El buen maestro

FITXA TÈCNICA:

ARGUMENT:

François Foucault (interpretat per Denis Podalydès) és professor de literatura a l’institut de París, Henri IV; però una sèrie de circumstàncies faran que deixi aquest prestigiós centre i s’incorpori a un institut conflictiu de l’extraradi parisenc on haurà de fer front als seus límits i s’haurà de qüestionar els seus valors.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

El buen maestro comença en una classe de llatí al Lycée Henry IV amb el professor “recitant” en llatí afrancesat un fragment de Petroni que els alumnes han de portar traduït l’endemà… i després desapareix el llatí, però és curiós que consti en la ressenya de la pel·lícula.

Ensenyar a aprendre és tot un art, com molt bé es reflecteix a El buen maestro, que caldrà afegir a les 60 millors pel·lícules sobre docents. A més del text llatí de Petroni, hi trobareu un gran referent clàssic en educació. Quin?

Mercè Otero-Vidal

Referències gregues i romanes a Joc de Trons

Joc de Trons (en anglès A Game of Thrones) és una de les sèries que més ha estat de moda durant aquests anys. Enguany s’ha estrenat la sisena temporada, una temporada que ha estat molt més exitosa (en part, perquè es va gravar parcialment a Catalunya: diversos carrers del barri antic de Girona i el Castell de Santa Florentina de Canet de Mar) i ara tots els que som fans de la sèrie esperem amb ànsies la nova temporada (temporada 7) que s’estrenarà el juny del 2017.

La sèrie va començar amb el primer capítol el 17 d’abril de 2011. Està basada en la saga de llibres Cançó de gel i de foc, escrita per George R.R.Martin. Cada temporada consta de 10 capítols, així que de moment hi ha 60 capítols ja que hi ha 6 temporades. Joc de Trons és una sèrie de gènere fantàstic i també és bastant dramàtica.

orden-de-los-libros-juego-de-tronos-e1389290336367

 

ARGUMENT:

És coneguda principalment, per la crueltat que té l’escriptor a l’hora de descriure els personatges i sobretot pel nombre d’escenes violentes que hi ha.

La sèrie parla sobre 7 regnes. La major part de la sèrie té lloc a Ponent, on lidera el rei Robert Baratheon. Daenerys Targaryen és una de les últimes que queden junt amb el seu germà Viserys. Ells dos volen tornar a casa. Són els hereus originals del tron i Robert  va rebatre el tron al seu pare, el rei boig i va matar la majoria de Targaryens, entre ells, els dracs. Després podem veure Invernalia, l’altre gran regne que està al nord. Aquest regne està liderat per Ned Stark i Cathelyn Arryn. Ells tenen 6 fills, un d’ells és bastard i és conegut com Jon Nieve. Jon és un dels principals personatges de la sèrie. Es creu que la família de veritat de Jon no és aquesta i que té uns poders únics. Els stark protegeixen el gran mur dels salvatges. Més tard el protegeixen dels Caminants blancs. Els podem veure en el primer capítol.

Tot comença quan el rei Robert va a Invernalia a demanar ajuda al seu fidel amic Ned Stark per a que sigui la seva mà reial. Li demana aquesta ajuda perquè Jon Arryn acaba de morir, es creu que assassinat. Ned accepta i marxa cap a Ponent. Els Lannister són la casa més rica dels 7 Regnes. Cersei Lannister està casada amb el rei. Ells no són molt amics de ningú, volen tot el poder per a ells. Gràcies als Lannister la guerra dels 7 Regnes comença.

.7reinos

Imatge de previsualització de YouTube

Quina relació creieu que té la muralla que protegeix Ponent dels salvatges amb el mur d’Adrià?

Well, some of it will be revealed later so I won’t talk about that aspect of it, but certainly the Wall comes from Hadrian’s Wall, which I saw while visiting Scotland. I stood on Hadrian’s Wall and tried to imagine what it would be like to be a Roman soldier sent here from Italy or Antioch. To stand here, to gaze off into the distance, not knowing what might emerge from the forest. Of course fantasy is the stuff of bright colors and being larger than real life, so my Wall is bigger and considerably longer and more magical. And, of course, what lies beyond it has to be more than just Scots. George R.R.Martin, 2000

Podeu establir alguna relació entre Daenerys Targaryen i la reina bàrbara Budicca?

Imatge de previsualització de YouTube

Joc de Trons està basada, principalment, en la història d’Anglaterra. Però també hi podem veure altres referències clàssiques i algunes són referents als mites grecs, com hem treballat a El mite del sacrifici d’Ifigenia a Joc de trons, però també a personatges mitològics (quin paral·lelisme podem establir entre Robert Baratheon i Cersei Lannister amb Zeus i Hera? i entre Cersei i Afrodita i Jaime i Ares…? Tyrion i Ulisses? Qui és Eros i Anteros? i Hermes…? Hèrcules? Apol·lo i Cassandra…? i entre Brienne i Briseida i Margaery i Hèlena de Troia? i entre Loras i Renly i Aquil·les i Pàtrocle, respectivament?…) i especialment monstres:

ELS DRACS:

Aquests animals fantàstics tenen un gran protagonisme a la sèrie. Van ser extingits quan Robert Baratheon va conspirar contra el rei Targaryen el boig. Més tard, Daenerys, la seva filla és casada amb el líder dels Dothraki, Khal Drogo. Al casament li regalen 3 ous de drac ja dissecats, però ella té una visió on fa una gran foguera amb ella dins i els 3 ous. Ella acompleix aquesta visió i surt viva de la foguera amb els 3 dracs recent nascuts  ja que els Targaryens de veritat tenen el poder de no cremar-se mai.

Els dracs tenen una gran importància en la mitologia grega. Homer els descriu amb ales i potes ja que el drac és descendent d’una serp mosntruossa.

game_of_thrones_05x09

Drac de la Còlquida:

Era el guardià del velló d’or. Jàson i Medea es van enfrontar a ell. Es deia que el drac mai no dormia així que Medea va fer una poció que el va fer quedar-se hipnotitzat i el va dormir.

Ladó:

Era un drac de 100 caps, guardià del jardí de les Hespèrides el qual va ser assassinat en algunes versions per Atlas i en altres per Hèracles.

GEGANTS:

Els gegants són uns altres personatges que formen part de Joc de Trons. Apareixen com criatures més enllà del mur que formen part de l’excèrcit de Mance Rayder. Aquests acaben unint-se a l’excèrcit de Jon Snow per lluitar contra els Bolton.

A la mitologia grega, els gegants són personatges caracteritzats per la seva gran estatura i per la seva gran força. Hesíode els considerava éssers divins que van sorgir de la sang d’Urà i sent la seva mare Gea.

c5ed89b96b4a09ad_wunwun

EL FOC VALYRI:

 “Foc de drac” en valyriotar a l’aigua. També parlen d’espasses fetes amb valyri. Del que més es parla és que els dracs no poden ser cremats pel foc Valyri ja que estan creats per ell i treuen foc valyri per la boca.maxresdefault

L’imperi Bizantí va utilitzar durant anys una arma similar anomenada foc grec. Era un substància química que cremava fins i tot per sota de l’aigua. Gràcies a aquest foc l’imperi Bizantí va conseguir parar en vàries ocasions l’expansió de l’Islam.

Mireu aquesta escena de la sisena temporada de Joc de Trons i recerqueu les referències clàssiques que s’hi troben:

Imatge de previsualització de YouTube

Rocío Rodríguez

1r Batxillerat Humanístic

El llatí en un món de zombis

Walkind dead és una sèrie de televisió americana desenvolupada per Frank Darabont i basada en la sèrie de còmics creada per Robert Kirkman i Tony Moore. El primer episodi, de seixanta minuts de duració, fou estrenat a la cadena AMC el 31 d’octubre de 2010.

Actualment, aquesta sèrie és una de les més vistes i consta d’un nombrós club de fans, entre les quals m’hi trobo jo. Així doncs, l’altre dia mentre veia un capítol d’aquesta sèrie vaig veure que un dels personatges escrivia i explicava una frase en llatí: “Dolor hic tibi proderit olim”, aquesta dita en boca de Deanna vol dir “El dolor actual serà útil en un futur”.

Escena on s’explica el significat de la dita.

Imatge de previsualització de YouTube

walking-deadÉs curiós com el llatí segueix viu fins i tot quan la raça humana està en perill i el món és ple de zombis. El poeta romà Ovidi la va dir en l’elegia XI del llibre tercer de Els amors: Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim. En podríeu fer la traducció i comentar-ne la vigència del seu significat?

També podeu llegir l’elegia XI del tercer llibre dels Amors d’Ovidi en traducció de Jordi Parramon, a la pàgina 123, Quaderns Crema.

Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim és una dita que ha tingut molta pervivència. Per què? M’ajudeu a trobar-ne més?

Heu trobat alguna altra pel·lícula o sèrie on apareixen dites llatines? Quines?

Creieu que pot ser útil la ficció per aprendre llatí i apropar-nos a la literatura llatina?

Sandra

2n Batxillerat Llatí

Ben-Hur, de Timur Bekmambetov (2016)

Ben-HurFITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Judah Ben-Hur (Jack Huston) és un noble de Jerusalem que té idees oposades a les dels romans. En un temps en què  l’Imperi romà és amo i senyor del món conegut, i governa amb mà de ferro els seus vasts territoris, aquestes diferències polítiques del jove Judah van a tenir les seves conseqüències. Així, Ben-Hur serà falsament acusat de traïció per negar-se a delatar les persones que es consideren enemics de l’estat. A més, el responsable d’aquesta infàmia és el seu millor amic de la infància, Messala (Toby Kebbell), un tribú de l’exèrcit romà. I és que, amb els anys, l’amistat que mantenia amb ell el noble jueu es va acabar convertint en una terrible rivalitat.

Desposseït del seu títol, separat de la seva família i d’Esther, la dona a la que estima (Nazanin Boniadi), Ben-Hur haurà de viure com un esclau, aïllat durant molt de temps en un vaixell. Després de sobreviure diversos anys en el mar, Judah torna a la seva terra. Serà llavors quan decideixi buscar venjança i reclamar el que li pertany. En el seu ferotge intent per guanyar la seva llibertat, i per venjar-se del seu antic amic de la infantesa, acabarà a la sorra del circ, competint en les carreres de quadrigues.

TRÀILER

CRÍTICA

Aquesta pel·lícula, dirigida per Timur Bekmambetov, és una nova versió de la pel·lícula de 1959, que alhora era un remake de Ben-Hur  de Fred Niblo de 1925 i al seu torn adapta la famosa novel·la homònima de Lewis Wallace el 1880.

Si un no en sap res, aquesta pel·lícula planteja una història molt interessant i et deixa amb molta intriga durant tota l’estona, ja que al final és quan s’aconsegueix la victòria; i en tot moment no saps què passarà. La pel·lícula et va deixant poc a poc escenes que fan que et fiquis en el drama, el qual és directe i concret. Les escenes d’acció són fantàstiques, els efectes especials també i els monuments que surten són meravellosos. Crec que s’ha sabut adaptar molt bé als nostres temps, tot i qui ha que li retreu que també ho hagués pogut fer amb els falsos dilemes morals. Què en destaqueu els errors o els encerts?

Si heu llegit la novel·la o heu vist  les versions anteriors, sobretot la mítica de William Wyler,  segurament la cosa canvia. Quina versió us agrada més?

Aparte de la duración, más ajustada, de una hora menos, el guion de Keith R. Clarke y John Ridley, el diseño de producción y la dirección de Bekmambetov abogan por una imagen hiperrealista en los escenarios y las salvajes batallas (Judea, la guerra de los romanos contra los germanos), un toque más político (el movimiento revolucionario de los zelotes, defensores de su tierra frente al invasor, Roma, adquiere un novedoso protagonismo, lo que puede dar pie a numerosos paralelismos con el conflicto actual en la misma tierra, aunque con distintos protagonistas), y una rebaja en las dosis de melodrama. La de Wyler era una película de aventuras con un esencial toque melodramático que desembocaba en una parábola bíblica, y la de Bekmambetov es una película casi bélica, asentada de nuevo en un conflicto entre hermanos que trasciende la individualidad para alcanzar a la colectividad, y que rebaja un tanto el elemento milagroso encarnado por Jesucristo, en beneficio de su mensaje moral (¡y político!).

Wyler era un director especializado en dramas, comedias y melodramas que, con su mayúsculo conocimiento del cine, también se supo mover en el espectacular territorio de la acción. Bekmambetov es un especialista de la tralla, que se mueve a la perfección en secuencias tan espectaculares como las de la batalla de barcos y la carrera de cuadrigas. Ni mejores ni peores; distintas, de otra época del cine. El personaje de Arrio (casi) desaparece, Ilderín toma el papel de segundo padre y, en el último minuto, se les va la pinza con una canción a trasmano. Pero este Ben-Hur nada tiene de fracasado.

Rumores y certezas de un mito, crítica de Javier Ocaña, El País 1 de setembre de 2016

El primer dia de la cinquena temporada del programa despertador d’iCat “Els experts”. “Les pel·lícules de romans són gais?” és el primer clixé que s’encarrega de desmuntar el cinèfil Joan Pons partint de l’estrena  de Ben-hur. I vosaltres, què en penseu de les pel·lícules de romans? i de Ben-hur?

Si voleu saber secrets del rodatge de Ben-Hur no us perdeu aquest documental de rtve:

Valentina Restrepo

1r Batxillerat Humanístic

Pretty Woman (1990)

pretty-woman-768

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Pretty Woman
  • Director i guionistesGarry Marshal, J.F Lawton
  • Any d’estrena: 1990
  • Durada: 119 min.
  • RepartimentRichard GereJulia RobertsRalph BellamyJason Alexander,    Laura San Giacomo, Hector Elizondo, Hank Azaria, Alex Hyde-White,                          Amy Yasbeck, Elinor Donahue, Bill Applebaum, Billy Gallo
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere:Drama romàntic i comèdia

ARGUMENT

El Sr. Lewis, un important home de negocis que es dedica a comprar empreses en crisi a baix preu per vendre-les en petites parts, coneix buscant el seu hotel una prostituta anomenada Vivian, qui respon a l’estereotip de persona de baixa classe social amb greus problemes econòmics i en una situació de desesperació, envoltada en un món marcat pel consum de drogues, tot i no ser-ne consumidora.     A causa de la seva situació, ella és crítica i distant amb les altes classes socials i els multimilionaris, qui en principi no han de ser res més que clients. En contra però de tots els estereotips, ella és intel·ligent i amb classe quan en té l’oportunitat, i ell pot sentir escrúpols i ser romàntic quant en té l’ocasió.                                                  El món de tots dos trontolla quan l’amor apareix entre ells i fa aparèixer la tensió i les desavinences que comporta una relació entre persones tan semblant però que els diners fan tan diferents.

TRÀILER

 

CRÍTICA                                               

Similituds amb Pigmalió                                                                                       Aquesta és una pel·lícula dels principis dels 90 que adapta el mite de Pigmalió, en una manera més moderna. El paper de Galatea s’ha actualitzat de manera similar. En lloc de ser una estàtua, Galatea és Vivian (Julia Roberts), una prostituta amb poca educació. I Pigmalió és Edward (Richard Gere), un ric home de negocis, els dos es troben un dia i continuen la seva amistat, ja que Edward necessita una parella per a les seves funcions socials a Califòrnia. Vivian pateix una transformació física a través de la roba de disseny que sempre portava per al seu paper com a parella d’Edward, i el seu nou aspecte sembla transformar la seva vida, ja que ella decideix abandonar la prostitució. Edward la transforma en una dona bonica i refinada.

Curiosament Vivian no és l’única que canvia en la pel·lícula. Mentre que l’aparença física d’Edward no canvia, per dins ho fa. Gràcies a Vivian comença a sentir, uns sentiments que feia molt de temps que no sentia. Es converteix a poc a poc en el príncep que Vivian sempre havia desitjat. De la mateixa manera que Pigmalió va ser capaç d’estimar una dona a causa de la forma de la seva creació que el mateix va crear, Edward és canviat per la seva pròpia creació, Vivian.

Què n’opineu vosaltres?

Coneixeu altres pel·lícules relacionades amb el mite de Pigmalió?

Maryama Saho

1r Batxillerat Humanític

 

 

El monstre de Creta de Silvio Amadio (1960)

Resultat d'imatges

LA LLEGENDA

En la mitología grega, Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra. La ciutat d’Atenes havia de lliurar cada any un tribut a Minos, rei de Creta. Havien de lliurar cada any noies joves de les famílies més nobles de la ciutat, que serien lliurades al Minotaure que es trobava en el laberint de la ciutat construït per Dèdal.

Teseu, en tenir coneixement d’això, va decidir oferir-se com tribut anual tot i que el seu pare li insistia en no fer-ho. Al final va aconseguir convèncer-lo, afirmant-li que si tenia èxit i aconseguia tornar, posaria veles blanques en el seu vaixell, i si hi havia fracassat, les veles serien negres.
En arribar a Creta, el propi rei Minos els va examinar per confirmar que servien com sacrificis humans. Teseu, al trobar-se en la cort, va conèixer la filla d’aquest, Ariadna. Ella es va assabentar de l’objectiu que tenia Teseu i, havent-se enamorat d’ell, va decidir ajudar-lo, ja que tot i que aconseguís matar el Minotaure, sortir del laberint era una tasca impossible. Per això, li va lliurar un cabdell de fil d’or.
Quan va entrar al laberint, Teseu va anar desenrotllant el cabdell per després trobar la sortida. Quan per fi va trobar el Minotaure, el primer que va fer va ser donar voltes per intentar esgotar  la bèstia. Després s’hi va enfrontar i va donar mort al mInotaure. Tot seguit, va anar seguint el fil que li havia donat la seva estimada per trobar la sortida.

Després de la victòria, Teseu es va reunir amb els joves que l’havien acompanyat i amb Ariadna es van embarcar i posar rumb a Atenes. Durant el trajecte, es van aturar a  l’illa de Naxos. Ariadna, que es trobava indisposada, va baixar del vaixell, i el vaixell va partir deixant  Ariadna a l’illa.

Teseu, a causa de l’eufòria del triomf, es va oblidar de canviar les veles negres per les blanques. Egeu, veient les veles negres que significaven que el seu fill havia fracassat, va creure que el seu fill havia mort. No va poder suportar-ho i es va llançar al mar que rep el nom en honor seu. Gràcies al seu nomenament com a rei, va aconseguir unir els pobles formant l’estat atenès.

DÈDAL

Dèdal era un atenès bandejat a Creta. Va ser el constructor del laberint, on Minos va fer tancar el terrible Minotaure, que era aplacat periòdicament amb sacrificis humans.

Dèdal per desgràcia, va ser tancat, amb el seu fill Ícar, en el mateix laberint. Però Dèdal va construir per a ell i per al seu fill unes ales de cera amb les què, salvant els murs de presó, van sobrevolar Mar Mediterrani. Ícar, desobeint els consells del seu pare, va volar tan a prop del sol que els raigs van fondre la cera de les ales, i va caure al mar que porta el seu nom,mar d’Icària.

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Basada en la llegenda del Minotaure. El Minotaure és un ésser monstruós meitat home i meitat toro amb hàbits caníbals. Aquest és fill de Minos,(rei de Creta) qui  mana construir a Dèdal un laberint per tancar al minotaure i ocultar-ho. Minos, que té subjectes diverses ciutats de la Grècia continental, entre elles Atenes, obligà al pagament d’un tribut (anual) de deu donzelles i deu joves de les millors famílies d’aquesta ciutat per a aliment del minotaure. Com els atenesos estan farts d’aquesta tirania, Teseu, príncep de la ciutat, es presenta voluntari amb la intenció de matar el Minotaure. Quan  arriba al palau de Minos, una de les seves filles, Ariadna, s’enamora perdudament d’ell i, després amb la promesa d’emportar-se-la, l’ajuda per aconseguir el seu objectiu donant-li un cabdell de llana que li serveix de guia per sortir del laberint un cop hagi executat el monstre.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Silvio Amadio fa una adaptació italiana poc fidel al mite grec, ja que la presència de un dels personatges principals de la llegenda, el Minotaure, es gairebé inexistent, i el film es centra en la subtrama de conspiració política pel poder entre Freda i Ariadna, i les histories amoroses entre la parella protagonista (Teseu i Ariadna), deixant de banda el mite.

Sembla que el director hagi agafat el mite de Teseu i el Minotaure només com a pretext per a poder explicar (amb una ambientació que no correspon a l’antiga Grècia) la lluita del poble per la alliberació de governants injustos, situació que succeïa en la societat italiana del moment.

Rosanna Schiaffino a El monstre de Creta (1960)

Aspectes a destacar són la caracterització del Minotaure, que és bastant ridícula ja que resulta ser un ésser agradable de veure, “monu” fins i tot,  i, no terrorífic i amenaçador com hauria de ser la imatge d’un monstre, i la poca emoció i sentiments que expressen els actors, sobre tot Freda, personatge molt rígid amb la mateixa expressió per a totes les escenes. Tot aquests factors fan que la història tingui menys credibilitat.

Tot i així, la pel·lícula és molt dinàmica i entretinguda en les escenes d’acció i lluites, però en les altres escenes, és bastant lenta i llarga, provocant que sigui difícil la continuació  del film.

Una curiositat d’aquest és que el protagonista, Bob Mathias, és un atleta olímpic, primer decatleta en guanyar dos ors olímpics consecutius. Tot i el prestigi que donava aquest actor-atleta a la pel·lícula, sembla que aquesta tingués intenció de ser un film Hollywodienc amb molt d’èxit, per l’ús d’ escenaris senzills però grans amb capacitat per a molts extres, i un bon repartiment d’actors coneguts en el món del cinema com Rosana Schiffiano, però sense èxit.

Per últim dir, que no és recomanable per aquells que vulguin entendre el mite de Teseu i el Minotaure, ja que no és fidel, ni els personatges ni la història estan ben representats.

Alexia Àlvarez

Segon de batxillerat Humanístic

El ressuscitat de Kevin Reynolds (2016)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

La història ens situa a Jerusalem, dies després de la mort de Jesús (un predicador natzarè crucificat tres dies abans), el cos del qual desapareix tres dies després de la seva mort, fet que ell havia anunciat que passaria. A la ciutat no es parla d’una altra cosa i per això, Ponç Pilat mana a Clavius, un centurió romà, que investigui la realitat de l’assumpte. La missió que li encomanen consisteix a localitzar el cos desaparegut de Jesús de Natzaret per tancar i donar fi al tema de la resurrecció. No obstant això, al llarg de la missió, els dubtes augmenten en el centurió, respecte a l’existència del sobrenatural i es veurà confrontat amb els apòstols i els misteriosos esdeveniments que van tenir lloc després de la crucifixió.

TRÀILER

CRÍTICA

Kevin Reynolds mitjançant una nova perspectiva realitza una pel·lícula sobre la història que ha marcat la humanitat. L’interessant és que t’explica una part de la història poc coneguda i representada en el cinema  des d’una perspectiva totalment diferent a totes les que s’han fet fins ara, que és la d’un romà, la de una persona no-creient, no es basa  en els capítols de la Bíblia súper explotats com el naixement, la infància i els últims anys de Jesús, si no que es basa en els capítols desconeguts de la Bíblia, aquells que ningú t’explica, Jesús després de ressuscitar, què va fer? Va tornar al cel el mateix dia, es va prendre alguns dies, què va fer? Després de ressuscitar Jesús va viure quaranta dies, dels quals va tenir alguns moments amb els seus deixebles, amb la gent i la major part del temps la va passar caminant en el desert.

I és que morir crucificat no n’hi havia prou, la fe va traspassar el temps i es va fer més fort per una raó: la resurrecció. No hi havia més demostració de divinitat que la vida eterna. És per això que no només els romans no volien que ningú entres a la tomba de Jesús si no també els mateixos sacerdots jueus, aquells que ho odiaven i creuen, fins ara, que Jesús no va ser un salvador si no va ser un simple boig, un pallasso popular. Totes les pel·lícules de Jesús acaben amb la mort i resurrecció d’aquest però després d’això va haver-hi més, com s’explica en aquest film.

Pel que fa al repartiment, van comptar amb una Maria Magdalena (María Botto) poc creïble com a personatge, des de el meu punt de vista. Jesús va ser personificat per Cliff Curtis, bastant diferent en tots els sentits al Jesús que tenim idealitzat, fins i tot semblava hindú més que jueu. I com sempre el protagonista havia de ser el més atractiu de tota la pel·lícula: Joseph Fiennes protagonitza al tribú romà..

Per anar acabant m’agradaria destacar aspectes de la pel·lícula com la ambientació (que està bé en general) en la qual penso que hi ha alguns errors, com per exemple; en una escena es pot veure que quan mor un soldà romà l’hi posen una moneda a la boca per al barquer, i es mentida, es posaven una moneda a cada un dels ulls tancats.

Es nota que abans de fer la pel·lícula l’equip s’ha informat de com era el món romà aleshores, ja que la ambientació es bona. En petits detalls com les posicions de la infanteria romana, la vestimenta, la jerarquia entre rangs, la manera de fer, de conquerir, i reaccionar contra l’enemic dels romans.. etc et fa apreciar-la encara més.

La conclusió i el missatge del film, es que la fe i la creença es subjectiva i relativa fins i tot per a qui viu la història en primera persona, que totes les posicions en la religió són i han de ser respectables i respectades. Us la recomano.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu de la infanteria romana? I de la forma de conquerir i reaccionar contra l’enemic dels romans?
  • Què en sabeu del procés de dol i de com es deia adéu en el l’època romana als difunts, quines eren les tradicions?

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic

El segon origen de Carles Porta (2015)

Cartel de Segundo origen (Segundo origen)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Segon origen (Segundo origen)
  • Director i guionistes: Carles Porta. Marcel Barrena, Carmen Chaves, Bigas Luna, Carles Porta, David Victori (Novel·la: El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo)
  • Any d’estrena: 2015
  • Durada: 102 minuts
  • Repartiment:  Rachel Hurd-WoodAndrés BatistaSergi LópezIbrahim ManéPhilip Hurd-Wood, Marieta Orozco, Albert Prat, Andro Crespo
  • País d’origen: Espanya
  • Idioma original: Espanyol i Anglès
  • Gènere: Ciència ficció. Terror. Aventures| Futur postapocalíptic. Supervivència

ARGUMENT

L’Alba és una noia de 20 anys que viu amb el seu pare (d’origen anglès). Després de la mort de la seva mare a causa d’un càncer, el seu pare pren la decisió de traslladar-se a viure a una masia prop de Lleida, el lloc d’origen de la seva dona. Aquí, l’Alba fa classes d’anglès a en Dídac, un nen de 10 anys a qui li encanta el futbol i els tractors. Un dia, quan l’Alba torna a casa amb moto, veu com tres nois tiren en Dídac al llac, sense pensar-s’ho, es capbussa a salvar-lo. Quan els dos pugen a la superfície, tot ha quedat en ruïnes. S’adonen que ells són els dos únics supervivents. Junts hauran de començar de zero per reconstruir les seves vides, i preservar la cultura humana, fet que implica procrear.

TRÀILER

CRÍTICA

M’agradaria destacar dos aspectes fonamentals de la pel·lícula: Un, la fotografia, veure ciutats com Barcelona o Lleida destruïdes i en la misèria no és fàcil, i en el meu parer aquests espais catastròfics són molt creïbles. I dos, la banda sonora que li dóna un toc perfecte en els moments més dramàtics de la pel·lícula, aquest tipus de banda sonora són dels que et fa posar els pèls de punta.

Un altre tema molt encertat en la pel·lícula són les parts on apareix la veu en off de la protagonista, donen una informació important en pocs segons, en transporta en una altra dimensió.

D’altra banda, la interpretació de la protagonista, Rachel Hurd- Wood, no és del tot convincent pel que fa a la parla, hi ha vegades que no se l’entén massa bé. Tot i així, la seva interpretació és bona, sap transmetre a l’espectador el seu patiment. No convenç del tot el personatge de Dídac, interpretat per Ibrahim Mané, però cal esmentar que és la seva primera aparició al cinema i ho hem de tenir en compte. Però també dir que “Segon origen” ha estat una pel·lícula esperada per molts espectadors ja que va ser lectura obligatòria en molts instituts i es podria haver buscat un altre protagonista amb més experiència.

La part negativa de la pel·lícula, com he dit al principi, és que la segona meitat de la pel·lícula el guió no es basa en la novel·la, això en part és una decepció per a l’espectador que ha llegit el llibre, per al que no l’ha llegit és un final més intrigant. Finalment, afegir que de vegades alguna seqüència es fa lenta, amb plànols de càmera massa llargs per al meu gust.

 En conclusió, “Segon origen” podria haver estat una gran pel·lícula i es quedarà en una pel·lícula bona i recomanable que cal anar a veure al cinema. Potser la sobtada mort de Bigas Llunes, qui havia de dirigir el film, va afectar a això. Us recomano, als que no heu fet, un cop vist la pel·lícula llegir la novel·la. Veureu que com sempre (o gairebé sempre), la novel·la supera la pel·lícula.

Per cert, podem establir alguna relació amb Deucalió (el Noè grec) i Pirra? Quina?

Alexia Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

El discurs del rei de Tom Hooper

Discurs rei cartell.jpg

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Jorge VI (1936-1952), duc de York, està afectat d’una severa tartamudesa, tracta de superar-la per poder exercir el lideratge del seu país, (després de l’abdicació del seu germà gran, Eduard VIII) amb ajuda de l’expert logopeda Lionel Logue, que va intentar eliminar-la emprant una sèrie de tècniques poc ortodoxes, mentre els esdeveniments el porten al tronc del Regne Unit i s’acosta la Segona Guerra Mundial.

TRÀILER

CRÍTICA

“El discurs del Rei” narra una petita anècdota històrica succeïda en un moment especialment rellevant de la història recent. La veu d’un rei, com la de qualsevol figura política, és la seva millor arma per comunicar, convèncer i liderar el seu poble. Un rei que tartamudeja pot semblar un líder feble, una figura feble.

Al meu entendre, la gran troballa de la pel·lícula és mostrar que aquest defecte de la parla que en una altra persona i / o en un altre moment hagués resultat irrellevant, resultava de gran importància per al Rei d’Anglaterra, amb la Segona guerra Mundial a la cantonada i en un moment en què la imatge pública del rei arriba als seus súbdits a través dels mitjans audiovisuals.

Una trama basada, per fer una comparació, en la relació professor-alumne, és una cosa molt vist. Caure en el tòpic és molt, però que molt fàcil. Perquè hi ha elements que inevitablement es repeteixen, ja sigui el xoc de caràcters, la no comprensió del que el professor pretén, el no-respecte per les capacitats de l’alumne, etcètera. Però Seidler i Hooper es fan per sortejar una i altra vegada aquestes dificultats ascendint a cotes de brillantor excepcionals. Un element d’originalitat l’introdueix, òbviament, el fet que un pertanyi a la reialesa i l’altre sigui un plebeu, i que aquest, per aplicar amb èxit el seu mètode, exigeixi una relació d’igualtat, i fins i tot d’amistat. Però la raó que aquesta pel·lícula sigui gairebé un miracle no rau només en això, ja que hi ha mil i un detalls, perfectament cuidats, que contribueixen a reforçar el que s’explica.

Així  podem entendre d’on ve la inseguretat d’Albert i la confiança de Lionel, aprenem a conèixer i contrastar els respectius entorns familiars i les seves diferents responsabilitats. I hi ha escenes redondísimas, que produeixen emocions genuïnes: no voldríem fer el llistat de les mateixes, però val la pena destacar la de la primera consulta d’Albert, la que té lloc a Westminster quan assagen la coronació i, per descomptat, la del climàtic discurs després de la declaració de guerra.

És molt intel·ligent i adient la partitura musical, tant els temes originals d’Alexandre Desplat, com l’ús de música clàssica, Beethoven i la seva setena simfonia en un moment clau. I la fotografia, amb lents curtes, i el recurs a picats i contrapicats, resulta molt apropiada per ressaltar la solitud de la funció real, tot i que, paradoxalment, un es trobi en bona companyia.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Us preguntareu-ho que té a veure això amb cap assignatura de clàssiques, doncs té a veure amb un famós orador de Grècia que també patia de tartamudesa, sabríeu esbrinar qui va ser i que va fer aquest orador cada dia per superar aquest problema?

  • Podeu comentar aquest fragment de la pel·lícula:

    Imatge de previsualització de YouTube

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic

Fedra de Jules Dassin

Pòster de la pel·lícula. Extret de Wikipedia [Enllaç]

FITXA TÈCNICA

  • Nom originalPhaedra.
  • Director i guionistes: Dirigida i escrita per Jules Dassin.
  • Any d’estrena: 1962
  • Durada: 115 minuts
  • Repartiment: Melina Merkuri (Fedra), Anthony Perkins (Alexis), Raf Vallone (Thanos), Olympia Papadouka (Anna) i Élisabeth Ercy (Ercy).
  • País d’origen: Grècia, Estats Units i França.
  • Idioma original: Grec i anglès.
  • Gènere: Drama

Deixo l’enllaç de la pel·lícula amb subtítols en castellà.

ARGUMENT

La pel·lícula és una adaptació de la tragèdia Hipòlit d’Eurípides. En aquesta versió, Fedra està casada amb Thanos, un ric armador grec. Aquest anteriorment ja s’havia casat i havia tingut un fill, Alexis, el qual estava estudiant a Londres. Quan Thanos s’assabenta que el seu fill esta estudiant art, envia Fedra a buscar-lo i li diu que el porti a París, on ell els esperarà. Fedra coneix Alexis al British Museum de Londres i des d’aquell instant els dos mantenen un bona relació. Alexis canvia totalment la visió que tenia de Fedra. Els dos viatgen a París i es troben amb Thanos, però de seguida ell se’n va per negocis. Aleshores, en el moment que se’n va, els dos admeten els seus vertaders sentiments l’un per l’altre: Fedra havia caigut enamorada del jove Alexis, i ell sentia una gran atracció per la seva bella madrastra. Passen uns dies a Paris, sols, tancats a casa fent l’amor, fins que Thanos truca per saber si el seu fill havia tornat a Londres; això trenca la màgia i els torna a la realitat. Alexis agafa un avió cap a Londres i Fedra torna a Grècia. Quan Thanos ve de Nova York intenta fer somriure la seva dona, però Fedra el refusa i intenta ignorar-lo. Alexis viatja cap a l’illa d’Hidra (Grècia), on el seu pare el rebrà amb els braços oberts i amb el cotxe que ell sempre havia volgut. El jove es comportarà amb normalitat davant el seu pare, però quan Fedra s’acosti, ell intentarà allunyar-la al més possible. Fedra se sentirà trista i desesperada, té el seu estimat molt a prop seu però no pot acostar-s’hi perquè ell l’allunya. Les coses començaran a complicar-se quan en una festa, Ercy, la germana petita de Fedra, conegui Alexis i aquesta caigui enamorada de l’encant del noi. Aleshores, Thanos i el pare de Fedra arribaran a un acord per casar els dos joves. Fedra se sentirà gelosa i intentarà aturar aquest casament. Llavors, el mateix dia que un dels vaixells de Thanos s’enfonsa i perd moltíssima gent, Fedra confesa al seu marit la seva aventura amb Alexis. Thanos deixara Fedra, però donarà una pallissa al seu fill. Finalment Alexis mor tirant-se per un penya-segat amb el cotxe en contra direcció i Fedra se suïcida amb unes pastilles.

TRAILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Melina Merkuri  ens torna a sorprendre amb aquesta adaptació de la tragèdia d’Eurípides. Deixant enrere la prostituta lliure del Pireu de Mai en diumenge, es posa en la pell de Fedra, una dona casada i feliç que ho té tot però que la seva perfecta vida comença a enfonsar-se quan coneix el seu fillastre Alexis. Un gran canvi de personatge, ja que Fedra és una dona molt apassionada i sensible, però Melina demostra el seu gran talent per interpretar qualsevol personatge; sens dubte va ser una gran actiu. Encara que tot el protagonisme sigui per Merkuri, Anthony Perkins també ha estat esplendit en la pel·lícula, sobretot en l’escena final on hi possa molta més força al tornar-se boig.

La pel·lícula en si m’ha agradat. La adaptació de la tragèdia també m’ha semblat molt correcta; es manté l’argument original encara que amb alguns elements canviats o adaptats a l’època dels 60. La personalitat dels personatges també és una cosa que es manté i, igual que en Mai en diumenge ,són personatges realistes. Els diàlegs també estan ben escrits i, com a tota pel·lícula de Jules Dassin, la música està molt ben escollida, és un element important.

En la tragèdia original d’Eurípides, Fedra esta casada amb Teseu i el seu fillastre es diu Hipòlit. El jove Hipòlit és un noi que dedica la seva vida a caçar i l’única deessa que venera és Àrtemis, deessa de la caça i dels boscos, i menysprea Afrodita. Aleshores Afrodita, morta de gelosia, condemna Fedra a enamorar-se d’Hipòlit. El noi rebutjarà Fedra i això la portara al suïcidi, tot deixant una nota acusant el noi de violar-la. Quan Teseu torni i llegeixi la nota, matarà el seu fill. Finalment Àrtemis apareix i tots acaben sabent la veritat de la tragèdia; Hipòlit serà venerat en moltes ciutats.

En la pel·lícula el personatge de Fedra segueix sent el mateix. En canvi Teseu passa a ser Thanos, un magnat dels vaixells, Hipòlit passa a ser Alexis, un noi obsessionat per els cotxes (igual que Hipòlit ho és amb els cavalls) i una mica picaflor, l’esclava de la tragèdia és Anna, la serventa fidel de Fedra la qual sembla enamorada d’ella. Ercy, la germana petita de Fedra, i els seus pares són personatges que no existeixen en la tragèdia però que Dassin va crear per a la pel·lícula.

En la tragèdia l’enamorament de Fedra passa quan Teseu és fora en alguna aventura; aquest enamorament en la pel·lícula també passa quan Thanos és a l’estranger i Fedra va a buscar Alexis a Londres, encara que el consum d’aquest amor no passa quan els dos són a París i Thanos ha tornat a marxar. També s’ha de dir que en l’obra això passa a causa del gels d’Afrodita. En el film veiem el giny mitològic quan Fedra i Alexis es paren davant d’una estàtua de la deessa i, seguidament, la càmera la enfoca. Una de les grans diferencies entre l’obra d’Eurípides i el film de Jules Dassin és que Alexis sí que sent una mica d’afecte i atracció física per Fedra, en canvi, Hipòlit, repudia totalment a Fedra (i a les altres dones) tot i venerar i estimar una deessa. Hipòlit quan s’assabenta de l’enamorament de Fedra li dedica unes paraules de repuig que fereixen el cor de la pobra Fedra; quan la Fedra dels 60 admet a Alexis que l’estima, ell no s’ho pensa dos cops i decideix encendre encara més l’espurna de luxúria que havia aparegut entre els dos.

Fotograma de la pel·lícula. [Font]

L’esclava de Fedra intenta ajudar-la i que se centri en el que és bo i normal. Anna, la bona serventa de Fedra, també fa les mateixes funcions que aquesta esclava, però crec que intervé més i que, analitzant les seves accions, sembla enamorada de Fedra -cosa que em sorprèn si estem parlant d’una pel·lícula dels 60.

Les trobades de passió entre Fedra i Alexis només passen durant l’estada a París. Quan cadascun torna a la seva realitat i es veuen una altra vegada, setmanes després a Grècia, Alexis ignorarà Fedra i serà al més fred possible amb ella, mentre que la pobra dona, embruixada per la passió, intentarà acostar-s’hi. Això s’anirà allargant en tota la pel·lícula fins arribar al punt on Fedra no pugui més i admeti al seu marit que està enamorada del seu fill. En la tragèdia, l’enamorament de la protagonista, el descobriment d’Hipòlit i el seu rebuig, el suïcidi de Fedra i l’assassinat d’Hipòlit passaran durant tot un dia.

En el final també hi ha alguns canvis. En l’obra, Fedra se suïcida amb una corda al coll i, a més, deixa una nota acusant Hipòlit d’haver-la violat com a motiu del seu acte. Hipòlit va morir mort esquinçat per dos cavalls per ordre del seu pare. En el film, el mateix dia en que el vaixell “Fedra” pateix un accident i mor molta gent, Fedra admet a Thanos haver tingut una aventura amb el seu fill, aquest no la perdona però la deixa marxar; Alexis és qui rep. Thanos li dóna una pallissa que el deixa amb diverses ferides. El jove culpa Fedra de tots els seus mals, agafa el seu cotxe i se’n va. En el viatge, Alexis va cantant a l’hora que plora i condueix en zig-zag, això el portarà a caure per un penya-segat per anar en contra direcció, on morirà; igual que Hipòlit va morir per culpa dels seus cavalls, Alexis mor a causa de conduir malament el cotxe. Fedra s’acaba suïcidant en el seu llit mitjançant unes pastilles que la deixen com si estigués adormida.

  • Has vist la pel·lícula? Si és així, què et va semblar?
  • Què opines del conflicte que planteja el mite? És possible l’amor entre una dona madura i un noi jove?
  • És un tema que s’ha plantejat sovint en el cinema. Se t’acudeixen d’altres exemples de relacions d’aquesta mena?

Marina Ruíz

2n batxillerat Institut Isaac Albéniz de Badalona