Hèrcules, de Pietro Francisci

Le fatiche di Ercole

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Le fatiche di Ercole

Director i guionistes: Pietro Francisci, Ennio De Concini, Gaio Frattini i Age & Scarpelli

Any d’estrena: 1959

Durada:

Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Fabrizio Mioni

País d’origen: Itàlia i Espanya

Idioma original: Italià

Gènere: Pèplum

ARGUMENT:

La princesa Íole va en un carro tirat per uns cavalls desbocats. Hèrcules, que va de camí a la cort del rei Pèlias de Iolcos per instruir en l’ús de les armes al príncep Ífit, agafa un arbre i, posant-se davant, aconsegueix aturar-los. En agraïment, la noia li explica la història de l’arribada al poder del seu pare i el saqueig d’un dels més meravellosos tresors: el velló d’or. Alguns sospiten el que al final se sabrà: El rei Pèlias ha ocupat el tron fent servir el fratricidi. Hèrcules i la princesa se senten atrets mútuament, i es desenvolupa el romanç.

Una Sibil·la avisa el monarca que el seu poder serà posat en perill per un desconegut que, enlloc de portar dues sandàlies, en calci. En l’intent de matar un lleó per emular Hèrcules en les seves conquestes, parteix Ífit. L’heroi aconsegueix matar la fera i porta el cadàver del príncep mort a palau. El rei mana a Hèrcules de buscar Quiró per redimir-se. A punt de morir, Quirò parla a Hèrcules del velló d’or i li demana que es faci càrrec de Jàson, que l’ha tingut des que era un nen. Quan Jàson, nebot de Pèlias i legítim rei de Iolcos, arriba a la ciutat portant tan sols una sandàlia, l’usurpador s’espanta i dóna per bo l’encàrrec que es fa al recent vingut de recuperar el velló d’or, que es troba en la llunyania de la terra de la Còlquida.

Per poder arribar, Jàson i Hèrcules naveguen a bord de l’Argo, amb Ulisses i el seu pare Laertes, Argos, Càstor i Pòl·lux, el cantautor Orfeu, el metge Asclepi, entre d’altres. Després d’una tempesta en el mar, els Argonautes s’entretenen en un exuberant jardí juntament amb les amazones, governades per la reina Antea. Jàson s’enamora d’ella però més tard descobreixen que les amazones tenen l’objectiu de matar-los mentre dormin i fugen per la nit amb l’Argos. A les costes de la Còlquida, els Argonautes lluiten amb uns homes-mico mentre que Jàson aconsegueix matar un drac i recuperar el velló d’or.

Més tard, se celebra la tornada dels herois. Pèlias i el seu ajudant Euristeu es neguen a la petició de Jàson i roben el velló. Durant la batalla final, Hèrcules aconsegueix derrotar la infanteria del monarca fent malbé el pòrtic del palau. Finalment, Pèlias es mata amb verí i l’heroi ocupa el tron. Hèrcules i la princesa reprenen el seu romanç.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

Hèrcules és una pel·lícula de tema mitològic-fantàstic que es considera l’inici del subgènere del pèplum. Es base en la participació d’Hèrcules en el Viatge dels Argonautes segons explica les Argonàuticas, de l’autor grec Apol·loni de Rodes. Encara així, la història difereix molt entre la pel·lícula i el poema. Aquesta producció va llançar a la fama a l’aixecador de pesas Steve Reeves, qui ha quedat com a heroi del pèplum per antonomàsia. Tan Reeves com Koscina, l’amor d’Hèrcules en la pel·lícula, tornarien a interpretar els papers principals en la continuació: Hèrcules encadenat. A més a més, es poden observar moltes diferències entre els personatges de les històries tradicionals i les corresponents de la pel·lícula. Per exemple:

Amazones: El desenvolupament d’aquest passatge de la pel·lícula és completament diferent de la tradició clàssica; en ella, la reina de les Amazones que apareix en les aventures d’Hèrcules és Hipòlita, mentre que en el film és Antea. Quan els viatgers escapen amb l’Argos, les Amazones els criden des de la riba. En canvi, Hèrcules mana a Orfeu que canti i la resta que l’acompanyi per apagar el cor de les dones; en la tradició antiga, el músic fa servir la veu i la lira per apagar la veu de les sirenes.

Euristeu: En la tradició clàssica, és cosí d’Hèrcules i rei de l’Argòlida; en la pel·lícula és el còmplice del rei Pèlias.

Hèrcules: En l’àmbit clàssic, els dotze treballs van ser encarregats per Euristeu, a petició de la Sibil·la de Delfos, per purgar l’heroi d’haver matat els seus fills durant un atac de bogeria provocat de la dea Hera. En la pel·lícula, aquests treballs es limiten a dos: matar el Lleó de Nemea i el Toro de Creta, i són realitzats per Hèrcules de manera espontània i voluntària. En la tradició clàssica, Hèrcules abandona l’expedició en perdre el seu protegit i eròman Hilas; en el film, el protegit és Ulisses. Hèrcules renuncia a la seva condició immortal per estar a la mateixa alçada que els seus companys. La participació d’Hèrcules en el poema és molt anecdòtica, però en la pel·lícula té un gran pes.

Íole: En la tradició clàssica, és filla d’Èurit, rei d’Ecàlia; en la pel·lícula, és filla de Pèlias i per tant germana d’Ífit i cosina de Jàson.

Quiró: En la tradició clàssica, és un centaure el qual Hèrcules acaba matant per accident amb una fletxa coberta de verí. En la pel·lícula, Quiró és un home i no és mort per l’heroi.

Ulisses: No va ser mai un Argonauta, sinó el seu pare Laertes, rei d’Ítaca.

Deixant de banda tot l’anterior, comentaré la producció del film. Per als escenaris d’Hèrcules es van aprofitar els de Ulisses, pel·lícula de 1954 dirigida per Mario Camerini, amb Kirk Douglas com a protagonista. Aquesta pel·lícula va ser la primera filmada a Itàlia amb el sistema francès Dyaliscope per pantalla panoràmica. Per la factura general, es pot dir que és una producció de baix pressupost. Steve Reeves era un consumat genet i, per això, les escenes d’acrobàcies a cavall són seves. El productor Joseph E. Levine (1905-1987) va adquirir els drets de distribució de la pel·lícula als Estats Units i la va fer projectar en moltes sales (en 175 tan sols en l’àrea de Nova York); va ser un gran èxit en taquilla. Levine va portar a terme una campanya de saturació amb més de 600 anuncis visuals i una inversió de 120.000 dòlars de l’època, procediment llavors un tan novedós que s’ha convertit en quelcom habitual en els nostres dies.

Segons comentava Steve Reeves, les cadenes de la pel·lícula eren de fusta, però que van ser pintades perquè semblés metall. Es va contenir amb els seus moviments quan es balancejava per no fer mal als actors que interpretaven els enemics d’Hèrcules. Això va molestar el director, qui va donar instruccions a Reeves perquè colpejarà tan fort com pugués. Quan Reeves va contestar que no els volia fer cap mal, el director va exclamar:  !”Si ellos no se lastiman, entonces no se les paga!”.

Tot i que hi ha certes diferències entre aquesta i el mite clàssic, des del meu punt de vista crec que està força ben elaborada. Els decorats, a càrrec de Mario Serandrei, i el vestuari, de Giulio Coltellacci, estan molt ben aconseguits. Per altra banda, dintre de l’àmbit bèl·lic, els combats són bastant realistes. Tenint en compte l’època en què es va estrenar, va ser tota una innovació. Recomano aquest film a tots aquells a qui els agradi el cinema aventurer i històric.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí.

4 comentaris a “Hèrcules, de Pietro Francisci

  1. Retroenllaç: “Hèrcules” de Disney | La cinta de Νίκη

  2. Retroenllaç: Jàson i els argonautes, de Don Chaffey | La cinta de Νίκη

  3. Retroenllaç: Els amors d’Hèrcules, de Carlo Ludovico Bragaglia | La cinta de Νίκη

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *