Fa uns dies van donar per la televisió una pel·lícula basada en uns llibres, “Mortal Engines” de Philip Reeve, i a mesura que la pel·lícula de Christian Rivers avançava vaig observar uns quants referents clàssics.
Abans de res, per poder entendre algunes parts, us faré una petita sinopsi: Molts anys després que un esdeveniment cataclísmic hagués destruït el món tal com es coneix ara, la gent ha trobat una altra manera de sobreviure: ciutats mòbils. Aquestes noves ciutats i la seva gent busquen d’altres més petites per poder aconseguir els recursos necessaris per a sobreviure. Dins d’aquest món de caos, HesterShaw i Tom Natsworthy s’ajuntaran per canviar el futur.
Un dels referents, i el més clar, és l’arma que utilitzen per intentar destruir el mur que separa tots els recursos de la resta del món. Aquesta arma tan poderosa s’anomena Medusa, i, òbviament, el símbol era el cap de la Gorgona Medusa.
Aquest és un dels referents que he pogut trobar en aquesta pel·lícula. Algú n’ha sabut trobar més?
Hèrcules, com tots els herois grecs, és un semidéu. Després de realitzar els terribles dotze treballs que li van ser imposats i després de perdre la seva família, decideix girar l’esquena als déus i trobar consol en la recerca d’aventures. Gràcies a les seves aventures, ha trobat homes afins que s’han unit a ell, ja que comparteixen el seu amor pel combat i no tenen por de la presència constant de la mort en les seves vides. El rei de Tràcia pretén que aquests homes formin un exèrcit invencible.
TRÀILER
CRÍTICA
La pel·lícula comença recordant la llegendària història d’Hèrcules, des del seu naixement com el fill del déu Zeus i la mortal Alcmena fins a la realització dels dotze treballs, que no s’expliquen bé, com per exemple el treball de L’hidra de Lerna, es veu una seqüència en què ell la mata però no surt ni que de cada cap tallat en surtin dos més, ni com la mata realment.
Però en el film després de la mort de la seva dona i els seus fills el nostre heroi viu turmentat i viatja per les terres de Grècia oferint els seus serveis al millor postor. Pel camí ha reclutat una banda de lleials i ferotges mercenaris (Autolico d’Esparta, Tideo de Tebas(la ciutat dels morts), Atalanta d’Escitia, Ancialao d’Argos famós vident, Oleu d’Atenes) cadascun especialitzat en l’ús d’unes armes determinades. La fama d’heroi del poble que té Hèrcules atraurà l’atenció del rei de Tràcia, que per mitjà de la seva atractiva filla sol·licitarà l’ajuda de l’heroi per posar fi a la guerra que viu el seu país i vèncer el malvat Rhesus. ¿La recompensa? El seu pes en or.
A partir d’aquest moment la pel·lícula es desenvolupa pels trets característics del gènere al qual pertany, surten batalles èpiques, alguna derrota, entrenament de l’exèrcit, presentació dels personatges, i flash-backs explicatius (mort de la seva família).
Aspectes que m’han sorprès bastant i majoritàriament de forma positiva, primer de tot la quantitat de personatges famosos en la nostra actualitat que surten en el film, com la mateixa dona d’Hèrcules la famosa model IrinaShayk, una altra model bastant coneguda comBarbaraPalvin, i també la quantitat d’actors famosos com JosephFinnes, el mateix Hèrcules que és el famós actor Dwayne Johnson més conegut com “La Roca”, IanMcShane, John hurt conegut a part de per la seva gran trajectòria cinematogràfica pel seu paper com a Ollivander a la saga Harry Potter. Opino que tot aquest repertori és només una estratègia publicitària per a primer donar més bon catxe a la pel·lícula, i fer-ne més publicitat d’aquesta.
Un altre aspecte que m’ha sorprès és el gir que el director dóna a la pel·lícula que en comptes de centrar-s‘he en els dotze treballs que tot i així no els deixa de banda, se centra més en el després d’aquests i sobretot en el turment que continua sentint l’heroi pel seu assassinat.
També, com al llarg de la pel·lícula es dóna la imatge que Hèrcules és realment un mercenari (i per això s’enfronta l’aventura que ens relata el film), la seva banda el ven al poble grec com un heroi immortal incapaç de ser vençut per ningú, sobretot el seu cosí qui narra a la gent els dotze treballs que va haver de portar a terme. Fins i tot el mateix heroi en un moment de la pel·lícula ho diu: “Solo soy un simple mercenario que lucha a cambiode oro.”
Cal destacar un llenguatge bastant senzill i informal que consta de paraules en diàlegs entre els personatges, com “tio, miniño, etc.”
Per últim dir que la pel·lícula ha superat les meves expectatives, ja que penso que aquest enfocament diferent dóna uns aires nous a la història d’aquest heroi, no obstant això, no la recomano a la gent que vulgui saber realment els treballs que va dur a terme, ja que com he dit abans aquest film no se centra en això.
L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
Què en sabeu dels 12 treballs que va haver de fer Hèrcules?
Per què se’l considera un semidéu? Quina característica física té?
Director i guionistes: Carles Porta. Marcel Barrena, Carmen Chaves, Bigas Luna, Carles Porta, David Victori (Novel·la: El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo)
L’Alba és una noia de 20 anys que viu amb el seu pare (d’origen anglès). Després de la mort de la seva mare a causa d’un càncer, el seu pare pren la decisió de traslladar-se a viure a una masia prop de Lleida, el lloc d’origen de la seva dona. Aquí, l’Alba fa classes d’anglès a en Dídac, un nen de 10 anys a qui li encanta el futbol i els tractors. Un dia, quan l’Alba torna a casa amb moto, veu com tres nois tiren en Dídac al llac, sense pensar-s’ho, es capbussa a salvar-lo. Quan els dos pugen a la superfície, tot ha quedat en ruïnes. S’adonen que ells són els dos únics supervivents. Junts hauran de començar de zero per reconstruir les seves vides, i preservar la cultura humana, fet que implica procrear.
TRÀILER
CRÍTICA
M’agradaria destacar dos aspectes fonamentals de la pel·lícula: Un, la fotografia, veure ciutats com Barcelona o Lleida destruïdes i en la misèria no és fàcil, i en el meu parer aquests espais catastròfics són molt creïbles. I dos, la banda sonora que li dóna un toc perfecte en els moments més dramàtics de la pel·lícula, aquest tipus de banda sonora són dels que et fa posar els pèls de punta.
Un altre tema molt encertat en la pel·lícula són les parts on apareix la veu en off de la protagonista, donen una informació important en pocs segons, en transporta en una altra dimensió.
D’altra banda, la interpretació de la protagonista, Rachel Hurd- Wood, no és del tot convincent pel que fa a la parla, hi ha vegades que no se l’entén massa bé. Tot i així, la seva interpretació és bona, sap transmetre a l’espectador el seu patiment. No convenç del tot el personatge de Dídac, interpretat per Ibrahim Mané, però cal esmentar que és la seva primera aparició al cinema i ho hem de tenir en compte. Però també dir que “Segon origen” ha estat una pel·lícula esperada per molts espectadors ja que va ser lectura obligatòria en molts instituts i es podria haver buscat un altre protagonista amb més experiència.
La part negativa de la pel·lícula, com he dit al principi, és que la segona meitat de la pel·lícula el guió no es basa en la novel·la, això en part és una decepció per a l’espectador que ha llegit el llibre, per al que no l’ha llegit és un final més intrigant. Finalment, afegir que de vegades alguna seqüència es fa lenta, amb plànols de càmera massa llargs per al meu gust.
En conclusió, “Segon origen” podria haver estat una gran pel·lícula i es quedarà en una pel·lícula bona i recomanable que cal anar a veure al cinema. Potser la sobtada mort de Bigas Llunes, qui havia de dirigir el film, va afectar a això. Us recomano, als que no heu fet, un cop vist la pel·lícula llegir la novel·la. Veureu que com sempre (o gairebé sempre), la novel·la supera la pel·lícula.
Per cert, podem establir alguna relació amb Deucalió (el Noè grec) i Pirra? Quina?
Elysium és una pel·lícula que ens situa a l’any 2159, on una (¿realitat?) Terra saturada per la contaminació i els humans ja no és un lloc apte per viure i d’on els poderosos han fugit cap a Elysium, un nou món, una nova vida sense complicacions, delictes i en pau. Un contrast amb la terra, a la qual a la seva pol·lució i condicions insalubres se li sumen els problemes socials, provocats per la gent desesperada, que tracta d’arribar per tots els mitjans a aquest paradís volant que els obriria les portes de la nova vida, que salvaria les seves famílies i els donaria un futur als seus fills. El protagonista d’aquest món on els estaments socials tornen a ser bandera és Max De Costa (Matt Damon) un exconvicte que busca rescabalar-se en una societat derruïda, però les coses es torcen i ha de sacrificar-se per un bé major, posant en risc la seva pròpia vida en la recerca de la igualtat en dos mons oposats, s’enfrontarà a una determinada i agressiva secretària de defensa (Jodie Foster), la qual buscarà protegir Elysium, la seva llar, a qualsevol preu.
TRÀILER
CRÍTICA:
L’opinió general de la gent no és molt bona, però com tot, primer hem d’experimentar, veure… tot el que per poder opinar.
Vaig arribar a la sala de cinema esperant veure una bona posada en escena de mans de Neill Blomkamp qui podríem dir, em va conquistar amb el seu Districte 9, amb la qual va presentar credencials i va mostrar un gran film. Elysium m’ha deixat una sensació més freda ja que ho veig com una pel·lícula que busca la taquilla fàcil sense massa complicació. La pel·lícula comença amb bon ritme però es dilueix cap a la meitat d’aquesta, visualment molt atractiva; és al seu torn molt predictible, boníssim que posa en risc per tot i el dolent dolentíssim que tracta de impedir-ho. Amb un final mal resolt la pel·lícula no convenç com hauria, els temps estan ben marcats, una història clàssica del salvador del poble, l’heroi al qual tots busquen però en un pla futurista, però fluixa. Matt Damon fa un bon paper, però està lluny de Jason Bourne (trilogia de Bourne) o Linus Caldwell (trilogia Oceans), Jodie Foster es mostra sòlida i la seva actuació, encara que simple, no defraudarà. Els altres personatges com Sharlto Copley (Districte 9), Alice Braga (Sóc Llegenda) o William Fichtner (Prison Break) completen un planter que executa el guió com se’ls exigeix i salvant algun detall, realitzen una bona actuació.
Elysium em recordava per moments al mític videojoc Halo on els anells són vies de fuites per a una societat col·lapsada i en decadència juntament amb un heroi s’alça per lluitar contra la tirania i la destrucció que s’acosta, sacrificant pels seus éssers estimats i el seu poble. Un film que no omplirà sales però que rendibilitzarà la inversió, oferint una dosi d’acció estiuenca per passar la tarda.
Una pel·lícula en la qual Blomkamp demostra una vegada més ser un narrador extraordinari. Té un excel·lent sentit del ritme, ens va submergint en el seu món del futur més que atacar-nos amb escenes d’acció, i imagina el món amb els ulls d’un arquitecte dels detalls més petits; no és perfecta, però és una pel·lícula sobre la Terra devastada molt més satisfactòria que ‘Oblivion’ o ‘After Earth’. És una mica més convencional que ‘Districte 9’, però confirma a Blomkamp com una de les grans figures de la ciència-ficció de la dècada, carregada d’acció, gran part d’ella ideada de manera molt emocionant, ‘Elysium’ compta amb molts dels punts forts de l’anterior èxit de ciència ficció del cineasta sud-africà Blomkamp!
El significat d’Elysium, prové dels camps Elisis (en grec, Ἠλύσιον πεδίον), és una de les denominacions que rep la secció paradisíaca de l’Inframón (Hades, els Inferns o la Ultratomba); el lloc sagrat on les ” ombres ” (ànimes immortals) dels homes virtuosos i els guerrers heroics han de passar l’eternitat en una existència joiosa i feliç, enmig de paisatges verds i florits, per contraposició al Tàrtar (on els condemnats patien eterns turments). Una altra denominació en la mitologia grega per a la regió dels Camps o Planes Eliseanes és la d’illes Afortunades o dels Benaurats. Han estat sovint identificats amb el Cel cristià.
Dins de la pel·licula, la gent pobra que vivia a la Terra volia anar a l’Elysium, que era el lloc més ric i on es vivia millor, como l’Elysium, l’inframón, el lloc sagrat; on hi havia una exitència feliç i sagrada i tot era bonic.
Has vist la pel·lícula? Què t’ha semblat?
Havies escoltat alguna vegada el significat d’elisi ( Elysium)?
Què opines de la situació en la qual es troben les diferents societats?
Què vol dir el títol de la pel·lícula?
Heu vist alguna altra pel·lícula semblant a aquesta? Quina?
Gènere: Aventures.Fantàstic. Drama | Mitologia. Antigua Grècia. Minisèrie de TV. Cine èpic.
ARGUMENT
Mini sèrie de TV. 2 episodis. Ulisses és el rei d’Ítaca. Comparteix el tron amb Penèlope, la seva dolça i bonica esposa, amb la que té un fill, Telèmac. La campanya militar contra Troia requereix la presència d’ Ulisses, amb la qual cosa, ha de deixar la seva família i la seva pàtria. Durant la guerra, idearà el llegendari cavall de fusta, amb el que aconseguirà enganyar els seus enemics i posar fi a la guerra. Però comet un greu error: portat per l’eufòria i l’alcohol, blasfema innocentment contra els déus. Posidó, greument ofès, decideix posar sobre Ulisses i els seus homes una terrible maledicció: mai més no podran tornar a les seves terres fins que comprenguin que no poden enfrontar-se a les seves divinitats. A partir d’ara, hauran de superar una sèrie de perilloses proves que convertiran el seu viatge de tornada en una increïble aventura. Així, doncs, Ulisses rebrà una gran lliçó: aprendrà quina és la diferencia entre l’astúcia i la saviesa i que la felicitat, precisament, resideix en aquesta última.
TRÀILER
CRÍTICA
El millor de la pel·lícula és que tot i les tres hores de duració és bastant fidedigna a l’obra de Homer. En aquest film, hi tenen cabuda pràcticament totes les situacions que transcorren en l’obra sobre la tornada d’Ulisses a la seva estimada Ítaca, i els impediments en el seu camí de retorn. El que falla, què és? Doncs, per començar l’ elecció de l’actor que encarna l’heroi protagonista, Armand Assante, és molt poc encertat ( excepte Eric Roberts, que fa de pretendent de Penèlope, no hi ha res més rescatable en aquest aspecte) no considero que li doni la suficient personalitat al seu personatge, resultant en ocasions totalment buit i això que és la peça fonamental de l’obra.
L’escenografia és bastant dolenta, ja que la pel·lícula no és tan vella, podrien haver posat molt més cura en el que són els efectes especials. El doblatge és també bastant dolent, penso que és el que fa donar-li més baixa qualitat a la sèrie. El ritme narratiu en el que transcorre el guió, és pausat, lent i sense agilitat.
El poema d’Homer encara espera aquella pel·lícula que ens apropi realment a la seva història, tot i la seva pervivència en altres. L’Odissea d’Andrei Konchalovsky és entretinguda i emocionant. No deixa de ser, tanmateix, una encomiable aproximació per aquells als que vulguin conèixer Ulisses sense passar pel paper o fomentar-ne la seva lectura. A diferència d’altres produccions, aquesta destaca, tot sent fidel a l’esperit homèric, per la intervenció dels déus.
Els meus companys de literatura universal que han vist la pel·lícula amb mi, què us ha semblat? I la resta de companys de grec, l’heu vista? Si es així, què n’opineu!
Us ha agradat l’aventura amb el ciclop Polifem? Quines altres pel·lícules l’han interpretat? Quina us agrada més? Quina és més fidel a l’Odissea d’Homer?
Quins episodis de les aventures d’Ulisses heu trobat a faltar?
Us ha emocionat el reconeixement dels esposos?
Quins déus heu reconegut? Quins atributs els caracteritzen? Quin paper fan?
Creieu que l’ambientació està ben documentada? Va existir, per exemple, la banyera de Penèlope? Penèlope va pentinada com les dones de l’època minoica i micènica? El seu palau a la sèrie recorda els palaus de l’època? Els vaixells estan ben documentats?…
Avui mentre mirava la pel·lícula Matrix m’he adonat que té moltíssims referents clàssics i he volgut investigar quins eren. M’ha cridat molt l’atenció una escena que està inspirada en l’oracle de Delfos.
Què opineu d’aquesta pel·lícula? Quins referents clàssics hi veieu? Creieu que en algun moment necessitaríem l’oracle a la nostra vida?
Director i guionistes: John Schulian (Creator), Robert G. Tapert (Creator), Garth Maxwell, Rick Jacobson, Mark Beesley, Josh Becker, Charles Siebert, T.J. Scott, Michael Hurst,Andrew Merrifield, John Fawcett, Michael Levine, Oley Sassone, Robert G. Tapert,Doug Lefler, Gary Jones, Charlie Haskell, John Laing, Jace Alexander, Stephen L. Posey, John T. Kretchmer, Bruce Campbell, Paul Lynch, Renée O’Connor, Chris Graves, Chris Martin-Jones
Guió: R.J. Stewart, Steven L. Sears, Robert G. Tapert, Chris Manheim, Adam Armus , Nora Kay Foster, John Schulian, Paul Robert Coyle, Joel Metzger, Hilary Bader, George Strayton, Terence Winter, Liz Friedman, Emily Skopov, Tom O’Neill, Josh Becker, Peter Allan Fields, Jeff Vlaming, Chris Black ,Carl Ellsworth, Melissa Good, Vanessa Place
Any d’estrena: 1995
Durada: 45 min.
Repartiment: Lucy Lawless, Renée O’Connor, Ted Raimi, Karl Urban, Hudson Leick, Bruce Campbell, Alexandra Tydings, Adrienne Wilkinson, Marton Csokas, Danielle Cormack, Darien Takle
País d’origen: Estados Unidos
Idioma original: Anglès
Gènere: Acció | Mitologia
ARGUMENT
Sèrie de TV (1995-2001). 6 temporades. 134 episodis. Xena (LucyLawless) és una bella guerrera els orígens de la qual es remunten a l’antiga Grècia. Sempre acompanyada de la seva fidel amiga Gabrielle (Renée O’Connor) i del seu poderós disc màgic, protagonitza nombroses aventures que la porten a recórrer diferents regions en la seva eterna lluita contra el mal.
Aquesta pel·lícula té relació directa amb el déu Ares, el qual se li atribueix la guerra, i és un personatge escollit gràcies a la tasca que Xena duu a terme dia a dia. Xena al principi era una guerrera cruel i princesa dels exèrcits d’Ares.
Ares, el déu de la Guerra, intentarà que Xena s’aliï a ell en tot moment, ja que no hi ha ningú com ella per dirigir els seus exèrcits. Una característica important d’aquesta sèrie és l’aparició d’éssers mitològics personificats com els déus de l’Olimp (Zeus, Afrodita,Llauris, Cupido, Posidó, etc.), herois com Hèrcules i Ulisses, personatges històrics com Juli Cèsar, Cèsar August, Calígula, Craso,Cleòpatra i altres personatges variats com Odín, Llucifer, Valquirias etc.
TRÀILER
CRÍTICA
Pensar en Xena: la princesa guerrera es recordar aquellas mañanas de verano cuando las cinco cadenas importantes de España, por aquel entonces, destinaban varias horas a programas dedicados para el público más joven para mantenerlos entretenidos.
OPINIÓ PERSONAL
La sèrie de Xena té un valor especial molt sentimental per a mi. Em va tocar veure-la quan anava d’institut (la qual no vaig passar molt bé) i significava una fuita de la realitat. Em va sorprendre moltíssim que s’usés com a base la mitologia grega (ja que m’encanta). I per llavors tenia uns bons efectes especials i una acció molt bona. A més de quedar embaladit amb els paisatges de Nova Zelanda (on es filmava la sèrie).
No obstant això, deixant els meus sentiments a un costat aquesta sèrie realment mereix la pena veure’s pel que és i el que va significar per a la televisió. Si bé és cert que les primeres dues temporades (concretament la primera) poden fer l’efecte que la sèrie és absurda, infantil i fins a en moments ridícula… una vegada arribada la tercera temporada tot canvia. Es converteix en una sèrie que realment impressiona pel contingut de moltes de les seves històries i el complicat que arriben a ser els seus personatges principals.
Poden estar segurs que de no haver estat per aquesta sèrie, moltes sèries d’actualitat no existirien o haguessin trigat molt a aconseguir-se. Als que dubtin sobre la sèrie o solament van arribar fins al contingut “superficial” de la mateixa, han de donar-li una oportunitat i se sorprendran del molt que gaudiran amb ella.
L’acció està ambientada en un futur relativament proper, l’any 2035, en el qual els robots formen part de la vida quotidiana a la terra i la principal força laboral de l’espècie humana. La companyia dedicada a la venda i disseny / construcció de Robots és USR per les seves sigles en anglès UnitedStatesRobotics (Robòtica dels Estats Units). El detectiu Spooner, és un home que odia els robots, a causa d’un incident que va tenir amb un d’ells. A més, és un amant del passat, usant encara una moto de gasolina, uns tennis esportius de principis del segle XXI, o un equip de música molt antic.
La història comença amb el presumpte suïcidi d’Alfred J. Lanning, enginyer dissenyador de robots i co-fundador de la companyia, creador del model NS-5 i amic de Spooner. Això fa sospitar al detectiu, qui entrarà en contacte amb SusanCalvin, robopsicóloga cap de l’empresa, la qual no cessarà de repetir que un robot, com implica la seva programació, no pot matar ni permetre que un home mori.
L’estranya actitud independent del robot NS5 al qual Lanning deia Sonny fa sospitar al detectiu Spooner, qui sent augmentar la seva desconfiança cap a tot robot. L’atac que pateix a mans d’un grup de robots no fa més que confirmar el seu odi i desconfiança cap a tots els autòmats.
Però diferents situacions en què es veu embolicat Spooner li fan canviar les seves sospites, alhora que la doctora Calvin descobreix que quan Lanning va construir a Sonny el va dotar d’un segon cervell positroni, permetent desobeir les tres lleis de la robòtica. Finalment Spooner descobreix que l’ordinador central de la companyia, VIKI, un cervell que dirigeix a tot aquest món altament mecanitzat (Chicago, Nova York i Washington), està tramant alguna cosa: per protegir la humanitat de si mateixa i del seu instint d’autodestrucció, VIKI té en marxa una autèntica rebel·lió de robots.
Amb la inesperada ajuda de NS5, Spooner aconsegueix desbaratar la rebel·lió i retornar el control de les seves vides als humans.
És una pel·lícula on es barreja tot l’univers robòtic en què es plantegen jocs de lògica i moral amb el cinema d’acció. L’argument és senzill però gràcies als magnífics efectes especials han fet que la intriga de la pel·lícula sigui més interessant i entretinguda. Aquesta pel·lícula està relacionada amb Prometeu, el mite del creador. La figura de Prometeu, que es correspon amb el que s’anomena un heroi cultural, està relacionada amb tres esdeveniments mítics: l’aparició dels sacrificis als déus, el control del foc per part de l’home i l’aparició de la dona.
La nau espacial de transport comercial USCSS Nostramo torna a la Terra provinent del planeta fictici Thedus. Els set membres de la seva tripulació estan en un estat de son criogènic. En rebre una transmissió d’origen desconegut, provinent d’un planetoide proper, l’ordinador central de la nau, «Mare», desperta a la tripulació. Al principi creuen que estan en les proximitats de la terra, fins que s’adonen que en realitat es troben en una regió fora del Sistema Solar. El capità Dallas va canviar el rumb de la nau per acudir a una transmissió d’origen desconegut rebuda cada dotze segons, i que Mare identifica com un senyal d’auxili. Dallas assumeix la responsabilitat d’investigar aquesta transmissió i, amb l’ajuda de l’oficial científic Ash, persuadeix la resta de l’equip perquè col·labori. Gràcies a càlculs de trajectòria realitzats per la nau, descobreixen que estan en el sistema extra solar Zeta II Reticuli, en els límits coneguts d’aeronavegació pels humans i amb rumb desconegut. Finalment, el nostramo arriba a la lluna d’un planeta gegant gasós i desconegut. En ell, la tripulació desenganxa el nostramo del remolc i descendeix al planetoide, d’on prové la transmissió; en el seu aterratge, la nau sofreix alguns danys. El capità Dallas, l’oficial executiu Kane i la navegant Lambert surten a la superfície del planetoide a investigar l’origen del senyal, mentre que el sotsoficial EllenRipley, Ash, i els enginyers Brett i Parker es queden a la nau per fer reparacions.
Dallas, Kane i Lambert descobreixen que el senyal ve d’una nau espacial alienígena encallada des de fa temps. Dins troben les restes fossilitzades d’un gran alienígena assegut a la cadira del pilot, amb un esvoranc en el seu abdomen perforat de dins cap a fora. Mentrestant, Ripley ordena a Mare que realitzi una minuciosa descodificació binària de la transmissió, per la seva correcta reinterpretació i, durant l’activitat, s’adona que és un senyal d’advertència. Dins de la nau abandonada, Kane descobreix una enorme càmera plena de nombrosos ous, un dels quals allibera una criatura que s’adhereix al seu casc, trencant el seu visor i deixant-ho inconscient. Dallas i Lambert el porten al nostramo, on Ash els permet entrar, tot i el protocol de quarantena proposat per Ripley. Un cop a l’interior de la nau, intenten arrencar a la feristela de la cara de Kane, però descobreixen que la seva sang és extremadament corrosiva. Finalment, la criatura es desprèn per si sola i cau morta. Amb la nau reparada, la tripulació desenganxa, acobla el remolc i reprèn el viatge cap a la Terra.
Kane desperta aparentment il·lès, però durant un dinar abans d’entrar en hipersons comença a asfixiar-se convulsament fins que un ésser emergeix violentament del seu pit, matant-ho i ocultant-se en la nau. La tripulació decideix no fer servir armes convencionals, ja que la sang de la criatura podria corroir el casc de la nau, per això la tripulació intenta capturar al monstre amb sensors de moviment i llançaflames. Brett segueix al gat de la tripulació, «Jones», fins a una sala en la qual troba al monstre ja desenvolupat, que l’ataca abans de desaparèixer pels conductes de ventilació de la nau. Dallas el segueix amb la intenció de forçar a l’alienígena a entrar en una resclosa on pugui ser expulsat a l’espai, però l’ésser li tendeix una emboscada i el mata. Lambert implora a la tripulació restant que escapin en una llançadora, però Ripley, següent al comandament, es nega al·legant que la llançadora no podria donar suport vital a quatre persones. Després d’accedir a l’ordinador de la nau, Ripley descobreix que Ash va rebre ordres de portar la nau fins a la seva corporació propietària amb l’alienígena dins, a costa del que li pogués ocórrer a la tripulació. Ash l’ataca, però Parker intervé i li colpeja amb un extintor el que el decapita i revela a la tripulació que és un androide. Abans de ser incinerat, Ash notifica que els tripulants restants no sobreviuran. Més tard, aquests ideen un pla per activar el sistema d’autodestrucció de la Nostromo i escapar a la llançadora, però Lambert i Parker són assassinats per la criatura mentre van a per els subministraments necessaris per a la fugida.
Ripley inicia la seqüència d’autodestrucció i es dirigeix a la nau amb Jones, però l’Alien bloqueja el seu camí. Sense èxit, el sotsoficial intenta avortar l’autodestrucció, i torna a la comporta de la llançadora. Per a la seu alleugeriment, l’ésser ja no es troba aquí i aquesta aconsegueix escapar en la càpsula abans que la Nostromo exploti. Mentre es prepara per entrar a l’hipersò, Ripley descobreix que el monstre es troba amb ella en la llançadora. Després posar-se un vestit espacial, Ripley despressuritza la nau en obrir l’escotilla amb la intenció d’expulsar al ser a l’espai. Després llança un ganxo contra la criatura, manant fora. El cable del mateix embussa la porta i l’alienígena es manté subjecte a ell tractant d’introduir-se en la nau per un dels motors. Ripley activa el motor i l’impulsor envia a l’alienígena a l’espai, amb el que finalment es desfà del xenomorf. En les escenes finals se la veu entrant en un hipersò juntament amb el gat abans de la seva tornada a la Terra.
TRÀILER:
CRÍTICA:
Alien va tenir un gran èxit de taquilla i va rebre una gran acollida per la crítica. És una pel·lícula de terror situada en un futur de ciència-ficció molt realista gràcies a les tècniques que utilitzen. Algunes escenes són veritablement tenebres, tenses i angoixants. Aquesta pel·lícula té una relació amb Prometeu (Προμηθεύς) “el creador de l’home”.
Amb quin ètim grecollatí relacioneu el nom de la pel·lícula? Quins altres referents clàssics hi trobeu? Què n’opineu?
Nom original: Minotaur ( La llegenda del Minotaure)
Director i guionistes: Jonathan English, Nick Green, Stephen McDool
Any d’estrena: 2006
Durada: 93 min.
Repartiment: Tom Hardy, Michelle Van Der Water, Tony Todd, Lex Shrapnel, Jonathan Readwin,Rutger Hauer, Maimie McCoy, Lucy Brown, James Bradshaw, Fiona Maclaine, Claire Murphy
País d’origen: Regne Unit
Idioma original: Angles
Gènere: Terror, Monstres i Mitologia
ARGUMENT
Cada cinc anys, el petit poble coster en el que habita Theo, s’enfronta a la tragèdia del segrest de nou joves que són joves regalats al Minotaure, deu al que veneren els despiadats soldats del rei Deucalió, i que habita en els ciments de un palau llunya. Theo, valent i audaç , aconsegueix introduir-se en el vaixell que transporta la nova remesa de màrtirs per rescatar a la jove que estima, quedant abandonat a la seva sort, junt amb els seus companys, en el laberint que custodia el Minotaure…
La pel·lícula no és dolenta, només té algunes coses que es podrien millorar, com la seva duració, massa curta per explicar una història tan bona com la del Minotaure, i l’altra cosa, és que l’han intentat fer-la com semblant a un film de terror. La pel·lícula consta de dues claríssimes parts, la primera explica el mite del Minotaure, que per cert encara que sigui d’un temps curt ho explica molt bé, i la segona és la barreja entre terror i aventura quan els nois ja estan a dins del laberint enfrontant-se a allò desconegut. El monstre en els plans llargs apareix molt malament digitalitzat i en els plans curts és substituït per un remei de cuir artesanal de mobilitat ortopèdica. En els personatges i l’ambientació de les escenes podem apreciar que el físic i la mentalitat no encaixen amb l’època que volen representar.
El mite del Minotaure encara espera aquella pel·lícula a gran escala que ens apropi a la seva història, i ens endinsi en aquesta.
