Director i guionistes: Terence Fisher i John Gilling
Any d’estrena: 1964
Durada: 83 min.
Repartiment: Peter Cushing, Christopher Lee, Richard Pasco, Barbara Shelley, Michael Goodliffe, Patrick Troughton, Jack Watson i Joseph O’Conor.
País d’origen: Regne Unit.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Terror i fantàstic.
ARGUMENT
Al poble de Vandorf estan succeint uns insòlits assassinats on els quals les víctimes es converteixen en pedra. Quan la filla de l’amo del bar mor d’aquesta manera, la gent no triga a atribuir els efectes a algun element diabòlic.
TRÀILER
CRÍTICA
Molt bona pel·lícula realitzada durant l’esplendor de la “Hammer” i dirigida pel magnífic Terence Fisher amb tota la seva elegància.
Trasllada la mitologia hel·lènica als ambients romàntics típics del terror britànic de l’època, en un notable guió de John Gilling.
Genial com sempre la fotografia i música, però sobretot, la brillant interpretació de Barbara Shelley.
Un clàssic d’una era justament mítica.
Bé, ara arriben les clàssiques preguntes! Esteu preparats?:
Gènere: animació, aventures, fantàstic, acció i mitologia.
ARGUMENT:
A Dinamarca, el rei Hrothgar ha construït una nova sala de celebracions anomenada Heorot. Una celebració duta a terme en el seu interior pertorba al monstre Grendel, qui adolorit pel soroll acudeix a aquesta per assassinar la majoria dels festejantes. Hrothgar desafia Grendel, però el monstre abandona la sala en comptes de lluitar contra ell. En tornar al seu cau, Grendel és amonestat per la seva mare per atacar als éssers humans i, possiblement, convidant a la retribució. Ella es calma al saber que Grendel no va atacar a Hrothgar. L’endemà al matí,Hrothgar tanca Heorot i proclama que està disposat a donar la meitat de l’or existent en el seu regne a qualsevol home que sigui capaç d’assassinar a Grendel. Més tard Beowulf i els seus homes, després d’arribar en vaixell desGeatland, ofereixen eliminar a Grendel. Beowulf convenç a Hrothgar de reobrir Heorot i deixar que els homes de Beowulf romanguin amb ell en aquest lloc. Unferth, el conseller del rei, repta la credibilitat de l’heroisme èpic de Beowulf. Per convèncer, aquest últim li explica una llarga història sobre com va aconseguir matar a diverses serps marines durant una competició de natació en l’oceà. Hrothgar ofereix a Beowulf a banyar-se d’or, pres del drac Fafnir, com a recompensa per la mort de Grendel. En aquest moment, Beowulf es troba més enfocat a la jove reina, Wealtheow.
Aquesta tarda, Beowulf li demana als seus homes que cantin en veu alta. Després es despulla per tal de lluitar contra Grendel en igualtat de condicions -això a causa que Grendel tampoc posseeix cap vestidura i decideix dormir fins que arribi el monstre. Com era d’esperar, Grendels’enforisquèix novament pel soroll produït en Heorot. Al seu arribo, Beowulf ho enfronta. Després que Beowulf comença a atacar amb sorolls per ferir la sensibilitat de l’oïda del monstre, Grendel tracta de fugir encara que és capturat perBeowulf, qui li arrenca el seu braç esquerre. Grendel fuig ferit a la seva cova, on li diu el nom del seu assassí a la seva mare abans de morir. Després de conèixer el destí del monstre, Beowulf és proclamat un heroi. Aquesta nit, una conversa privada entre Hrothgar i Wealtheow, indirectament, revela que Hrothgar va ser el pare de Grendel. Aquesta també és la raó per la qual Wealtheow s’ha negat a dormir amb el seu marit i el motiu que el rei no tingui hereu.
Enfurismada per la mort del seu fill, la mare de Grendel vola a Heorot. Beowulf no és percata de l’atac al quedar-se adormit. Quan desperta, troba que tots els seus homes han estat assassinats, i la seva pell va ser penjada en les bigues del bar. Només el seu amic Wiglaf va sobreviure, ja que es trobava en una platja preparant els seus vaixells per partir. Beowulf acudeix amb Hrothgar per notificar-li que la mare de Grendel és, en efecte, l’últim dels monstres en el regne. Unferth es disculpa amb Beowulf per haver dubtat d’ell, i li ofereix la seva espasa Hrunting per a ser usada en el combat contra la mare de Grendel.
Beowulf i Wiglaf emprenen la recerca de la cova de la mare de Grendel. En trobar-la, Beowulf s’endinsa en la cova per trobar un immens tresor al seu interior. La mare de Grendel apareix en escena en forma d’una bella dona. Ella li ofereix a Beowulf la fama i el poder, a canvi d’un altre fill. També li demana que li doni la banya d’or d’Hrothgar, amb la promesa que Heorot serà segur mentre es trobi en la seva possessió. Beowulf cau en la temptació de la bruixa i, per tant, tria no assassinar-la i donar-li l’artefacte.
Beowulf torna a Heorot, afirmant que va assassinar a la mare de Grendel. Porta amb si el cap de Grendel com a prova dels seus fets. També els avisa a tots que va perdre l’espasa de Unferth i la banya d’Hrothgar durant la batalla. En privat, Hrothgar assenyala certes incoherències en la història relatada per Beowulf i li pregunta si, efectivament, va matar a la mare de Grendel. Quan Beowulf no dóna una resposta directa, Hrothgar conclou que el que més el preocupava era la mort de Grendel: amb Grendel assassinat, la seva mare ja no és maledicció per a ell. Després de la conversa, el rei Hrothgar nomena a Beowulf, hereu al tron. Després salta des del balcó, per morir davant la sorpresa i horror de tots. Beowulf és coronat rei i pren a Wealtheow com la seva esposa.
Molts anys transcorren després. El rei Beowulf és incapaç de gaudir del seu poder i glòria, i la seva relació amb Wealtheow s’ha tornat freda i distant. Quan l’esclau d’Unferth troba la banya d’Hrothgar en un turó prohibit, Beowulf entén que la mare de Grendel ha eliminat la seva negociació, i Heorot està en perill una vegada més. Aquesta nit, Beowulf veu en somnis al seu fill, procreat per la bruixa. El fill, que apareix com un drac daurat, amenaça de matar l’esposa de Beowulf i al seu jove amant Ursula. L’endemà al matí, abans de l’alba, un drac ataca a un poble fora de Heorot. El drac li dóna un missatge a Unferth per ser lliurat a Beowulf, el qual esmenta: “Els pecats dels pares!”. Beowulf s’adona que l’única manera de salvar el seu regne és assassinar a la bruixa i el seu fill de nou. Abans de marxar, s’acomiada d’Ursula i Wealtheow.
Beowulf i Wiglaf viatgen a la cova de la bruixa i Beowulf s’enfronta a ella en un intent de restablir el tracte, però és massa tard: El seu fill, amb la forma d’un drac, es troba combatent amb l’exèrcit de Beowulf. Després derrotar-ho, el drac vola al castell de Beowulf, però abans aquest s’aferra al seu llom. Des d’aquest lloc, comença a ferir al drac amb un ganivet i el llança al mar, en un va intent per matar-ho. El drac emprèn de nou el vol i amb Beowulf encara aferrat al seu llom, arriba als murs del castell intentant incinerar. Beowulf, recordant el que Hrothgar li va dir abans, branda la seva espasa en el punt feble del drac, és a dir la gola, amb el que el despullarà de la seva capacitat de transpirar foc. En l’intent, Beowulf perd un braç i l’altre es crema en el procés. El drac tracta de destruir un dels murs del castell, en un esforç final per matar les dues dones. Desesperat, Beowulf intenta, en diverses ocasions, prendre el cor del drac per clavar-li el ganivet. Mortalment ferits, tots dos cauen a les costes properes a la platja del regne. El drac torna a la seva forma original d’un noi daurat, tal com en els somnis de Beowulf. Wiglaf arriba a la platja, només per escoltar les últimes paraules de Beowulf. Abans de morir, Beowulf deixa el regne a Wiglaf, qui després prepara un funeral per incinerar les restes de Beowulf en un pot. Mentre la incineració està realitzant-se, Wiglaf s’adona de la presència de la mare de Grendel, la qual emergeix del mar per besar el cadàver de Beowulf. La banya d’Hrothgar torna a les costes, procedent de les profunditats del mar, i és pres per Wiglaf.
La pel·lícula té escenes d’acció fascinants i sobretot molt ben il·lustrades. A l’hora d’adaptar el poema original, del qual es va perdre gran part al s. XVIII, els guionistes es troben amb dues opcions; la translació literal, omplint els buits dels fragments desapareguts, o la modernització del mateix, intentant acostar els personatges a una mentalitat més contemporània i, d’aquesta manera, fent-los més accessibles al públic actual. Aquesta obra pertany a un poema èpic, anomenat Beowulf, el final del poema parla del lament per la mort de Beowulf, fet que està relacionat amb el tòpic “tempus fugit” (el temps vola) i “memento mori” (recorda que has de morir).
L’argument de les pel·lícules es situa “fa molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana …” (de la nostra) (aquesta frase que apareix habitualment al principi de qualsevol història relacionada). Allà s’ha donat durant segles un enfrontament entre el “costat lluminós de la Força” (representat pels Jedi, protectors de la galàxia) i el “costat fosc” (representat pels Sith).
En conclusió aquesta seqüela ens explica com la República, que està formada per la majoria dels sistemes planetaris de la galàxia, s’enfronta a una terrible guerra, en part pels manejos de Darth Sidious (un misteriós mestre Sith, que és part del costat fosc de la força). Narren l’aprenentatge d’un jove Jedi (Cavaller del costat lluminós) d’Anakin Skywalker, i la seva perversió al costat fosc, ja que aquest cau per temptacions fortes per a l’ésser humà, en aquest cas els sentiments humans. Alhora, es narra la desaparició de la corrupta República Galàctica, i la seva substitució per un Imperi Galàctic opressor (que recorda a l’Antiga Roma), amb el seu emperador Palpatine (mestre Sith, Darth Sidious) i el seu aprenent Darth Vader (Anakin Skywalker). Igualment aquesta seqüela ens porta a reflexió de les temptacions més profundes de l’amor cap a una persona molt propera, i que aquestes no són realitzades a la nostra manera.
En la trilogia original, els cavallers Jedi han estat exterminats, i només un petit grup de rebels resisteix encara a l’Imperi. L’existència d’una terrible arma imperial, l’Estrella de la Mort, causa el reclutament d’un jove Luke Skywalker (fill d’Anakin) per part de l’Aliança Rebel, i el seu entrenament al Jedi per part d’Obi-Wan Kenobi i posteriorment per Yoda .
Els films de la saga estan fets de tal manera que siguin una sola història relatada en sis episodis:
L’Amenaça Fantasma (The Phantom Menace 19 de maig de 1999)
L’Atac dels Clons (Attack of the Clons 16 de maig de 2002)
La Venjança dels Sith (Revenge of The Sith 19 de maig del 2005)
Una Nova Esperança (A New Hope 25 de maig de 1977)
L’Imperi Contraataca (The Empire Strikes Back, 21 maig de 1980)
La Tornada del Jedi (Return of the Jedi 25 de maig de 1983)
ORIGEN
Les pel·lícules de Star Wars tenen una certa familiaritat amb les pel·lícules de tai txi, així com amb la mitologia romana. Aquesta coincidència no és casual, ja que Lucas, antropòleg de formació, Joseph Campbell.
Un dels punts més importants de les pel·lícules de Star Wars és que Lucas va saber crear un món ple de tecnologia que sembla que hagi estat usada durant anys i que semblava real, i combinar-ho amb aspectes tradicionals, com l’existència de dos ordres guerreres, els Jedi i els Sith, així com les seves respectives filosofies, l’ús d’armes de contacte com el sabre de llum, l’existència d’una república i d’un imperi, i la política.
CRÍTICA
És una pel·lícula molt interessant, on apareixen molts personatges diferents físicament. És una saga molt bona, ja que cada vegada que acabas de veure una de les pel·lícules, tens ganes de veure les altres. Jo sóc fanàtic a aquesta saga gràcies al meu pare, és una saga que la veus més d’una vegada. Per mi la millor pel·lícula és ” La venjança dels sith” i és una saga en què tens algun personatge preferit, en el meu cas és Anakin Skywalker. Estic molt entusiasmat en què surti la propera pel·lícula que és d’aquí poc i aniré a veure-la amb el meu pare al cinema.
Director i guionistes: Pietro Francisci, Ennio De Concini, Gaio Frattini i Age & Scarpelli
Any d’estrena: 1959
Durada:
Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Fabrizio Mioni
País d’origen: Itàlia i Espanya
Idioma original: Italià
Gènere: Pèplum
ARGUMENT:
La princesa Íole va en un carro tirat per uns cavalls desbocats. Hèrcules, que va de camí a la cort del rei Pèlias de Iolcos per instruir en l’ús de les armes al príncep Ífit, agafa un arbre i, posant-se davant, aconsegueix aturar-los. En agraïment, la noia li explica la història de l’arribada al poder del seu pare i el saqueig d’un dels més meravellosos tresors: el velló d’or. Alguns sospiten el que al final se sabrà: El rei Pèlias ha ocupat el tron fent servir el fratricidi. Hèrcules i la princesa se senten atrets mútuament, i es desenvolupa el romanç.
Una Sibil·la avisa el monarca que el seu poder serà posat en perill per un desconegut que, enlloc de portar dues sandàlies, en calci. En l’intent de matar un lleó per emular Hèrcules en les seves conquestes, parteix Ífit. L’heroi aconsegueix matar la fera i porta el cadàver del príncep mort a palau. El rei mana a Hèrcules de buscar Quiró per redimir-se. A punt de morir, Quiró parla a Hèrcules del velló d’or i li demana que es faci càrrec de Jàson, que l’ha tingut des que era un nen. Quan Jàson, nebot de Pèlias i legítim rei de Iolcos, arriba a la ciutat portant tan sols una sandàlia, l’usurpador s’espanta i dóna per bo l’encàrrec que es fa al recent vingut de recuperar el velló d’or, que es troba en la llunyania de la terra de la Còlquida.
Per poder arribar, Jàson i Hèrcules naveguen a bord de l’Argo, amb Ulisses i el seu pare Laertes, Argos, Càstor i Pòl·lux, el cantautor Orfeu, el metge Asclepi, entre d’altres. Després d’una tempesta en el mar, els Argonautes s’entretenen en un exuberant jardí juntament amb les amazones, governades per la reina Antea. Jàson s’enamora d’ella però més tard descobreixen que les amazones tenen l’objectiu de matar-los mentre dormin i fugen per la nit amb l’Argos. A les costes de la Còlquida, els Argonautes lluiten amb uns homes-mico mentre que Jàson aconsegueix matar un drac i recuperar el velló d’or.
Més tard, se celebra la tornada dels herois. Pèlias i el seu ajudant Euristeu es neguen a la petició de Jàson i roben el velló. Durant la batalla final, Hèrcules aconsegueix derrotar la infanteria del monarca fent malbé el pòrtic del palau. Finalment, Pèlias es mata amb verí i l’heroi ocupa el tron. Hèrcules i la princesa reprenen el seu romanç.
TRÀILER:
CRÍTICA:
Hèrcules és una pel·lícula de tema mitològic-fantàstic que es considera l’inici del subgènere del pèplum. Es base en la participació d’Hèrcules en el Viatge dels Argonautes segons explica les Argonàuticas,de l’autor grec Apol·loni de Rodes. Encara així, la història difereix molt entre la pel·lícula i el poema. Aquesta producció va llançar a la fama a l’aixecador de pesas Steve Reeves, qui ha quedat com a heroi del pèplum per antonomàsia. Tan Reeves com Koscina, l’amor d’Hèrcules en la pel·lícula, tornarien a interpretar els papers principals en la continuació: Hèrcules encadenat. A més a més, es poden observar moltes diferències entre els personatges de les històries tradicionals i les corresponents de la pel·lícula. Per exemple:
– Amazones: El desenvolupament d’aquest passatge de la pel·lícula és completament diferent de la tradició clàssica; en ella, la reina de les Amazones que apareix en les aventures d’Hèrcules és Hipòlita, mentre que en el film és Antea. Quan els viatgers escapen amb l’Argos, les Amazones els criden des de la riba. En canvi, Hèrcules mana a Orfeu que canti i la resta que l’acompanyi per apagar el cor de les dones; en la tradició antiga, el músic fa servir la veu i la lira per apagar la veu de les sirenes.
– Euristeu: En la tradició clàssica, és cosí d’Hèrcules i rei de l’Argòlida; en la pel·lícula és el còmplice del rei Pèlias.
– Hèrcules: En l’àmbit clàssic, els dotze treballs van ser encarregats per Euristeu, a petició de la Sibil·la de Delfos, per purgar l’heroi d’haver matat els seus fills durant un atac de bogeria provocat de la dea Hera. En la pel·lícula, aquests treballs es limiten a dos: matar el Lleó de Nemea i el Toro de Creta, i són realitzats per Hèrcules de manera espontània i voluntària. En la tradició clàssica, Hèrcules abandona l’expedició en perdre el seu protegit i eròman Hilas; en el film, el protegit és Ulisses. Hèrcules renuncia a la seva condició immortal per estar a la mateixa alçada que els seus companys. La participació d’Hèrcules en el poema és molt anecdòtica, però en la pel·lícula té un gran pes.
– Íole: En la tradició clàssica, és filla d’Èurit, rei d’Ecàlia; en la pel·lícula, és filla de Pèlias i per tant germana d’Ífit i cosina de Jàson.
– Quiró: En la tradició clàssica, és un centaure el qual Hèrcules acaba matant per accident amb una fletxa coberta de verí. En la pel·lícula, Quiró és un home i no és mort per l’heroi.
–Ulisses: No va ser mai un Argonauta, sinó el seu pare Laertes, rei d’Ítaca.
Deixant de banda tot l’anterior, comentaré la producció del film. Per als escenaris d’Hèrcules es van aprofitar els de Ulisses, pel·lícula de 1954 dirigida per Mario Camerini, amb Kirk Douglas com a protagonista. Aquesta pel·lícula va ser la primera filmada a Itàlia amb el sistema francès Dyaliscope per pantalla panoràmica. Per la factura general, es pot dir que és una producció de baix pressupost. Steve Reeves era un consumat genet i, per això, les escenes d’acrobàcies a cavall són seves. El productor Joseph E. Levine (1905-1987) va adquirir els drets de distribució de la pel·lícula als Estats Units i la va fer projectar en moltes sales (en 175 tan sols en l’àrea de Nova York); va ser un gran èxit en taquilla. Levine va portar a terme una campanya de saturació amb més de 600 anuncis visuals i una inversió de 120.000 dòlars de l’època, procediment llavors un tan novedós que s’ha convertit en quelcom habitual en els nostres dies.
Segons comentava Steve Reeves, les cadenes de la pel·lícula eren de fusta, però que van ser pintades perquè semblés metall. Es va contenir amb els seus moviments quan es balancejava per no fer mal als actors que interpretaven els enemics d’Hèrcules. Això va molestar el director, qui va donar instruccions a Reeves perquè colpejarà tan fort com pugués. Quan Reeves va contestar que no els volia fer cap mal, el director va exclamar: !”Si ellos no se lastiman, entonces no se les paga!”.
Tot i que hi ha certes diferències entre aquesta i el mite clàssic, des del meu punt de vista crec que està força ben elaborada. Els decorats, a càrrec de Mario Serandrei, i el vestuari, de Giulio Coltellacci, estan molt ben aconseguits. Per altra banda, dintre de l’àmbit bèl·lic, els combats són bastant realistes. Tenint en compte l’època en què es va estrenar, va ser tota una innovació. Recomano aquest film a tots aquells a qui els agradi el cinema aventurer i històric.
Al món mitològic dels semidéus apareix un nou perill: el mur invisible que protegia el campament dels mestissos ha desaparegut, i ara estan tots a la mercè de les bèsties infernals que vaguen pels voltants. Per recuperar aquest mur protector, els protagonistes hauran d’anar a buscar el velló d’or, el mític teixit que pot curar qualsevol ferida, per curar l’arbre del qual surt el mur protector. A més, s’hauran d’enfrontar a un grup de semidéus rebels que volen prendre el poder de l’Olimp per la força i amb l’ajut d’un antic i poderós poder.
CRÍTICA
És una bona pel·lícula, i, tot i que sempre es diu que la segona sempre és pitjor que la primera, no és el cas. Crec que aquesta té més sentit, i, en aquesta ocasió, els referents clàssics són millors. Per exemple, Hermes és el director de l’empresa de missatgeria UPS, que envia paquets a tot el món de manera màgica. Em va encantar aquest detall, tot i que segur que els d’aquesta empresa deuen haver-hi sucat, i molt.
Tot i que la primea està força bé, és massa simple pel meu gust, i, per tant, crec que, si seguim aquesta progressió, la tercera serà magnífica. Val a dir que, si no podeu esperar, podeu llegir la saga de llibres que ha inpirat les pel·lícules.
País d’origen: Estats Units Idioma original: Anglès Gènere: Fantasia/aventura
ARGUMENT
Perseu Jackson “Percy”, un jove adolescent, és a una excursió amb l’escola al museu d’art grec quan és atacat per una fura. Allà és on comencen tots els problemes. Al sortir del museu s’adona que el seu millor amic és un faune i aquest li explica que ell, el protagonista, és un semidéu fill de Posidó. D’ara ençà, Perseu ha de viure a un campament de mestissos, com ell, on, de camí, són atacats per un minotaure.
En aquest campament descobreix que el seu mestre és realment un centaure. Hades, qui s’havia endut la mare de Perseu durant l’atac del minotaure, apareix en una foguera acordant amb Percy que ell li tornarà la mare si li duu el llamp de Zeus. És doncs quan Percy i els seus amics Anabeth (“filla” d’Atena, tot i que aquesta no en podia tenir) i el faune s’aventuren a la recerca del llamp de Zeus. On hauran de fer front a altres reptes i essers mitologics com Medusa, trobar les perles de Persèfone i, fins i tot, arriben a visitar l’Olimp
TRÀILER
CRÍTICA
Apareix l’espasa Anaklusmos, que és la que Posidó va donar al protagonista. És una espasa de bronze que esdevé boli i que només pot fer mal éssers immortals. Aquesta espasa tan curiosa mai pot perdre’s ja que sempre apareix a la butxaca de Perseu en forma de bolígraf. En la mitologia es diu que Zoé l’entregà a Hèracles perquè pogués vèncer el drac Ladon i aconseguir la Poma d’or. Més tard Zoé serà desterrada pel seu pare per haver ajudat un heroi.
És una pel·licula realment entretinguda. Introdueix de manera molt atractiva a la mitologia amb l’aparició de personatges com centaures, el gos Cerber, Medusa, el barquer Caront, un faune i tots els déus de l’Olimp. La películ·la barreja personatges de la mitologia clàssica amb activitats i zones de l’època actual, cosa que trobo molt atractiva.
Personalment m’ha agradat i us la recomano tant a joves com a adults, juntament amb la segona part “Percy Jackson i el mar de los monstruos” Què opineu vosaltres? L’havíeu vist abans?
Director: Jason Reitman Actors/Actrius: Ellen Page, Allison Janney, J.K. Simmons, Olivia Thirlby, Michael Cera, Jason Bateman, Jennifer Garner Gènere: comèdia País: Estats Units Any: 2007
Juno és una pel·lícula molt bonica sobre una adolescent que ha de combatre un embaràs, donar el seu bebè en adopció, passar l’últim any d’institut i continuar la relació amb el pare del seu fill. Li pregunten en una escena si es deia Juno pel planeta i ella contesta que és perquè el seu pare és un fanàtic dels mites clàssics. El seu nom queda molt ben reflectit en el personatge, ja que és molt protectora, es dedica a assegurar el futur del fill que tindrà, igual que la deessa Juno, Hera en la mitologia grega; el pare, en canvi, busca altres noies i Juno està molt gelosa, tot i que mai li mostra la seva ràbia, sinó que sempre ho comenta a les seves amigues ( igual que Hera, quan dolguda , comenta a les altres deesses les infidelitats de Júpiter/ Zeus). Finalment la història acaba molt bé: ells acaben junts i s’estimen molt, el bebè viurà feliçment amb la seva nova mare i tots dos comencen una nova vida dedicada a la música i l’amor.
M’encanta aquesta pel·lícula per moltes raons: la lluita, la responsabilitat d’una adolescent que no busca el camí més fàcil, l’ajut sempre dels pares i la comprensió de la seva amiga. La meva primera filla es dirà Juno, com la deessa i sobretot, pel significat que té per mi tota la història d’aquesta adolescent.
Jessica Rubricatus Mcdaid
1r Batx. Llatí
INS Miquel Martí i Pol
Director: Sleeping Beauty
Gènere: Animació
País: Estats Units
Any de publicació: 1959
Productora: Walt Disney
EL conte de la BELLA DORMENT va ser editat primer per Charles Perrult i després pels germans Grimm i diu així: “Els reis d’un país llunyà desitjaven tenir un fill, però el déus els van enviar una noia molt petitona a qui van anomenar Aurora. El dia de la presentació davant del seu poble, van fer un banquet i van convidar a tothom , incloses les fades Flora, Fauna i Primavera, però es va descuidar a la fada Malèfica perquè era una fada dolenta i sempre creava discòrdia entre els presents. Quan les fades van començar a entregar-li els seus regals, Flora, la bellesa, Fauna, una veu melodiosa i, quan era el torn de Primavera, Malèfica es presentà i li va deixar una maledició ” quan fes setze anys, la princesa es punxaria en fer servir un teler i moriria. Sort que encara faltava la fada Primavera, que va poder minimitzar el regal de la “dolentíssima”: Aurora es punxaria, però es quedaria adormida fins que arribés un príncep i li fes un petó d’amor.”
Primer de tot he de dir que el doblatge és “especial” i que la imatge està invertida, però espero que no us importi gaire perquè l’essència del conte hi és. Durant la meva infantesa els contes van formar part de la vida quotidiana. L’ àvia era l’encarregada de posar veus als personatges i d’escenificar les escenes de les fades i sobretot quan arribava el torn de la fada Malèfica, era el punt culminant, meravellós.
Quan torno a veure aquesta pel·lícula, trobo que encara no he perdut el meu esperit infantil i espero que els meus alumnes tampoc; l’efecte sorpresa és increïble i per les cares que fan, veig que és així… Recordo que la meva àvia el feia servir per ensenyar-me sentiments de la vida com l’amor, la generositat, la bellesa interior…i també l’enveja. Ara trobo semblances amb la cultura clàssica que vull compartir amb ells i vosaltres: en tenim una cerimònia de bateig, una princesa i el seu nom Aurora, un banquet i uns convidats especials, les quatre fades, tres de bones i una de dolenta, un càstig i un final feliç.
Quins altres fets mitològics trobeu semblats a aquests que us he esmentat ? El Príncep podria ser Eros ? Les tres fades podrien ser tres deesses? i la fada Malèfica, no us recorda a una deessa que sempre estava enfadada? A qui us recorda? i els seus noms? Busqueu el seu significat mitològic (Una pista:Unes noces prèvies a la guerra de Troia, una guerra famosa i un mite passional).
