Arxiu d'etiquetes: Llatí

El buen maestro

Publicat el per
1

FITXA TÈCNICA:

ARGUMENT:

François Foucault (interpretat per Denis Podalydès) és professor de literatura a l’institut de París, Henri IV; però una sèrie de circumstàncies faran que deixi aquest prestigiós centre i s’incorpori a un institut conflictiu de l’extraradi parisenc on haurà de fer front als seus límits i s’haurà de qüestionar els seus valors.

TRÀILER:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=cnTandSbVoc[/youtube]

CRÍTICA:

El buen maestro comença en una classe de llatí al Lycée Henry IV amb el professor “recitant” en llatí afrancesat un fragment de Petroni que els alumnes han de portar traduït l’endemà… i després desapareix el llatí, però és curiós que consti en la ressenya de la pel·lícula.

Ensenyar a aprendre és tot un art, com molt bé es reflecteix a El buen maestro, que caldrà afegir a les 60 millors pel·lícules sobre docents. A més del text llatí de Petroni, hi trobareu un gran referent clàssic en educació. Quin?

Mercè Otero-Vidal

Imago mortis, d’Stefano Bessoni (2009)

Publicat el per
1

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

En el segle XVII, abans de la invenció de la fotografia, Girolamo Fumagalli, un científic obsessionat amb la idea de reproduir imatges, descobreix que assassinant una persona i arrancant-li els ulls, és possible reproduir en un paper la última imatge impresa en la retina. Aquesta tècnica s’anomena “ tanatografia”, i en la actualitat, aquest terrible ritual comença a practicar-se en una escola de cine. ( Co producció italo-hispànica escrita per un dels guionistes de REC.)

TRÀILER

CRÍTICA

La capacitat per crear imatges que té aquest director que també és il·lustrador, és bastant dolenta, ja que la història no atrapa ni la por se sent.

Dividida la pel·lícula en dos capítols invisibles que cobren el títol de l’exercici que encarrega el professor en cada lliçó, la trama es va desplegant amb algunes troballes curioses, però amb un pobre desenvolupament global i una gran lentitud. És possible que la col·laboració hagi portat a discussions, doncs en general s’aprecia que la escriptura podria haver tingut un millor resultat. No és, tanmateix, l’única relliscada, per exemple un dels girs finals ( spòiler): el personatge encarnat per Leticia Dolera, tan present en tota la cinta, però sense una funció o relació amb les protagonistes concreta, està confessant des del principi que ella és la culpable, doncs una altra explicació no pot donar-se a la seva presència.

I per últim cal destacar un vestuari campestre i esgarrapat.

Què vol dir el títol de la pel·lícula? Quina llengua és? Per què l’utilitza?

Quins ètims grecs té el mot tanatografia?

 Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

Un clàssic amb referents clàssics: els Simpsons

Publicat el per
4

Després d’una llarga i densa tarda formulant oxoàcids on, per cert, és un lloc ple de referents clàssics que fan que no m’oblidi mai d’aquests blogs: els prefixos (-tri/-tetra...), el noms dels elements (recodo a Auricoma et tres ursi quan intento recordar les valències de l’or)…

El fet és que, un cop acabat tot aquell trencaclosques de lletres i números, vaig utilitzar el temps sobrant en explicar-vos aquest referent que probablement coneixereu si sou seguidors dels Simpsons. Sí, dels Simpsons! Un clàssic del món cinematogràfic, creat per Matt Groening per el canal Fox des de fa ja 26 anys, portant ja més de 500 episodis.

Al capítol 13 de la vintena temporada, un eclipsi arriba a Sprigfield i fa que la pobra Marge, en un acte de generositat al prestar al Homer l’aparell per poder veure l’eclipsi sense cremar-te les còrnies, es queda cega davant de la meravella d’aquell fenomen. Tranquils, no per sempre, resulta que l’embenen els ulls i en una setmana estarà d’allò més bé. I clar, aprofitat que la mare de la família no mira, la resta d’integrants comencen a fer coses bastant ‘especials’. Us deixo aquí el vídeo per tal que  el visualitzeu i compreneu de què parlo.

Sin título

Cap al minut 08:21, comença l’enigma que Lisa ha de descobrir, amb llatí pel mig. Primer la frase «Querite Deum in corde et anima», “Busca a Déu amb el cor i l’ànima”. D’aquí ella esbrina que es refereix a l’orgue, i després d’esperar i esperar a que tot el mecanisme es realitzés, troba un missatge eclèctic que la porta a un altre enigma, i així successivament fins que l’endevina. Això sí, fins que no el veieu no sabreu com acaba…

Per últim, un altre cop a l’església on tot va començar, les germanes canten Carmina Burana, nom llatí que podria significar Poemes de Beuern o Benediktbeuern.

Què hi penseu? Voleu traduir la cançó? Molt bon curs i sort a tothom!

Noelia Nistal García. (1r de Batxillerat Científic)

También la lluvia

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT:

El director de cinema Sebastián  i el productor Costa arriben amb el seu equip a Cochabamba, Bolivia, on volen filmar una pel·lícula sobre el primer viatge de Colom al Nou Món, la imposició sobre els nadius i la rebel·lió que això va provocar. Limitat pel pressupost, en Costa decideix filmar a Bolívia, el país més pobre de Sud-amèrica, on troben treballadors locals encantats de guanyar dos dòlars al dia com a extres a la pel·lícula i disposats, a més, a ajudar en el muntatge dels sets. Costa s’estalvia milers de dòlars contractant extres perquè facin tasques que haurien de fer treballadors especialitzats.

Sebastián contracta Daniel pel paper de Hatuey, el cabdill Taíno que va encapçalar la rebel·lió contra els espanyols, i a la seva filla Belén també en un paper destacat. En la primera trobada Costa desconfia d’en Daniel i s’oposa a contractar-lo. Sebastián no sap que el Daniel lidera les manifestacions contra la privatització de l’aigua a Bolívia. La filmació comença amb bon peu, tot i els problemes que causa l’alcoholisme de l’actor Antón, (Karra Elejalde) que fa el paper de Colom, però Costa s’intranquil·litza quan s’adona de la implicació del Daniel en la revolució. Aquest fa creure a en Costa que obeirà les seves insistents peticions perquè deixi de manifestar-se, però continua participant-hi fins que és ferit i empresonat. El director, Sebastián, pateix un conflicte moral i comença a dubtar que la filmació es pugui acabar, però el productor, que ha subornat la policia per alliberar Daniel temporalment fins que hagin filmat una escena clau, el tranquil·litza. En acabar de filmar l’escena la policia arriba a la jungla boliviana per detenir de nou Daniel, però els extres assetgen els agents i Daniel aconsegueix d’escapar.

Aquella nit els actors principals, Juan i Alberto, veuen les notícies sobre la violència a Cochabamba i s’espanten fins al punt d’exigir fugir de Colòmbia. Sebastián els prega que s’hi quedin i ells, encara que no ben convençuts, accepten. L’endemà, mentre els actors i l’equip es preparen per anar a filmar, la dona d’en Daniel, Teresa, es presenta davant Costa i li prega desesperadament que l’ajudi a trobar la seva filla Belén, de qui ha perdut el rastre en les protestes i de qui li han dit que ha estat ferida i necessita tractament en un hospital. La insistència de la Teresa apel·la a la consciència d’en Costa, qui tot i les crides d’en Sebastián perquè marxin a l’aeroport amb la resta de l’equip i els actors decideix ajudar-la. Després de conduir amb la Teresa a través dels obstacles d’una Cochabamba en plena revolució aconsegueixen salvar la vida de la Belén encara que queda ferida d’una cama. Mentrestant, la resta de l’equip de filmació es troba un bloqueig militar i tots excepte Antón abandonen Sebastián i tornen a casa. Poc després la companyia multinacional de l’aigua marxa de Colòmbia i s’acaba la revolució, però Cochabamba queda en ruïnes després del conflicte. Costa mostra esperança que la pel·lícula es podrà acabar i en Daniel, ple d’emoció, li dóna un flascó amb aigua boliviana en agraïment dels seus esforços salvadors.

TRÀILER:

[youtube width=”550″ height=”450″]https://youtu.be/FaiuQX1epts[/youtube]

CRÍTICA:

“También la lluvia” va ser ben rebuda per part de la crítica, ja que la majoria de crítiques que van rebre van ser positives. És bona i complexa pel·lícula, ja que és un gran assoliment enfilar diverses pel·lícules en una sola, amb un resultat de construcció estructural gairebé perfecte. Icíar Bollaín potser ha realitzat una de les seves millors pel·lícules en la seva carrera.

Sabríeu dir-me quin referent clàssic trobem en aquesta pel·lícula?

Rebeca Barroso i Ana Mª Falcón

2n de Batxillerat

Llatí

Referents clàssics a Supernatural

Publicat el per
6

Supernatural és una sèrie de televisió estadounidense creada en el 2005 i encara en producció (porten deu temporades i en faran més).

D’esquerra a dreta, John, Sam i Dean Winchester

Òbviament no us revelaré cap tipus d’spoiler sobre la trama de la sèrie, només em referiré al contingut clàssic d’aquesta i potser revelaré algun que altre argument d’algun capítol, però, ho torno a repetir, sense dir res sobre la història, però si esteu interessats en veure-la, no llegiu aquest apunt.

Supernatural tracta sobre la història de dos germans (Dean i Sam Winchester), els quals “resolen” casos sobrenaturals, tal i com el títol indica, No us imagineu que són policies d’una agència secreta o alguna cosa per l’estil, doncs no és res més lluny de la realitat. Són caçadors i maten ésser no-animals (ni humans, ni gossos, només monstres) gairebé sempre.

El perquè de la realització d’aquest apunt de llatí sobre aquesta sèrie és molt senzill, està plena de llegendes, cites en llatí i déus de totes les religions, bàsicament és la nostra realitat, però amb tots els monstres creats pel folklore i les diferents cultures que han existit al llarg del temps (licantrops, vampirs, wèndigos, etc). Començaré pel principi, en l’univers de Supernatural, existeixen multitud de monstres de conte, però els més abundants són els dimonis, ànimes torturades en l’infern que acaben convertint-se en aquests éssers, representats en la sèrie com un fum negre que posseeix a la gent entrant per la boca. Per quin motiu us explico això?  Perquè, si un dimoni posseeix algú, el procediment lògic és exorcitzar-lo, això només es pot fer mitjançant un text en llatí, el qual és el següent:

Exorcizamus te, omnis immundus spiritus, omnis satanica potestas, omnis incursio infernalis adversarii, omnis legio, omnis congregatio et secta diabolica… 
Ergo, draco maledicte et omnis legio diabolica, adjuramus te … cessa decipere humanas creaturas, eisque æternæ perditionìs venenum propinare… 
Vade, satana, inventor et magister omnis fallaciæ, hostis humanæ salutis… 
Humiliare sub potenti manu Dei; contremisce et effuge, invocato a nobis sancto et terribili nomine… quem inferi tremunt… 
Ab insidiis diaboli, libera nos, Domine. 
Ut Ecclesiam tuam secura tibi facias libertate servire, te rogamus, audi nos.

Aquest és el text rutinari que utilitzen per a exorcitzar un dimoni, però com aquest hi ha més variants.

A part de dimonis, el món de Supernatural, com ja he dit, està ple d’éssers de fantasia i horror, però els que ens interessa no són ni els dracs, vampirs, etc, són els déus. Aquest univers creat per la mà d’Eric Kripke és la mar d’estrany, doncs els déus existeixen, però han perdut gairebé tot el que tenien en un passat molt llunyà. Això ho expliquen molt bé en diferents episodis, però el que té més relació amb el que haig d’explicar és el capítol en el qual els protagonistes són Zeus, Prometeu i Artemisa. Els que esteu familiaritzats amb la mitologia sabreu que Zeus i Prometeu no són precisament els millors amics, doncs Prometeu va robar als déus el foc, cosa que a Zeus no li va fer massa gràcia, condemnant-lo a passar l’eternitat encadenat a l’Elbrús, mentre una àguila es menja el seu fetge pel dia, i aquest es regenera durant la nit.

Zeus té forma humana, però llança llampecs         

Artemisa empunyant el seu arc

 En aquest cas, la llegenda és la mateixa (encara que no es mencioni el fet que Prometeu sigui el creador de l’home), però en lloc d’estar encadenat a una muntanya, està encadenat a morir cada dia de l’any i reviure hores després. Com és normal, a la llarga se n’oblida de qui és en realitat. És un episodi molt interessant que a la vegada ajuda a conèixer més d’aquest mite, clar que en la sèrie s’inventen alguna que altra cosa, com per exemple un romanç entre Prometeu i Artemisa, o un fill entre aquest i una mortal que rep la mateixa maledicció. Podem veure que han modernitzat bastant bé el mite als nostres temps.

Resultado de imagen de prometeo supernatural

Podem veure en aquesta imatge la clara referència que fan al mite, doncs una àguila s’està menjant el fetge de Prometeu.

La norma general de la sèrie és respectar el màxim possible els mites clàssics, però per a tal que sortís un personatge que, en condicions normals, no pogués sortir, van fer alguns canvis, per exemple en el cas de Cronos, doncs hauria d’estar empresonat al Tàrtar, però en lloc d’estar-hi, van optar per a ometre el seu passat, dotant-lo amb el poder de viatjar pel temps, però per a seguir immortal, ha de robar el “temps” d’algun humà, convertint-lo en una mòmia.

Cronos en el moment de robar el temps d’un sense sostre

Com això ja es va tornant massa llarg, faré un resum dels déus i éssers relacionats amb el món clàssic que surten representats en la sèrie:

– Mercuri: És un cambrer que obeeix les ordres d’altres déus pagans, com per exemple de Kali, de la cultura hindú. Té la qualitat de la súper velocitat, doncs era conegut com el déu dels missatgers i el comerç.

– Veritas: Deessa romana de la veritat, representada com una presentadora de televisió, fa que tots els que demanin la veritat, la tinguin, ocasionant més d’una mort per la crua veritat.

– Lilith: La primera dona del folklore jueu, representada com el primer dimoni creat per Lucifer.

– Plutó: Déu romà de l’inframón, representat com un comerciant d’objectes sobrenaturals molt valuosos.

– Vesta: Deessa romana de la llar, representada com una dona que, al passar el temps, les persones la van deixar de seguir, sobrevivint a base de cors humans.

– Cal·líope: Deessa grega de la música i les arts, representada en l’especial 200 episodis, on es realitza una obra escolar de Supernatural per motius que no us explicaré. S’alimenta de les persones després que aquestes escriguin, dibuixin, etc, una obra molt bona per a ella.

En conclusió, obviament Supernatural té molt més contingut que aquest, però és massa llarga com per analitzar hic et nunc tot els referents clàssics que conté. Personalment, és una de les meves sèries preferides, crec que ha modernitzat molt bé els mites, encara que alguns s’han modificat per a que encaixés en el context de la trama. Si us interessa veure morts, éssers fantàstics i una trama bastant interessant, encara que a la llarga una mica repetitiva, aquesta és la vostra sèrie.

Raul Àlvarez Cuenca

1r Batxillerat Humanístic

On estàs, germà? dels germans Coen

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA:

ARGUMENT:

Ulysses Everett McGill conegut com a Everett, Pete, i Delmar O’Donnel s’escapen d’una presó disposats a recuperar 1,2 milions de dòlars procedents d’un robatori d’un cotxe que Everett va soterrar abans d’haver estat pres.

Tenen només quatre dies per trobar-lo abans que la vall en la qual està amagat el tresor sigui inundada per crear el Llac Arkabutla com a part d’un nou projecte hidroelèctric. Al principi de la seva fuga, troben un cec que viatja sobre un cotxe de pilot manual i viatgen amb ell, que els pronostica el futur, en una similitud a l’oracle de l’Odissea d’Homer.

Quan passen per un riu, Pete i Delmar se senten atrets per la idea del baptisme. Com que el viatge segueix, acompanyaran un jove guitarrista anomenat Tommy Johnson. Quan li pregunten per què era en una carretera en mig del no-res. Tommy els explica que ha venut la seva ànima al diable a canvi de la capacitat de poder tocar la guitarra.

Tommy, que busca una cadena de ràdio per poder tocar la guitarra com bon músic i guanyar diners, explica als tres homes que si s’apunten en guanyaran també. Llavors acompanyen Tommy i enregistren el disc amb el nom del grup The Soggy Bottom Boys, on la cançó “Man of Constant Sorrow” es fa famosa a tot l’Estat.

Després de ser reconegut el cotxe de Tommy amb els tres forasters, se separen i els fugitius continuen les seves aventures. De totes les trobades, una de les més notables és la de les tres sirenes, que els sedueixen i els hipnotitzen (de manera similar a l’Odissea), en la qual transformen Pete en una granota. Una altra trobada és quan coneixen Dan Teague Gran, cec d’un ull (similar amb el Cíclop de l’Odissea d’Homer).

Everett i Delmar arriben a la ciutat natal del primer, només per trobar la dona d’Everett, Penny, que està promesa amb Vernon T. Waldrip, director de la campanya política a governador d’Homer Strokes.

Ella rebutja tornar amb Everett i se n’avergonyia tant que fins i tot havia mentit a les seves filles, dient que havia estat atropellat per un tren. Mirant una pel·lícula, Everett i Delmar descobreixen que Pete encara és viu, i decideixen anar a salvar-lo.

Després, Everett explica que mai no hi havia hagut cap tresor, que només ho havia dit perquè volia ajuda per escapar i així podria tornar amb la seva dona. Pete s’enfada amb el que li diu Everett, principalment perquè ara li han augmentat la condemna a 50 anys. Els personatges principals troben per casualitat una munió de gent enfurida.

Com Everett es baralla amb Pete, per casualitat troben un grup del Ku Klux Klan, que han trobat Tommy i estan a punt de penjar-lo. Els tres es disfressen i planegen un rescat. Big Dan, un dels homes del Klan, revel·la les seves identitats, i el caos continua. Els tres homes escapen amb Tommy, tallant una de les grans creus ardents, que cau sobre el grup del Klan, entre els quals es troba Big Dan.

Everett convenç Pete, Delmar, i Tommy que els ajudi a tornar a conquerir el cor de la seva dona. Ells assisteixen a un sopar de campanya de Stokes en el que ella també assisteix, disfressats de músics. Everett tracta de convèncer la seva dona dient que ell és el mateix, però ella diu que no. El grup improvisa una actuació musical durant la qual la gent els reconeix com els The Soggy Bottom Boys, i embogeixen.

Stokes, els reconeix com el grup que va deshonrar l’Estat, fa parar la música amb crits i bufades, fent enfadar la gent. Després que els revelés les seves opinions racistes, la gent no hi està d’acord. Pappy O’Donnel, el governador de l’Estat, aprofita l’oportunitat i dóna suport als quatre homes, concedint-los un ple perdó a tots, mentre l’esdeveniment sencer s’està enregistrant i s’emet per ràdio.

Penny accepta tornar amb Everett, però ella exigeix que ell trobi el seu anell si vol que es tornin a casar. Aquesta sèrie d’esdeveniments és similar a la tornada d’Odisseu a Ítaca.

Llavors els homes van en busca de l’anell a la vall, mentre queden poques hores per que sigui ple d’aigua. Però quan hi arriben la policia els troba i els arresta amb la intenció de penjar-los, encara que els hagin dit que els perdonaven. Els policies no saben si creure’ls i opten per penjar-los. De sobte, la vall s’inunda i se salven de la forca. Tommy troba l’anell sobre un escriptori, que està flotant a la nova vall, i els quatre tornen a la ciutat.

TRÀILER:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=I1C2gCXo4Gs[/youtube]

CRÍTICA:

Aquesta pel·lícula basada, com ells mateixos declaren, “molt lliurement” a L’Odissea d’Homer, els germans Coen aconsegueixen una de les cintes més accessibles de la seva filmografia.

En aquesta ocasió, usant maneres narratives molt concretes L’Odissea, i personatges de la mateixa reconeixibles, els germans Coen viatgen al món narratiu dels Estats Units en la dècada dels anys 30 i en plena Depressió.

En un to més mesurat quant al seu clàssic humor negre, l’auge seria potser Fargo, dels Coen baixen el seu intens ritme per poder donar un retrat d’un sud nord-americà que es nega a morir, i que en aquesta cinta ensenya els seus aspectes socials i històrics en una comèdia divertida que funciona a la perfecció i que també agrada a un públic juvenil com es va poder veure per Sant Jordi.

Què t’han semblat les referències implícites a l’Odissea?

Rebeca Barroso

Llatí 1

The Passion of the Christ

Publicat el per
1

 FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Passion of the Christ
  • Director: 
  • Any d’estrena: 2004
  • Durada: 126 min.
  • Repartiment: James Caviezel, Maia Morgenstern, Christo Jivkov, Francesco De Vito, Monica Bellucci, Mattia Sbragia, Luca Lionello, Hristo Shopov, Claudia Gerini, Fabio Sartor.
  • País d’origen: Estats Units, Itàlia
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama, Històric, Biogràfic

ARGUMENT

Aquesta pel·lícula representa molt bé la vida de Jesús, sobretot durant les seves últimes dotze hores de vida com a humà. Veiem com al principi de la pel·lícula, se li apareix el diable dient-li si sap el patiment que l’espera a la vida.

Jesús és presentat davant Pilat  que és un governador romà a Palestina. Ell escolta les acusacions contra Jesús i creu que tenen molt a veure amb la política. Decideix delegar aquesta situació al Rei Herodes, qui decideix enviar-lo a mans de diverses autoritats romanes per tal que sigui jutjat.

Al cap d’uns dies, Pilat fa escollir al poble qui ha de sobreviure, si Jesús o l’assassí Barrabàs. Al final, el resultat va ser que Jesús havia de ser condemnat. El governador romà creu que matar el pobre home és massa i que ja havia pagat pels seus actes, però el poble volia que es produís una mort i ell va haver d’acceptar-ho.

Hi ha una escena a la pel·lícula en què es veu a Jesús carregant la creu fins al lloc on ha de ser crucificat. Quan ja està lligat a la creu preparat per ser mort, diu: “Tot està acabat, a les teves mans lliuro el meu esperit”, “Omnia finitur manus tuas commendo spiritum meum”, dirigint-se a la seva mare, Maria.

TRÀILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=8X4TIsx0Fb8[/youtube]

CRÍTICA

La pel·lícula està molt ben ambientada i reflecteix molt bé com va ser la vida de Jesús, encara que molts fets que apareixen a la pel·lícula tothom els coneixia. La utilització d’una mena de “Flaishbacks” que ens fan veure molts moments que va passar amb la seva mare, fan que t’interessis més per la pel·lícula i que comprenguis molt millor la situació de Jesús en aquella època.

Penso que, independentment que una persona sigui religiosa o no, pot gaudir molt d’aquesta creació del director Mel Gibson, ja que és una mena de documental històric que reflecteix molts aspectes com el patiment, la crueltat, el sacrifici, la humilitat, la por i la mort. A més a més, hi ha molts referents clàssics amb l’aparició de personatges i paisatges romans.

Un fet que afavoreix molt la pel·lícula és que la podem trobar en llatí, arameu i hebreu, que són algunes de les llengües que es parlaven a l’època.

Quines expressions llatines que encara s’utilitzen avui heu entès?

Andrea Torrente, 4t ESO

Invictus, de Clint Eastwood

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Invictus (The Human Factor)
  • Director i guionistes: Clint Eastwood i Anthony Peckham
  • Any d’estrena: 2009
  • Durada: 134 min.
  • Repartiment: Morgan Freeman, Matt Damon, Tony Kgoroge, Julian Lewis Jones, Adjoa Andoh, Patrick Mofokeng, Matt Stern, Leleti Khumalo, Marguerite Wheatley, Scott Eastwood
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama

ARGUMENT

El 1990, després de ser posat en llibertat, Nelson Mandela (Morgan Freeman) arriba a la presidència del seu país i decreta l’abolició de l’Apartheid, sistema polític utilitzat a Sud-Àfrica per jerarquitzar la societat, separant-la per races. El seu objectiu era portar a terme una política de reconciliació entre la majoria negra i la minoria blanca. El 1995, la celebració a Sud-Àfrica de la Copa Mundial de Rugbi va ser l’instrument utilitzat pel líder negre per construir la unitat nacional.

TRÀILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=zk9lt4SkwG4[/youtube]

CRÍTICA

Després de veure aquesta pel·lícula, hem de dir que ens ha agradat, però no tant com altres de Morgan Freeman, el fet del rugbi no ens ha acabat de fer el pes però trobem que unint aquests dos elements, el rugbi i la política humanitària, ha quedat una molt bona pel·lícula. La part de la política aconsegueix el sentiment anti-racista i humanitari i els partits de rugbi que segons hem llegit, la fa una de les millors pel·lícules esportives. El fet de mostrar el pensament universal de Nelson Mandela a través d’un campionat de rugbi a Sud-Àfrica ja la fa excepcional. Qui com Mandela, amb els anys d’amargor que va viure, mai no es va rendir, va tenir la intel·ligència d’oferir tota una estratègia de valors. I per acabar, hem de dir que s’ha de ressaltar un guió brillant en una adaptació al cinema de la novel·la escrita per John Carlin, “Playing the Enemy”.

Amb relació a la pel·lícula i al nom d’aquesta, podem dir que la películ·la rep el nom del poema que Nelson Mandela quan era el presoner 466/64 a Robben Island es va convertir en company inseparable i essencial durant els seus disset llargs anys de captiveri. Invictus és un poema breu del poeta William Ernest Henley. Escrit el 1875 però publicat per primera vegada el 1881 al “Llibre de poemes”. Originalment no tenia títol però va ser Arthur Quiller-Couch qui se’l va afegir. Invictus és un poema que parla de llibertat, de coratge i de resistència davant les adversitats.

Us deixem la versió original del poema:

Out of the night that covers me,
Black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds and shall find me unafraid.

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

I també una versió en català:

“Fora de la nit que em cobreix,
Negra com l’abisme de pol a pol,
Agraeixo a qualsevol déu que pogués existir
Per la meva ànima inconquerible.

A les ferotges urpes de la circumstància
Ni he gemegat ni he cridat.
Sota els cops de l’atzar
El meu cap sagna, però no s’inclina.

Més enllà d’aquest lloc d’ira i llàgrimes
És imminent l’horror de l’ombra,
I no obstant això l’amenaça dels anys
Em troba i em trobarà sense por.

No importa com estreta sigui la porta,
Que carregada de càstigs la sentència.
Sóc l’amo del meu destí:
Sóc el capità de la meva ànima. “

[youtube]https://youtu.be/WFzzqssbP_k[/youtube]

Com bé sabreu, ‘invictus’ és una paraula llatina, què vol dir en català? Amb aquest nom també trobem, entre d’altres, la fragància masculina de Paco Rabanne. Sabríeu dir més llocs on surt la paraula ‘Invictus’?

Creieu que Invictus és un bon títol per a aquesta pel·lícula? Creieu que reflecteix el llegat de Nelson Mandela?

Elisa Moya i F. Xavier Gras

2n Batx. Llatí

“Hèrcules” de Disney

Publicat el per
9

 

Hèrcules de Disney

FITXA TÈCNICA:

Títol original:Hèrcules

Director i guionistes:

Ron Clements

John Musker

Barry Johnson

Any d’estrena: 1997

Durada: 92 minuts

Repartiment:

Tate Donovan (Hercules)
Josh Keaton (Joven Hercules. Diálogos)
Roger Bart (Joven Hercules. Canciones)
Danny DeVito (Philoctetes)
James Woods (Hades)
Susan Egan (Megara)
Bobcat Goldthwait (Pain)
Matt Frewer (Panic)
Rip Torn (Zeus)
Samantha Eggar (Hera)
Barbara Barrie (Alcmene)
Hal Holbrook (Amphitryon)
Paul Shaffer (Hermes)
Amanda Plummer (Moira Cloto)
Carole Shelley (Moira Láquesis)

Pais d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Animació

ARGUMENT:

Hades, senyor de l’inframón, planeja destruir al déu Zeus. Per aconseguir la seva venjança consulta el seu futur a les moiras-graies i aquestes li diuen que si el fill de Zeus, Hèrcules, lluita quan els planetes s’alineïn, és a dir, quan hagin passat divuit anys, serà una amenaça per als seus plans i no aconseguirà regnar sobre l’univers. Per destruir el petit Hèrcules, abans que pugui ser major i tingui més força, Hades envia als seus dos sequaços del mal, Pena i Pànic a segrestar-lo per convertir en mortal al bebè Hèrcules i posteriorment, matar-lo. Just en el mateix instant que li estan donant la poció perquè esdevingui mortal, apareixen dues persones (Amfitrió i la seva dona Alcmena), i els dos sequaços es veuen obligats a amagar-se. Més tard, es converteixen en serps per poder matar al nen, però com aquest no s’havia begut l’última gota de la poció, no s’havia convertit completament en mortal i tenia la força d’un déu, i el nadó aconsegueix acabar amb les dues serps.

Alguns anys després, Hèrcules és un jove que intenta ser acceptat utilitzant la seva enorme força per ajudar, però fa una gran destrossa en un mercat per no poder controlar la seva força, fet que el porta a voler descobrir la veritat del seu passat, ja que pensa que aquesta força no és normal, i els seus pares adoptius li expliquen que el van trobar abandonat i que tenia el medalló dels déus. D’aquesta manera, Hèrcules es dirigeix cap al temple de Zeus, allà li demana al déu respostes sobre el seu passat. Zeus, encarnant en l’enorme estàtua que el representa, li diu que ell és el seu pare i que ho van raptar de petit, però que ha d’esdevenir un heroi per tornar a la muntanya de l’Olimp. Zeus li lliura a Pegàs, un regal de part del seu pare donat de petit, i li diu que busqui a Phil, un sàtir entrenador d’herois, que l’ajudarà a fer-se gran i, així tornar a ser un déu.

El somni de Phil és entrenar al major dels herois, però tots els seus antics alumnes (Odisseu, Perseu, Teseu, i fins al propi Aquil·les) van ser un fracàs. Després de pregar milers de vegades a Phil que ho accepti, Hèrcules és acceptat per aquest i, així es converteix en el seu entrenador. En acabar l’entrenament Phil aconsella a Hèrcules que viatgin a Tebas, ja que és una de les ciutats que pateix més catàstrofes i sempre es trobava en problemes, i el que necessitaven era un heroi que els salvés de tantes desgràcies. En el camí a la ciutat, Hèrcules sent un crit d’una noia a la qual decideix ajudar, ja que és una damisel·la en perill. Aquesta és Mègara i la salva d’una criatura, el centaure (Nessos), que l’estava molestant. Més tard, es descobreix que Meg treballa per Hades i que intentava convèncer al centaure d’unir-se a l’exèrcit del déu del mal. Hades, en descobrir que Hèrcules segueix viu li dóna a la noia la missió de seduir-lo.

A Tebes, Hèrcules es converteix en un dels herois més aclamats, després de vèncer diversos monstres (La Hidra de Lerna, Medusa i el Lleó de Nemea entre d’altres). Així i tot, Zeus li adverteix que el fet de ser famós no el porta a ser un heroi veritable i menys un déu i, que encara li queda feina per fer.

Phil descobreix els plans d’Hades i informa a Hèrcules que Meg només jugava amb ell, però discuteixen i Phil se’n va. Hades utilitza a Meg perquè Hèrcules perdi els seus poders durant un dia, temps suficient perquè Hades destrueixi l’Olimp, destroni a Zeus i conquisti la terra. Hèrcules accepta amb la condició que Meg no pateixi cap dany.

Hades allibera un grup de titans perquè ataquin la muntanya de l’Olimp i a un ciclop per matar Hèrcules. Zeus es veu superat en força i és atrapat. Alhora, Hèrcules s’enfronta al ciclop, guanyant-lo, però no per la seva força, ja que no té, sinó pel seu enginy i amb l’ajuda moral de Phil qui torna després que Meg vagi en la seva cerca. Hèrcules crema l’ull del ciclop i el lliga pels peus amb una corda, cosa que fa que aquest caigui i provoqui un petit tremolor que fa que una columna del temple es vagi a caure sobre Hèrcules. Meg, interposant-se, el salva deixant-se aixafar i, morint. Com el contracte es trenca, Hèrcules recupera la seva força i marxa a l’Olimp a vèncer els titans. Aconsegueix destruir no només els plans d’Hades, sinó també salvar la vida de Meg. Tot i així, rebutja l’oportunitat de convertir-se en déu per viure a la terra amb la seva estimada.

TRÀILER: 

CRÍTICA:

‘Hèrcules’ va ser el llargmetratge d’animació de Disney que més va apostar per l’humor absurd i referencial durant la seva ‘Renaixement’ de la dècada dels 90. No és que títols bàsics com ‘La bella i la bèstia‘ (1991), ‘El rei lleó‘ (1994) o ‘El geperut de Notre Dame‘ (1996) no tinguessin moments còmics -de fet, la hibridació de gèneres , des l’aventura fins al (melo) drama romàntic , passant per la fantasia i la comèdia sempre ha estat un signe distintiu de les pel·lícules d’animació de l’estudi, orientades a ser gaudides per un multi – target familiar, però la mà dels directors i guionistes de les dues, Ron Clements i John Musker , es nota en aspectes com el joc amb referències (anacròniques) de la cultura popular .

En la resta d’aspectes, la versió Disney del mite d’Hèrcules, semidéu fill de Zeus que s’ha de guanyar el seu lloc en l’Olimp superant dotze proves, aconsegueix un acostament particular a la mitologia grega (encara que el protagonista no es digui Hèracles) que demostra molta més solidesa i cura que , per exemple, altres casos de mitologia pop com ‘Furia de titanes’ (1981). Menció especial mereix James Woods com la veu d’Hades, fent que el déu del Inframundo sigui un dels vilans més memorables de Disney només gràcies a la seva forma de parlar a cent síl·labes per segon (aspecte molt suavitzat en el doblatge espanyol). Per cert, per què només hi ha cinc Muses en comptes de nou?

Rebeca Barroso

1r de Batxillerat Llatí

El exorcista, de William Friedkin

Publicat el per
1

FITXA TÈCNICA:

Nom original: The Exorcist

Director i guionistes: William Friedkin

Any d’estrena: 1973

Durada: 122 min.

Repartiment: Linda Blair, Ellen Burstyn, Jason Miller, Max Von Sydow, Lee J. Cobb, Kitty Winn, Barton Heyman i Jack McGowran.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Terror i Drama Psicològic

 ARGUMENT:

La pel·lícula comença amb unes excavacions arqueològiques a Al-Hadar, a prop de Nínive, Irak. El pare Lankester Merrin (Max Von Sydow) visita un lloc on una petita pedra s’assembla a una ganyota; es troba la criatura bestial. Merrin viatja cap endavant per trobar l’estranya estàtua de Pazuzu, que té un cap similar al que havia trobat. Mentrestant, el pare Damien Karras (Jason Miller), un jove sacerdot de la Universitat de Georgetown, a Washington D.C., comença a dubtar de la seva fe, mentre que fa front a una malaltia terminal de la seva mare.

Chris MacNeil (Ellen Burstyn), una actriu en Georgetown, nota canvis dramàtics i perillosos de la seva filla de 12 anys, Regan MacNeil (Linda Blair). La seva mare creu al principi que aquests canvis estan relacionats amb la pubertat, però els metges sospiten que es pot tractar d’una lesió cerebral. Regan suporta una sèrie de desagradables proves mèdiques. Quan uns raigs X no mostren res fora del normal, un metge informa que la noia ha de ser enviada a un psiquiatre. Els fets paranormals continuen, incloent el llit de la noia agitant-se violentament, sorolls estranys i diversos moviments inexplicables. Regan maldiu en una veu masculina demoníaca. Quan totes les explicacions mèdiques s’han esgotat, un metge li recomana un exorcisme, el que suggereix que si presenten símptomes de Regan són el resultat psicosomàtic d’una creença en la possessió demoníaca, llavors potser un exorcisme tindria l’efecte d’acabar amb ells. En la seva desesperació, Chris consulta el pare Karras, ja que és a la vegada sacerdot i psiquiatre. Durant un període en què el pare Karras observa Regan, que es refereix a sí mateixa com al dimoni, Karras pensa inicialment que pateix psicosi, fins que la registra parlant en un idioma estrany, que resulta ser anglès parlat al revés. Tot i que té dubtes, el pare demana el permís de l’Església per portar a terme un exorcisme.

El pare Merrin, que era un exorcista amb experiència, és enviat a demanar a Washigton per ajudar. Ell i Karras intenten expulsar l’esperit del cos de la noia. El dimoni es burla dels sacerdots, els amenaça i els agredeix, tant física com verbalment (incloent el dimoni imitant la veu de la mare de Karras) fins que Merrin pateix un atac de cor. Karras intenta realitzar la reanimació cardiopulmonar sense èxit, mentre que la noia riu diabòlicament. Després d’això i amb incontrolable fúria, Karras es llença sobre ella, reptant el dimoni a sortir del cos de Regan i entrar en el de ell. El dimoni ho fa, provocant que el sacerdot es llenci per la finestra del dormitori de Regan. Amb el pare Karras agonitzant al terra, un devastat pare Dyer (William O’Malley), administra els últims sacraments. Regan es recupera i no sembla recordar-se de la seva experiència. Chris i Regan se’n van de Georgetown, deixant enrere el terrible trauma.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0iS59iV2Ffs[/youtube]

CRÍTICA:

L’Exorcista ha estat una de les poques pel·lícules del cinema de terror en aconseguir excel·lent acollida de crítica i de públic, fins l’extrem de convertir-se en un clàssic de la cinematografia mundial i en un fenomen cultural. El seu èxit se li va atribuir a l’austeritat i al realisme de la història. La cinta va plantejar una dicotomia entre ciència i laïcisme contemporani per una banda, i formes de creença i religiositat aparentment superades en el segle XX. En paraules del director:  «Es una parábola del cristianismo, de la eterna lucha entre el bien y el mal». La cadena de ràdio espanyola Radio Nacional de Espanya (RNE) va presentar el 30 de juny de 2010 una adaptació radiofònica de l’Exorcista, protagonitzada per Fernando Huesca com el pare Karras, Max Von Sydow com a Merrin, Linda Blair com a Regan MacNeil i Lourdes Guerras com Chris MacNeil.

El 1977 es va entrenar Exorcista II: El Hereje sota la direcció de John Boorman, Richard Burton encarnant el pare Lamont, qui investiga els traumes psicològics de l’ara adolescent Regan després de l’exorcisme que va portar a terme en la primera part de la saga. Tanmateix no va aconseguir l’èxit esperat  per allunyar-se del terror absolut del primer lliuramenent i pel seu confús guió.

El 1990 va aparèixer El Exorcista III, dirigida per l’escriptor William Peter Blatty, basant-se en la seva novel·la Legión. La trama explicava la història del pare Dyer i el tinent Kinderman, i el seu retrobament amb qui creien mort: el pare Karras. En el 2004 es va estrenar Exorcista: El Comienzo, dirigida per Renny Harlin. Aquesta pel·lícula se situa a l’Àfrica, narrant el retrobament que el pare Merrin va tenir amb el mal després de descobrir unes restes d’una Església bizantina a Kenia.

El 2000, la Warner Bros Pictures va reestrenar la pel·lícula sota la moda de realitzar nous muntatges amb escenes no afegides en la versió original. En aquest cas, les escenes no aportaven canvis significatius al desenvolupament del film, la reestrena del qual es va publicitar com l’edició del realitzador: El Exorcista: con escenas nunca vistas. Les noves escenes contenien les primeres visites de la nena a l’hospital, una famosa escena en la que Regan baixa les escales de casa seva caminant a quatre cames amb l’espatlla girada (coneguda com “escena de l’aranya”). Una altra en què els sacerdots Karras i Merrin conversen en las escales de la família MacNeil, i una que canvia el final amb una espècie d’epíleg en què Kinderman i el pare Dyer conversen sobre la dualitat del bé i del mal.

Tota pel·lícula té un “costat obscur”, i aquesta no era una excepció, ja que van haver-hi una sèrie d’estranys esdeveniments durant el rodatge del film:

1- Es va incendiar un dels sets de producció, que va provocar el retard de la filmació durant sis setmanes.

2- Es van velar rotllos sense cap raó aparent i una sèrie d’accidents laborals van involucrar a diferents tècnics del rodatge.

3- Tant abans com poc temps després de l’estrena de la pel·lícula, van morir diferents familiars dels actors i també l’actor irlandès Jack MacGowran després de filmar la mort del seu personatge.

4- El director Friedkin va cridar fins i tot a un sacerdot perquè donés la seva bendició a tot l’equip de producció del film.

5- Gent afinadament a cercles satànics van pressionar al realitzador perquè abandonés el projecte i què fins i tot l’Església Catòlica va reprovar alguns passatges del guió pel seu to blasfem.

6- En l’estrena, nombrosos espectadors van patir atacs de nervis i els propietaris de les sales d’exhibició van decidir, com a reclam publicitari, apostar en les portes d’ambulàncies amb llits i metges perquè atenguessin els eventuals espectadors desmaiats.

S’està planejant fer un remake; però és poc probable que tiri endavant perquè cap pel·lícula posterior supera a l’original.

En la versió original, el tinent Kinderman li diu al pare Karras, en el seu primer retrobament, que li recorda a John Garfield. En canvi, en la versió espanyola, això s’ha doblat com: “¿Sabe que me recuerda a Marlon Brando en La ley del silencio?”.

En el lloc Rotten Tomatoes, la pel·lícula original aconsegueix el 85% d’aprovació, basat en 47 comentaris, mentre que la versió reestrenada en el 2000 aconsegueix el 88% d’aprovació sobre 81 comentaris.

En Metacritic, la seva aprovació és de 82%, amb 24 comentaris. Rober Ebert, del Chicago Sun Times, va qualificar a la pel·lícula amb quatre estrelles (la seva màxima puntuació) i va expressar: “El Exorcista es una de las mejores películas de su tipo jamás hechas, no sólo transciende el género de terror, de horror y de lo sobrenatural, sino que los transciende con esfuerzos serios y ambiciosos, en la misma direcció que Rosemary’s Baby de Roman Polanski”.

L’any 2008, la pel·lícula va ser seleccionada per la revista Empire com una de les 500 pel·lícules més grans del cinema mai filmades.

Tot i que William Friedkin li va encarregar el soundtrack de la pel·lícula a Lalo Schifrin, el director el va rebutjar per les seves exigències. En el seu lloc, Friedkin utilitza composicions de Krzysztof Penderecki com Polymorphia, String Quarter i Kanon for orchestra and tape. També un fragment del Tubular Bells de Mike Oldfield, una composició de George Crumb anomenada Night of the electric insects i algunes modificacions musicals de Jack Nietzsche i Steve Boeddeker.

Aquesta pel·lícula va guanyar gran quantitat de premis, entre d’altres, van ser aquests:

Premis Oscar:

1973– Millor Guió Adaptat de William Peter Blatty. Guanyador.

1973– Millor Só de Robert Knudson i Chris Newman. Guanyador.

Globos d’Or:

1974– Millor Pel·lícula-Drama. Guanyadora.

1974– Millor Director per William Friedkin. Guanyador.

1974– Millor Actriu de Repartiment per Linda Blair. Guanyadora.

1974– Millor Guió per William Peter Blatty. Guanyador.

Saturn:

1974– Millor Pel·lícula de Terror. Guanyadora.

De tot plegat, vull destacar sobretot l’habilitat lingüística que demostra la protagonista en cert punt de la pel·lícula parlant llengües mortes, entre d’altres. Per situar-vos, us faré cinc cèntims. En aquesta escena, el pare Karras manté una conversació amb la noia, concretament amb el dimoni. En certa part, la protagonista comença a parlar gran quantitat d’idiomes, demostrant el seu gran coneixement.

Aquí us deixo i desitjo que passeu uns quants minuts de terror en estat pur! Per cert, per què el diable sempre parla en llatí a les pel·lícules?

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec