacions de la infància, de la pèrdua de la innocència o del lligam entre un nen i un pare sovint absent -tot i que aquests temes desfilen per la pantalla-, sinó retratar el pes invisible dels anys en el cos, la mirada i les relacions, atrapar la vida en una imatge en moviment.

A Boyhood pren més força que mai el concepte de Carpe Diem des que Robin Williams aconsellés els seus alumnes a aprofita el moment a El club dels poetes morts. A mesura que avança la pel·lícula en Mason creix i amb ell  la seva família s’envelleix. L’espectador no envelleix amb el protagonista com a Harry Potter sinó que és una sensació estranya en què assimila amb familiaritat el pas del temps, immers en un procés de transformació en imatges de nen a adolescent, tal com si recordéssim la nostra infància en un viatge al passat per tal de prendre consciència de saber valorar els petits moments viscuts i que ja no tornaran.

Patricia Arquette, una dona  desafortunada en l’amor, que intenta oferir el millor als seus fills, tot i que sovint s’equivoqui,  que aconsegueix  reinventar-se a si mateixa a través dels estudis, que aguanta situacions molt dures i, en canvi, s’ensorra quan el seu fill se’n va de casa per anar a la universitat i seguir el seu camí.

La banda sonora juntament amb els canvis físics dels protagonistes tenen un paper fonamental en les el·lipsis  i ajuda a fer més suaus les transicions, tot oferint píndoles de felicitat. El pas del temps es fa evident des dels primers acords de ‘Yellow’ de Coldplay, però també sonen Gotye o Arcade Fire, a més de fer referència als Beatles o a Bob Dylan. Samantha comença de nena imitant a Britney Spears, una amiga seva canta una cançó de High School Musical i acaba sent fan de Lady Gaga. El pas del temps en la televisió i el cinema es veu des l’evolució del Manga a l’eufòria de Harry Potter, la saga Crepúsculo o les preqüeles de Star Wars. En el terreny de la política, la contextualització històrica es percep des dels diàlegs sobre la guerra d’Iraq durant el mandat de Bush a l’esperança que va despertar Barack Obama. L’avenç tecnològic és patent a través dels jocs (de la GameBoy a la Wii), de les xarxes socials i l’ús de smartphones.

Al final de la pel·lícula, en un moment de revelació psicotròpica, Mason gira la truita del mantra del carpe diem i afirma que no es tracta de viure el moment, sinó que el moment et visqui a tu. Boyhood fa certament el mateix: en lloc de fixar l’essència del pas del temps, es deixa posseir per aquesta essència. I és això el que fa que sigui el film definitiu sobre el pas de la infància a l’edat adulta. Tanmateix Linklater no estableix cap mirada nostàlgica sobre l’esdevenir, sobre la infància que hem deixat enrere. Tot i que en general evita dramatitzar les situacions i esbossar-les a través del detall, tendeix a subratllar algunes idees, especialment pel que fa al retrat dels padrastres del Mason. No cau en el melodramatisme ni tampoc fa una apologia del carpe diem, de la importància d’atrapar el present. El cineasta ens recorda que la vida és sobretot un trànsit continuat en què es prenen decisions improvisades, per la qual cosa allò important és la sensibilitat, la capacitat per poder intuir i superar els nombrosos obstacles de la existència.

És una pel·lícula que ha tingut molt bona crítica, ha rebut molts premis i, tot i les seves imperfeccions, s’ha de veure. Carpe diem!

Valèria Cuní

El buen maestro

Publicat el per
1

FITXA TÈCNICA:

ARGUMENT:

François Foucault (interpretat per Denis Podalydès) és professor de literatura a l’institut de París, Henri IV; però una sèrie de circumstàncies faran que deixi aquest prestigiós centre i s’incorpori a un institut conflictiu de l’extraradi parisenc on haurà de fer front als seus límits i s’haurà de qüestionar els seus valors.

TRÀILER:

CRÍTICA:

El buen maestro comença en una classe de llatí al Lycée Henry IV amb el professor “recitant” en llatí afrancesat un fragment de Petroni que els alumnes han de portar traduït l’endemà… i després desapareix el llatí, però és curiós que consti en la ressenya de la pel·lícula.

Ensenyar a aprendre és tot un art, com molt bé es reflecteix a El buen maestro, que caldrà afegir a les 60 millors pel·lícules sobre docents. A més del text llatí de Petroni, hi trobareu un gran referent clàssic en educació. Quin?

Mercè Otero-Vidal

Referències gregues i romanes a Joc de Trons

Publicat el per
4

Joc de Trons (en anglès A Game of Thrones) és una de les sèries que més ha estat de moda durant aquests anys. Enguany s’ha estrenat la sisena temporada, una temporada que ha estat molt més exitosa (en part, perquè es va gravar parcialment a Catalunya: diversos carrers del barri antic de Girona i el Castell de Santa Florentina de Canet de Mar) i ara tots els que som fans de la sèrie esperem amb ànsies la nova temporada (temporada 7) que s’estrenarà el juny del 2017.

La sèrie va començar amb el primer capítol el 17 d’abril de 2011. Està basada en la saga de llibres Cançó de gel i de foc, escrita per George R.R.Martin. Cada temporada consta de 10 capítols, així que de moment hi ha 60 capítols ja que hi ha 6 temporades. Joc de Trons és una sèrie de gènere fantàstic i també és bastant dramàtica.

orden-de-los-libros-juego-de-tronos-e1389290336367

 

ARGUMENT:

És coneguda principalment, per la crueltat que té l’escriptor a l’hora de descriure els personatges i sobretot pel nombre d’escenes violentes que hi ha.

La sèrie parla sobre 7 regnes. La major part de la sèrie té lloc a Ponent, on lidera el rei Robert Baratheon. Daenerys Targaryen és una de les últimes que queden junt amb el seu germà Viserys. Ells dos volen tornar a casa. Són els hereus originals del tron i Robert  va rebatre el tron al seu pare, el rei boig i va matar la majoria de Targaryens, entre ells, els dracs. Després podem veure Invernalia, l’altre gran regne que està al nord. Aquest regne està liderat per Ned Stark i Cathelyn Arryn. Ells tenen 6 fills, un d’ells és bastard i és conegut com Jon Nieve. Jon és un dels principals personatges de la sèrie. Es creu que la família de veritat de Jon no és aquesta i que té uns poders únics. Els stark protegeixen el gran mur dels salvatges. Més tard el protegeixen dels Caminants blancs. Els podem veure en el primer capítol.

Tot comença quan el rei Robert va a Invernalia a demanar ajuda al seu fidel amic Ned Stark per a que sigui la seva mà reial. Li demana aquesta ajuda perquè Jon Arryn acaba de morir, es creu que assassinat. Ned accepta i marxa cap a Ponent. Els Lannister són la casa més rica dels 7 Regnes. Cersei Lannister està casada amb el rei. Ells no són molt amics de ningú, volen tot el poder per a ells. Gràcies als Lannister la guerra dels 7 Regnes comença.

.7reinos

Quina relació creieu que té la muralla que protegeix Ponent dels salvatges amb el mur d’Adrià?

Well, some of it will be revealed later so I won’t talk about that aspect of it, but certainly the Wall comes from Hadrian’s Wall, which I saw while visiting Scotland. I stood on Hadrian’s Wall and tried to imagine what it would be like to be a Roman soldier sent here from Italy or Antioch. To stand here, to gaze off into the distance, not knowing what might emerge from the forest. Of course fantasy is the stuff of bright colors and being larger than real life, so my Wall is bigger and considerably longer and more magical. And, of course, what lies beyond it has to be more than just Scots. George R.R.Martin, 2000

Podeu establir alguna relació entre Daenerys Targaryen i la reina bàrbara Budicca?

Joc de Trons està basada, principalment, en la història d’Anglaterra. Però també hi podem veure altres referències clàssiques i algunes són referents als mites grecs, com hem treballat a El mite del sacrifici d’Ifigenia a Joc de trons, però també a personatges mitològics (quin paral·lelisme podem establir entre Robert Baratheon i Cersei Lannister amb Zeus i Hera? i entre Cersei i Afrodita i Jaime i Ares…? Tyrion i Ulisses? Qui és Eros i Anteros? i Hermes…? Hèrcules? Apol·lo i Cassandra…? i entre Brienne i Briseida i Margaery i Hèlena de Troia? i entre Loras i Renly i Aquil·les i Pàtrocle, respectivament?…) i especialment monstres:

ELS DRACS:

Aquests animals fantàstics tenen un gran protagonisme a la sèrie. Van ser extingits quan Robert Baratheon va conspirar contra el rei Targaryen el boig. Més tard, Daenerys, la seva filla és casada amb el líder dels Dothraki, Khal Drogo. Al casament li regalen 3 ous de drac ja dissecats, però ella té una visió on fa una gran foguera amb ella dins i els 3 ous. Ella acompleix aquesta visió i surt viva de la foguera amb els 3 dracs recent nascuts  ja que els Targaryens de veritat tenen el poder de no cremar-se mai.

Els dracs tenen una gran importància en la mitologia grega. Homer els descriu amb ales i potes ja que el drac és descendent d’una serp mosntruossa.

game_of_thrones_05x09

Drac de la Còlquida:

Era el guardià del velló d’or. Jàson i Medea es van enfrontar a ell. Es deia que el drac mai no dormia així que Medea va fer una poció que el va fer quedar-se hipnotitzat i el va dormir.

Ladó:

Era un drac de 100 caps, guardià del jardí de les Hespèrides el qual va ser assassinat en algunes versions per Atlas i en altres per Hèracles.

GEGANTS:

Els gegants són uns altres personatges que formen part de Joc de Trons. Apareixen com criatures més enllà del mur que formen part de l’excèrcit de Mance Rayder. Aquests acaben unint-se a l’excèrcit de Jon Snow per lluitar contra els Bolton.

A la mitologia grega, els gegants són personatges caracteritzats per la seva gran estatura i per la seva gran força. Hesíode els considerava éssers divins que van sorgir de la sang d’Urà i sent la seva mare Gea.

c5ed89b96b4a09ad_wunwun

EL FOC VALYRI:

“Foc de drac” en valyriotar a l’aigua. També parlen d’espasses fetes amb valyri. Del que més es parla és que els dracs no poden ser cremats pel foc Valyri ja que estan creats per ell i treuen foc valyri per la boca.maxresdefault

L’imperi Bizantí va utilitzar durant anys una arma similar anomenada foc grec. Era un substància química que cremava fins i tot per sota de l’aigua. Gràcies a aquest foc l’imperi Bizantí va conseguir parar en vàries ocasions l’expansió de l’Islam.

Mireu aquesta escena de la sisena temporada de Joc de Trons i recerqueu les referències clàssiques que s’hi troben:

Rocío Rodríguez

1r Batxillerat Humanístic

El llatí en un món de zombis

Publicat el per
2

Walkind dead és una sèrie de televisió americana desenvolupada per Frank Darabont i basada en la sèrie de còmics creada per Robert Kirkman i Tony Moore. El primer episodi, de seixanta minuts de duració, fou estrenat a la cadena AMC el 31 d’octubre de 2010.

Actualment, aquesta sèrie és una de les més vistes i consta d’un nombrós club de fans, entre les quals m’hi trobo jo. Així doncs, l’altre dia mentre veia un capítol d’aquesta sèrie vaig veure que un dels personatges escrivia i explicava una frase en llatí: “Dolor hic tibi proderit olim”, aquesta dita en boca de Deanna vol dir “El dolor actual serà útil en un futur”.

Escena on s’explica el significat de la dita.

[youtube]https://youtu.be/0UJuU5rCTuU[/youtube]

walking-deadÉs curiós com el llatí segueix viu fins i tot quan la raça humana està en perill i el món és ple de zombis. El poeta romà Ovidi la va dir en l’elegia XI del llibre tercer de Els amors: Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim. En podríeu fer la traducció i comentar-ne la vigència del seu significat?

També podeu llegir l’elegia XI del tercer llibre dels Amors d’Ovidi en traducció de Jordi Parramon, a la pàgina 123, Quaderns Crema.

Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim és una dita que ha tingut molta pervivència. Per què? M’ajudeu a trobar-ne més?

Heu trobat alguna altra pel·lícula o sèrie on apareixen dites llatines? Quines?

Creieu que pot ser útil la ficció per aprendre llatí i apropar-nos a la literatura llatina?

Sandra

2n Batxillerat Llatí

Ben-Hur, de Timur Bekmambetov (2016)

Publicat el per
Respon

Ben-HurFITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Judah Ben-Hur (Jack Huston) és un noble de Jerusalem que té idees oposades a les dels romans. En un temps en què  l’Imperi romà és amo i senyor del món conegut, i governa amb mà de ferro els seus vasts territoris, aquestes diferències polítiques del jove Judah van a tenir les seves conseqüències. Així, Ben-Hur serà falsament acusat de traïció per negar-se a delatar les persones que es consideren enemics de l’estat. A més, el responsable d’aquesta infàmia és el seu millor amic de la infància, Messala (Toby Kebbell), un tribú de l’exèrcit romà. I és que, amb els anys, l’amistat que mantenia amb ell el noble jueu es va acabar convertint en una terrible rivalitat.

Desposseït del seu títol, separat de la seva família i d’Esther, la dona a la que estima (Nazanin Boniadi), Ben-Hur haurà de viure com un esclau, aïllat durant molt de temps en un vaixell. Després de sobreviure diversos anys en el mar, Judah torna a la seva terra. Serà llavors quan decideixi buscar venjança i reclamar el que li pertany. En el seu ferotge intent per guanyar la seva llibertat, i per venjar-se del seu antic amic de la infantesa, acabarà a la sorra del circ, competint en les carreres de quadrigues.

TRÀILER

CRÍTICA

Aquesta pel·lícula, dirigida per Timur Bekmambetov, és una nova versió de la pel·lícula de 1959, que alhora era un remake de Ben-Hur  de Fred Niblo de 1925 i al seu torn adapta la famosa novel·la homònima de Lewis Wallace el 1880.

Si un no en sap res, aquesta pel·lícula planteja una història molt interessant i et deixa amb molta intriga durant tota l’estona, ja que al final és quan s’aconsegueix la victòria; i en tot moment no saps què passarà. La pel·lícula et va deixant poc a poc escenes que fan que et fiquis en el drama, el qual és directe i concret. Les escenes d’acció són fantàstiques, els efectes especials també i els monuments que surten són meravellosos. Crec que s’ha sabut adaptar molt bé als nostres temps, tot i qui ha que li retreu que també ho hagués pogut fer amb els falsos dilemes morals. Què en destaqueu els errors o els encerts?

Si heu llegit la novel·la o heu vist  les versions anteriors, sobretot la mítica de William Wyler,  segurament la cosa canvia. Quina versió us agrada més?

Aparte de la duración, más ajustada, de una hora menos, el guion de Keith R. Clarke y John Ridley, el diseño de producción y la dirección de Bekmambetov abogan por una imagen hiperrealista en los escenarios y las salvajes batallas (Judea, la guerra de los romanos contra los germanos), un toque más político (el movimiento revolucionario de los zelotes, defensores de su tierra frente al invasor, Roma, adquiere un novedoso protagonismo, lo que puede dar pie a numerosos paralelismos con el conflicto actual en la misma tierra, aunque con distintos protagonistas), y una rebaja en las dosis de melodrama. La de Wyler era una película de aventuras con un esencial toque melodramático que desembocaba en una parábola bíblica, y la de Bekmambetov es una película casi bélica, asentada de nuevo en un conflicto entre hermanos que trasciende la individualidad para alcanzar a la colectividad, y que rebaja un tanto el elemento milagroso encarnado por Jesucristo, en beneficio de su mensaje moral (¡y político!).

Wyler era un director especializado en dramas, comedias y melodramas que, con su mayúsculo conocimiento del cine, también se supo mover en el espectacular territorio de la acción. Bekmambetov es un especialista de la tralla, que se mueve a la perfección en secuencias tan espectaculares como las de la batalla de barcos y la carrera de cuadrigas. Ni mejores ni peores; distintas, de otra época del cine. El personaje de Arrio (casi) desaparece, Ilderín toma el papel de segundo padre y, en el último minuto, se les va la pinza con una canción a trasmano. Pero este Ben-Hur nada tiene de fracasado.

Rumores y certezas de un mito, crítica de Javier Ocaña, El País 1 de setembre de 2016

El primer dia de la cinquena temporada del programa despertador d’iCat “Els experts”. “Les pel·lícules de romans són gais?” és el primer clixé que s’encarrega de desmuntar el cinèfil Joan Pons partint de l’estrena  de Ben-hur. I vosaltres, què en penseu de les pel·lícules de romans? i de Ben-hur?

Si voleu saber secrets del rodatge de Ben-Hur no us perdeu aquest documental de rtve:

Valentina Restrepo

1r Batxillerat Humanístic

Pretty Woman (1990)

Publicat el per
1

pretty-woman-768

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Pretty Woman
  • Director i guionistes:  Garry Marshal, J.F Lawton
  • Any d’estrena: 1990
  • Durada: 119 min.
  • Repartiment: Richard Gere, Julia Roberts, Ralph Bellamy, Jason Alexander,    Laura San Giacomo, Hector Elizondo, Hank Azaria, Alex Hyde-White,                          Amy Yasbeck, Elinor Donahue, Bill Applebaum, Billy Gallo
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere:Drama romàntic i comèdia

ARGUMENT

El Sr. Lewis, un important home de negocis que es dedica a comprar empreses en crisi a baix preu per vendre-les en petites parts, coneix buscant el seu hotel una prostituta anomenada Vivian, qui respon a l’estereotip de persona de baixa classe social amb greus problemes econòmics i en una situació de desesperació, envoltada en un món marcat pel consum de drogues, tot i no ser-ne consumidora.     A causa de la seva situació, ella és crítica i distant amb les altes classes socials i els multimilionaris, qui en principi no han de ser res més que clients. En contra però de tots els estereotips, ella és intel·ligent i amb classe quan en té l’oportunitat, i ell pot sentir escrúpols i ser romàntic quant en té l’ocasió.                                                  El món de tots dos trontolla quan l’amor apareix entre ells i fa aparèixer la tensió i les desavinences que comporta una relació entre persones tan semblant però que els diners fan tan diferents.

TRÀILER

[youtube]

 

CRÍTICA                                               

Similituds amb Pigmalió                                                                                       Aquesta és una pel·lícula dels principis dels 90 que adapta el mite de Pigmalió, en una manera més moderna. El paper de Galatea s’ha actualitzat de manera similar. En lloc de ser una estàtua, Galatea és Vivian (Julia Roberts), una prostituta amb poca educació. I Pigmalió és Edward (Richard Gere), un ric home de negocis, els dos es troben un dia i continuen la seva amistat, ja que Edward necessita una parella per a les seves funcions socials a Califòrnia. Vivian pateix una transformació física a través de la roba de disseny que sempre portava per al seu paper com a parella d’Edward, i el seu nou aspecte sembla transformar la seva vida, ja que ella decideix abandonar la prostitució. Edward la transforma en una dona bonica i refinada.

Curiosament Vivian no és l’única que canvia en la pel·lícula. Mentre que l’aparença física d’Edward no canvia, per dins ho fa. Gràcies a Vivian comença a sentir, uns sentiments que feia molt de temps que no sentia. Es converteix a poc a poc en el príncep que Vivian sempre havia desitjat. De la mateixa manera que Pigmalió va ser capaç d’estimar una dona a causa de la forma de la seva creació que el mateix va crear, Edward és canviat per la seva pròpia creació, Vivian.

Què n’opineu vosaltres?

Coneixeu altres pel·lícules relacionades amb el mite de Pigmalió?

Maryama Saho

1r Batxillerat Humanític

 

 

El monstre de Creta de Silvio Amadio (1960)

Publicat el per
Respon

Resultat d'imatges

LA LLEGENDA

En la mitología grega, Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra. La ciutat d’Atenes havia de lliurar cada any un tribut a Minos, rei de Creta. Havien de lliurar cada any noies joves de les famílies més nobles de la ciutat, que serien lliurades al Minotaure que es trobava en el laberint de la ciutat construït per Dèdal.

Teseu, en tenir coneixement d’això, va decidir oferir-se com tribut anual tot i que el seu pare li insistia en no fer-ho. Al final va aconseguir convèncer-lo, afirmant-li que si tenia èxit i aconseguia tornar, posaria veles blanques en el seu vaixell, i si hi havia fracassat, les veles serien negres.
En arribar a Creta, el propi rei Minos els va examinar per confirmar que servien com sacrificis humans. Teseu, al trobar-se en la cort, va conèixer la filla d’aquest, Ariadna. Ella es va assabentar de l’objectiu que tenia Teseu i, havent-se enamorat d’ell, va decidir ajudar-lo, ja que tot i que aconseguís matar el Minotaure, sortir del laberint era una tasca impossible. Per això, li va lliurar un cabdell de fil d’or.
Quan va entrar al laberint, Teseu va anar desenrotllant el cabdell per després trobar la sortida. Quan per fi va trobar el Minotaure, el primer que va fer va ser donar voltes per intentar esgotar  la bèstia. Després s’hi va enfrontar i va donar mort al mInotaure. Tot seguit, va anar seguint el fil que li havia donat la seva estimada per trobar la sortida.

Després de la victòria, Teseu es va reunir amb els joves que l’havien acompanyat i amb Ariadna es van embarcar i posar rumb a Atenes. Durant el trajecte, es van aturar a  l’illa de Naxos. Ariadna, que es trobava indisposada, va baixar del vaixell, i el vaixell va partir deixant  Ariadna a l’illa.

Teseu, a causa de l’eufòria del triomf, es va oblidar de canviar les veles negres per les blanques. Egeu, veient les veles negres que significaven que el seu fill havia fracassat, va creure que el seu fill havia mort. No va poder suportar-ho i es va llançar al mar que rep el nom en honor seu. Gràcies al seu nomenament com a rei, va aconseguir unir els pobles formant l’estat atenès.

DÈDAL

Dèdal era un atenès bandejat a Creta. Va ser el constructor del laberint, on Minos va fer tancar el terrible Minotaure, que era aplacat periòdicament amb sacrificis humans.

Dèdal per desgràcia, va ser tancat, amb el seu fill Ícar, en el mateix laberint. Però Dèdal va construir per a ell i per al seu fill unes ales de cera amb les què, salvant els murs de presó, van sobrevolar Mar Mediterrani. Ícar, desobeint els consells del seu pare, va volar tan a prop del sol que els raigs van fondre la cera de les ales, i va caure al mar que porta el seu nom,mar d’Icària.

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Basada en la llegenda del Minotaure. El Minotaure és un ésser monstruós meitat home i meitat toro amb hàbits caníbals. Aquest és fill de Minos,(rei de Creta) qui  mana construir a Dèdal un laberint per tancar al minotaure i ocultar-ho. Minos, que té subjectes diverses ciutats de la Grècia continental, entre elles Atenes, obligà al pagament d’un tribut (anual) de deu donzelles i deu joves de les millors famílies d’aquesta ciutat per a aliment del minotaure. Com els atenesos estan farts d’aquesta tirania, Teseu, príncep de la ciutat, es presenta voluntari amb la intenció de matar el Minotaure. Quan  arriba al palau de Minos, una de les seves filles, Ariadna, s’enamora perdudament d’ell i, després amb la promesa d’emportar-se-la, l’ajuda per aconseguir el seu objectiu donant-li un cabdell de llana que li serveix de guia per sortir del laberint un cop hagi executat el monstre.

TRÀILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=mhzeqF6R4vs[/youtube]

CRÍTICA

Silvio Amadio fa una adaptació italiana poc fidel al mite grec, ja que la presència de un dels personatges principals de la llegenda, el Minotaure, es gairebé inexistent, i el film es centra en la subtrama de conspiració política pel poder entre Freda i Ariadna, i les histories amoroses entre la parella protagonista (Teseu i Ariadna), deixant de banda el mite.

Sembla que el director hagi agafat el mite de Teseu i el Minotaure només com a pretext per a poder explicar (amb una ambientació que no correspon a l’antiga Grècia) la lluita del poble per la alliberació de governants injustos, situació que succeïa en la societat italiana del moment.

Rosanna Schiaffino a El monstre de Creta (1960)

Aspectes a destacar són la caracterització del Minotaure, que és bastant ridícula ja que resulta ser un ésser agradable de veure, “monu” fins i tot,  i, no terrorífic i amenaçador com hauria de ser la imatge d’un monstre, i la poca emoció i sentiments que expressen els actors, sobre tot Freda, personatge molt rígid amb la mateixa expressió per a totes les escenes. Tot aquests factors fan que la història tingui menys credibilitat.

Tot i així, la pel·lícula és molt dinàmica i entretinguda en les escenes d’acció i lluites, però en les altres escenes, és bastant lenta i llarga, provocant que sigui difícil la continuació  del film.

Una curiositat d’aquest és que el protagonista, Bob Mathias, és un atleta olímpic, primer decatleta en guanyar dos ors olímpics consecutius. Tot i el prestigi que donava aquest actor-atleta a la pel·lícula, sembla que aquesta tingués intenció de ser un film Hollywodienc amb molt d’èxit, per l’ús d’ escenaris senzills però grans amb capacitat per a molts extres, i un bon repartiment d’actors coneguts en el món del cinema com Rosana Schiffiano, però sense èxit.

Per últim dir, que no és recomanable per aquells que vulguin entendre el mite de Teseu i el Minotaure, ja que no és fidel, ni els personatges ni la història estan ben representats.

Alexia Àlvarez

Segon de batxillerat Humanístic

El ressuscitat de Kevin Reynolds (2016)

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

La història ens situa a Jerusalem, dies després de la mort de Jesús (un predicador natzarè crucificat tres dies abans), el cos del qual desapareix tres dies després de la seva mort, fet que ell havia anunciat que passaria. A la ciutat no es parla d’una altra cosa i per això, Ponç Pilat mana a Clavius, un centurió romà, que investigui la realitat de l’assumpte. La missió que li encomanen consisteix a localitzar el cos desaparegut de Jesús de Natzaret per tancar i donar fi al tema de la resurrecció. No obstant això, al llarg de la missió, els dubtes augmenten en el centurió, respecte a l’existència del sobrenatural i es veurà confrontat amb els apòstols i els misteriosos esdeveniments que van tenir lloc després de la crucifixió.

TRÀILER

CRÍTICA

Kevin Reynolds mitjançant una nova perspectiva realitza una pel·lícula sobre la història que ha marcat la humanitat. L’interessant és que t’explica una part de la història poc coneguda i representada en el cinema  des d’una perspectiva totalment diferent a totes les que s’han fet fins ara, que és la d’un romà, la de una persona no-creient, no es basa  en els capítols de la Bíblia súper explotats com el naixement, la infància i els últims anys de Jesús, si no que es basa en els capítols desconeguts de la Bíblia, aquells que ningú t’explica, Jesús després de ressuscitar, què va fer? Va tornar al cel el mateix dia, es va prendre alguns dies, què va fer? Després de ressuscitar Jesús va viure quaranta dies, dels quals va tenir alguns moments amb els seus deixebles, amb la gent i la major part del temps la va passar caminant en el desert.

I és que morir crucificat no n’hi havia prou, la fe va traspassar el temps i es va fer més fort per una raó: la resurrecció. No hi havia més demostració de divinitat que la vida eterna. És per això que no només els romans no volien que ningú entres a la tomba de Jesús si no també els mateixos sacerdots jueus, aquells que ho odiaven i creuen, fins ara, que Jesús no va ser un salvador si no va ser un simple boig, un pallasso popular. Totes les pel·lícules de Jesús acaben amb la mort i resurrecció d’aquest però després d’això va haver-hi més, com s’explica en aquest film.

Pel que fa al repartiment, van comptar amb una Maria Magdalena (María Botto) poc creïble com a personatge, des de el meu punt de vista. Jesús va ser personificat per Cliff Curtis, bastant diferent en tots els sentits al Jesús que tenim idealitzat, fins i tot semblava hindú més que jueu. I com sempre el protagonista havia de ser el més atractiu de tota la pel·lícula: Joseph Fiennes protagonitza al tribú romà..

Per anar acabant m’agradaria destacar aspectes de la pel·lícula com la ambientació (que està bé en general) en la qual penso que hi ha alguns errors, com per exemple; en una escena es pot veure que quan mor un soldà romà l’hi posen una moneda a la boca per al barquer, i es mentida, es posaven una moneda a cada un dels ulls tancats.

Es nota que abans de fer la pel·lícula l’equip s’ha informat de com era el món romà aleshores, ja que la ambientació es bona. En petits detalls com les posicions de la infanteria romana, la vestimenta, la jerarquia entre rangs, la manera de fer, de conquerir, i reaccionar contra l’enemic dels romans.. etc et fa apreciar-la encara més.

La conclusió i el missatge del film, es que la fe i la creença es subjectiva i relativa fins i tot per a qui viu la història en primera persona, que totes les posicions en la religió són i han de ser respectables i respectades. Us la recomano.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu de la infanteria romana? I de la forma de conquerir i reaccionar contra l’enemic dels romans?
  • Què en sabeu del procés de dol i de com es deia adéu en el l’època romana als difunts, quines eren les tradicions?

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic