Arxiu de la categoria: Romàntic

S’hi tracten temes d’amor i desamor.

Retrato de una mujer en llamas

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Portrait de la jeune fille en feu
Director i guionistes: Céline Sciamma
Any d’estrena: 2019
Durada: 120 minuts
Repartiment: Noémie Merlant, Adèle Haenel, Luàna Bajrami, Valeria Golino, Christel Baras, Cécile Morel, Armande Boulanger, Michèle Clément
País d’origen: França
Idioma original:Francès
Gènere: Drama

TRÀILER:

Retrato de una mujer en llamas posa mira en la invisibilitat de la dona en la societat francesa del segle XVIII a través d’una posada en escena íntima i centrada en personatges femenins, apareixent la figura masculina simplement a l’inici i al final de la pel·lícula. Marianne és una jove pintora que és contractada per la mare de l’Héloïse, una jove de classe alta obligada a casar-se després de sortir del convent. Per la mateixa raó, la seva germana es va suïcidar i ara és ella la qui no es vol deixar casar, per això la seva mare contracta Marianne per tal que es faci passar per dama de companyia i la pinti d’amagat per tal d’enviar el retrat al seu promès de Milà. Céline Sciamma dirigeix aquest drama d’època després d’una intensa trajectòria de pel·lícules en la mateixa línia de reivindicació.

El poder de decisió de les dones silenciades i la seva sexualitat són alguns dels subtemes tractats en aquesta pel·lícula d’una forma plenament natural i molt ben encaixada en el curt romanç que tenen les protagonistes. Marianne i Heloïse com a personatges tenen molta química i formen un bon duo ja que són personatges amb passats oposats i un mateix destí però que la societat del moment els impedeix fer-ho realitat, així que tota la trama se centra en el breu període en què es coneixen i se separen, encara que això últim mai no s’arriba a saber fins quan. Marianne és l’arquetip de la dona avançada al seu temps, independent, artista que persegueix la seva voluntat i amb una visió clara de com vol el seu futur, en el qual no hi contempla el matrimoni com a prioritat. En canvi, Héloïse ha estat criada en la classe alta i conservadora de l’època, amb una mare que pràcticament no l’ha criat en enviar-la en el convent i que està a punt de desfer-se d’ella obligant-la a casar com ella va haver de fer, així que tota la seva vida va lligada a la falta de llibertat. Entre les dues, es descobreixen a sí mateixes i gaudeixen dels seus limitats dies de llibertat i d’estima.

Portrait de la jeune fille en feu

A nivell de posada en escena, tot remet a l’estil pictòric de l’època, recordant als quadres de paisatges colorits i a les escenes quotidianes d’interiors de les llars més clarobscures. Els colors dels vestits de les protagonistes són el que tenen molta presència en pantalla, l’una de vermell i l’altra de verd, trencant amb els blaus i marrons del paisatge que les envolta. Els plans també estan composats en base a referències pictòriques i la llum de cada escena emula a que tota la pel·lícula sembli un tableau vivant.

Portrait de la jeune fille en feu

Pel que fa el guió, deixant a part la trama principal, en acabar de visualitzar-la l’espectador, o almenys jo, se sent molt satisfet. No és un clàssic final feliç, però no importa, perquè tot pren molta més profunditat i són els petits detalls que van sorgint al llarg de les escenes entre Marianne i Héloïse que al final es lliguen d’una forma completament delicada i molt satisfactòria. Són aquests petits plantings que van sorgin que al final són els que emocionen més.

Deixant a part aquestes característiques més generals, veient “Retrato de una mujer en llamas” he pensat en dos mites clàssics. El més evident i que s’explicita diverses vegades al llarg de la pel·lícula és el de “Orfeu i Eurídice”. Héloïse el llegeix en veu alta per a la seva secreta amant i per a la criada, i davant el controvertit final d’aquest, les tres dones el discuteixen i opinen segons el punt de vista del seu personatge, sent les dues estimades les que estan a favor que Orfeu no pugui evitar observar la seva estimada encara que suposi no tenir-la mai més. La base d’aquest mite acaba sent el desenllaç del segon acte per a les protagonistes, actuant de la mateixa forma. El mite apareix de nou de forma explícita en el tercer acte, aquesta vegada en forma de quadre, el qual ha pintat la protagonista i l’exhibeix en una exposició d’art. Un home se li acosta i li diu que mai no havia vist una representació com aquella, que sempre es representava Orfeu justa abans o després de perdre per sempre la seva estimada. Marianne, en canvi, ha plasmat el moment exacte, “com si se saludessin” com es diu literalment en el film, immortalitzant les mirades de l’últim adéu entre les enamorades. D’aquesta mateixa escena també cal destacar dues coses: el fet que la protagonista remarca que l’obra és seva però l’ha hagut de signar en nom del seu pare per tal de poder ser exposada, crítica de la recorrenta acció de les dones al llarg de la història de l’art per haver de ser valorades tot amagant la seva veritable identitat, i a nivell de vestuari i art destacar el detall que l’últim cop que les protagonistes es veuen Marianne anava vestida de blau i l’Héloïse amb el vestit blanc de casament. En la representació de quadre Orfeu vesteix amb una túnica blava i Eurídice amb una de blanca.

Portrait de la jeune fille en feu. (Orfeu i Eurídice)

L’altra referència mitològica clàssica que crec que té presència de forma més subtil és la del personatge de Penèlope, la dona d’Ulisses. De la mateixa forma que ella feia i desfeia cada dia i nit el teixit per tal d’allargar el temps per no haver d’escollir nou marit, Marianne també ho fa a la seva manera amb el retrat d’Héloïse, començant-lo des de zero. De totes formes, la mare de la seva estimada posa com a data límit el dia de la seva tornada a la casa, així que finalment Marianne no té més remei que pintar i estimar Héloïse en els pocs dies que els hi queden.

Film molt més que recomanable per la seva narrativa plena de detalls, la seva meravellosa estètica i pel seu reivindicatiu tema, sent una de les pel·lícules que ha marcat més el 2019.

Valèria Cuní

Pretty Woman (1990)

Publicat el per
1

pretty-woman-768

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Pretty Woman
  • Director i guionistes:  Garry Marshal, J.F Lawton
  • Any d’estrena: 1990
  • Durada: 119 min.
  • Repartiment: Richard Gere, Julia Roberts, Ralph Bellamy, Jason Alexander,    Laura San Giacomo, Hector Elizondo, Hank Azaria, Alex Hyde-White,                          Amy Yasbeck, Elinor Donahue, Bill Applebaum, Billy Gallo
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere:Drama romàntic i comèdia

ARGUMENT

El Sr. Lewis, un important home de negocis que es dedica a comprar empreses en crisi a baix preu per vendre-les en petites parts, coneix buscant el seu hotel una prostituta anomenada Vivian, qui respon a l’estereotip de persona de baixa classe social amb greus problemes econòmics i en una situació de desesperació, envoltada en un món marcat pel consum de drogues, tot i no ser-ne consumidora.     A causa de la seva situació, ella és crítica i distant amb les altes classes socials i els multimilionaris, qui en principi no han de ser res més que clients. En contra però de tots els estereotips, ella és intel·ligent i amb classe quan en té l’oportunitat, i ell pot sentir escrúpols i ser romàntic quant en té l’ocasió.                                                  El món de tots dos trontolla quan l’amor apareix entre ells i fa aparèixer la tensió i les desavinences que comporta una relació entre persones tan semblant però que els diners fan tan diferents.

TRÀILER

[youtube]

 

CRÍTICA                                               

Similituds amb Pigmalió                                                                                       Aquesta és una pel·lícula dels principis dels 90 que adapta el mite de Pigmalió, en una manera més moderna. El paper de Galatea s’ha actualitzat de manera similar. En lloc de ser una estàtua, Galatea és Vivian (Julia Roberts), una prostituta amb poca educació. I Pigmalió és Edward (Richard Gere), un ric home de negocis, els dos es troben un dia i continuen la seva amistat, ja que Edward necessita una parella per a les seves funcions socials a Califòrnia. Vivian pateix una transformació física a través de la roba de disseny que sempre portava per al seu paper com a parella d’Edward, i el seu nou aspecte sembla transformar la seva vida, ja que ella decideix abandonar la prostitució. Edward la transforma en una dona bonica i refinada.

Curiosament Vivian no és l’única que canvia en la pel·lícula. Mentre que l’aparença física d’Edward no canvia, per dins ho fa. Gràcies a Vivian comença a sentir, uns sentiments que feia molt de temps que no sentia. Es converteix a poc a poc en el príncep que Vivian sempre havia desitjat. De la mateixa manera que Pigmalió va ser capaç d’estimar una dona a causa de la forma de la seva creació que el mateix va crear, Edward és canviat per la seva pròpia creació, Vivian.

Què n’opineu vosaltres?

Coneixeu altres pel·lícules relacionades amb el mite de Pigmalió?

Maryama Saho

1r Batxillerat Humanític

 

 

El monstre de Creta de Silvio Amadio (1960)

Publicat el per
Respon

Resultat d'imatges

LA LLEGENDA

En la mitología grega, Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra. La ciutat d’Atenes havia de lliurar cada any un tribut a Minos, rei de Creta. Havien de lliurar cada any noies joves de les famílies més nobles de la ciutat, que serien lliurades al Minotaure que es trobava en el laberint de la ciutat construït per Dèdal.

Teseu, en tenir coneixement d’això, va decidir oferir-se com tribut anual tot i que el seu pare li insistia en no fer-ho. Al final va aconseguir convèncer-lo, afirmant-li que si tenia èxit i aconseguia tornar, posaria veles blanques en el seu vaixell, i si hi havia fracassat, les veles serien negres.
En arribar a Creta, el propi rei Minos els va examinar per confirmar que servien com sacrificis humans. Teseu, al trobar-se en la cort, va conèixer la filla d’aquest, Ariadna. Ella es va assabentar de l’objectiu que tenia Teseu i, havent-se enamorat d’ell, va decidir ajudar-lo, ja que tot i que aconseguís matar el Minotaure, sortir del laberint era una tasca impossible. Per això, li va lliurar un cabdell de fil d’or.
Quan va entrar al laberint, Teseu va anar desenrotllant el cabdell per després trobar la sortida. Quan per fi va trobar el Minotaure, el primer que va fer va ser donar voltes per intentar esgotar  la bèstia. Després s’hi va enfrontar i va donar mort al mInotaure. Tot seguit, va anar seguint el fil que li havia donat la seva estimada per trobar la sortida.

Després de la victòria, Teseu es va reunir amb els joves que l’havien acompanyat i amb Ariadna es van embarcar i posar rumb a Atenes. Durant el trajecte, es van aturar a  l’illa de Naxos. Ariadna, que es trobava indisposada, va baixar del vaixell, i el vaixell va partir deixant  Ariadna a l’illa.

Teseu, a causa de l’eufòria del triomf, es va oblidar de canviar les veles negres per les blanques. Egeu, veient les veles negres que significaven que el seu fill havia fracassat, va creure que el seu fill havia mort. No va poder suportar-ho i es va llançar al mar que rep el nom en honor seu. Gràcies al seu nomenament com a rei, va aconseguir unir els pobles formant l’estat atenès.

DÈDAL

Dèdal era un atenès bandejat a Creta. Va ser el constructor del laberint, on Minos va fer tancar el terrible Minotaure, que era aplacat periòdicament amb sacrificis humans.

Dèdal per desgràcia, va ser tancat, amb el seu fill Ícar, en el mateix laberint. Però Dèdal va construir per a ell i per al seu fill unes ales de cera amb les què, salvant els murs de presó, van sobrevolar Mar Mediterrani. Ícar, desobeint els consells del seu pare, va volar tan a prop del sol que els raigs van fondre la cera de les ales, i va caure al mar que porta el seu nom,mar d’Icària.

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Basada en la llegenda del Minotaure. El Minotaure és un ésser monstruós meitat home i meitat toro amb hàbits caníbals. Aquest és fill de Minos,(rei de Creta) qui  mana construir a Dèdal un laberint per tancar al minotaure i ocultar-ho. Minos, que té subjectes diverses ciutats de la Grècia continental, entre elles Atenes, obligà al pagament d’un tribut (anual) de deu donzelles i deu joves de les millors famílies d’aquesta ciutat per a aliment del minotaure. Com els atenesos estan farts d’aquesta tirania, Teseu, príncep de la ciutat, es presenta voluntari amb la intenció de matar el Minotaure. Quan  arriba al palau de Minos, una de les seves filles, Ariadna, s’enamora perdudament d’ell i, després amb la promesa d’emportar-se-la, l’ajuda per aconseguir el seu objectiu donant-li un cabdell de llana que li serveix de guia per sortir del laberint un cop hagi executat el monstre.

TRÀILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=mhzeqF6R4vs[/youtube]

CRÍTICA

Silvio Amadio fa una adaptació italiana poc fidel al mite grec, ja que la presència de un dels personatges principals de la llegenda, el Minotaure, es gairebé inexistent, i el film es centra en la subtrama de conspiració política pel poder entre Freda i Ariadna, i les histories amoroses entre la parella protagonista (Teseu i Ariadna), deixant de banda el mite.

Sembla que el director hagi agafat el mite de Teseu i el Minotaure només com a pretext per a poder explicar (amb una ambientació que no correspon a l’antiga Grècia) la lluita del poble per la alliberació de governants injustos, situació que succeïa en la societat italiana del moment.

Rosanna Schiaffino a El monstre de Creta (1960)

Aspectes a destacar són la caracterització del Minotaure, que és bastant ridícula ja que resulta ser un ésser agradable de veure, “monu” fins i tot,  i, no terrorífic i amenaçador com hauria de ser la imatge d’un monstre, i la poca emoció i sentiments que expressen els actors, sobre tot Freda, personatge molt rígid amb la mateixa expressió per a totes les escenes. Tot aquests factors fan que la història tingui menys credibilitat.

Tot i així, la pel·lícula és molt dinàmica i entretinguda en les escenes d’acció i lluites, però en les altres escenes, és bastant lenta i llarga, provocant que sigui difícil la continuació  del film.

Una curiositat d’aquest és que el protagonista, Bob Mathias, és un atleta olímpic, primer decatleta en guanyar dos ors olímpics consecutius. Tot i el prestigi que donava aquest actor-atleta a la pel·lícula, sembla que aquesta tingués intenció de ser un film Hollywodienc amb molt d’èxit, per l’ús d’ escenaris senzills però grans amb capacitat per a molts extres, i un bon repartiment d’actors coneguts en el món del cinema com Rosana Schiffiano, però sense èxit.

Per últim dir, que no és recomanable per aquells que vulguin entendre el mite de Teseu i el Minotaure, ja que no és fidel, ni els personatges ni la història estan ben representats.

Alexia Àlvarez

Segon de batxillerat Humanístic

Requisitos para ser una persona normal (2015)

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

María de las Montañas és una dona de trenta a qui la vida li somriu poc: no té feina, la fan fora del seu pis, no té parella i viu lluny de la seva família. En una entrevista de treball li pregunten el tipus de persona que és i s’adona que no és una persona que compleixi els requisits per ser “normal”, i a partir d’aquest moment fa tot el possible per ser-ho. Un dia coneix en Borja per casualitat i els dos fan una promesa: ella l’ajuda a baixar de pes i ell l’ajudarà a convertir-se en una persona normal. La pel·lícula es desenvolupa veient les coses per les quals passen per acomplir aquesta promesa.

TRÀILER

CRÍTICA

Leticia Dolera, amb la seva primera pel·lícula, ha demostrat complir els requisits necessaris per a fer-se lloc entre els cineastes a tenir en compte en els pròxims anys.
“Requisitos para ser una persona normal” no és una feina renovadora ni tampoc ho pretén. Perquè tot flueixi amb naturalitat són molt importants els actors, i aquí Leticia Dolera ha encertat de ple: tant els rostres més de moda (Alexandra Jiménez o Miki Esparbé) com els debutants (fantàstic Manuel Burque) han interioritzat els seus personatges i el discurs que proposa el film, delectant-nos amb un treball divertit i molt tendre. Leticia Dolera es pregunta per què ens costa tant ser feliços, tan fàcil com és! La seva pel·lícula ens aporta almenys una mica d’aquesta felicitat.

  • Al llarg de la pel·lícula es va repetint el llatinisme Quid pro quo, aquesta expressió llatina vol dir “una cosa per una altra”. Aquesta comèdia l’utilitza pel fet que els dos personatges principals fan una promesa: si ell l’ajuda a ser una persona normal, ella també l’ajudarà a baixar de pes, llavors aquí es pot veure perfectament que aquesta expressió llatina és el fil argumental d’aquesta pel·lícula.
  • Sabies el que volia dir Quid pro quo? És un dels llatinismes de les PAU Llatí Catalunya!
  • Ha vist la pel·lícula? Si la has vit digues si t’havies fixat enquesta expressió llatina.
  • Sabeu més llatinismes que s’utilitzin en les pel·lícules?

Valentina Restrepo Rodríguez

1r Batxillerat Humanístic

Helena de Troya, de J.K.Harrison (2003)

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Mini sèrie de TV de 2 episodis.  Encara que Hèlena està casada amb Menelau, rei de Esparta, Hèlena s’enamora bojament de Paris, un ben plantat príncep troià. Els amants fugen junts a Troia, on el pare de Paris, el rei Príam, els ofereix aixopluc. Agamènon decidit a recuperar Hèlena, el despietat germà de Menelau, condueix els exèrcits de tot Grècia fins a les costes de la ciutat fortificada.

TRÀILER

CRÍTICA

Producció per a TV (amb un pressupost limitat), dividida en dues parts, però que constitueixen un sol film. Té una interessant narració i la posada en escena del discurs que pot observar-se des de una lectura profunda: l’amor, l’odi, la ira, la venjança, l’orgull, l’ambició i la lluita pel domini geogràfic i comercial de Troia. Molt bona ambientació, amb uns escenaris reals, ben colorits i destaca l’harmonia amb el relat històric sobre el qual es basa la pel·lícula.

Hi ha pocs efectes especials, encara que la bona vestimenta dels personatges ho compensa. L’actuació és on el film balla, en les escenes de lluita és nota moltíssim les coreografies encorsetades, les expressions i els gestos resulten una mica absurds, per part d’alguns actors, aquests mateixos són incapaços de donar vida i caràcter als seus personatges mitològics, tota una llàstima tenint en compte la qualitat  de l’obra  des de un punt de vista artístic i històric.

  • Com es desencadena la guerra de Troia?
  • Agamèmnon, vol defensar l’honor del seu germà o té altres intencions?
  • Per què col·locaven els grecs, dues monedes sobre els ulls dels cadàvers? Ho feien així?
  • Per què decideix Aquil·les participar en la guerra?
  • Responeu des del vostre punt de vista, qui és el personatge més interessant de la pel·lícula?
  • És Hèlena pacifista?

Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

Pdt: Te quiero, de Richard LaGravenese

Publicat el per
1

Fent un comentari per al blog de Llatí de segon de Batxillerat sobre la pervivència d’Horaci, Non omnis moriar m’he adonat que podia relacionar dos tòpics horacians ”Consol a Virgili per la mort de Varus” i ”Non omnis moriar” amb la meva pel·lícula preferida: Postdata: Te quiero.

Què n’opineu? Sabríeu relacionar la pel·lícula amb alguna part de l’oda d’Horaci? 

Lourdes Caparrós 2n batx Llatí

Alexander, d’Oliver Stone

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Alexander

Director: Oliver Stone

Guionistes: Oliver Stone, Christopher Kyle, Laeta Kalogridis

Música: Vangelis

Any d’estrena: 2004

Durada: 175 min.

Repartiment: Colin Farrell, Angelina Jolie, Anthony Hopkins, Val Kilmer, Jared Leto, Rosario Dawson, Jonathan Rhys-Meyers, Brian Blessed, Ian Beattie, Rory McCann, Elliot Cowan, Connor Paolo, Joseph Morgan, Gary Stretch, John Kavanagh, Raz Degan, Annelise Hesme, Nick Dunning, Toby Kebbell, Neil Jackson, Denis Conway, Féodor Atkine, Tim Pigott-Smith, Bin Bunluerit i Francisco Bosch

País d’origen: Estats Units amb la col·laboració dels Països Baixos, Alemània i França

Idioma original: Anglès

Gènere: Aventura, Històric, Acció, Biogràfic, Drama Històric, Romàntic i Bèl·lic

ARGUMENT:

La pel·lícula comença amb la mort del protagonista, en el 323 a.C., quaranta anys més tard, el seu amic i general Ptolomeu va relatant la seva vida. La història se situa a l’antiguitat, a l’època on Alexandre era rei de Macedònia. Va començar a regnar als vint anys. Es va apoderar primer de Grècia i, després de conquerir l’immens Imperi Persa, va seguir avançant cap a l’Índia. Va ser un gran estrateg que mai no va perdre una batalla, un home que va deixar empremta a la història de la humanitat gràcies als seus somnis i gestes al camp de batalla. Quan va morir, als 33 anys, havia forjat un imperi sense precedents en la història. Els personatges més influents de la seva vida van ser: Filippo, el seu pare; Olímpia, la seva mare; Hefestió, el seu gran amic; Roxana, la seva ambiciosa dona, i el general Ptolemeu, confident i lleial company d’armes.

TRÀILER:

CRÍTICA:

A banda dels premis que va rebre, la pel·lícula dirigida pel director Oliver Stone va tenir 3 versions. Una primera, que era el muntatge original, d’uns 175 minuts de durada. En la primera, el muntatge del director va sortir el 2005, quasi un any després que la primera versió s’estrenés en el cinema. La segona versió va ser realitzada pel mateix director de la pel·lícula i aquesta tenia una durada d’uns 167 minuts, és a dir, va fer una retallada a l’original. La tercera i última versió es tracta de la més extensa, gràcies als 214 minuts de durada que té, i va ser la versió “final”.

Parlant del tema econòmic de la pel·lícula, veiem que amb un pressupost de 155.000.000 de dòlars no va aconseguir triomfar a la taquilla americana, la més potent del món, on tan sols va aconseguir recaptar 34.000.000 de dòlars. La recaptació a la resta del món va fer de balança, ja que va guanyar uns 167.300.000 dòlars americans.

A grans trets, la pel·lícula intenta “explicar” la vida d’Alexandre, les relacions amb les persones més pròximes a ell, el seu caràcter, les batalles èpiques que va viure…La pel·lícula se centra massa a explicar el comportament d’Alexandre amb la seva família i els seus companys, deixant una mica d’una banda la part més d’acció que solen tenir aquestes pel·lícules. Per tant, podem dir que s’allunya dels trets característics del cinema de Hollywood, ja que poden fer una pel·lícula amb moltíssimes escenes de lluites, guerres… prefereixen centrar-se en el tema de relacions personals.

La pel·lícula intenta centrar-se en els seus aspectes més humans, en especular sobre els seus comportaments i sobre la influència que poguessin haver tingut en les seves decisions tots aquells que el van envoltar durant la seva existència.

A la pel·lícula, es fa entendre de moltes maneres que Alexandre té tendències homosexuals, és a dir, li agraden els homes. Aquest fet està basat en les creences que es tenen en relació al gènere sexual pel qual Alexandre se sentia atret. Tant a la pel·lícula com a la vida real es diu d’una manera relativament explícita que Alexandre se sent atret per Hefestió. A causa d’aquesta escena, un grup d’advocats grecs va amenaçar amb posar una demanda a la productora Warner Bros i el director Oliver Stone per insinuar la bisexualitat d’Alexandre el Gran, tot i que va renunciar a fer-ho després d’assistir a una visualització privada de la pel·lícula, com un pas exclusiu.

Fascinat per Alexandre des de la infància, Stone somiava realitzar la seva història des de fa molts anys. Aquesta realització la va aconseguir en part gràcies a Robin Lane Fox que va exercir com a assessor històric. Autor del reeixit Alexander the Great, i professor d’història clàssica al New College (Oxford), des de 2002 va treballar estretament amb el director Oliver Stone tant en el guió com en la producció en general de la pel·lícula, assessorant als diferents caps de departament sobre una àmplia gamma de detalls històrics i arqueològics, des de vestuari fins a armes.

Com a curiositat, dotze cavalls de pura de raça espanyola i quatre frisons negres holandesos, propietat de Ricardo Cruz, van ser protagonistes de la pel·lícula. El protagonista Colin Farrell va passar una llarga temporada abans del rodatge en una finca de Madrid per aprendre a muntar a cavall de la mà de Ricardo Cruz, un dels millors domadors i especialistes de cavalls del món.

En conclusió, crec que el director fa un intent d’allunyar-se del que és típic a l’època, adaptar un mite clàssic per fer-ho més comercial, amb molta sang, guerres, batalles… i crec que ho aconsegueix, però a la pel·lícula li fa falta una bona retallada en relació a la duració, ja que bona part de la pel·lícula se la passen expliquen coses sense rellevància per l’acció de la pel·lícula. Finalment, opino que el personatge d’Olímpia, la mare d’Alexandre té un protagonisme massa gran a la pel·lícula, arribant al punt de fer-se molt monòtona la seva aparició.

Si em diguessin de puntuar la pel·lícula, li donaria un 6 raspat, i només per les escenes bèl·liques, que són les que més m’agraden amb diferència i la classe d’Aristòtil.

Quin vers del poeta romà Virgili apareix com a lema en aquesta pel·lícula (part inferior del títol)? Busqueu-lo en llatí.

Víctor Huete

Batxillerat Humanístic

Titanic, de James Cameron

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Titanic
  • Director i guionistes: James Cameron
  • Any d’estrena:1997
  • Durada:195 minuts
  • Repartiment: Leonardo DiCaprio, Kate Winslet, Billy Zane, Kathy Bates, Frances Fisher, Gloria Stuart, Bill Paxton, Bernard Hill, David Warner, Victor Garber, Jonathan Hyde, Suzy Amis, Danny Nucci, Jason Barry, Ewan Stewart, Ioan Gruffudd
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama romàntic i aventura

ARGUMENT

Jack (DiCaprio) és un jove artista i guanya en una partida de cartes un passatge per viatjar a Amèrica en el Titanic, el transatlàntic més gran i segur mai construït. A bord coneix a Rose (Kate Winslet), una jove d’una bona família vinguda a menys que va a contreure un matrimoni de conveniència amb Cal (Billy Zane), un milionari cregut a qui només interessa el prestigiós cognom de la seva promesa. Jack i Rose s’enamoren, però el promès i la mare d’ella posen tot tipus de traves a la seva relació. Mentrestant, el gegantí i luxós transatlàntic s’aproxima cap a un immens iceberg que desembocarà en un final tràgic.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=zCy5WQ9S4c0[/youtube]

CRÍTICA

Després de veure aquesta pel·lícula, que he de confessar que no havia vist, puc dir que m’ha agradat, el fet de barrejar allò conegut com és la tragèdia amb una història d’amor que ens permet estar en aquell tràgic escenari des del principi de la pel·lícula fins al últim minut, és sorprenent, Un equilibri perfecte entre amor i tragèdia que la fa especial, única, i per això és tan famosa. Aquesta famosa història d’un amor gairebé adolescent on tot té cabuda: els somnis, l’idealisme, la utopia, però que a part de somniar, haurà d’enfrontar-se no només a la catàstrofe de l’iceberg sinó a la societat avariciosa desitjosa de poder que representen els dolents, com per exemple, Cal.

James Cameron aconsegueix explicar-nos i fer-nos vibrar amb mil i una històries que ens commouen i ens porten cap a l’inamovible final. El triomf d’aquesta pel·lícula és degut a la força i al sentiment amb què està narrada. Una mostra d’això és veure el món tal com el mostren en la pel·lícula, dividit en classes. En aquest sentit, Cameron aconsegueix fer de l’accident una situació simbòlica. Un altre element a destacar és la reconstrucció fidedigna del que va passar realment. Magníficament narrada i plena de sentiments.

Aquesta pel·lícula té diverses referències amb el món clàssic, com per exemple,  el RMS Titanic pertanyia al trio de Transatlantics Olympic. i tant ‘Titanic’ com ‘Olympic’ fan referència a criatures mitològiques, per què creieu que és això? També trobem un paral·lelisme entre el final del RMS Titanic i  el dels Titans, per què? A què creieu que és degut això? D’on prové el nom de Titanic i per què? Podríem dir que el seu enfonsament fou una nèmesi divina, provocada per la hybris dels seus constructors? Una altra referència al món clàssic és la imatge de Leonardo Dicaprio i Kate Winslet en la proa del vaixell, a quina escultura grega us recorda això? I per últim, amb quina oda horaciana relacionem aquesta pel·lícula? Per què?

Elisa Moya

2n. Batxillerat C Llatí i Grec

Vacances a Roma de William Wyler

Publicat el per
4

Vacances a Roma (Roman Holiday , en Anglès) és un clàssic del cinema. Es tracta d’una pel·lícula romàntica amb puntuals tocs còmics que explica una bonica història d’amor entre una princesa i un periodista. Audrey Hepburn dóna vida a l’Anne, una jove i elegant princesa, i el paper del periodista, Joe, està protagonitzat per Gregory Peck. Són dos grans actors que van destacar en el hollywood clàssic. Aquest film de 1954 va ser galardonat amb tres oscars (el primer a la millor actriu per Audrey Hepburn, el segon al millor guió adaptat per Dalton Trumbo i l’últim al millor vestuari per Edith Head).

La màgia d’aquesta pel·lícula és, en part, gràcies a la ciutat on es va rodar, Roma. L’anomenada ciutat eterna va ser el centre de l’imperi romà en els seus anys d’esplendor. Era inevitable que part d’aquesta herència clàssica aparegués en el film.

En aquest prezi, hi podem apreciar quins monuments visita la princesa Anne (Audrey Hepburn) junt amb el Joe Bradley (Gregory Peck).

La Lourdes ha indagat una mica més en la història d’aquests monuments per saber-ne els detalls més importants. Es mostren en el següent prezi:

En aquesta pel·lícula, no hi surten tots els monuments romans de la ciutat eterna. Quins altres monuments importants podem trobar a la ciutat eterna de la Roma clàssica? Quin ens hem deixat? (Al nostre bloc Aracne fila i fila el podeu trobar!)

Marta Serna Sánchez i Lourdes Caparrós Macià.

Never Let Me Go de Mark Romanek

Publicat el per
2

Caràtula

FITXA TÈCNICA

Títol original: Never Let Me Go

Director: Mark Romanek

Guionistes: Alex Garland (adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro)

Any d’estrena: 2010

Durada: 103 min.

Repartiment: Carey Mulligan,  Andrew Garfield,  Keira Knightley,  Charlotte Rampling,  Sally Hawkins,  Izzy Meikle-Small,  Charlie Rowe,  Ella Purnell,  Nathalie Richard,  Andrea Riseborough,  Domhnall Gleeson,  Oliver Parsons

País d’origen: Regne Unit

Idioma d’origen: Anglès

Gènere: Drama romàntic i Ciència ficció

 

ARGUMENT

La pel·lícula està ambientada a l’Anglaterra de les dècades 1970-1980, però hi apareixen certs avenços tecnològics inexistents aleshores, a més a més la psicologia dels personatges ens pot recordar fàcilment a l’època victoriana.

Kathy, Tommy i Ruth passen la seva infància a Hailsham, un internat anglès aparentment idíl·lic. Quan surten de l’escola, la terrible veritat de la seva vida els és revelada i la seva amistat comença a afeblir-se.

La pel·lícula és narrada per Kathy quan té 28 anys d’edat ja que ella recorda la seva infància a Hailsham, així com la seva vida adulta després de sortir de l’escola. La història es desenvolupa en una Anglaterra diferent, en què els éssers humans són clonats per proporcionar els seus òrgans per a trasplantaments. Kathy i els seus companys de classe han estat creats per ser donants, encara que la Kathy, ja convertida en adulta, està treballant temporalment com “cuidadora”, algú que dóna suport i convenç els donants que se’ls fa renunciar als seus òrgans i conseqüentment els sotmet a la mort.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=p–J5_HMtlw[/youtube]

CRÍTICA

Never Let Me Go és una pel·lícula que t’horroritza i t’encisa al mateix temps. El destí tràgic que els espera als protagonistes és cruel i injust, tanmateix els fets estan explicats amb tendresa i harmonia. La vida dels personatges a l’internat era feliç i perfecta, en canvi quan assoleixen la majoria d’edat i han de marxar se n’adonen de la manca de sentit de la seva existència: no exerceixen cap paper fonamental en el món, excepte el de sacrificar-se perquè altres puguin viure amb els seus pulmons, fetges o ronyons. Aquesta visió apocalíptica de la vida impacta a l’espectador i el fa qüestionar-se diversos aspectes de la vida. Kathy, Tommy i Ruth recorden els herois i heroïnes grecs que intenten vèncer el seu destí, però aquest sempre els acaba sorprenent i se’ls emporta juntament amb la seva esperança.

Trobem un clar paral·lelisme entre Never Let Me Go i el mite de la Caverna de Plató:

El mite tracta sobre un grup d’esclaus que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen són ombres (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals.

Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests presoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el què ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.

Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences. Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.

Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec