El buen maestro

FITXA TÈCNICA:

ARGUMENT:

François Foucault (interpretat per Denis Podalydès) és professor de literatura a l’institut de París, Henri IV; però una sèrie de circumstàncies faran que deixi aquest prestigiós centre i s’incorpori a un institut conflictiu de l’extraradi parisenc on haurà de fer front als seus límits i s’haurà de qüestionar els seus valors.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

El buen maestro comença en una classe de llatí al Lycée Henry IV amb el professor “recitant” en llatí afrancesat un fragment de Petroni que els alumnes han de portar traduït l’endemà… i després desapareix el llatí, però és curiós que consti en la ressenya de la pel·lícula.

Ensenyar a aprendre és tot un art, com molt bé es reflecteix a El buen maestro, que caldrà afegir a les 60 millors pel·lícules sobre docents. A més del text llatí de Petroni, hi trobareu un gran referent clàssic en educació. Quin?

Mercè Otero-Vidal

Kiki, el amor se hace, de Paco León (2016)

Aquesta pel·lícula estrenada aquest mes d’abril, és la tercera pel·lícula de Paco León com a director. Tracta de cinc històries d’amor i de curioses fílies que coincideixen en un calorós estiu. Fílies com la dacrifília, l’elifília, la somnofília i l’harpaxofília, són les diferents maneres que descobreixen els protagonistes durant tot el llargmetratge, però per gaudir-les hauran de saber com integrar-les en les seves vides. Els seus sentiments, les seves pors i sobretot com es transforma la seva sexualitat trencant els tabús i endinsant-se en una nova etapa, emocionants i lliure, on no reneguen ni del plaer ni l’amor.

La paraula fília, deriva del mot grec, φιλία, que significa amor o amistat. Les fílies sexuals són un tema molt tabú encara en la nostra societat, ja que sembla molt estrany que a algú li exciti veure algú plorar; dacrifília, l’obsessió pels teixits; elifília, o la somnofília que és arribar al clímax sexualment veient algú dormint.

kiki_el_amor_se_hace-949639720-large

Imatge de previsualització de YouTube

En Paco i l’Ana són una parella del barri de Lavapiés de Madrid, tenen una filla en comú i estan buscant diferents maneres d’avivar la seva passió. Durant la recerca -en la que experimenten amb l’erotolàlia, parlar brut, és dir utilitzant paraules desagradables, també proven el ‘pissing’, que és que se’t pixin a sobre i el ‘fursuit’, disfressar-se d’animal-, però apareix la Belén, una amiga d’en Paco que es troba en una situació de desengany amorós i vital. La Belén provocarà entre ells la fília del poliamor, que és la pràctica, el desig i/o l’acceptació de tenir més d’una relació íntima simultàniament amb el ple consentiment i coneixement de les diverses persones involucrades.

L’altra parella són la Natàlia i l’Àlex, una parella de joves moderns. S’estimen, però ella oculta els seus estranys gustos sexuals, heretats i compartits amb diversos membres de la seva família.

Després d’experimentar la dendrofília, que és l’atracció sexual cap als arbres i les plantes, a la Natàlia li comença atraure l’harpaxofília, que és l’atracció a ser atracat amb violència. L’Àlex que és bastant gelós intentarà satisfer el seu desig.

Una altra parella és la de la Mª Candelaria i l’Antonio, que són una parella que treballen a la fira. La Candelaria després d’una visita al metge que li recomana tenir orgasmes per quedar-se embarassada, la Candelaria comença a experimentar la dacrifília, que és l’atracció per veure algú plorant.

Una altra parella són en José Luis i la Paloma, que va patir un accident i aquest la fet quedar-se en una cadira de rodes. En José Luis descobreix que te somnofília, gràcies al fet que seda accidentalment  la seva dona.

I per últim, la Sandra que és una noia molt especial i una mica neuròtica: conviu amb una iguana gegant, té intolerància a la lactosa, també té una discapacitat auditiva que li impedeix comunicar-se i l’efília, atracció pels teixits. Trobar l’amor de la seva vida no li resulta fàcil, però tot canviarà acceptant una trucada d’un ‘call centre’ on treballa traduint en llenguatge de signes les trucades telefòniques.

Mariona Cava i Ruiz, alumna de clàssiques de segon de batxillerat.

Pretty Woman (1990)

pretty-woman-768

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Pretty Woman
  • Director i guionistesGarry Marshal, J.F Lawton
  • Any d’estrena: 1990
  • Durada: 119 min.
  • RepartimentRichard GereJulia RobertsRalph BellamyJason Alexander,    Laura San Giacomo, Hector Elizondo, Hank Azaria, Alex Hyde-White,                          Amy Yasbeck, Elinor Donahue, Bill Applebaum, Billy Gallo
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere:Drama romàntic i comèdia

ARGUMENT

El Sr. Lewis, un important home de negocis que es dedica a comprar empreses en crisi a baix preu per vendre-les en petites parts, coneix buscant el seu hotel una prostituta anomenada Vivian, qui respon a l’estereotip de persona de baixa classe social amb greus problemes econòmics i en una situació de desesperació, envoltada en un món marcat pel consum de drogues, tot i no ser-ne consumidora.     A causa de la seva situació, ella és crítica i distant amb les altes classes socials i els multimilionaris, qui en principi no han de ser res més que clients. En contra però de tots els estereotips, ella és intel·ligent i amb classe quan en té l’oportunitat, i ell pot sentir escrúpols i ser romàntic quant en té l’ocasió.                                                  El món de tots dos trontolla quan l’amor apareix entre ells i fa aparèixer la tensió i les desavinences que comporta una relació entre persones tan semblant però que els diners fan tan diferents.

TRÀILER

 

CRÍTICA                                               

Similituds amb Pigmalió                                                                                       Aquesta és una pel·lícula dels principis dels 90 que adapta el mite de Pigmalió, en una manera més moderna. El paper de Galatea s’ha actualitzat de manera similar. En lloc de ser una estàtua, Galatea és Vivian (Julia Roberts), una prostituta amb poca educació. I Pigmalió és Edward (Richard Gere), un ric home de negocis, els dos es troben un dia i continuen la seva amistat, ja que Edward necessita una parella per a les seves funcions socials a Califòrnia. Vivian pateix una transformació física a través de la roba de disseny que sempre portava per al seu paper com a parella d’Edward, i el seu nou aspecte sembla transformar la seva vida, ja que ella decideix abandonar la prostitució. Edward la transforma en una dona bonica i refinada.

Curiosament Vivian no és l’única que canvia en la pel·lícula. Mentre que l’aparença física d’Edward no canvia, per dins ho fa. Gràcies a Vivian comença a sentir, uns sentiments que feia molt de temps que no sentia. Es converteix a poc a poc en el príncep que Vivian sempre havia desitjat. De la mateixa manera que Pigmalió va ser capaç d’estimar una dona a causa de la forma de la seva creació que el mateix va crear, Edward és canviat per la seva pròpia creació, Vivian.

Què n’opineu vosaltres?

Coneixeu altres pel·lícules relacionades amb el mite de Pigmalió?

Maryama Saho

1r Batxillerat Humanític

 

 

Requisitos para ser una persona normal (2015)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

María de las Montañas és una dona de trenta a qui la vida li somriu poc: no té feina, la fan fora del seu pis, no té parella i viu lluny de la seva família. En una entrevista de treball li pregunten el tipus de persona que és i s’adona que no és una persona que compleixi els requisits per ser “normal”, i a partir d’aquest moment fa tot el possible per ser-ho. Un dia coneix en Borja per casualitat i els dos fan una promesa: ella l’ajuda a baixar de pes i ell l’ajudarà a convertir-se en una persona normal. La pel·lícula es desenvolupa veient les coses per les quals passen per acomplir aquesta promesa.

TRÀILER

CRÍTICA

Leticia Dolera, amb la seva primera pel·lícula, ha demostrat complir els requisits necessaris per a fer-se lloc entre els cineastes a tenir en compte en els pròxims anys.
“Requisitos para ser una persona normal” no és una feina renovadora ni tampoc ho pretén. Perquè tot flueixi amb naturalitat són molt importants els actors, i aquí Leticia Dolera ha encertat de ple: tant els rostres més de moda (Alexandra Jiménez o Miki Esparbé) com els debutants (fantàstic Manuel Burque) han interioritzat els seus personatges i el discurs que proposa el film, delectant-nos amb un treball divertit i molt tendre. Leticia Dolera es pregunta per què ens costa tant ser feliços, tan fàcil com és! La seva pel·lícula ens aporta almenys una mica d’aquesta felicitat.

  • Al llarg de la pel·lícula es va repetint el llatinisme Quid pro quo, aquesta expressió llatina vol dir “una cosa per una altra”. Aquesta comèdia l’utilitza pel fet que els dos personatges principals fan una promesa: si ell l’ajuda a ser una persona normal, ella també l’ajudarà a baixar de pes, llavors aquí es pot veure perfectament que aquesta expressió llatina és el fil argumental d’aquesta pel·lícula.
  • Sabies el que volia dir Quid pro quo? És un dels llatinismes de les PAU Llatí Catalunya!
  • Ha vist la pel·lícula? Si la has vit digues si t’havies fixat enquesta expressió llatina.
  • Sabeu més llatinismes que s’utilitzin en les pel·lícules?

Valentina Restrepo Rodríguez

1r Batxillerat Humanístic

Mai en diumenge de Jules Dassin

Pòster de la pel·lícula. Extret de Wikipedia [Enllaç]

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Ποτέ την κυριακή (Poté tin kyriaki).
  • Director i guionistes: Dirigida i escrita per Jules Dassin.
  • Any d’estrena: 1960
  • Durada: 91 minuts
  • Repartiment: Melina Merkuri (Ilya), Jules Dassin (Homer), George Foundas (Tonio), Mitsos Liguisos (El capità), Alexis Solomos (Mr. No Face) i Títos Vandís (Jorgo).
  • País d’origen: Grècia
  • Idioma original: Grec i anglès
  • Gènere: Comèdia

Aquí  trobareu la pel·lícula sencera en versió original subtitulada en anglès.

ARGUMENT

Homer, un turista vingut d’Amèrica i filòsof apassionat per la cultura de la antiga Grècia i els seus pensadors, arriba al port del Pireu (Grècia) a la recerca de la veritat i la decadència d’aquella esplèndida cultura que tenia Grècia segles enrere.

En un bar del port es creua amb Ilya, una popular prostituta del Pireu amb un esperit lliure i independent que treballa tots els dies menys els diumenges, perquè aquests els dedica solament a passar un divertit temps amb els seus amics (que solen ser els seus clients). A Homer li crida l’atenció aquesta dona perquè a ella li encanta anar a veure tragèdies gregues al teatre d’Atenes, -especialment la tragèdia Medea- tragèdies que després explica als seus amics donant la seva pròpia versió.

Homer té l’objectiu de salvar-la i treure-la d’aquell món i aleshores li ofereix un tracte: durant tres setmanes, sense treballar, li ensenyarà cultura, història i filosofia; si finalment no li agrada, pot tornar a la seva antiga vida. Quan Ilya, a través d’una amiga, descobreix que el diner que li dóna Homer per sobreviure prové de Mr. No Face, el proxeneta que la vol contractar, aquesta es rebel·la contra ell i torna a la seva vida com a prostituta.

 TRÀILER

En ser una pel·lícula dels anys 60 no té tràiler, però perquè us feu una idea de com és, us deixo una escena: quan Homer coneix Ilya en un bar a través d’un enfrontament amb un home borratxo que s’enfada amb ell.

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Tot i ser una pel·lícula dels anys 60, m’ha agradat. L’argument és senzill però em va semblar molt divertida. Té un humor normal, no un humor absurd com l’actual i el diàleg està molt ben escrit. Els personatges són molt realistes, el director va reflectir molt bé la societat grega dels anys 60 i el tracte de les prostitutes. Les cançons escrites per a la pel·lícula són molt adients i característiques de les escenes, aquí la música és un element molt important.

La pel·lícula té bastant pervivència de la tragèdia Medea. Ilya, en no estar contenta amb l’argument i final de Medea (i de les altres tragèdies) ho canvia totalment i explica als seus amics la seva pròpia versió. En la història original Medea envia la promesa de Jàson -per qui ell l’havia abandonat- regals enverinats que un cop servits, maten la princesa i el pare d’aquesta; després, per fer sofrir Jàson, mata els seus propis fills i seguidament fuig. Segons Ilya, Medea envia regals preciosos per felicitar-la pel seu compromís amb Jàson però la família reial refusa els regals, i aleshores per fer mal Jàson amaga els fills. Finalment, Jàson torna amb Medea i tots se’n van a celebrar-lo a la vora del mar.

Fotograma de la pel·lícula. [Font]

Analitzant l’actitud i personalitat d’Ilya he pogut esbrinar la raó per què canvia les tragèdies. Encara que nosaltres veiem Ilya com una dona contenta i lliure, ella no està satisfeta amb la seva vida i, en veure com aquestes tragèdies acaben, posa el seu desig de millorar la seva vida canviant el final d’aquestes tragèdies. És a dir, intenta transformar les tragèdies segons l’ideal de vida que a ella li agradaria tenir.

A part dels canvis del mite, crec que Ilya també té semblances amb Medea. No és la Medea que Jàson coneix a la Còlquida (sensible i enamoradissa), i menys és la Medea que assassina els seus propis fills, però té l’actitud ferma amb què Medea s’enfronta a Jàson, la lluita que presenta al capdavant de les altres prostitutes, igual que Medea quan exigeix els mateixos drets que els homes.

Acabaré amb una referència literària que ajudarà a fer-nos una idea de la transcendència d’aquest film a tots els nivells. Es tracta d’un fragment de La mirada del tafur de Ferran Torrent, on s’esmenta la pel·lícula.

Al llarg de la nit Melissa no s’havia mogut del Hollywood. Fins i tot quan el cambrer, al voltant de la una, tancà la cafeteria al públic, va romandre al racó de la barra ara i adès posant monedes en el giradiscos. Li agradava la música grega, en especial la banda sonora del Zorba el griego (veia en Anthonny Quinn l’ideal de l’home lliure) i Nunca en domingo, de Melina Mercuri, pel·lícules que, gairebé sempre acompanyada per Ferran, no es cansava d’admirar.

La mirada del tafur, Ferran Torrent, pàgina 112

Melissa és una prostituta grega que passa molt de temps en un bar de València anomenat Hollywood. Ferran Torres, un dels amos de l’establiment, n’està enamorat, però ella és lliure i aviat canviarà de ciutat. A Melissa li agrada escoltar la banda sonora de Nunca en domingo (també de Zorba el griego) perquè són pel·lícules que admira molt i també perquè li agrada la música grega. Per la descripció anterior de Melissa es pot veure una al·lusió d’Ilya, ella també és una prostituta lliure i sense lligams.

En definitiva, Ilya és ja un personatge arquetípic, una referència per a la posteritat, de la mateixa manera que Medea ho era per a ella, fins al punt que gosava canviar la història de l’heroïna grega per convertir-la en el seu ideal de vida. D’aquesta manera podia suportar la duresa de la realitat que li havia tocat viure.

Aquests són els elements de reflexió que us proposo:

  • L’acció de la pel·lícula té lloc al Pireu, ¿podeu definir-lo i ubicar-lo en funció de la geografia grega antiga? Busqueu informació de com és actualment.
  • Hi ha un mite ovidià en què un artista intenta fer una cosa semblant al que pretén Homer, model·lar un ésser femení segons el propi ideal. Se n’han fet moltes versions posteriors, teatrals, cinematogràfiques…
  • El fragment que trobeu a l’article està en versió original sense subtítols, però potser podreu distingir alguns famosos pensadors grecs que s’hi esmenten en anglès. Digueu qui són. També podeu comentar el nom del protagonista. Al prinicipi ell mateix explica per què l’hi van posar.
  • Escolteu també com sona el grec modern i fixeu-vos en el ball que interpreta un home a la taberna. S’anomena ζειμβέκικο, informeu-vos-en.
  • Pel que fa al fragment, de La mirada del tafur, ¿què me’n podríeu dir, de l’altra film grec que s’hi esmenta? L’heu vist? Comproveu si es troba en aquest bloc i, si és així, enllaceu-lo en el comentari.

Marina Ruíz

2n batxillerat INS. Isaac Albéniz de Badalona

La fuente de las mujeres

FITXA TÈCNICA

Títol original: La source des femmes

Any: 2011

Duració: 136 min.

País:  Francia 

Director: Radu Mihaileanu

Guió: Radu Mihaileanu, Alain-Michel Blanc

Música: Armand Amar

Fotografia: Glynn Speeckaert

Repartiment: Hafsia Herzi, Leïla Bekhti, Zinedine Soualem, Sabrina Ouazani, Malek Akhmiss, Saad Tsouli

Productora: Coproducció  Bélgica-Francia-Italia; Elzévir Films / Europa Corp. / Indigo Film

ARGUMENT

 En un petit poble d’Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a buscar aigua, sota un sol ardent, a la font que neix a la part alta d’una muntanya. Leila, una jove casada, proposa a les altres dones una vaga de sexe: no mantindran relacions sexuals fins que els homes col·laborin amb elles en el transport de l’aigua fins al llogaret.

TRÀILER

CRÍTIQUES

OPINIÓ PERSONAL

La font de les dones és una pel·lícula que explica una història d’entre dones amb la complicitat d’alguns homes.

Aquesta pel·lícula ens mostra la capacitat de la dona per transformar la realitat, la seva fortalesa per afrontar els conflictes, la seva passió per la vida, la seva audàcia per resoldre les dificultats, la seva alegria, la seva capacitat d’aguant i sofriment també ens mostra l’autoritat de les tradicions i de l’ordre patriarcal que reprimeix i esclavitza a moltes dones.

La lluita diària entre marits i esposes. L’exotisme del lloc, l’Atles Marroquí, les gents amb la seva manera de vida real, les friccions diàries en un lloc remot però que també succeeix a la nostra ciutat o poble, ens fan seguir sense pausa el curiós i senzill guió. Recomanada per a feministes, admiradors del Magrib, cinèfils que estiguin farts del cinema tòpic, i altres variades persones que desitgin gaudir d’un drama molt bé ambientat mes a baix de Ceuta.

Imad Tmara i Sergio Fernàndez

2n Batxillerat Humanístic

Lisístrata de Francesc Bellmunt

lisc3adstrata

FITXA TÈCNICA:

ARGUMENT:

Està ambientada a l’Atenes 411 a. C. Atenes i Esparta estan immersos en una guerra. Com sembla que els homes no aconsegueixen solucionar res, un grup de dones gregues, decideixen que la millor manera per acabar amb la guerra del Peloponès, és l’abstinència sexual.

Lisístrata, és una dona atenesa, que farta ja de no veure el seu marit, ja que aquest està sempre en guerres, decideix reunir un grup de dones, de diferents parts de Grècia. Lisístrata els planteja, que després de molt cavil·lar, ha arribat a la solució, de com acabar amb la guerra del Peloponès, i així poder veure els seus marits; això és ni més ni menys, que l’abstenció sexual. En un primer moment les dones s’escandalitzen, perquè consideren que tenir relacions sexuals era el millor del món. Després amb el pas del temps les dones accepten, i pacten un jurament, el qual resava, que excitarien els seus marits, però no practicarien el sexe. Cada dona s’encarrega de propagar el jurament per tota la seva ciutat, així cap home podria satisfer els seus desitjos sexuals.

Les dones prenen l’Acròpolis atenesa, on hi ha els diners de la ciutat, així no podria ser usat amb finalitats militars. El cor d’ancians intenta fer fora les dones de l’Acròpolis, mantenint una lluita verbal, entre els dos cors. Arriba un comissari amb arquers, per intentar fer fora les dones, però ni així ho aconsegueixen. La lluita verbal, passa a corporal. Algunes dones, intentar deixar-ho, doncs no suporten més, però Lisístrata les convenç perquè tornin al seu lloc, a l’Acròpolis.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

A la pel·lícula trobem ironia que és la figura del discurs en què es dóna a entendre el contrari del que es diu. La trama està molt ben adaptada i interpretada.
La pel·lícula atresora escenes meravelloses i sobretot els actors fan unes interpretacions fantàstiques, com per exemple Maribel Verdú, una de les nostres millors actrius.

A veure si esbrineu que agafa Bellmunt del Ralf König?

Fem un tastet de Lisístrata? Què n’opineu?

Lisístrata: el plan from estadoimperfecto on Vimeo.

Rebeca Barroso

2n de Batxillerat

Llatí

¿Y ahora adónde vamos?

FITXA TÈCNICA:

Títol original
Et maintenant, on va où? (Where Do We Go Now?)
Any
2011
Duració
100 min.
País
Líban 
Director
Nadine Labaki
Guió
Thomas Bidegain, Rodney El Haddad, Jihad Hojeily, Nadine Labaki, Bassam Nessim
Música
Khaled Mouzannar
Fotografia
Christophe Offenstein
Repartiment
Nadine Labaki, Kevin Abboud, Claude Baz Moussawbaa, Julian Farhat, Ali Haidar, Layla Hakim, Yvonne Maalouf, Antoinette Noufaily, Kevin Abboud, Petra Saghbini, Mostafa Al Sakka, Sasseen Kawzally, Caroline Labaki
Productora
Coproducció Líban-Francia; Les Films des Tournelles / Pathé / Les Films de Beyrouth
Gènere
Drama. Comèdia. Musical. Comèdia dramàtica. 
Premis:
2011: Festival de Toronto: Millor pel·lícula (Premi del Públic)
2011: Festival de Cannes: Secció oficial a concurs (secció “Un certain regard”)
2011: Critics Choice Awards: Nominada a millor pel·lícula estrangera

ARGUMENT:

Una comitiva de dones vestides de negre es dirigeixen al cementiri, sota un sol abrasador, estrenyent contra el seu cos fotos dels seus esposos, pares o fills. Totes comparteixen el mateix dolor, conseqüència d’una guerra funesta i inútil. En arribar a l’entrada del cementiri, la processó es divideix en dos grups: un musulmà i un altre cristià. En un país destrossat per la guerra, aquestes dones mostren la infrangible determinació de protegir les seves famílies de tota classe d’amenaça exterior. Amb enginy, inventant estratagemes esperpèntiques, intentaran distreure l’atenció dels homes perquè oblidin el rancor.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Labaki ens acosta una senzilla història, però efectiva, que aconsegueix entretenir, però alhora fa pensar  l’espectador. Aquesta pel·lícula és un gaudi de principi a fi.

La història que ens presenta és el d’unes dones de poble que estan cansades de perdre homes, és a dir, avis, pares, fills i néts, i tots ells a causa d’una de les invencions més grandioses o estúpides, com és la religió. En un poble on viuen cristians i islamistes, la tensió es palpa en l’ambient.

Labaki porta un guió senzill, amb una història lineal, mantenint sempre al centre les dones, el seu dolor i el seu sofriment en una lluita unida, tant islamistes com cristianes, perquè no es desbordin els esdeveniments, i tot això envoltat de dosi còmiques, romàntiques i dramàtiques, donant a l’espectador aquestes gotes necessàries perquè no s’avorreixi i romangui amatent del desenllaç.

En fi, una història de persones senzilles, sense ostentacions cinematogràfics, destinat a persones que gaudeixen del cinema original, on el guió és el més important.

OPINIÓ

Ens ha agradat molt el principi de la pel·lícula i l’estranya coreografia així com el seu missatge de convivència i de pau entre diferents religions.

Aquesta pel·lícula és una comèdia quotidiana en un poble rural on es conviu amb diferents ideologies molt conflictives al llarg de la història com és la religió cristiana amb la musulmana, això implica un conflicte entre els uns i els altres, i la solució és contractar unes prostitutes perquè el conflicte estava arribant molt lluny. Trobem que és una comèdia molt entretinguda, divertida i curiosa. És curiós com un fet pot canviar la convivència d’un poble, amb el to pacífic de la dona. Però avui dia objectivament trobem que si ho apliquéssim a la vida real, seria  impensable  ja que la mentalitat còmica de la pel·lícula no es podria aplicar per exemple amb el Yihad, ja que la mentalitat que ells tenen és una altra.

Per cert, és ben clara la influència de la Lisístrata. Quin pes hi té la vaga sexual? Com queda diluït? En aquesta Lisístrata libanesa, com definiríeu els homes? i les dones? Què n’opineu?

Imad i Sergio

2n Batx. Humanístic

Simbad, la llegenda dels set mars

FITXA TÈCNICA

  • Nom originalSinbad, Legend of the Seven Seas.
  • Director i guionistes: Directors: Patrick Gilmore, Tim Johnson. Guionistes: John Logan.
  • Any d’estrena: 2003.
  • Durada: 88 minuts.
  • Repartiment:  Brad Pitt (Simbad), Catherine Zeta-Jones (Marina), Michelle Pfeiffer (Eris), Joseph Fiennes (Proteu), Dennis Haysbert (Kale), Timothy West (Dimas), Adriano Giannini (Rata), Raman Hui (Jin), Chung Chan (Li), Jim Cummings (Luca), Conrad Vernon (Jed), Andrew Birch (Grum & Chum).
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglés.
  • Gènere: Animació, aventura i comèdia.

ARGUMENT

Tot comença quan Simbad, un lladre dels mars, intenta robar el Llibre de la Pau al seu amic de quan eren petits, Proteu, que es dirigia cap a la ciutat de Siracussa. Mentre estava intentant robar-li el llibre la deessa grega del caos i la discòrdia, Eris, envia un dels seus monstres que s’emporta a Simbad cap a les profunditats del mar on tindrà una trobada amb la deessa i aquesta li dirà que robi el Llibre de la Pau per ella.

Més endavant Eris roba el llibre fent-se passar per Simbad quan es troba ja a Siracussa i Simbad és condemnat a mort tot i que Proteu demana ocupa el seu lloc perquè així Simbad pugui anar al Tàrtar, el regne d’Eris, a recuperar el llibre. Durant aquest viatge coneixerà millor a Marina, l’esposa de Proteu, i tan ells com tota la tripulació passaran mil i una aventures.

TRÀILER

 

CRÍTICA 

A mi personalment aquesta pel·lícula m’agrada molt, ja que no és la típica de dibuixos i té aventures, amor, comèdia… La vaig veure ja fa bastant de temps però no m’havia fixat mai en el fet que l’antagonista fos la deessa grega Eris i altres referents clàssics que es poden trobar durant el film, com per exemple les sirenes o l’au roc.
Aquesta pel·lícula va ser nominada a diversos premis entre ells quatre nominacions als premis Annie. Si ens endinsem cap a la cultura grega, podríem trobar algunes semblances amb el protagonista de l’Odissea, Ulisses, i Simbad, com per exemple que tots dos estan molt lligats al mar i que durant els seus viatges passen mil i una aventures amb criatures mitològiques i vencen els seus reptes de manera astuta.
L’any 2002 l’estudiant de 2n de batxillerat de l’IES Mediterrània del Masnou Sílvia Serrano Vallbuena va fer un estudi comparant els dos herois, Simbad i Ulisses, i les seves respectives històries, Simbad el Marí i Odissea, arribant a la conclusió que Simbad el Marí, literatura àrab posterior a l’Odissea, rep molta influència de la literatura grega, ja que és la mateixa història explicada en un entorn social diferent més adaptada a la religió i costums àrabs en què els herois s’esforcen per vèncer els obstacles que se’ls hi presenten, les dues obres tenen una intenció semblant, ja que les dues ens volen fer entendre que els déus tenen un gran poder sobre els humans i el seu destí i, per tant, ens mostren en certa manera quin ha de ser el comportament humà.

Què penseu vosaltres sobre les pel·lícules d’animació que fan referència a éssers mitològics? Què sabríeu dir sobre les sirenes? I sobre Eris? Veieu algun altre ésser mitològic al tràiler? Què és una au roc? Sabríeu trobar més semblances amb l’Odissea? Heu vist la pel·lícula? Heu llegit els llibres que he esmentat?…

Clàudia Cazaux Cuberas

2n batx C Grec2

Localitzacions gregues al cinema

Nosaltres, la Mariona Sabanés, la Belén Cansino i l’Abril Ramos, hem buscat diferents pel·lícules filmades o ambientades a Grècia i les hem col·locat en un Thinglink per poder compartir-les amb vosaltres.

Sabeu d’alguna pel·lícula que no hem localitzat ambientada o filmada en una localització grega?

Alumnes de 1r de Grec de Batxillerat