Arxiu d'etiquetes: Sòfocles

Lemnos, la tragedia del engaño

Publicat el per
2

Lemnos, la tragedia del engaño

Lemnos és un projecte de llargmetratge, amb guió i direcció d’Alejandro Lorenzo Lledó, basat en la tragèdia grega  Filoctetes  de Sòfocles i amb actors que prometen. Tot un reguitzell d’associacions li donen suport i esperem que ben aviat en puguem gaudir per això, no sols des de Chiron sinó també des de La cinta de Νίκη ens afegim a tan esplèndida iniciativa.

FITXA TÈCNICA:

  • Nom original: Lemnos, la tragedia del engaño
  • Director i guionistes: Alejandro Lorenzo Lledó
  • Any d’estrena:
  • Durada: 100 minuts
  • Repartiment: Marc Clotet (Neoptòlem), Jacob Torres (Filoctetes), Alex Brendemühl (Odisseu), Marc Pujol (Alceu).
  • País d’origen: Espanya
  • Idioma original: Castellà
  • Gènere:

    • Tragèdia grega

ARGUMENT:

Odisseu i Neoptòlem viatgen a l’illa de Lemnos, en el desè any de la guerra de Troia, per aconseguir la decisiva intervenció de Filoctetes, propietari de l’arc d’Hèracles. Renunciant al seu sentit de l’honor i de la justícia, Neoptòlem utilitza l’engany i l’astúcia per robar l’arc, infligint a la seva ànima una ferida inesborrable.

TRÀILER: (A l’espera de l’original)
[youtube]http://youtu.be/QeNuTFRhCKE[/youtube]

NOTÍCIES:
Lemnos conta per primer cop al cinema la missió que va marcar el destí de la guerra de Troia i ens transporta a un món mític d’herois llegendaris, armes sobrenaturals i llocs inexplorats. Els déus romanen impassibles al dolor humà. Els corruptes són premiats i els febles repudiats. Les grans certeses han desaparegut i la supervivència esdevé una aventura .

Lemnos ocupa el buit del cinema espanyol pel que fa a les adaptacions d’obres grecollatines. S’erigirà com la primera tragèdia grega del cinema espanyol. I vol ser-ho respectant l’esperit de l’obra original, però adaptant-la al llenguatge del cinematògraf i potenciant els paral·lelismes amb l’actualitat en un diàleg viu amb el passat.

Es constitueix com un producte audiovisual de qualitat, que emocioni i commogui amb les adversitats, anhels i somnis dels personatges i sigui un vehicle per a la imaginació . Pretén ser una obra innovadora que fascini i enriqueixi l’espectador i agiti les seves consciències i que serveixi també de reivindicació del nostre patrimoni grecollatí, posant de relleu la modernitat de l’antiguitat, font inesgotable de respostes a les qüestions fonamentals de l’ésser humà, especialment en moments de crisi i incertesa com l’actual.
Lemnos vol transcendir els estrictes límits de la pantalla de cinema per esdevenir un esdeveniment amb repercussió en els altres àmbits de la vida cultural. A l’exhibició en cinemes i festivals de cinema se sumarà la difusió de la pel·lícula en instituts, universitats, festivals de teatre grecollatí, museus, centres de cultura, establint un intercanvi fructífer amb alumnes, professors, associacions i institucions.

Les grans obres són aquelles capaces de conjugar diversos nivells d’interpretació i de reunir entre els seus espectadors diferents sensibilitats i inquietuds. Lemnos és la pel· lícula de l’aficionat o de l’amant del cinema, de l’ inexpert en el món antic o de l’estudiós de l’antiguitat, del qual desitja veure una història ben narrada en imatges i sons, l’estudiant o l’adult, del que vol evadir-se del present i submergir-se en un fascinant món mític de déus i homes, desitjós de trobar i deixar-se delectar amb la claredat i transparència d’un bell film bell.

Lemnos presenta un conflicte ètic i moral sobre el sentit de la justícia .
Quan Odisseu, cap grec i màxim representant del poder de l’exèrcit, transmet a Neoptòlem l’engany a aplicar per robar l’arc que té Filoctetes, determinant per a la conquesta de Troia, postil·la : “potser hagin altres formes més honrades d’actuar, però ara hem de ser espoliadors de tan valuosa arma”. A canvi, rebrà grans premis: glòria, reconeixement, riqueses. Per a Odisseu les persones són mitjans per aconseguir un guany. Neoptòlem enganyarà i robarà a Filoctetes, però descobrirà un ésser humà admirable. Un ésser noble i sincer, abandonat malalt per l’exèrcit grec i que ara torna a ser maltractat. La tragèdia de Neoptòlem és ser honrat en un món corrupte. Haver estat elegit per decidir la guerra de Troia i pensar en solucions justes. En definitiva, tenir consciència.

Mentre esperem amb candeletes que Lemnos sigui ben aviat una realitat i li puguem dedicar-li una entrada completa amb tràiler i crítica inclosa, després d’anar a veure-la al cinema, podeu seguir la seva evolució al blog de la pel·lícula i a les xarxes socials (Facebook i Twitter).

Hércules encadenado, de Pietro Francisci

Publicat el per
1

FITXA TÈCNICA:
Nom original: Ercole e la regina di Lidia
Director i guionistes: Pietro Francisci i Ennio De Concini
Any d’estrena: 1959
Durada: 105 min.
Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Sylvia Lopez
País d’origen: Itàlia, Espanya i França
Idioma original: Italià i Francès
Gènere: Pèplum
ARGUMENT:
La base de la trama és una espècie de barreja entre diferents llegendes i obres de teatre gregues: en particular, de les tragèdies Els set contra Tebes, d’Èsquil i Èdip a Colonos, de Sòfocles. La història d’Hèrcules i la reina Omfàlia està agafada directament de la mitologia grega, si bé es suprimeix tota referència al travestisme, a l’intercanvi de rols sexuals entre Hèrcules i Omfàlia i l’ambigüitat de l’heroi en aquest terreny. L’única referència a les tasques de filament i costura a les que es dedicava Hèrcules amb les assistents d’Omfàlia en la tradició clàssica es limita a aquesta frase: “Tejí los hilos (de mi memoria) juntos”. El film s’allunya molt de la tradició, barrejant tots els esdeveniments a l’atzar i presenta un conjunt de personatges diferent de les fonts clàssiques.
De camí a Tebes, Hèrcules, Íole i Ulisses arriben a Colonos. L’heroi ha d’impedir una disputa entre els germans Etèocles i Polinices pel dret d’ocupar el tron de Tebes. Abans de completar aquesta tasca, l’heroi beu del que seria la Font de l’Oblit i perd la memòria. És hipnotitzat per una dona que representa la dansa de Shiva i queda captiu d’Omfàlia, reina de Lídia. La reina acostuma a mantenir els homes fins que es cansa d’ells i els converteix en estàtues. El jove Ulisses tractarà que Hèrcules recobri la memòria. Etèocles pretén fer de Íole víctima de les feres en l’amfiteatre. Hèrcules mata tres d’ells, rescata la seva esposa i ajuda l’exèrcit tebà a lluitar contra uns assaltants enviats per Polinices. Els dos germans, en última instància, lluiten l’un amb l’altre per quedar-se amb el tron i acaben matant-se. Més tard, és escollit per aclamació el sacerdot Creont. Omfàlia, en veure perdut l’amor d’Hèrcules, es treu la vida.
TRÀILER:
[youtube]http://youtu.be/KUmTP4GtJvk[/youtube]

CRÍTICA: Ja en el moment de l’estrena, la crítica de l’època entenia i interpretava correctament la pel·lícula (i el pèplum, en general ). El desembre de 1960, l’Heraldo del cinema deia d’ella: Tiene las mismas características que Hércules, aunque tal vez la supera en puerilidad y en motivos para que el público se ría, a veces porque está hecha un poco en broma, y a veces porque las exageraciones son divertidas. La distribució internacional va dotar a la pel·lícula amb diferents noms, contradictoris entre sí de vegades. A Argentina fou titulada Hércules sin cadenas i que, fins i tot, es va convertir a Omfàlia en reina de Saba i de les amàzones. En l’especial sobre el pèplum en la revista Fotogramas ( número 1.849 ), es deia que Sylvia López, intèrpret en el personatge d’Onmàlia, donava vida a “la más excitante mantis religiosa del género, a medio camino entre Ayesha de Rider Haggard y la Antinea de Pierre Benoît, y encarnada con equilibrio entre la grosería y la prestancia”.
Poc va poder gaudir de la popularitat de la pel·lícula Sylvia López, ja que morí a causa d’una leucèmia pocs mesos després de l’estrena. En definitiva, Hércules encadenado o també ben dit Hércules y la reina de Lidia, és un film que pertany al subgènere del Pèplum, dirigit per Pietro Francisci. Podem dir que es tracta d’una seqüela  continuació de la pel·lícula Hércules ( Le fatiche di Ercole, 1958 ) i també està lliurament  basada en diverses obres clàssiques.
[youtube]http://youtu.be/Z0fWTwhz3cU[/youtube]
Sara Bernad
2n de Batxillerat de Grec i Llatí

Αντιγόνη, de Yorgos Javellas

Publicat el per
2

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Αντιγόνη.
  • Director: Yorgos Javellas.
  • Guionistes: Yorgos Javellas (adaptació).
  • Any d’estrena: 1961.
  • Durada: 93 minuts.
  • Repartiment: Irene Papas, Manos Katrakis, Maro Kodou, Nikos Kazis i Ilia Livykou.
  • País d’origen: Grècia.
  • Idioma original: Grec.
  • Gènere: Tragèdia.

 

ARGUMENT

La història comença amb les germanes Antígona i Ismene reunides en secret. Etèocles i Polinices, els seus germans, han mort a la guerra i Creont ha proclamat la prohibició de donar sepulcre al cos de Polinices, ja que el considera un traïdor, culpable tant de la mort d’Etèocles com de la desgràcia de Tebes.

Les dues filles d‘Èdip ploren la pèrdua dels seus estimats germans, Antígona explica la terrible decisió de Creont a la seva germana Ismene, la qual opta per conformar-se amb la decisió. Antígona però, decideix desobeir les ordres del rei de Tebes guiada per l’amor incondicional cap ambdós germans i així donar sepultura a Polinices també, tal i com ordena la llei no escrita, la llei dels déus.

Serà descoberta per la guàrdia de Creont i portada davant d’ell per ser jutjada i castigada.

 

TRÀILER

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=gOgBoIbG3Rg[/youtube]

 

Més que un tràiler, és la primera de les vuit parts en les que està dividida la pel·lícula al Youtube. L’àudio és en grec i els subtítols en anglès.

 

CRÍTICA

Es tracta, des del meu punt de vista, d’una pel·lícula fantàstica. Antígona de Sòfocles és una obra poc explotada en l’art del cinema, al contrari que al teatre. S’ha de dir que al film l’ambient és més teatral que no pas cinematogràfic, no hi ha grans efectes especials, es podria dir que és una pel·lícula senzilla, cosa que no té res de dolent, ja que, aconsegueix captar molt bé l’atenció dels espectadors.

Cal parlar d’una sublim actuació d’Irene Papas com a Antigona, representa molt bé el símbol de dona forta, lluitadora i un xic rebel, també el d’una dona familiar i compassiva. Valenta en tot moment, desafiant les ordres de Creont però també assumint la repercussió dels seus actes.

També cal esmentar Manos Katrakis en el paper de Creont, excel·lent treball. Se’ns mostra un Creont poderós i superb, amb menyspreu per les dones, en especial per Antígona i se sent dolgut per com actuael seu fill Hemón, tot defensant Antígona.

És difícil trobar en les pel·lícules de Hollywood versions de grans obres de la literatura grega fidels a l’original, el cas d’Αντιγόνη de Yorgos Javellas seria una de les excepcions. Havent llegit la obra es pot veure com és molt fidel a l’obra de Sòfocles i la veritat és d’agrair, sobretot per als alumnes a qui els pot servir com a recurs de cara al curs o a la selectivitat.

En conclusió, trobo que la pel·lícula està molt ben aconseguida, tot i tenir uns quants anys i ser en blanc i negre, l’he trobat entretinguda i fàcil de seguir. La recomano a qui s’hagi llegit l’obra perquè pugui fer la comparació i a qui no, també, ja que, si encara es representa als teatres avui dia, si s’ha dut al cinema i encara és un referent en el gènere tràgic serà per alguna cosa, no? Què n’opineu?

Núria Yela
2n de batxillerat Llatí i Grec