Lectors, tots el coneixeu: l’heroi grec Hèrcules. El mes passat va aparèixer a la cartellera la pel·lícula Hèrcules: L’origen de la llegenda (The legend of Hercules), de Renny Arlin. I sabeu què? Ens equivoquem, i força.

La llegenda d’Hèrcules posseeix el que cal per esdevenir un mite respectable i perenne i, tot i això, la indústria del cinema no ho respecta. Fa més de dos anys que la meva professora va exposar el més gran dels herois per la quantitat d’històries sobre la seva vida. Us en faig cinc cèntims: en l’antiguitat, Hèrcules era heroi per ser fill d’Alcmena i de Zeus, el qual la va enganyar prenent la forma del seu marit. En tornar aquest, l’esposa va concebre Íficles; i els dos engendrats van néixer alhora. D’altra banda, la deessa Hera, enfollida, va intentar que l’heroi morís, car era fill d’una unió extramatrimonial. El petit, com que era tan fort, va escanyar les dues serps. A l’heroi li quedava un llarg camí per ser encara més famós: Hera, anys després, el va fer tornar boig, i ell mateix va assassinar la seva primera esposa, Mègara, i els seus tres fills. Com una ànima en pena, va consultar l’Oracle de Delfos, que li va encomanar que servís al rei de Micenes. D’aquesta manera comencen els ressonats dotze treballs d’Hèrcules (matar el lleó de Nemea, matar l’hidra de Lerna, capturar el gos Cèrber i treure’l dels inferns, etc.). Després es va casar amb la princesa Deianira. Aquesta fou raptada per un centaure que pretenia violar-la i, abans de ser abatut per l’heroi, li va dir a que de la seva sang -verinosa- se’n podia fer un filtre d’amor. Més endavant, en sospitar que Hèrcules l’abandonaria per la princesa Íole, Deianira li va enviar la túnica del centaure untada amb la sang verinosa, creient que el seu estimat tornaria boig per ella, i quan li van dir que l’heroi havia mort, es va suïcidar, desesperada pel seu acte. L’heroi va abandonar la seva part mortal i va ascendir a l’omnipotent Olimp, on va fer les paus amb l’esposa de Zeus, que li va donar en matrimoni Hebe, la deessa de la joventut. Aquesta és, doncs, la veritable vida d’Hèrcules. I, en efecte, res de tot això es percep en aquesta producció.

L’origen de la llegenda pretén posar en escena el creixement inventat d’Hèrcules, des del moment en què Zeus s’uneix amb Alcmena (diferent al mite original, ja que no pren l’aparença d’Amfitrió), fins que l’heroi enamorat d’Hebe (amb qui, segons el mite, es casa pòstumament) és enviat pel seu padrastre, ja que Hebe s’ha de casar amb el seu germà, a una emboscada a Egipte, on el fan esclau i l’envien a Sicília per lluitar com a gladiador. Allí s’adona de la seva naturalesa excepcional i es desfà de tot individu. Finalment, torna a Grècia per alliberar el seu poble de la tirania d’Amfitrió i la seva estimada de les urpes del seu germà. I afegeixo que, dels dotze treballs esmentats, només s’hi troba la mort del lleó de Nemea.
Així, puc sintetitzar la meva opinió amb un incoherent símil: és com inventar que la Blancaneu, la dels set nans, s’uneix amb un nan abans de mossegar la poma enverinada i, després, es fa amiga de la bruixa que vol ser la més lletja del regne. Segueix sent una heroïna, però, ben barrejat, és un conte que no es troba bé, oi?
S’entén que la funció d’aquestes creacions és arribar al públic, no pas per explicar el que un dia els antics van compondre, sinó per obtenir beneficis enriquidors. Ara bé, és el públic qui demana arguments d’aquesta mena, farcits de batalles, escenes pujades de to, músculs, etc. Un públic que se sotmet a l’entreteniment i a l’oci, i no a la veracitat dels fets. I, per tant, és evident que aquests mateixos espectadors exigeixen la creació de déus o herois per destruir-los, de la mateixa manera que jo intento entendre-ho per condemnar-ho.

Des d’un punt de vista objectiu, nosaltres incitem els guionistes a caure en l’error. Ells, mentrestant, se’n riuen d’un públic que cada vegada és menys exigent, car és considerat ignorant, i aposten pels bíceps i per una història d’amor -anacrònica, com ja he dit. I clar que sí: les hores d’exercici físic a les que s’ha sotmès el protagonista són admirables; i ai!, l’amor… Permeteu-me pensar que els guionistes, malauradament, no han volgut consultar fonts clàssiques, com què va escriure’n el poeta romà Ovidi, per exemple. No sembla tan difícil evitar les macedònies i mantenir-se fidels i objectius. Siguem crítics: no tot s’hi val, i encara menys quan es tracta de modificar mites clàssics que no perden la jovenesa i la frescor. Aquesta indústria s’hauria de preguntar en quin lloc, entre la memòria i l’oblit, entre l’èxit i el fracàs, poden quedar les seves obres. Com a subjectes socials actius, hem d’intentar que ningú faci que la cultura clàssica desaparegui, que no sigui “l’ombra d’un somni”, que ningú talli el fil d’Ariadna, i llançar-la a les estrelles.

Dani Colom, estudiant de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona