El ressuscitat de Kevin Reynolds (2016)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

La història ens situa a Jerusalem, dies després de la mort de Jesús (un predicador natzarè crucificat tres dies abans), el cos del qual desapareix tres dies després de la seva mort, fet que ell havia anunciat que passaria. A la ciutat no es parla d’una altra cosa i per això, Ponç Pilat mana a Clavius, un centurió romà, que investigui la realitat de l’assumpte. La missió que li encomanen consisteix a localitzar el cos desaparegut de Jesús de Natzaret per tancar i donar fi al tema de la resurrecció. No obstant això, al llarg de la missió, els dubtes augmenten en el centurió, respecte a l’existència del sobrenatural i es veurà confrontat amb els apòstols i els misteriosos esdeveniments que van tenir lloc després de la crucifixió.

TRÀILER

CRÍTICA

Kevin Reynolds mitjançant una nova perspectiva realitza una pel·lícula sobre la història que ha marcat la humanitat. L’interessant és que t’explica una part de la història poc coneguda i representada en el cinema  des d’una perspectiva totalment diferent a totes les que s’han fet fins ara, que és la d’un romà, la de una persona no-creient, no es basa  en els capítols de la Bíblia súper explotats com el naixement, la infància i els últims anys de Jesús, si no que es basa en els capítols desconeguts de la Bíblia, aquells que ningú t’explica, Jesús després de ressuscitar, què va fer? Va tornar al cel el mateix dia, es va prendre alguns dies, què va fer? Després de ressuscitar Jesús va viure quaranta dies, dels quals va tenir alguns moments amb els seus deixebles, amb la gent i la major part del temps la va passar caminant en el desert.

I és que morir crucificat no n’hi havia prou, la fe va traspassar el temps i es va fer més fort per una raó: la resurrecció. No hi havia més demostració de divinitat que la vida eterna. És per això que no només els romans no volien que ningú entres a la tomba de Jesús si no també els mateixos sacerdots jueus, aquells que ho odiaven i creuen, fins ara, que Jesús no va ser un salvador si no va ser un simple boig, un pallasso popular. Totes les pel·lícules de Jesús acaben amb la mort i resurrecció d’aquest però després d’això va haver-hi més, com s’explica en aquest film.

Pel que fa al repartiment, van comptar amb una Maria Magdalena (María Botto) poc creïble com a personatge, des de el meu punt de vista. Jesús va ser personificat per Cliff Curtis, bastant diferent en tots els sentits al Jesús que tenim idealitzat, fins i tot semblava hindú més que jueu. I com sempre el protagonista havia de ser el més atractiu de tota la pel·lícula: Joseph Fiennes protagonitza al tribú romà..

Per anar acabant m’agradaria destacar aspectes de la pel·lícula com la ambientació (que està bé en general) en la qual penso que hi ha alguns errors, com per exemple; en una escena es pot veure que quan mor un soldà romà l’hi posen una moneda a la boca per al barquer, i es mentida, es posaven una moneda a cada un dels ulls tancats.

Es nota que abans de fer la pel·lícula l’equip s’ha informat de com era el món romà aleshores, ja que la ambientació es bona. En petits detalls com les posicions de la infanteria romana, la vestimenta, la jerarquia entre rangs, la manera de fer, de conquerir, i reaccionar contra l’enemic dels romans.. etc et fa apreciar-la encara més.

La conclusió i el missatge del film, es que la fe i la creença es subjectiva i relativa fins i tot per a qui viu la història en primera persona, que totes les posicions en la religió són i han de ser respectables i respectades. Us la recomano.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu de la infanteria romana? I de la forma de conquerir i reaccionar contra l’enemic dels romans?
  • Què en sabeu del procés de dol i de com es deia adéu en el l’època romana als difunts, quines eren les tradicions?

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic

Invictus, de Clint Eastwood

FITXA TÈCNICA

  • Nom originalInvictus (The Human Factor)
  • Director i guionistes: Clint Eastwood i Anthony Peckham
  • Any d’estrena: 2009
  • Durada: 134 min.
  • Repartiment: Morgan Freeman, Matt Damon, Tony Kgoroge, Julian Lewis Jones, Adjoa Andoh, Patrick Mofokeng, Matt Stern, Leleti Khumalo, Marguerite Wheatley, Scott Eastwood
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama

ARGUMENT

El 1990, després de ser posat en llibertat, Nelson Mandela (Morgan Freeman) arriba a la presidència del seu país i decreta l’abolició de l’Apartheid, sistema polític utilitzat a Sud-Àfrica per jerarquitzar la societat, separant-la per races. El seu objectiu era portar a terme una política de reconciliació entre la majoria negra i la minoria blanca. El 1995, la celebració a Sud-Àfrica de la Copa Mundial de Rugbi va ser l’instrument utilitzat pel líder negre per construir la unitat nacional.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Després de veure aquesta pel·lícula, hem de dir que ens ha agradat, però no tant com altres de Morgan Freeman, el fet del rugbi no ens ha acabat de fer el pes però trobem que unint aquests dos elements, el rugbi i la política humanitària, ha quedat una molt bona pel·lícula. La part de la política aconsegueix el sentiment anti-racista i humanitari i els partits de rugbi que segons hem llegit, la fa una de les millors pel·lícules esportives. El fet de mostrar el pensament universal de Nelson Mandela a través d’un campionat de rugbi a Sud-Àfrica ja la fa excepcional. Qui com Mandela, amb els anys d’amargor que va viure, mai no es va rendir, va tenir la intel·ligència d’oferir tota una estratègia de valors. I per acabar, hem de dir que s’ha de ressaltar un guió brillant en una adaptació al cinema de la novel·la escrita per John Carlin, “Playing the Enemy”.

Amb relació a la pel·lícula i al nom d’aquesta, podem dir que la películ·la rep el nom del poema que Nelson Mandela quan era el presoner 466/64 a Robben Island es va convertir en company inseparable i essencial durant els seus disset llargs anys de captiveri. Invictus és un poema breu del poeta William Ernest Henley. Escrit el 1875 però publicat per primera vegada el 1881 al “Llibre de poemes”. Originalment no tenia títol però va ser Arthur Quiller-Couch qui se’l va afegir. Invictus és un poema que parla de llibertat, de coratge i de resistència davant les adversitats.

Us deixem la versió original del poema:

Out of the night that covers me,
Black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds and shall find me unafraid.

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

I també una versió en català:

“Fora de la nit que em cobreix,
Negra com l’abisme de pol a pol,
Agraeixo a qualsevol déu que pogués existir
Per la meva ànima inconquerible.

A les ferotges urpes de la circumstància
Ni he gemegat ni he cridat.
Sota els cops de l’atzar
El meu cap sagna, però no s’inclina.

Més enllà d’aquest lloc d’ira i llàgrimes
És imminent l’horror de l’ombra,
I no obstant això l’amenaça dels anys
Em troba i em trobarà sense por.

No importa com estreta sigui la porta,
Que carregada de càstigs la sentència.
Sóc l’amo del meu destí:
Sóc el capità de la meva ànima. “

Imatge de previsualització de YouTube

Com bé sabreu, ‘invictus’ és una paraula llatina, què vol dir en català? Amb aquest nom també trobem, entre d’altres, la fragància masculina de Paco Rabanne. Sabríeu dir més llocs on surt la paraula ‘Invictus’?

Creieu que Invictus és un bon títol per a aquesta pel·lícula? Creieu que reflecteix el llegat de Nelson Mandela?

Elisa Moya i F. Xavier Gras

2n Batx. Llatí

Referents clàssics a Philomena

Philomena

Ahir vaig anar a veure al cinema la pel·lícula de Philomena de Stephen Frears (2013), basada en la novel·la, inspirada en fets reals, The Lost Child of Philomena Lee de Martin Sixsmit. El nom de Philomena em va recordar el grec. Per cert, saps què significa aquest antropònim i quins són els seus ètims (no t’oblidis d’escriure’ls en grec)?

A la vegada, em va fer recordar la història llegida a Narracions de mites clàssics, a partir de les Metamorfosis d’OvidiFilomela. Creus que hi té alguna relació?

En el decurs de la pel·lícula, a més, es va fer servir el llatinisme ”Quid pro quo”. Saps què significa? És usat correctament en aquest film? Sabríeu incorporar-lo en un petit diàleg com si fos el guió d’una pel·lícula?

 Lourdes Caparrós 2n Batx Llatí

La transformació del mite d’Hèrcules

Lectors, tots el coneixeu: l’heroi grec Hèrcules. El mes passat va aparèixer a la cartellera la pel·lícula Hèrcules: L’origen de la llegenda (The legend of Hercules), de Renny Arlin. I sabeu què? Ens equivoquem, i força.

La llegenda d’Hèrcules posseeix el que cal per esdevenir un mite respectable i perenne i, tot i això, la indústria del cinema no ho respecta. Fa més de dos anys que la meva professora va exposar el més gran dels herois per la quantitat d’històries sobre la seva vida. Us en faig cinc cèntims: en l’antiguitat, Hèrcules era heroi per ser fill d’Alcmena i de Zeus, el qual la va enganyar prenent la forma del seu marit. En tornar aquest, l’esposa va concebre Íficles; i els dos engendrats van néixer alhora. D’altra banda, la deessa Hera, enfollida, va intentar que l’heroi morís, car era fill d’una unió extramatrimonial. El petit, com que era tan fort, va escanyar les dues serps. A l’heroi li quedava un llarg camí per ser encara més famós: Hera, anys després, el va fer tornar boig, i ell mateix va assassinar la seva primera esposa, Mègara, i els seus tres fills. Com una ànima en pena, va consultar l’Oracle de Delfos, que li va encomanar que servís al rei de Micenes. D’aquesta manera comencen els ressonats dotze treballs d’Hèrcules (matar el lleó de Nemea, matar l’hidra de Lerna, capturar el gos Cèrber i treure’l dels inferns, etc.). Després es va casar amb la princesa Deianira. Aquesta fou raptada per un centaure que pretenia violar-la i, abans de ser abatut per l’heroi, li va dir a que de la seva sang -verinosa- se’n podia fer un filtre d’amor. Més endavant, en sospitar que Hèrcules l’abandonaria per la princesa Íole, Deianira li va enviar la túnica del centaure untada amb la sang verinosa, creient que el seu estimat tornaria boig per ella, i quan li van dir que l’heroi havia mort, es va suïcidar, desesperada pel seu acte. L’heroi va abandonar la seva part mortal i va ascendir a l’omnipotent Olimp, on va fer les paus amb l’esposa de Zeus, que li va donar en matrimoni Hebe, la deessa de la joventut. Aquesta és, doncs, la veritable vida d’Hèrcules. I, en efecte, res de tot això es percep en aquesta producció.

L’origen de la llegenda pretén posar en escena el creixement inventat d’Hèrcules, des del moment en què Zeus s’uneix amb Alcmena (diferent al mite original, ja que no pren l’aparença d’Amfitrió), fins que l’heroi enamorat d’Hebe (amb qui, segons el mite, es casa pòstumament) és enviat pel seu padrastre, ja que Hebe s’ha de casar amb el seu germà, a una emboscada a Egipte, on el fan esclau i l’envien a Sicília per lluitar com a gladiador. Allí s’adona de la seva naturalesa excepcional i es desfà de tot individu. Finalment, torna a Grècia per alliberar el seu poble de la tirania d’Amfitrió i la seva estimada de les urpes del seu germà. I afegeixo que, dels dotze treballs esmentats, només s’hi troba la mort del lleó de Nemea.
Així, puc sintetitzar la meva opinió amb un incoherent símil: és com inventar que la Blancaneu, la dels set nans, s’uneix amb un nan abans de mossegar la poma enverinada i, després, es fa amiga de la bruixa que vol ser la més lletja del regne. Segueix sent una heroïna, però, ben barrejat, és un conte que no es troba bé, oi?
S’entén que la funció d’aquestes creacions és arribar al públic, no pas per explicar el que un dia els antics van compondre, sinó per obtenir beneficis enriquidors. Ara bé, és el públic qui demana arguments d’aquesta mena, farcits de batalles, escenes pujades de to, músculs, etc. Un públic que se sotmet a l’entreteniment i a l’oci, i no a la veracitat dels fets. I, per tant, és evident que aquests mateixos espectadors exigeixen la creació de déus o herois per destruir-los, de la mateixa manera que jo intento entendre-ho per condemnar-ho.


Des d’un punt de vista objectiu, nosaltres incitem els guionistes a caure en l’error. Ells, mentrestant, se’n riuen d’un públic que cada vegada és menys exigent, car és considerat ignorant, i aposten pels bíceps i per una història d’amor -anacrònica, com ja he dit. I clar que sí: les hores d’exercici físic a les que s’ha sotmès el protagonista són admirables; i ai!, l’amor… Permeteu-me pensar que els guionistes, malauradament, no han volgut consultar fonts clàssiques, com què va escriure’n el poeta romà Ovidi, per exemple. No sembla tan difícil evitar les macedònies i mantenir-se fidels i objectius. Siguem crítics: no tot s’hi val, i encara menys quan es tracta de modificar mites clàssics que no perden la jovenesa i la frescor. Aquesta indústria s’hauria de preguntar en quin lloc, entre la memòria i l’oblit, entre l’èxit i el fracàs, poden quedar les seves obres. Com a subjectes socials actius, hem d’intentar que ningú faci que la cultura clàssica desaparegui, que no sigui “l’ombra d’un somni”, que ningú talli el fil d’Ariadna, i llançar-la a les estrelles.

Dani Colom, estudiant de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona