El llatí en un món de zombis

Walkind dead és una sèrie de televisió americana desenvolupada per Frank Darabont i basada en la sèrie de còmics creada per Robert Kirkman i Tony Moore. El primer episodi, de seixanta minuts de duració, fou estrenat a la cadena AMC el 31 d’octubre de 2010.

Actualment, aquesta sèrie és una de les més vistes i consta d’un nombrós club de fans, entre les quals m’hi trobo jo. Així doncs, l’altre dia mentre veia un capítol d’aquesta sèrie vaig veure que un dels personatges escrivia i explicava una frase en llatí: “Dolor hic tibi proderit olim”, aquesta dita en boca de Deanna vol dir “El dolor actual serà útil en un futur”.

Escena on s’explica el significat de la dita.

Imatge de previsualització de YouTube

walking-deadÉs curiós com el llatí segueix viu fins i tot quan la raça humana està en perill i el món és ple de zombis. El poeta romà Ovidi la va dir en l’elegia XI del llibre tercer de Els amors: Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim. En podríeu fer la traducció i comentar-ne la vigència del seu significat?

També podeu llegir l’elegia XI del tercer llibre dels Amors d’Ovidi en traducció de Jordi Parramon, a la pàgina 123, Quaderns Crema.

Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim és una dita que ha tingut molta pervivència. Per què? M’ajudeu a trobar-ne més?

Heu trobat alguna altra pel·lícula o sèrie on apareixen dites llatines? Quines?

Creieu que pot ser útil la ficció per aprendre llatí i apropar-nos a la literatura llatina?

Sandra

2n Batxillerat Llatí

El monstre de Creta de Silvio Amadio (1960)

Resultat d'imatges

LA LLEGENDA

En la mitología grega, Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra. La ciutat d’Atenes havia de lliurar cada any un tribut a Minos, rei de Creta. Havien de lliurar cada any noies joves de les famílies més nobles de la ciutat, que serien lliurades al Minotaure que es trobava en el laberint de la ciutat construït per Dèdal.

Teseu, en tenir coneixement d’això, va decidir oferir-se com tribut anual tot i que el seu pare li insistia en no fer-ho. Al final va aconseguir convèncer-lo, afirmant-li que si tenia èxit i aconseguia tornar, posaria veles blanques en el seu vaixell, i si hi havia fracassat, les veles serien negres.
En arribar a Creta, el propi rei Minos els va examinar per confirmar que servien com sacrificis humans. Teseu, al trobar-se en la cort, va conèixer la filla d’aquest, Ariadna. Ella es va assabentar de l’objectiu que tenia Teseu i, havent-se enamorat d’ell, va decidir ajudar-lo, ja que tot i que aconseguís matar el Minotaure, sortir del laberint era una tasca impossible. Per això, li va lliurar un cabdell de fil d’or.
Quan va entrar al laberint, Teseu va anar desenrotllant el cabdell per després trobar la sortida. Quan per fi va trobar el Minotaure, el primer que va fer va ser donar voltes per intentar esgotar  la bèstia. Després s’hi va enfrontar i va donar mort al mInotaure. Tot seguit, va anar seguint el fil que li havia donat la seva estimada per trobar la sortida.

Després de la victòria, Teseu es va reunir amb els joves que l’havien acompanyat i amb Ariadna es van embarcar i posar rumb a Atenes. Durant el trajecte, es van aturar a  l’illa de Naxos. Ariadna, que es trobava indisposada, va baixar del vaixell, i el vaixell va partir deixant  Ariadna a l’illa.

Teseu, a causa de l’eufòria del triomf, es va oblidar de canviar les veles negres per les blanques. Egeu, veient les veles negres que significaven que el seu fill havia fracassat, va creure que el seu fill havia mort. No va poder suportar-ho i es va llançar al mar que rep el nom en honor seu. Gràcies al seu nomenament com a rei, va aconseguir unir els pobles formant l’estat atenès.

DÈDAL

Dèdal era un atenès bandejat a Creta. Va ser el constructor del laberint, on Minos va fer tancar el terrible Minotaure, que era aplacat periòdicament amb sacrificis humans.

Dèdal per desgràcia, va ser tancat, amb el seu fill Ícar, en el mateix laberint. Però Dèdal va construir per a ell i per al seu fill unes ales de cera amb les què, salvant els murs de presó, van sobrevolar Mar Mediterrani. Ícar, desobeint els consells del seu pare, va volar tan a prop del sol que els raigs van fondre la cera de les ales, i va caure al mar que porta el seu nom,mar d’Icària.

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Basada en la llegenda del Minotaure. El Minotaure és un ésser monstruós meitat home i meitat toro amb hàbits caníbals. Aquest és fill de Minos,(rei de Creta) qui  mana construir a Dèdal un laberint per tancar al minotaure i ocultar-ho. Minos, que té subjectes diverses ciutats de la Grècia continental, entre elles Atenes, obligà al pagament d’un tribut (anual) de deu donzelles i deu joves de les millors famílies d’aquesta ciutat per a aliment del minotaure. Com els atenesos estan farts d’aquesta tirania, Teseu, príncep de la ciutat, es presenta voluntari amb la intenció de matar el Minotaure. Quan  arriba al palau de Minos, una de les seves filles, Ariadna, s’enamora perdudament d’ell i, després amb la promesa d’emportar-se-la, l’ajuda per aconseguir el seu objectiu donant-li un cabdell de llana que li serveix de guia per sortir del laberint un cop hagi executat el monstre.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Silvio Amadio fa una adaptació italiana poc fidel al mite grec, ja que la presència de un dels personatges principals de la llegenda, el Minotaure, es gairebé inexistent, i el film es centra en la subtrama de conspiració política pel poder entre Freda i Ariadna, i les histories amoroses entre la parella protagonista (Teseu i Ariadna), deixant de banda el mite.

Sembla que el director hagi agafat el mite de Teseu i el Minotaure només com a pretext per a poder explicar (amb una ambientació que no correspon a l’antiga Grècia) la lluita del poble per la alliberació de governants injustos, situació que succeïa en la societat italiana del moment.

Rosanna Schiaffino a El monstre de Creta (1960)

Aspectes a destacar són la caracterització del Minotaure, que és bastant ridícula ja que resulta ser un ésser agradable de veure, “monu” fins i tot,  i, no terrorífic i amenaçador com hauria de ser la imatge d’un monstre, i la poca emoció i sentiments que expressen els actors, sobre tot Freda, personatge molt rígid amb la mateixa expressió per a totes les escenes. Tot aquests factors fan que la història tingui menys credibilitat.

Tot i així, la pel·lícula és molt dinàmica i entretinguda en les escenes d’acció i lluites, però en les altres escenes, és bastant lenta i llarga, provocant que sigui difícil la continuació  del film.

Una curiositat d’aquest és que el protagonista, Bob Mathias, és un atleta olímpic, primer decatleta en guanyar dos ors olímpics consecutius. Tot i el prestigi que donava aquest actor-atleta a la pel·lícula, sembla que aquesta tingués intenció de ser un film Hollywodienc amb molt d’èxit, per l’ús d’ escenaris senzills però grans amb capacitat per a molts extres, i un bon repartiment d’actors coneguts en el món del cinema com Rosana Schiffiano, però sense èxit.

Per últim dir, que no és recomanable per aquells que vulguin entendre el mite de Teseu i el Minotaure, ja que no és fidel, ni els personatges ni la història estan ben representats.

Alexia Àlvarez

Segon de batxillerat Humanístic

Hèrcules de Brett Ratner (2014)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Hèrcules, com tots els herois grecs, és un semidéu. Després de realitzar els terribles dotze treballs que li van ser imposats i després de perdre la seva família, decideix girar l’esquena als déus i trobar consol en la recerca d’aventures. Gràcies a les seves aventures, ha trobat homes afins que s’han unit a ell, ja que comparteixen el seu amor pel combat i no tenen por de la presència constant de la mort en les seves vides. El rei de Tràcia pretén que aquests homes formin un exèrcit invencible.

TRÀILER

CRÍTICA

La pel·lícula comença recordant la llegendària història d’Hèrcules, des del seu naixement com el fill del déu Zeus i la mortal Alcmena fins a la realització dels dotze treballs, que no s’expliquen bé, com per exemple el treball de L’hidra de Lerna, es veu una seqüència en què ell la mata però no surt ni que de cada cap tallat en surtin dos més, ni com la mata realment.

Però en el film després de la mort de la seva dona i els seus fills el nostre heroi viu turmentat i viatja per les terres de Grècia oferint els seus serveis al millor postor. Pel camí ha reclutat una banda de lleials i ferotges mercenaris (Autolico d’Esparta, Tideo de Tebas(la ciutat dels morts), Atalanta d’Escitia, Ancialao d’Argos famós vident, Oleu d’Atenes) cadascun especialitzat en l’ús d’unes armes determinades. La fama d’heroi del poble que té Hèrcules atraurà l’atenció del rei de Tràcia, que per mitjà de la seva atractiva filla sol·licitarà l’ajuda de l’heroi per posar fi a la guerra que viu el seu país i vèncer el malvat Rhesus. ¿La recompensa? El seu pes en or.

A partir d’aquest moment la pel·lícula es desenvolupa pels trets característics del gènere al qual pertany, surten batalles èpiques, alguna derrota, entrenament de l’exèrcit, presentació dels personatges, i flash-backs explicatius (mort de la seva família).

Aspectes que m’han sorprès bastant i majoritàriament de forma positiva, primer de tot la quantitat de personatges famosos en la nostra actualitat que surten en el film, com la mateixa dona d’Hèrcules la famosa model Irina Shayk, una altra model bastant coneguda com Barbara Palvin, i també la quantitat d’actors famosos com Joseph Finnes, el mateix Hèrcules que és el famós actor Dwayne Johnson més conegut com “La Roca”, Ian McShane, John hurt conegut a part de per la seva gran trajectòria cinematogràfica pel seu paper com a Ollivander a la saga Harry Potter. Opino que tot aquest repertori és només una estratègia publicitària per a primer donar més bon catxe a la pel·lícula, i fer-ne més publicitat d’aquesta.

Un altre aspecte que m’ha sorprès és el gir que el director dóna a la pel·lícula que en comptes de centrar-s he en els dotze treballs que tot i així no els deixa de banda, se centra més en el després d’aquests i sobretot en el turment que continua sentint l’heroi pel seu assassinat.

També, com al llarg de la pel·lícula es dóna la imatge que Hèrcules és realment un mercenari (i per això s’enfronta l’aventura que ens relata el film), la seva banda el ven al poble grec com un heroi immortal incapaç de ser vençut per ningú, sobretot el seu cosí qui narra a la gent els dotze treballs que va haver de portar a terme. Fins i tot el mateix heroi en un moment de la pel·lícula ho diu: “Solo soy un simple mercenario que lucha a cambio de oro.”

Cal destacar un llenguatge bastant senzill i informal que consta de paraules en diàlegs entre els personatges, com tio, mi niño, etc.” 

Per últim dir que la pel·lícula ha superat les meves expectatives, ja que penso que aquest enfocament diferent dóna uns aires nous a la història d’aquest heroi, no obstant això, no la recomano a la gent que vulgui saber realment els treballs que va dur a terme, ja que com he dit abans aquest film no se centra en això.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu dels 12 treballs que va haver de fer Hèrcules?
  • Per què se’l considera un semidéu? Quina característica física té?
  • Què sabeu de l’exèrcit grec?
  • Creieu que realment era un mercenari?

Alexia Álvarez Pàmies

Primer de Batxillerat  Humanístic

Elysium de Neill Blomkamp (2013)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FITXA TÈCNICA:

      Aquí us deixo l’enllaç de la pel·lícula: Elysium

ARGUMENT

Elysium és una pel·lícula que ens situa a l’any 2159, on una (¿realitat?) Terra saturada per la contaminació i els humans ja no és un lloc apte per viure i d’on els poderosos han fugit cap a Elysium, un nou món, una nova vida sense complicacions, delictes i en pau. Un contrast amb la terra, a la qual a la seva pol·lució i condicions insalubres se li sumen els problemes socials, provocats per la gent desesperada, que tracta d’arribar per tots els mitjans a aquest paradís volant que els obriria les portes de la nova vida, que salvaria  les seves famílies i els donaria un futur als seus fills. El protagonista d’aquest món on els estaments socials tornen a ser bandera és Max De Costa (Matt Damon) un exconvicte que busca rescabalar-se en una societat derruïda, però les coses es torcen i ha de sacrificar-se per un bé major, posant en risc la seva pròpia vida en la recerca de la igualtat en dos mons oposats, s’enfrontarà a una determinada i agressiva secretària de defensa (Jodie Foster), la qual buscarà protegir Elysium, la seva llar, a qualsevol preu.

TRÀILER

CRÍTICA:

L’opinió general de la gent no és molt bona, però com tot, primer hem d’experimentar, veure… tot el que per poder opinar.

Vaig arribar a la sala de cinema esperant veure una bona posada en escena de mans de Neill Blomkamp qui podríem dir, em va conquistar amb el seu Districte 9, amb la qual va presentar credencials i va mostrar un gran film. Elysium m’ha deixat una sensació més freda ja que ho veig com una pel·lícula que busca la taquilla fàcil sense massa complicació. La pel·lícula comença amb bon ritme però es dilueix cap a la meitat d’aquesta, visualment molt atractiva; és al seu torn molt predictible, boníssim que posa en risc per tot i el dolent dolentíssim que tracta de impedir-ho. Amb un final mal resolt la pel·lícula no convenç com hauria, els temps estan ben marcats, una història clàssica del salvador del poble, l’heroi al qual tots busquen però en un pla futurista, però fluixa. Matt Damon fa un bon paper, però està lluny de Jason Bourne (trilogia de Bourne) o Linus Caldwell (trilogia Oceans), Jodie Foster es mostra sòlida i la seva actuació, encara que simple, no defraudarà. Els altres personatges com Sharlto Copley (Districte 9), Alice Braga (Sóc Llegenda) o William Fichtner (Prison Break) completen un planter que executa el guió com se’ls exigeix ​​i salvant algun detall, realitzen una bona actuació.

Elysium em recordava per moments al mític videojoc Halo on els anells són vies de fuites per a una societat col·lapsada i en decadència juntament amb un heroi s’alça per lluitar contra la tirania i la destrucció que s’acosta, sacrificant pels seus éssers estimats i el seu poble. Un film que no omplirà sales però que rendibilitzarà la inversió, oferint una dosi d’acció estiuenca per passar la tarda.

Una pel·lícula en la qual Blomkamp demostra una vegada més ser un narrador extraordinari. Té un excel·lent sentit del ritme, ens va submergint en el seu món del futur més que atacar-nos amb escenes d’acció, i imagina el món amb els ulls d’un arquitecte dels detalls més petits; no és perfecta, però és una pel·lícula sobre la Terra devastada molt més satisfactòria que ‘Oblivion’ o ‘After Earth’. És una mica més convencional que ‘Districte 9’, però confirma a Blomkamp com una de les grans figures de la ciència-ficció de la dècada, carregada d’acció, gran part d’ella ideada de manera molt emocionant, ‘Elysium’ compta amb molts dels punts forts de l’anterior èxit de ciència ficció del cineasta sud-africà Blomkamp!

El significat d’Elysium, prové dels camps Elisis (en grec, Ἠλύσιον πεδίον), és una de les denominacions que rep la secció paradisíaca de l’Inframón  (Hades, els Inferns o la Ultratomba); el lloc sagrat on les ” ombres ” (ànimes immortals) dels homes virtuosos i els guerrers heroics han de passar l’eternitat en una existència joiosa i feliç, enmig de paisatges verds i florits, per contraposició al Tàrtar (on els condemnats patien eterns turments). Una altra denominació en la mitologia grega per a la regió dels Camps o Planes Eliseanes és la d’illes Afortunades o dels Benaurats. Han estat sovint identificats amb el Cel cristià. 

Dins de la pel·licula, la gent pobra que vivia a la Terra volia anar a l’Elysium, que era el lloc més ric i on es vivia millor, como l’Elysium, l’inframón, el lloc sagrat; on hi havia una exitència feliç i sagrada i tot era bonic.

  • Has vist la pel·lícula? Què t’ha semblat?
  • Havies escoltat alguna vegada el significat d’elisi ( Elysium)?
  • Què opines de la situació en la qual es troben les diferents societats?
  • Què vol dir el títol de la pel·lícula?
  • Heu vist alguna altra pel·lícula semblant a aquesta? Quina?
  • Què en sabeu dels camps elisis? del Tàrtar?
  • Com ens descriu la literatura clàssica els camps elisis (l’Odissea, Treballs i dies d’Hesíode…)?

 Valentina Restrepo Rodríguez

1r Batxillerat Llatí

Helena de Troya, de J.K.Harrison (2003)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Mini sèrie de TV de 2 episodis.  Encara que Hèlena està casada amb Menelau, rei de Esparta, Hèlena s’enamora bojament de Paris, un ben plantat príncep troià. Els amants fugen junts a Troia, on el pare de Paris, el rei Príam, els ofereix aixopluc. Agamènon decidit a recuperar Hèlena, el despietat germà de Menelau, condueix els exèrcits de tot Grècia fins a les costes de la ciutat fortificada.

TRÀILER

CRÍTICA

Producció per a TV (amb un pressupost limitat), dividida en dues parts, però que constitueixen un sol film. Té una interessant narració i la posada en escena del discurs que pot observar-se des de una lectura profunda: l’amor, l’odi, la ira, la venjança, l’orgull, l’ambició i la lluita pel domini geogràfic i comercial de Troia. Molt bona ambientació, amb uns escenaris reals, ben colorits i destaca l’harmonia amb el relat històric sobre el qual es basa la pel·lícula.

Hi ha pocs efectes especials, encara que la bona vestimenta dels personatges ho compensa. L’actuació és on el film balla, en les escenes de lluita és nota moltíssim les coreografies encorsetades, les expressions i els gestos resulten una mica absurds, per part d’alguns actors, aquests mateixos són incapaços de donar vida i caràcter als seus personatges mitològics, tota una llàstima tenint en compte la qualitat  de l’obra  des de un punt de vista artístic i històric.

  • Com es desencadena la guerra de Troia?
  • Agamèmnon, vol defensar l’honor del seu germà o té altres intencions?
  • Per què col·locaven els grecs, dues monedes sobre els ulls dels cadàvers? Ho feien així?
  • Per què decideix Aquil·les participar en la guerra?
  • Responeu des del vostre punt de vista, qui és el personatge més interessant de la pel·lícula?
  • És Hèlena pacifista?

Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

L’Odissea d’Andrei Konchalovsky (1997)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Mini sèrie de TV. 2 episodis. Ulisses és el rei d’Ítaca. Comparteix el tron amb Penèlope, la seva dolça i bonica esposa, amb la que té un fill, Telèmac. La campanya militar contra Troia requereix la presència d’ Ulisses, amb la qual cosa, ha de deixar la seva família i la seva pàtria. Durant la guerra, idearà el llegendari cavall de fusta, amb el que aconseguirà enganyar els seus enemics i posar fi a la guerra. Però comet un greu error: portat per l’eufòria i l’alcohol, blasfema innocentment contra els déus. Posidó, greument ofès, decideix posar sobre Ulisses i els seus homes una terrible maledicció: mai més no podran tornar a les seves terres fins que comprenguin que no poden enfrontar-se a les seves divinitats. A partir d’ara, hauran de superar una sèrie de perilloses proves que convertiran el seu viatge de tornada en una increïble aventura. Així, doncs, Ulisses rebrà una gran lliçó: aprendrà quina és la diferencia entre l’astúcia i la saviesa i que la felicitat, precisament, resideix en aquesta última.

TRÀILER

CRÍTICA

El millor de la pel·lícula és que tot  i les tres hores de duració és bastant fidedigna a l’obra de Homer. En aquest film, hi tenen cabuda pràcticament totes les situacions que transcorren  en l’obra sobre la tornada d’Ulisses a la seva estimada Ítaca, i els impediments en el seu camí de retorn. El que falla, què és? Doncs, per començar l’ elecció de l’actor que encarna l’heroi protagonista, Armand Assante, és molt poc encertat ( excepte Eric Roberts, que fa de pretendent de Penèlope, no hi ha res més rescatable en aquest aspecte) no considero que li doni la suficient personalitat al seu personatge, resultant en ocasions totalment buit i això que és la peça fonamental de l’obra.

L’escenografia és bastant dolenta, ja que la pel·lícula no és tan vella, podrien haver posat molt més cura en el que són els efectes especials. El doblatge és també bastant dolent, penso que és el que fa donar-li més baixa qualitat a la sèrie. El ritme narratiu en el que  transcorre el guió, és pausat, lent i sense agilitat.

El poema d’Homer encara espera aquella pel·lícula que ens apropi realment a la seva història, tot i la seva pervivència en altres. L’Odissea d’Andrei Konchalovsky és entretinguda i emocionant. No deixa de ser, tanmateix, una encomiable aproximació per aquells als que vulguin conèixer Ulisses sense passar pel paper o fomentar-ne la seva lectura. A diferència d’altres produccions, aquesta destaca, tot sent fidel a l’esperit homèric, per la intervenció dels déus.

  • Els meus companys de literatura universal que han vist la pel·lícula amb mi, què us ha semblat? I la resta de companys de grec, l’heu vista? Si es així, què n’opineu!
  • Us ha agradat l’aventura amb el ciclop Polifem? Quines altres pel·lícules l’han interpretat? Quina us agrada més? Quina és més fidel a l’Odissea d’Homer?
  • Quins episodis de les aventures d’Ulisses heu trobat a faltar?
  • Us ha emocionat el reconeixement dels esposos?
  • Quins déus heu reconegut? Quins atributs els caracteritzen?  Quin paper fan? 
  • Qui són les dones de l’Odissea? Quins valors tenen?  Com apareixen al film?
  • Saps qui és Laocoont?
  • Creieu que l’ambientació està ben documentada? Va existir, per exemple, la banyera de Penèlope? Penèlope va pentinada com les dones de l’època minoica i micènica? El seu palau a la sèrie recorda els palaus de l’època? Els vaixells estan ben documentats?…

Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

Xena- La princesa guerrera

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Xena: Warrior Princess
  • Director i guionistes:  John Schulian (Creator), Robert G. Tapert (Creator), Garth Maxwell, Rick Jacobson, Mark Beesley, Josh Becker, Charles Siebert, T.J. Scott, Michael Hurst,Andrew Merrifield, John Fawcett, Michael Levine, Oley Sassone, Robert G. Tapert,Doug Lefler, Gary Jones, Charlie Haskell, John Laing, Jace Alexander, Stephen L. Posey, John T. Kretchmer, Bruce Campbell, Paul Lynch, Renée O’Connor, Chris Graves, Chris Martin-Jones

Guió: R.J. Stewart, Steven L. Sears, Robert G. Tapert, Chris Manheim, Adam Armus , Nora Kay Foster, John Schulian, Paul Robert Coyle, Joel Metzger, Hilary Bader, George Strayton, Terence Winter, Liz Friedman, Emily Skopov, Tom O’Neill, Josh Becker, Peter Allan Fields, Jeff Vlaming, Chris Black ,Carl Ellsworth, Melissa Good, Vanessa Place

  • Any d’estrena: 1995
  • Durada: 45 min.
  • Repartiment: Lucy Lawless, Renée O’Connor, Ted Raimi, Karl Urban, Hudson Leick, Bruce Campbell, Alexandra Tydings, Adrienne Wilkinson, Marton Csokas, Danielle Cormack, Darien Takle
  • País d’origen:  Estados Unidos 
  • Idioma original:  Anglès
  • Gènere:  Acció | Mitologia

ARGUMENT

Sèrie de TV (1995-2001). 6 temporades. 134 episodis. Xena (Lucy Lawless) és una bella guerrera els orígens de la qual es remunten a l’antiga Grècia. Sempre acompanyada de la seva fidel amiga Gabrielle (Renée O’Connor) i del seu poderós disc màgic, protagonitza nombroses aventures que la porten a recórrer diferents regions en la seva eterna lluita contra el mal.

Aquesta pel·lícula té relació directa amb el déu Ares, el qual se li atribueix la guerra, i és un personatge escollit gràcies a la tasca que Xena duu a terme dia a dia. Xena al principi era una guerrera cruel i princesa dels exèrcits d’Ares.

Ares, el déu de la Guerra, intentarà que Xena s’aliï a ell en tot moment, ja que no hi ha ningú com ella per dirigir els seus exèrcits. Una característica important d’aquesta sèrie és l’aparició d’éssers mitològics personificats com els déus de l’Olimp (Zeus, Afrodita,Llauris, Cupido, Posidó, etc.), herois com Hèrcules i Ulisses, personatges històrics com Juli Cèsar, Cèsar August, Calígula, Craso,Cleòpatra i altres personatges variats com Odín, LluciferValquirias etc.

TRÀILER

CRÍTICA

  • Pensar en Xena: la princesa guerrera es recordar aquellas mañanas de verano cuando las cinco cadenas importantes de España, por aquel entonces, destinaban varias horas a programas dedicados para el público más joven para mantenerlos entretenidos.

OPINIÓ PERSONAL

La sèrie de Xena té un valor especial molt sentimental per a mi. Em va tocar veure-la quan anava d’institut (la qual no vaig passar molt bé) i significava una fuita de la realitat. Em va sorprendre moltíssim que s’usés com a base la mitologia grega (ja que m’encanta). I per llavors tenia uns bons efectes especials i una acció molt bona. A més de quedar embaladit amb els paisatges de Nova Zelanda (on es filmava la sèrie).

No obstant això, deixant els meus sentiments a un costat aquesta sèrie realment mereix la pena veure’s pel que és i el que va significar per a la televisió. Si bé és cert que les primeres dues temporades (concretament la primera) poden fer l’efecte que la sèrie és absurda, infantil i fins a en moments ridícula… una vegada arribada la tercera temporada tot canvia. Es converteix en una sèrie que realment impressiona pel contingut de moltes de les seves històries i el complicat que arriben a ser els seus personatges principals.
Poden estar segurs que de no haver estat per aquesta sèrie, moltes sèries d’actualitat no existirien o haguessin trigat molt a aconseguir-se. Als que dubtin sobre la sèrie o solament van arribar fins al contingut “superficial” de la mateixa, han de donar-li una oportunitat i se sorprendran del molt que gaudiran amb ella.
Imad Tmara i Sergio Fèrnandez
2n de Batxillerat

Àtila

FITXA TÈCNICA:

Títol original: Sign of the Paguen

Any: 1954

Durada: 92 min.

País : Estats Units

Director: Douglas Sirk

Guió: Barré Lyndon & Oscar Brodney

Música: Frank Skinner & Hans J. Salter

Fotografia: Russell Metty

Repartiment:  Jeff Chandler, Jack Palance, Ludmilla Tcherina, Rita Gam, Jeff Morrow, George Dolenz, Eduard Franz, Alexander Scourby

Productora: Universal International Pictures

Gènere: Aventures | Biogràfic. Antiga Roma

ARGUMENT:

És una miniserie de dos capítols on es novel·la la vida del famós guerrer Àtila el Huno, des de la seva infància fins a la seva mort, passant per les èpoques de major transcendència, les seves invasions sobre els imperis romans d’Orient i Occident, la seva relació d’amistat-rivalitat amb el magister militum, Flavi Aeci, i els seus enamoriscaments.

TRÀILER:

CRÍTICA:

En primer lloc, és cert que la pel·lícula té  alguns “errors històrics però val la pena perquè ens apropa una mica als problemes que realment va haver d’enfrontar l’Imperi Romà d’Occident a mitjans del segle V. El general Flavi Aeci va existir, com també aquest romà anomenat Orestes que va ser Secretari privat d’Àtila; i en general, molt del que es diu en la pel·lícula va ser així. L’interessant de la pel·lícula és veure el maneig polític que fa Aeci per treure’s de damunt als huns (un dels problemes que tenia Roma per aquell llavors).

El pretext, o la negativa de  Valentiniano III d’oferir-li a Àtila a la seva germana com a esposa és històric, i va ser ella la que va decidir atacar occident en el 451. En segon lloc, la pel·lícula té bones escenes de lluita i un vestuari més que correcte.

OPINIÓ PERSONAL:

Aquesta miniserie està be si es vol passar una bona estona, però si un vol saber sobre el veritable Àtila, seria millor buscar un llibre d’història o una enciclopèdia. Entenc que s’hagin pres llibertats, tant per qüestions de temps com pel fet que desconeguem molt sobre Àtila i dels hun, però hi ha unes altres que fan que es perdi credibilitat.

1-L’home de confiança del rei hun es diu Orestes (un nom grec).

2-Encara que els romans s’havien cristianitzat feia un temps (es fa esment d’això), encara veiem escenes d’orgies i hi ha estàtues de déus pagans. No apareix el papa sant Lleó a cap moment. A més la capital de l’Imperi d’Occident estaba en Ravenna en aquesta època.

Malgrat això, el telefilm rescata fets o personatges que probablement la majoria de l’audiència no conegués abans, com el conflicte entre Àtila i el seu germà Bleda, la seva aliança inicial amb Roma, les seves campanyes inicials contra l’Imperi d’Orient i la figura de Flavio Aeci.

Les actuacions, l’escenografia i la fotografia són bones. Les “coreografies” de les escenes de combats (encara que els exèrcits hunseren molt més grans) també estan ben realitzades i emocionen (no sé si s’ajusta a com van ser les veritables batalles).

Altres pel·lícules  d’Àtila:

Atila: home o dimoni, de Pietro Francisci

Atila l’Hun de Dick Lowry

Imad Tmara i Sergio Fernàndez

2n Batxillerat

Jo, Robot

 

FITXA TÈCNICA:

Títol original: Jo, Robot

Any: 2004

Duració: 115 minuts

País d’origen: Estats Units

Director: Alex Proyas

Guió: Jeff Vintar

Repartiment:  Will SmithBridget Moynahan, Alan TudykJames CromwellBruce Greenwood, Shia LaBeoufChi McBrideTerry Chen, Fiona Hogan i Adrian Ricard.

Idioma original: Anglès

Gènere: Ciència-ficció, Acció

ARGUMENT:

L’acció està ambientada en un futur relativament proper, l’any 2035, en el qual els robots formen part de la vida quotidiana a la terra i la principal força laboral de l’espècie humana. La companyia dedicada a la venda i disseny / construcció de Robots és USR per les seves sigles en anglès United States Robotics (Robòtica dels Estats Units). El detectiu Spooner, és un home que odia els robots, a causa d’un incident que va tenir amb un d’ells. A més, és un amant del passat, usant encara una moto de gasolina, uns tennis esportius de principis del segle XXI, o un equip de música molt antic.

La història comença amb el presumpte suïcidi d’Alfred J. Lanning, enginyer dissenyador de robots i co-fundador de la companyia, creador del model NS-5 i amic de Spooner. Això fa sospitar al detectiu, qui entrarà en contacte amb Susan Calvin, robopsicóloga cap de l’empresa, la qual no cessarà de repetir que un robot, com implica la seva programació, no pot matar ni permetre que un home mori.

L’estranya actitud independent del robot NS5 al qual Lanning deia Sonny fa sospitar al detectiu Spooner, qui sent augmentar la seva desconfiança cap a tot robot. L’atac que pateix a mans d’un grup de robots no fa més que confirmar el seu odi i desconfiança cap a tots els autòmats.

Però diferents situacions en què es veu embolicat Spooner li fan canviar les seves sospites, alhora que la doctora Calvin descobreix que quan Lanning va construir a Sonny el va dotar d’un segon cervell positroni, permetent desobeir les tres lleis de la robòtica. Finalment Spooner descobreix que l’ordinador central de la companyia, VIKI, un cervell que dirigeix ​​a tot aquest món altament mecanitzat (Chicago, Nova York i Washington), està tramant alguna cosa: per protegir la humanitat de si mateixa i del seu instint d’autodestrucció, VIKI té en marxa una autèntica rebel·lió de robots.

Amb la inesperada ajuda de NS5, Spooner aconsegueix desbaratar la rebel·lió i retornar el control de les seves vides als humans.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube
CRÍTICA:

És una pel·lícula on es barreja tot l’univers robòtic en què es plantegen jocs de lògica i moral amb el cinema d’acció. L’argument és senzill però gràcies als magnífics efectes especials han fet que la intriga de la pel·lícula sigui més interessant i entretinguda. Aquesta pel·lícula està relacionada amb Prometeu, el mite del creador. La figura de Prometeu, que es correspon amb el que s’anomena un heroi cultural, està relacionada amb tres esdeveniments mítics: l’aparició dels sacrificis als déus, el control del foc per part de l’home i l’aparició de la dona.

Rebeca Barroso i Ana Mª Falcón

2n de Batxillerat Humanístic

La llegenda del Minotaure (2006)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Minotaur ( La llegenda del Minotaure)
  • Director i guionistes:  Jonathan English,  Nick Green, Stephen McDool
  • Any d’estrena:  2006
  • Durada: 93 min.
  • Repartiment:  Tom Hardy, Michelle Van Der Water, Tony Todd, Lex Shrapnel, Jonathan Readwin,Rutger Hauer, Maimie McCoy, Lucy Brown, James Bradshaw, Fiona Maclaine, Claire Murphy
  • País d’origen:  Regne Unit
  • Idioma original:  Angles
  • Gènere: Terror, Monstres i  Mitologia

ARGUMENT

Cada cinc anys, el petit poble coster en el que habita Theo, s’enfronta a la tragèdia del segrest de nou joves que són joves regalats al Minotaure, deu al que veneren els despiadats soldats del rei Deucalió, i que habita en els ciments de un palau llunya. Theo, valent i audaç , aconsegueix introduir-se en el vaixell que transporta la nova remesa de màrtirs per rescatar a la jove que estima, quedant abandonat a la seva sort, junt amb els seus companys, en el laberint que custodia el Minotaure…

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

La pel·lícula no és dolenta, només té algunes coses que es podrien millorar, com la seva duració, massa curta per explicar una història tan bona com la del Minotaure, i l’altra cosa, és que l’han intentat fer-la com semblant a un film de terror. La pel·lícula consta de dues claríssimes parts, la primera explica el mite del Minotaure, que per cert encara que sigui d’un temps curt ho explica molt bé, i la segona és la barreja entre terror i aventura quan els nois ja estan a dins del laberint enfrontant-se a allò desconegut. El monstre en els plans llargs apareix molt malament digitalitzat i en els plans curts és substituït per un remei de cuir artesanal de mobilitat ortopèdica. En els personatges i l’ambientació de les escenes podem apreciar que el físic i la mentalitat no encaixen amb l’època que volen representar.

El mite del Minotaure encara espera aquella pel·lícula a gran escala que ens apropi a la seva història, i ens endinsi en aquesta.

Alexia Álvarez Pàmies

4t B d’ESO (Opt. llatí)