La que se avecina

http-i.huffpost.comgen4288400imagesn-LA-QUE-SE-AVECINA-628x314

La que se avecina és una sèrie espanyola que ha tingut moltíssim èxit durant aquests anys, tant que encara segueix en emissió.

Es una sèrie de comèdia que tracta sobre la vida dels veïns de la comunitat de “Monte Pinar”. Una vida molt avorrida ja que són gent que no treballa, treballa de nit, són jubilats… en resum, tenen massa temps lliure i no saben fer res més que molestar-se uns als altres.

El més curiós és que d’entrada aquesta sèrie sembla un mer entreteniment però és més que això. Tracta temes actuals però també utilitza llatinismes o referències al món clàssic. A cada capítol es pot trobar com a mínim un.

A continuació posaré tres exemples de dos capítols:

  • Capítol 4 de la 2a temporada

En el minut 33 podrem escoltar la referència al Complex d’Èdip, en el que, segons el mite, Èdip es casa amb la seva mare( sense saber qui era) , s’enamora d’ella i tenen fills en comú.

  • Capítol 6 de la 2a temporada

En el minut 31 podrem observar  que un noi fa referència a la Guerra de Troia i el moment en què va cremar amb la frase “Ha ardido Troia” explicant que ha tingut una relació sexual molt “explosiva”.

En el mateix capítol a 1 hora i 1 minut el conserge pronuncia l’expressió llatina “Ipso facto” que significa ara mateix o en aquest mateix instant.

Com heu pogut veure hi ha infinitats de referències al món clàssic en el nostre entorn. Són totes importants ja que fan perviure el llatí i la mitologia.

  • Creieu que hi ha més sèries amb referents i llatinismes?
  • Sou capaços de trobar-ne més? Si és així deixeu un comentari amb les que hagueu trobat.

 

Arnau Torres Nadal 1r Batx C

La Luna de Bertolucci

Luna

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Tracta de la particular relació entre Caterina, una famosa cantant d’òpera que porta a l’extrem la seva passió professional i el seu narcisisme artístic, i el seu conflictiu fill Joe, adolescent sumit en una profunda crisi existencial per la absència paterna i una mare absent. Després de la inesperada mort del marit de la cantant, mare i fill viatgen a Itàlia, on la cantant té prevista una atrafegada gira. Aquest viatge funciona a la pel·lícula com un punt d’inflexió a partir del qual els fets comencen a precipitar-se. Censurada a molts països per la seva temàtica de droga i incest, la cinta ens presenta  una dona que, atordida després de descobrir l’addicció del seu fill, tracta d’ arribar-hi com sigui. Potser guiada per aquest impuls permetrà també que l’afecte entre tots dos es transformi en una relació incestuosa.

TRÀILER

No he trobat el tràiler però si la pel·lícula completa:

CRÍTICA

 Aquesta pel·lícula està relacionada amb Èdip, ja que tant el noi de la pel·lícula com Èdip van tenir una relació incestuosa amb la seva mare. La diferència és que Èdip no sabia que era la seva mare i que l’home que havia assassinat era el seu pare, rei de Tebes.  També està relacionat amb el complex d’Èdip, una etapa dels nens quan són petits (entre els 3 i sis anys) en què se senten atrets per la seva mare i el seu pare el consideren com un rival. En el cas de la pel·lícula el noi no només se sentirà atret per la seva mare quan és petit sinó també quan és un adolescent i arribarà a tenir una relació amb ella.

Trobem diferents etapes del complex d’Èdip a la pel·lícula: la primera etapa correspon a la infància del subjecte amb la mare. El subjecte entra en contacte amb la realitat circumdant (objectes, ambient, persones) de la qual té una imatge difusa; etapa anomenada estadi del mirall (6 a 18 mesos), caracteritzada per aquesta visió fragmentada de la realitat que té el subjecte. Més tard, el nen té com a primer objecte de desig a la seva mare, la té a prop, però la figura del pare sorgeix com a rival. Ell és qui la pren. El trauma que provoca en el nen contemplar les relacions sexuals dels seus pares, les quals interpreta com lluita, són representades en la cinta com el ball al ritme de twist, el pare amb el ganivet i el peix, etc. Es refugia en l’àvia i ha de deixar a la seva pròpia mare gaudir del pare.

La segona etapa correspon a la mort del pare. Joe està en l’edat de transició entre la pubertat i l’adolescència. En aquest període el subjecte veu accentuades les seves contradiccions, conflictes d’identificació i busca apropar efectivament i sense enfrontaments tant al pare com a la mare  Ella ja no està tan a prop com en la infància. La desaparició del pare porta a Joe a una intensa recerca de la imatge paterna, tempestuosa fins a derivar en l’addicció a l’heroïna.

La tercera etapa es podria anomenar d’unió amb la mare. El pare difunt ja no és obstacle per a Joe qui té el camp lliure i, en aquest propòsit, la mare l’eleva de categoria. És l’etapa més substancial de la pel·lícula on tenen lloc les relacions incestuoses amb la seva mare.

L’última etapa és la del descobriment del pare o superació del complex d’Èdip. Joe descobreix el seu veritable pare i increpa perquè la seva mare li havia ocultat.

Vosaltres heu vist aquesta pel·lícula? Per què creieu que la pel·lícula s’anomena la Luna? Coneixeu altres pel·lícules que tractin sobre el complex d’Èdip? Com s’anomena l’altre famós complex? Heu llegit l’Èdip rei de Sòfocles? Creieu que aquest tipus de pel·lícules haurien d’estar censurades?

Irina i Andrea Balart

2n. Batx. C

Èdip, el fill de la Fortuna de Pier Paolo Pasolini

Enllaç

FITXA TÈCNICA:

Títol original: Oedipus Rex (Edipo re)

Director i guionistes: Pier Paolo Pasolini i Luigi Scaccianoce

Any d’estrena: 1967

Durada: 99 minuts

Repartiment: Silvana Mangano,  Franco CittiAlida ValliCarmelo BeneJulian BeckLuciano BartoliFrancesco LeonettiAhmed BelhachmiGiovanni Ivan Scratuglia, Giandomenico DavoliNinetto DavoliLaura BettiPier Paolo Pasolini, Isabel Ruth

Pais d’origen: Itàlia i Marroc

Idioma original: Italià

GènereDrama

ARGUMENT:

Laios i Iocasta, reis de Tebes, descobreixen mitjançant un oracle que llur fill Èdip serà l’assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Així doncs, ordenen un esclau que es desfaci del nadó al mont Citeró. L’esclau, però, sent llàstima del nadó i decideix no matar-lo, sinó abandonar-lo. És aleshores que el recull un pastor de Corint que el duu al rei de Corint, que l’adopta com a fill seu.

Un bon dia Èdip descobreix mitjançant l’oracle d’Apol·lo l’horrible vaticini i se’n va de Corint. Durant el viatge troba en Laios al camí. Comencen a barallar-se, i finalment Èdip mata el rei Laios i els seus guàrdies. Quan arriba a Tebes, allibera la ciutat de l’esfinx, i obté el tron de la ciutat quan es casa amb Iocasta: aleshores s’acompleix l’oracle.

Temps després, per tal d’acabar amb una gran epidèmia a la ciutat, Èdip consulta l’endeví Tirèsias, que li confirma la causa d’aquesta epidèmia: l’assassinat de l’antic rei Laios. Un cop sabuda la veritat Iocasta se suïcida penjant-se al palau i Èdip es punxa els ulls per quedar-se cec. Finalment fuig de la ciutat.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

Èdip rei és una cèlebre representació de la tragèdia grega pels sentiments de compassió, de terror, por i passió – representats com la catarsi – : Èdip , volent trobar el culpable de la seva desgràcia, de la seva veritable història va ser destinat a descobrir que ell mateix és el culpable per haver matat el seu pare i per haver-se casat amb la seva mare.

Durant la pel·lícula, em vaig adonar del problema de l’autoidentificació d’Èdip: perquè vol conèixer la veritat, costi el que costi, i en la seva recerca troba la relació amb els altres personatges: Jocasta mare seva i esposa; Creont cunyat seu  i l’endeví Tirèsias, i el seu veritable pare, Laios, etc .

Amb Èdip igualment es reflecteix la impotència de l’ésser humà davant el seu destí (amb un desenllaç catastròfic), en què els seus sentiments, debilitats i defectes superen la raó, es dicta la superioritat indiscutible de Déu sobre l’ésser humà, és com un camí per complir la nostra missió a la vida. Vol reflectir la superioritat de Déu (que en la història no és només un) enfront dels homes, la manera en què regeix el món i ens demostra per què no s’ha de reptar ja que sempre ens superarà, planteja que la naturalesa farà complir les seves normes a qui no les compleix, tot i que desconegui la seva falta. A partir del caràcter ens podem adonar del respecte i la fe que el poble tenia envers els oracles i els déus.

La pel·lícula em va fer pensar que realment hi ha un destí immutable: una línia ja traçada per a les nostres vides. Això de “predestinar el destí” potser és possible, però la nostra mania com a éssers humans per desafiar nostre Déu no està permès. Aquesta tragèdia em deixa clar que ningú no pot escapar del seu destí, que a fi de comptes s’imposa a la raó humana  i m’ha despertat la curiositat i l’interès per llegir la tragèdia en què es basa de Sòfocles.

Tenía dos objetivos: primero, hacer una especie de autobiografía completamente metafórica (y, por consiguiente mitificada); y segundo, confrontar el problema del psicoanálisis sobre el mito, pero en lugar de proyectar el mito sobre el psicoanálisis, reproyecté el psicoanálisis sobre el mito. Esta era la operación fundamental de Edipo…

José Luis Guarner, Pasolini. XXV Festival Int. de Cine San Sebastián, 1977.

Edipo Rey from cineculturalclub on Vimeo.

Rebeca Barroso

1r de Batxillerat

Grec

Madhouse, de William Butler

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Madhouse.
  • Director: William Butler.
  • Guionistes: William Butler.
  • Any d’estrena: 1974.
  • Durada: 91 minuts.
  • Repartiment: Joshua Leonard, Jordan Ladd, Natasha Lyonne i Lance Henriksen.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror.

 

ARGUMENT

La història comença amb la imatge d’un pacient que escapa d’una clínica de salut mental, al qual persegueixen i finalment atropellen amb un cotxe. Passen els anys i ens trobem a la mateixa clínica psiquiàtrica, Cunningham Hall. Allí hi arribarà un nou metge, Clark Stevens, molt emprenedor i amb moltes energies. Només arribar ja demostrarà interès per reformar l’edifici, millorar els tractaments dels pacients… Tot i així es trobarà amb la negativa del Dr. Frank, el director del centre, que li dirà que es limiti a fer la seva feina, que no és altre que ajudar als pacients.

El mateix dia coneix la Sara, una resident (com ell) que porta un any treballant a l’hospital. Ella molt amablement li ensenya tot l’hospital; les plantes on hi ha els pacients de menor risc i la planta subterrània, on estan els pacients més perillosos de tots, aquells qui són allà per haver comès crims atroços. A mesura que van passant els dies, en Clarck es va adonant que els mètodes que utilitzen allà no són els més adequats per tractar els pacients, com ara: condicions insalubres o pistoles elèctriques per controlar-los.

Al cap d’uns dies, començarà a haver-hi crims, els treballadors de l’estància moren de manera horrible. Això desencadenarà una investigació policial, però també una recerca privada del propi Clarck, qui investigarà la institució amb l’ajut de la Sara i trobarà la seva font més valuosa d’informació en un misteriós pacient de la cel·la 44 del soterrani.

 

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

Atenció! La crítica conté spoilers! Per relacionar aquesta pel·lícula amb les clàssiques es necessari que es desveli el final, així que per si la voleu veure abans i mantenir el suspens aquí queda l’avís.

Per començar, cal dir que no sóc fan del gènere de terror, així doncs no sé del cert si la crítica serà gaire complerta degut a la meva falta de coneixement d’aquest gènere.

La pel·lícula està ben aconseguida juga molt amb els efectes especials a l’hora d’intentar plasmar el que hi ha al cap d’un malalt mental, sobretot es centra en l’esquizofrènia. A l’hora del suspens (assassinats), sap captar-te i fer que mantinguis l’interès i la intriga. Les escenes de terror o violència van degradant a mesura que avança el film, en la primera es veu tot bastant nítidament però, en les següents no es veu tot tant explícitament. En el film s’intenta mantenir amb imatges i visions sinuoses la sensació de paranoia, encara que al principi no s’acabi d’entendre tot això concorda a la perfecció amb l’argument.

I aquí venen els spoilers! Es interessant el paral·lelisme que han trobat alguns entre la trama de la pel·lícula i la història d’Èdip. Com he esmentat a l’argument en Clarck, el protagonista, investigarà els crims que succeeixen a Cunningham Hall, fins que al final descobreix que va ser ell mateix qui els va cometre. El mateix li passa a Èdip quan decideix investigar l’assassinat de Lai i acaba descobrint gràcies a Tirèsies que fou ell qui el matà i que Lai era el seu pare.

Es cert que tots dos investiguen un crim o una sèrie (en el cas de la pel·lícula) de crims que han comès ells mateixos i no en són conscients, encara que també s’hauria de puntualitzar que en el cas de Madhouse, es tracta d’un malalt mental que pateix de trastorns de personalitat múltiple i acudeix a aquell hospital per rendir comptes amb la gent d’allà, la gent que no el va ajudar quan ho necessitava, la gent que el va atropellar quan va intentar escapar, el van donar per mort i ni tan sols es van tornar a preocupar. En el cas d’Èdip, no és tot tant retorçat, simplement és una víctima del seu propi destí.

En resum, m’ha semblat una pel·lícula entretinguda, ideal per mirar una tarda amb alguns amics o la família. Si us agrada aquest gènere mireu-la i sinó, animeu-vos-hi, és bo obrir-te a conèixer coses noves!

Núria Yela,

2n de Batxillerat Llatí i Grec